"No es coneix l'autor dels nou bustos que decoren una
balustrada del jardí del palau de Pedralbes, ni de les quatre gerres
escampades pel jardí i les quatre escultures de marbre, d'homes nus
coberts amb la púdica fulla de parra i recolzats en un tronc. Les gerres
tenen tota l'aparença de ser peces adquirides en algun taller
industrial d'escultura, probablement francès, i de ser peces fetes
copiant models clàssics, pràctica habitual en altres èpoques. Són
semblants a les que hi ha al Jardí de les Tulleries. Un cas similar es
va produir a Girona, quan el mateix any 1924, any en què s'acabava a
Barcelona la construcció del Palau Reial, l'arquitecte Ricard Giralt
Casadesús va decidir posar una gran copa obra de picapedrer com a
element decoratiu en una avinguda acabada d'urbanitzar, la de Ramon
Folch.
Existeixen altres teories per explicar la procedència
de totes aquestes escultures, des de la que manté que ja eren a la
finca dels Güell abans de la transformació en Palau Reial, que és la més
versemblant, a la que defensa que les escultures provenen del Palau
Reial d'Alcalà d'Henares. Francesc Curet assegura a les seves Visions barcelonines
que quatre dels bustos que havien estat al Jardí del General -situat,
durant el segle XIX, aproximadament en l'espai que ara queda entre el
mercat del Born i l'estació de França-, anaren a parar, en desaparèixer
el jardí, "amb alguna altra escultura, al Parc de la Ciutadella, i
darrerament foren traslladats als jardins del Palau de Pedralbes". Els
quatre bustos de marbre als quals fa referència eren, segons ell mateix
explica, "al·legories de l'Aflicció, de la Modèstia, de la Senzillesa i
de la Solitud", amb les quals resulta difícil relacionar alguns dels nou
que actualment hi ha al Jardí de Pedralbes. En qualsevol cas, la seva
distribució actual correspon a Nicolau Maria Rubió i Tudurí, qui
dissenyà els jardins, i resulta evident que formen part de grups
homogenis.
Els bustos tenen tots el nas refet, ja que el mes de febrer de 1982, un brètol no identificat els va trencar a cop de martell."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas
"Bustos masculins. D'aquest
conjunt de bustos en desconeixem l'autor, la data en què foren fets, el
lloc on anaven destinats i el motiu de la seva realització. Hem de
limitar-nos a plantejar les corresponents hipòtesis. Són anònims i els
seus antecedents es troben ja a l'època romana clàssica. D'aquest tipus
de bust se'n registra una continuada aplicació des dels períodes
renaixentista i barroc, fins a aconseguir una àmplia difusió els anys
dels segles XVIII i XIX dominats pel neoclassicisme. Hem de situar-los
dins d'aquest període i recordar els que aleshores realitzaven escultors
relacionats amb l'Acadèmia de San Fernando, a Madrid, com Juan Adán,
José Alvarez Cubero, Ramón Barba o Valeriano Salvatierra, amb el
corresponent ressò als nostres ambients escultòrics. De la mateixa
manera que els femenins, no tenien el caràcter de retrats, admetien
molts convencionalismes i responien a finalitats decoratives, dins
l'àmbit d'un jardí especialment. Eren producte d'una moda que tingué
difusió arreu d'Europa i, a Barcelona, foren un signe extern de la
recuperació ciutadana. Dins el recinte emmurallat, els únics espais que
en podien permetre un ús públic adient eren els desproveïts de
construccions que hi havia al costat de la Ciutadella. Aquí s'hi inicià,
el 1797, l'anomenat "passeig de l'Esplanada", que subsistí fins al
1872, amb fonts monumentals, brolladors i escultures d'Hèrcules i
d'Aretusa, del Tritó i la Nereida. Superada la crisi de la Guerra del
Francès, aquests espais enjardinats foren ampliats amb l'anomenat Jardí
del General, organitzat des del 1816 per iniciativa de Francisco de
Castaños, capità general del Principat.
|
D'aquests jardins púbics o d'altres de semblants però
particulars, podrien procedir els bustos que comentem. No tenen la
força expressiva pròpia d'un retrat, però incorporen elements que els
singularitzen. N'hi ha un parell que es presenten coronats de llorer i
amb els plecs del mantell disposats de manera que deixen veure una part
de les espatlleres que eren habituals en representants de l'estament
militar de la Roma clàssica. Així doncs, aquests detalls podrien
al·ludir a un cabdill vencedor o a un heroi idealitzat. Del conjunt en
destaca un, per l'arrogància del gest i pel fet que una ampliació del
mantell li cobreix una part del cap, deixant veure el cabell que, amb la
barba, subratlla l'energia del seu rostre.
Bustos femenins. Dins d'aquest apartat podríem
incloure-hi algunes de les consideracions exposades en el cas dels
bustos masculins quant a l'autor, a la data en què foren fets, el lloc
on anaven destinats i el motiu de la seva realització. Podem afegir que,
en els nostres àmbits destacà dins d'aquesta modalitat escultòrica
Josep Bover i Mas (1790? -1866), autor del bust de marbre que feu el
1835 de la que aleshores era la reina regent, Maria Cristina de Borbó.
En el retrat s'interpreta fidelment la indumentària i el pentinat que
corresponien a aquella data. Així mateix, recordarem que a l'esmentat
Jardí del General hi havia, integrats com a elements decoratius, cinc
figures de marbre i quatre bustos, també de marbre. En una hipotètica
reconstrucció dels seus ambients feta per la coneguda dibuixant Lola
Anglada (1892-1984), alguns se situen en l'anomenat "Safareig de les
oques", integrats en la monumental decoració de fons.
Aquests tres bustos d'aspecte femení adopten una
solució semblant per mirar d'aconseguir un suport que es correspongui
amb el gest majestuós del cap, de faccions idealitzades i corresponents a
una persona d'edat madura que esguarda l'horitzó amb mirada serena i
segura. L'element bàsic del suport és un mantell que demostra els
coneixements que els escultors d'aquella època tenien respecte a les
possibilitats que els oferien les diverses disposicions dels plecs d'un
teixit de lli per mostrar l'energia i la vitalitat del cos que cobrien.
El mantell, disposat per sobre de les espatlles i creuant-se al davant,
deixa lliure una part del pit com a basament del coll, robust. En el
cap, l'expressivitat del rostre no és destacable, ni la singularitat que
presenta la cabellera, en quèl el pentinat no sembla pas correspondre's
amb la moda del primer quart del segle XIX, època en què foren
realitzats aquests bustos. Habitualment aquest caràcter es respecta en
els que responen a les necessitats representatives d'un veritable
retrat, en el qual, a més de la individualització lògica de les
faccions, no hi mancaven referències complementàries a l'estatus social
del model a través de la indumentària i del tractament del pentinat. |
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Santiago Alcolea Gil
Material:Marbre blanc
