"Una de les obres més reivindicades pels veïns de Sants i Les Corts era
el cobriment de la Ronda del Mig (antic Primer Cinturó de Ronda), per
eliminar el terrible soroll i la separació física de les dues parts dels
carrers que travessava. El 23 de febrer de 2003 es va inaugurar aquesta
obra magna des de la Travessera de Les Corts a la plaça de Cerdà, un
passeig de 2,2 quilòmetres que va costar 6.800 milions de pessetes. En
el tram situat entre l'avinguda Diagonal i el carrer de Mejía Lequerica,
a l'alçada de l'antic Institut Frenopàtic, els arquitectes municipals
Olga Tarrasó i Jordi Henrich van situar unes escales que conformen una
cascada d'aigua."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas
"Els arquitectes Jordi Henrich i Olga Tarrasó,
guanyadors d’un Premi Ignasi de Lecea (2007), han treballat junts durant
molts anys desenvolupant un llenguatge caracteritzat per la seva
coherència formal i que se sustenta en la relació entre els factors de
subtilesa, de poètica i de contundència. La subtilesa deriva de la
capacitat d’aquests autors d’encaixar projectes contemporanis en
territoris que, per la seva morfologia i estructura, semblen rebecs a
admetre solucions formals i tècniques actuals. El desenvolupament del
detall projectual incorpora sempre una dimensió poètica, tant pel que fa
a la combinatòria d’elements naturals i elements inerts, com al
tractament aïllat d’algun d’ells. La contundència deriva de
l’immillorable aplicació dels criteris vitruvians de la firmitas, venustas, utilitas en els projectes.
La cobertura de la Ronda del Mig al seu pas per La
Bordeta, Sants i Les Corts ha estat un llarg procés que ha comportat com
a mínim quatre solucions projectuals que li ha conferit una existència
unitària i harmònica.
El final d’aquesta cobertura, prop de l'avinguda
Diagonal, és una font. Des del meu punt de vista un excel·lent treball
que soluciona de forma molt adient el problema de rematar un projecte de
passeig urbà en superfície, sobre l’entrada del túnel de circulació
viària que segueix el seu camí per sota de la Gran Via de Carles III i
de les Rambles de Brasil i de Badal.
L’exercici de solucionar el final de la Gran Via de
Carles III/entrada al túnel mitjançant una font no és fàcil ni senzill.
Menys encara quan la solució es concentra en el disseny del pla del
terra –renunciant al soroll que suposaria la introducció d’una
estructura vertical- i s’articula mitjançant un arriscat canvi en el
llenguatge dels materials emprats en el tram de la Gran Via de Carles
III.
Els autors –no sé si pensant en el magnífic projecte
de Carles III a la Granja de San Ildefonso, el petit Versalles espanyol–
plantegen una elaborada solució en forma de font. Aquest punt de la
Gran Via de Carles III té una orientació nord-est que li garanteix,
pràcticament, la incidència dels raigs de sol durant quasi tot el dia.
De la matinada a mig dia quasi de forma perpendicular, a partir de mig
dia de forma lateral des de l’oest. Aquesta situació explica la solució
adoptada pels arquitectes.
Efectivament, el final del passeig peatonal/entrada
al túnel, s’articula en un pla inclinat d'uns 45º, aproximadament. El
disseny del pla s’estructura per una combinació de dos procediments
clàssics en el disseny de fonts de jardí. D’una banda, el pla és una
rampa esglaonada –no m'atreveixo a dir que és una escala d’aigua –amb
una orientació nord-est - sud-oest (orientació que explica la captació
del sol i els seus efectes sobre l’aigua durant la jornada solar). Al
mateix temps aquesta rampa és una adaptació dels chadars dels jardins islàmics. Els chadars
són un recurs en el disseny dels jardins islàmics i mongols que
consisteix en el disseny d’un pla inclinat, normalment estret, en forma
d’escala de pedra, on la petjada dels graons és molt petita.
Essent l’objectiu fonamental del chadar el
reflectir al màxim la llum del sol, s’aconsegueix, primer per la seva
orientació, segon per la seva construcció en forma de rampa esglaonada,
convertir els reflexes del sol en milers d’espurnes de llum en moviment.
Els nostres autors aconsegueixen aquest efecte –el de
trencar el reflex de la llum- com assenyalàvem, gràcies a l’orientació
del pla inclinat, a la introducció de l’esglaonat, però també gràcies al
material amb el que treballen la base d’aquesta rampa, l’acer
inoxidable.
Com dèiem és una font, possiblement la podríem
anomenar cascada, però emmarcada en un entorn urbà d’una ciutat
mediterrània, que pateix set i en la que no sempre es tenen les fonts en
funcionament.
El pla inclinat d’acer inoxidable es converteix
durant moltes hores, durant molts dies, en una metonímia de la font.
L’acer que reflexa el sol, que el fracciona en milers d’espurnes de
llum, substitueix l’aigua en lleuger moviment.
Des del punt de vista urbà, la font tanca un eix de
vianants i visual, és l’escultura dinàmica i no figurativa que aglutina
el sentit de la passejada ascendent des de la plaça Cerdà a l'avinguda
Diagonal. És l’escultura que demostra que en la ciutat contemporània és
possible reproduir els criteris de composició urbana del classicisme
sense necessitat d’optar per la “intervenció artística contemporània”,
sinó des de la solució aportada pel propi projecte urbà."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Antoni Remesar
Materials:Acer inoxidable i aigua
 |
Escala d'aigua a Carles III, font:Wikimedia
|
Autor
Disseny:Jordi Henrich i Olga Tarrasó
Més informació:Wikipedia Olga Tarrasó
Més informació:Arquitecturacatalana.cat Olga Tarrasó
 |
Olga Tarrasó, font:arquitecturacatalana.cat
|
Més informació:Jordihenrich.com
Més informació:Arquitecturacatalana.cat/ Jordi Henrich i Monràs
 |
Jordi Henrich i Monràs, font:ucr.ac.cr
|
Veure més Art Públic Les Corts
