dimarts, 12 de maig del 2020

La Pubilla

Pubilla de Sitges, font:visitsitges.com Fot.Gassó
"La pubilla o pubila és una figura jurídica legal a Catalunya recollida dins el Dret Civil Català i que era costum de seguir durant els segles xviii i xix. Es tractava de donar l'herència de la família i la responsabilitat de donar continuïtat al patrimoni familiar a la noia gran quan no hi havia cap home per ser hereu. La resta de fills s'anomenaven cabalers i s'havien de buscar la vida fora de l'àmbit familiar o treballar per l'hereu o la pubilla.
Pubilla i l'Hereu, font:magradacatalunya.cat
A la pràctica no s'aplica perquè el dret civil català només obliga a llegar el 25% del patrimoni als fills i a tots, no només al o la gran. La figura sorgeix en l'edat mitjana per la necessitat d'evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l'economia familiar, basada llavors en l'agricultura.
D'altre banda es diu la pubilla a una tradició folklòrica que es practica en municipis de Catalunya i que consisteix en nomenar durant un any una noia normalment en el marc de les festes majors.
A partir de la meitat del segle XX va començar a celebrar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava molt marcat per la moralitat vigent, imposada pel franquisme, i que es basava en la valoració d'aspectes com la bellesa física i les virtuts morals, com la dedicació a la llar i a la família, de la candidata.  - Actualment - les candidates a pubilles han de superar proves basades en el coneixement de la cultura i la història catalanes i l'actualitat, i el «do de paraula».

Certamen de la Pubilla i l'Hereu de Catalunya 2014 a Gandesa, font:riberaonline2.blogspot.com
A moltes fires d'estiu, com a Ripoll, Sitges, L'Escala, Calella o Llançà és habitual organitzar un concurs per elegir la pubilla local com a part de les festes. Aquesta es una bona ocasió per a les noies de vestir-se amb la indumentària tradicional.
L'any 2000 a l'elecció de pubilla van aparèixer pancartes en què es demanava la figura de l'hereu. La petició va provocar desavinences en la junta directiva del Foment de les Tradicions Catalanes, però finalment es va acceptar. Des de llavors un miler de joves ja han obtingut el títol d'hereu, que es planteja com a un concurs similar al qual es presenten els nois. En altres festes, com les de Molins de Rei o les de Manresa hi ha gegants a la processó representant una pubilla i un hereu.
El Foment de les Tradicions Catalanes és una entitat amb personalitat jurídica pròpia que va començar la seva activitat el 19 de novembre de 1979 i estableix el reglament i protocol del pubillatge. El seu propòsit és ajudar i preservar la història i els costums de Catalunya.

Avui en dia el pubillatge continua ben viu a Catalunya, però no té res a veure amb el que era abans. Són joves d’entre 16 i 23 anys, solters i vestits amb la roba tradicional catalana, amb l’objectiu de representar el seu poble i la seva cultura per totes les terres catalanes, a més de descobrir nous racons i costums durant un any.
Existeixen diferents títols, com per exemple: el fadrí, la dama, l’hereuet i la dameta. També existeixen títols comarcals: Maresme, La Selva i l’Alt Empordà; d’àmbit intercomarcal: Catalunya Central; i títols nacionals: Comarques Barcelonines, Comarques Gironines, Comarques Tarragonines, Comarques Lleidatanes i l’Hereu i la Pubilla de Catalunya. 
Pubilla i Hereu de Catalunya Central, font:regio7.cat
Cada poble escull els seus representats de manera diferent, però tots tenen uns punts en comú. Hi ha uns elements bàsics que solen ser un examen escrit de cultura general i una entrevista. Un cop avaluat el candidat, es realitza una votació popular en la qual el poble escull qui vol que sigui el seu representant. Pocs dies després es du a terme un acte de proclamació, en el qual es conviden membres del pubillatge de tota Catalunya i, també, pot assistir tota la gent del poble que ho desitja. Normalment són actes oberts al públic. Els nous representants també assistiran als actes de proclamació d’altres pobles de Catalunya i sempre vestits amb “l’uniforme” del pubillatge: el vestit tradicional català i, sobretot, amb la faixa o banda que diuen d’on són i els distingeix de les altres persones. 

Vestit de la Pubilla.
La Gandalla o Ret és una bossa de malla col·locada al cap per a recollir el cabell. Està confeccionada a manera de xarxa amb fil de seda i ornaments. La ret femenina canviava el nom per gandalla quan es confeccionava més curta que la mida considerada normal.
Ret i mitenes de la pubilla, font:trajetipico.com
La Mantellina - o manteleta - és blanca o negra, de puntes o bé combinada de tafetà i tul amb brodats i puntes i de forma triangular. El seu origen és moresc i servia per cobrir part del cap i el rostre, essent una de les particularitats estimades i preferides des del segle XV.
Mantellina, font:annitarodonita.cat
El Gipó és un cos de vestir, de seda o vellut de colors vermell o negre, cenyit fins a la cintura i amb mànigues llargues o curtes cordades amb botons al braç depenent de les condicions climàtiques del poble.
Les Mitenes són uns guants en forma de xarxa de seda o altres materials, de colors rosa-gris, gris-blau o negre. Cobreixen l'avantbraç des del gipó fins a la mà o fins arran del començament del dit gros, subjectades prop del colze per una cinta de vellut, per tal d'estrènyer-la al braç o avantbraç.
El Davantal servia per a protegir la part davantera de la faldilla. Podia ser peça de treball o confeccionada en tela de tul i enriquida amb brodats. De color negre, simbolitza la dona treballadora.
Davantal i Faldilla, font:annitarodonita.cat
Les Faldilles, assenyalades en plural pel costum establert d'utilitzar-ne diverses -fins a onze–, canviant-se cada dia “la de sota” durant el temps de la recol·lecció agrícola. Les faldilles també podien dir-se enagos, "ubalta" o "refajos", segons el lloc i moment apropiats. 
Els "Pololos" són uns pantalons bombatxos de camals amples emprats com a peça de roba interior femenina, igual que les enagües i dels mateixos materials. Tenen un forat o tall a la part interior de la cuixa que va des de la part superior d'aquesta fins a una mica més amunt del genoll. Això es perquè les dones que els usaven no s'haguessin de treure la roba a l'hora d'anar al bany i facilitar la tasca. Solen estar decorats amb encaix i un llaç a la part final de cada camal.
Peces importants del vestit tradicional de pubilla i hereu són la banda i la faixa. En el cas dels hereus i les pubilles, la banda porta, escrit, imprès, dibuixat o brodat, el nom de l'entitat, barri, poble o comarca a la que representen i els identifica amb els títols que tinguin atorgat." 
Font de la informació:Viquipèdia Pubilla (folklore)
Més informació:Tradicionscatalanes.com
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

Canelons per Sant Esteve

Canelons a la catalana per Sant  Esteve, font:recetasgratis.net
Entre moltíssimes altres coses, Nadal i Sant Esteve són sinònims d’àpats en família. En la tradició catalana, el menjar típic per a aquests dos dies està establert: per Nadal, escudella i carn d’olla, i per Sant Esteve, canelons.
Història dels canelons. Durant la segona meitat del segle XVIII, coincidint amb el gran augment demogràfic, al nostre país la restauració pública (fondes i grans restaurants) estava dominada per cuiners d’origen italià, suís i francès —bàsicament a Barcelona—, els quals van introduir plats forans, fet que es va consolidar al llarg del segle XIX.
Un dels cuiners més important d'aquesta època, Giovanni Antonio Ardizzi, va obrir la seva fonda el 1815, on servia canelons. Ràpidament la burgesia barcelonina va adoptar aquest plat. A la fi de segle XIX els germans Charles i Michel Pompidor van obrir, el 1897, el restaurant «Maison Dorée», situat a la plaça Catalunya de Barcelona. L'esmentat restaurant era una sucursal a la Ciutat Comtal de Maison Dorée de París, un dels restaurants més famosos i prestigiosos de la capital francesa i pel qual que passaven comensals d'altíssim nivell, entre ells el compositor i gastrònom Giacomo Rossini, que va deixar a el xef de l'establiment parisenc la recepta dels seus famosos 'canelons Rossini'
Maison Dorée a Barcelona, font:barcelofilia.blogspot.com
Una de les innovacions que van realitzar els germans Pompidor al Maison Dorée de Barcelona, ja entrats en la primera dècada de 1900, va ser el reinventar els canelons Rossini en un plat autòcton, començant per convertir-lo en un dels àpats estrelles de el local el dia de Sant Esteve
El 1903 el xef Blancher del restaurant La Maison Dorée, va popularitzar aquest plat entre totes les classes socials i, com explica Josep Pla, els canelons «tingueren un gran èxit i es difongueren per tot el país amb gran vitalitat». A diferència dels italians, els canelons catalans es farceixen amb carn rostida i s’acompanyen de salsa beixamel i es cobreixen amb formatge ratllat per gratinar-lo al forn. En paraules de Josep Pla, «els canelons han d’ésser rossos, han de tenir una perfecta presentació, no han d’ésser escaldufats». 
Però la popularització dels canelons va esclatar sobretot a partir de l’any 1911, quan va sorgir la indústria del caneló de la mà de Ramon Flo. Aquest fabricant de pastes va fundar la marca El Pavo el 1914. Gràcies a la indústria del caneló, i de Ramon Flo, doncs, els canelons van estendre’s fàcilment i amb èxit a totes les llars, per tal com és un plat de difícil elaboració, sobretot la pasta.
Cartell Canelons el Pavo, font:Vilaweb.cat
Abans dels canelons, la diada de Sant Esteve ja tenia el seu plat típic: arròs amb les restes de l’àpat de la vigília (L’arròs de la catedral o l’arròs colls-i-punys), el dia de Nadal. Amb l’arribada dels canelons, però, la burgesia els va començar a incorporar i finalment van acabar substituint l’arròs. Així com aquell arròs inicial, Néstor Luján explica que amb els canelons també s’aprofiten les restes de carn del rostit o de l’escudella del dinar de Nadal. Amb tot, el crític gastronòmic Jaume Fàbrega considera que aquesta última afirmació no és més que «una llegenda urbana», atès que «quan hi havia una festa tan important —encara que fos Sant Esteve— se solia tirar la casa per la finestra. És un plat característic de Nadal i altres festes».
Arròs Colls i punys, font:gastroteca.cat
Font de la informació:Vilaweb.cat La historia real dels canelons de Sant Esteve  i Blogs 20minutos.es

Recepta
·         carn per rostir
  (150 g de llom de porc, 200 g de pit de pollastre, 2 o 3 fetges de pollastre, 40/50 g de cervell de xai, opcional ),
·         2 tomàquets,

·         1 ceba petita o mitjana,

·         una cabeça d’ alls,

·         1 copa de vi ranci o brandi,

·         pebre,

·         canyella,

·         nou moscada,

·         sal,

·         1 paquet de plaques de canelons,

·         aigua,

·         oli,

·         tasseta de llet,

·         3 tasses de beixamel (mantega, llet, farina ),

·         100 g de formatge ratllat (Maó vell o parmesà),

·         50 g mantega
Elaboració
"Feu rostir la carn  a trossos sencers en una cassola  amb oli o llard , amb una ceba  i la cabeça d’ alls , sal, pebre i canyella;tireu-hi el vi ranci; si cal hi afegiu ragets d’ aigua, coent-la fins que sigui tendra i torrada. Al final hi afegiu els fetges i el cervell i hi féu donar uns tombs. Deixeu-la refredar una mica.

Capoleu la carn amb el tallant o la mitja lluna, millor que amb la màquina o la picadora, tenint en compte que no ha de quedar excessivament fina; amaniu-la, opcionalment, amb pebre, canyella, nou moscada i sal, en poca quantitat.

Bulliu els canelons. Quan estiguin, d’ acord amb les instruccions del fabricant, passeu-los per aigua freda i esteneu-los damunt d’ un drap blanc, a fi que s’ assequin. Elaboreu la beixamel, amb oli de la carn del picat o mantega, farina, i llet, fent que no quedi massa espessa i coent-la molt bé, a fi que perdi el gust de farina. Hi ha qui hi posa suc del rostit. Farciu els canelons amb una cullereta i enrotlleu-los. Col.loqueu-los en una llauna untada amb mantega (o bé oli o llard o, molt millor, amb suc del rostit) i hi tireu la beixamel, que els cobreixi bé, formatge ratllat  de Maó (vell) i pilotets de mantega al damunt. Poseu-ho al forn no massa alt, fins que quedin gratinats i ben daurats."
Preparació dels canelons, font:culleraderoure.wordpress.com
Font de la informació: Blocs mesvilaweb.cat Jaumefabrega
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dilluns, 11 de maig del 2020

La Barretina

Barretina, font:enciclopedia.cat
La barretina és un barret o lligadura tradicional catalana de llana, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem.
font:lapanxadelbou.blogspot.com
La barretina és pròpia dels homes, mentre que les dones portaven rets o gandalles
Dona amb gandalla, font:ara.cat
El seu origen podria ser l'antic barret frigi, per bé que és difícil de demostrar. De fet es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians de la Mediterrània tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.
Bust d'Atis duent un barret frigi, font:Viquipèdia
Probablement la barretina fou introduïda a Catalunya abans de la colonització grega, concretament de mans dels fenicis, però molt possiblement foren els grecs que amb la colonització de la costa empordanesa, i des d’allí, seguint el curs del riu Fluvià, anirien introduint-la cap a les valls pirinenques fins a expansionar-la arreu de Catalunya.  No deixa de ser curiós que el principal centre productor de barretines hagi estat precisament Olot, situat a la vall alta del Fluvià.
Els romans van establir el costum de donar la gorra frígia als esclaus quan se’ls alliberava i es va convertir en símbol de llibertat. Molt posteriorment i per aquest motiu, seria adoptada pels lluitadors de la Revolució Francesa.
La Llibertat guiant al poble de Delacroix, font:Viquipèdia
Història. La primera representació gràfica coneguda de la barretina la va dibuixar el cartògraf mallorquí Jafudà Cresques en una carta de navegació en què hi apareix la barca del patró mallorquí Jaume Ferrer, en la qual els tripulants porten barretina (1375-1377). 
Les fonts divergeixen sobre quan es va començar a portar barretina a Catalunya. Joan Coromines la trobà documentada ja el 1565, però Joaquim Danés afirmava que es va començar a portar a la segona meitat del segle xvii. Començà a entrar en desús durant la segona meitat del segle xix, especialment a les zones urbanes on era substituïda per la gorra amb visera, però els homes catalans en van dur fins al segle xx, especialment a les zones rurals. 
La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics. Així doncs avui és usada per galejadors i trabucaires, a les caramelles, als tres tombs, pastorets i pessebres vivents –sense oblidar el tió de Nadal-, colles de sardanes, geganters, pelegrinatges, manifestacions reivindicatives diverses i manifestacions esportives.
Trabucaires amb la barretina, font:magicsthon.blogspot.com
Tipus de Barretina
Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
Barretina de dormir: de roba blanca.
Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
Barretina plegada de garbí, font:enciclopedia.cat
Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
Barretina groga llarga, font:wikimedia
Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
Barretina musca, font:Wikipedia
 Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
Barretina de niu, font:Viquipèdia
Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
Barretina vermella: la que és roja unicolor."

Font de la informacio:Viquipèdia Barretina i Barretina.cat
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

diumenge, 10 de maig del 2020

Calçots i Calçotada

Els Calçots, font:tefl-iberia.com
"Els calçots o ceballots són una varietat de cebes tendres, cebes poc bulboses i més suaus que es calcen a mesura que creixen, i que es mengen escalivats.
Sobre l'origen del calçot hi ha diverses versions però la més coneguda és la que atribueix a en Xat de Benaiges, un camperol que va viure a Valls a la fi del segle xix. En Xat de Benaiges va posar un parell de brots de cebes al foc i va descobrir per atzar un plat que a la primeria del segle xx ja havia esdevingut habitual en moltes llars de Valls.
De llavors ençà el consum dels calçots o calçotada ha esdevingut una festa gastronòmica coneguda arreu, especialment a Catalunya. Els calçots es mengen habitualment durant els mesos de gener, febrer i març, es couen amb llenya provinent de sarments, rabasses o rabassons de vinya i es consumeixen acompanyats d'una salsa típica, la dita salvitxada, que és una salsa de tipus romesco.
Salvitxada, font:blogdecuina.blogspot.com
No fou fins a mitjan segle passat que el calçot es va fer conèixer fora de l'Alt Camp, particularment gràcies la divulgació feta per la colla artística i humorística l'Olla. La festa del calçot de Valls, que se celebra el darrer diumenge del mes de gener, va fer 100 anys l'any 1996.
Gran Festa de la Calçotada de Valls, font:Wikipedia
El nom del calçot prové de la manera de plantar-lo, mig colgat a la terra, que es coneix com a «calçar», perquè el brot sigui ben blanc i tendre.
Mètode de conreu. El procés de cultiu d'aquest producte té dues fases diferenciades. La primera fase és l'obtenció del bulb que es fa a partir de la sembra de llavor a final d'any, es trasplanten les cebetes a l'entrada de primavera i s'arrenca el bulb a l'estiu.
Cultiu dels calçots, font:holatarragona.blogspot.com
La segona fase és l'obtenció del calçot a partir de les cebes. La plantació de les cebes es fa durant la segona quinzena del mes de setembre. Abans de plantar-la cal tallar-li la part superior per tal que els calçots creixin més espaiats. A mesura que els brots de la ceba van sortint, s'han de calçar, és a dir colgar el brot amb substrat per tal que quedi més blanquejat.
Calçots,font:lautenticacalsotada.com
El cultiu del calçot és típic del Camp de Tarragona, propenc al mar i amb un hivern suau. Malgrat això, el calçot també es pot conrear en zones d'interior on les glaçades no siguin gaire permanents."
"La calçotada és un àpat comunitari que ha esdevingut la manera més tradicional de menjar els calçots, amb fortes connotacions de festa i trobada. A Valls, la ciutat d'on és originària la calçotada se celebra a la fi de gener, des de l'any 1982 la calçotada popular de més renom. Les calçotades se solen fer des de finals de la tardor fins al març o principis d'abril, segons la temporada. 
Preparació. Abans de coure els calçots, se'ls escurcen les fulles més llargues i se'ls talla un tros d'arrel. Tot seguit, i sense rentar-los ni treure'ls la terra, es posen a la graella sobre flama viva, tradicionalment de sarments de ceps.
Calçots a la graella, font:maselcorral.com
Una vegada cuits s'emboliquen amb papers de diari per tal que acabin d'estovar-se i mantinguin la calor. S'acostumen a servir (normalment entre 10 i 20 per persona) encara embolicats i posats sobre una teula per mantenir-ne la temperatura amb la salsa típica que els acompanya, la salvitxada o bé el romesco. Després se sol menjar carn a la brasa amb torrades, acompanyada de vi negre o cava.  
Els Calçots a la teula, font:theculturetrip.com
Els calçots se serveixen tal com surten de la graella i cal pelar-los i sucar-los a la salsa. D'uns anys ençà, sobretot als restaurants, és costum de posar-se un pitet per a evitar de tacar-se la roba, però tradicionalment aquesta peça de roba no es feia servir. "
Com es pelen els calçots, font:spanishkitchenettese.blogspot.com
Calçotada, font:rtve.es
 Font de la informació:Viquipèdia Calçot   i Viquipèdia Calçotada
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES