Quatre
figures femenines, obra dels reconeguts artistes Tarrach, Casanovas,
Llimona i Arnau, foren col·locades al final de la Diagonal, concretament
davant la tanca del Palau Reial, antiga propietat de la família Güell
que s’havia rehabilitat a fi de convertir-la en la residència del
monarca durant les seves visites a Barcelona, després que un incendi
destruís, el 1875, l’històric Palau Reial, que donà nom a la plaça
Palau.
Tot i que
avui aquest indret de la Diagonal és força concorregut, a finals dels
anys vint el palau es trobava lluny de Barcelona, i probablement aquest
fou un dels motius pel quals s’hi col·locaren aquestes figures femenines
mig nues. Nuesa que molestà els defensors de la moral que des de les
pàgines dels diaris manifestaren enèrgicament el seu enuig.
Concebuda
com una deessa clàssica de mirada serena i posat altiu, la figura
femenina signada per Àngel Tarrach (1898-1979) exhibeix el seu tors nu,
poderós i fort, i alhora mostra el gran ofici de l’artista. Exemple de
dona mediterrània, sosté amb la mà dreta un pom de flors, mentre que amb
l’altra mà subjecta la tela que li cobreix les cames, els plecs de la
qual li dibuixen el gest d’avançar-ne una.
Àngel
Tarrach aprengué l’ofici al taller del seu pare, el també escultor Josep
Tarrach Ruiz, i continuà estudis artístics a l’escola Llotja.
Deixeble d’artistes reputats com Llimona, Atché i Gargallo, amplià
posteriorment estudis a París, on va ser alumne de Clarà i Aristides
Maillol, dels quals adoptà la mediterraneïtat i classicisme
característic en bona part de la seva producció.
Així mateix, fou membre de l’associació artística noucentista per excel·lència, Les Arts i els Artistes, i alhora membre fundador del Sindicat d’Artistes, Pintors i Escultors de Catalunya.
Amb motiu
del conflicte bèl·lic del 1936-39, l’escultor abandonà el país,
s’exilià a París, i es traslladà a Mèxic l’any 1942, on passà els últims
trenta anys de la seva vida. La seva obra, influenciada per l’escultura
renaixentista i egípcia dels primers anys, evolucionà cap a una
escultura que combina harmoniosament el classicisme mediterrani amb les
formes geomètriques de l’escultura inspirada en l’art prehispànic, amb
el qual assolí nombrosos èxits." |