Jardins d'Olga Sacharoff

 

"Els anys 90 han vist una important reordenació de l'avinguda Diagonal. Entre les peces més ben resoltes ocupen un lloc destacat els petits jardins dedicats a la pintora Olga Sacharoff (Tbilisi, Geòrgia, 1889 - Barcelona, 1964), que va desenvolupar des de la seva torre del Putxet bona part de la seva vida artística. Els jardins, obra de Marta Gabàs i Carles Casamor, amb la col·laboració de Miguel Royo, es troben situats davant de L'Illa, a l'altre costat de l'avinguda Diagonal. És un jardí ondulat de gespa, que fa al·lusions al mar a causa dels noms dels carrers del voltant, dedicats a les caravel·les de Colom. L'entapissat verd té el contrapunt d'unes fileres de pollancres que el fan particularment atractiu i ombrívol. Els fanals es troben entre els arbres, com si fossin uns exemplars més del regne vegetal."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Són un clar exemple d'una tendència existent en els països occidentals, que consisteix en la creació de petits jardins en l'entramat urbà de grans edificis amb la intenció de regenerar espais degradats o d'una gran densitat demogràfica. Amb això es busca el contrast entre una arquitectura despersonalitzada i la natura humanitzada. Dintre d'aquesta línia d'actuació, a partir dels anys vuitanta Barcelona busca la renovació de nombrosos espais urbans, portant a terme la construcció de parcs i jardins sobre terrenys erms.

Els jardins d'Olga Sacharoff ocupen una superfície rectangular irregular, tancada en tres dels seus costats per un conjunt d'edificis, tenint el quart costat obert a una avinguda tangencial. Representen un dels estils més importants del jardí contemporani, que s'inspira en els models del paisatgisme setcentista. Els seus creadors han disposat pujols artificials i han creat un bosc, les alineacions del qual dirigeixen la mirada, però no impedeixen la visió de la prada i l'obertura cap al paisatge exterior. Els fanals es confonen amb els arbres i els senders són insinuats per daus de marbre, que finalment el verd que entapissa ha envaït i ha acabat per cobrir de forma completa. El disseny del jardí s'ha basat en tres elements principals: l'arbre, la prada i el pujol, que ens transmeten a través de la senzillesa el sentiment de la natura sense contaminar, que és així concebuda com un quadre estàtic i inalterable. Accentuen aquest ambient els volums prismàtics de marbre blanc, col·locats asimètricament i aleatòria, com si pertanyessin al mateix paisatge des d'antuvi. Com a la pintura, existeix un equilibri entre els objectes verticals i horitzontals, disposats de manera espaiada i rítmica, guiant la perspectiva cap al fons mitjançant diagonals. El moviment de terres, que creen els pujols artificials, s'inspira en les ones que formen les onades del mar, les quals es desplacen en el sentit de la profunditat, augmentant progressivament cap al fons. Sembla que els autors han buscat la relació semàntica amb els noms dels carrers circumdants, presos de les tres caravel·les amb què Colom va viatjar per primera vegada a Amèrica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - José Miguel Morales Folguera

Materials:Marble blanc sobre paisatge

Font de la informació:Viquipèdia Olga Sacharoff

Olga Sacharoff, font:fineartphotographyvideoart.com

Autor

Paisatge:Marta Gabàs, Carles Casamor

Més informació:Arquitecturacatalana.cat/es/autores/marta-gabas-i-gonzalo

Marta Gabàs i Gonzalo, font:Arquitecturacatalana.cat

Més informació:arquitecturacatalana.cat

Carles Casamor i Maldonado, font:elperiodico.com

Veure més Art Públic Les Corts

 

Monument als Repatriats d'Ultramar

 

EL AYUNTAMIENTO / DE / BARCELONA / A LOS / REPATRIADOS / DE / ULTRAMAR"

 

"La Federació Espanyola Protectora de Repatriats d’Ultramar va moure cel i terra per a que l’Ajuntament de Barcelona, a més d’acollir els cossos de 734 soldats morts a Cuba i Filipines durant les darrreres guerres colonials de 1898, aixequés un monument en el seu record. Al cementiri de Les Corts es va adjudicar un notable espai per a que es construís una mena de fossar en l’interior del qual estan 734 nínxols. La placa, tanmateix, que hi van posar, diu el següent: “La Federación de Repatriados como recuerdo a los 726 heroicos compañeros de aquellas islas. 28 noviembre 1904”, i signa “La Junta” amb un nom afegit, “S.Torruella”, que potser va ser l’arquitecte de l’indret, ja que el president de la federació es deia Albert Serra Capdevila.

La diferència evident entre 726 a la placa i 734 al llistat que hi ha a la porta del fossar prové del fet que de vuit dels soldats repatriats es desconeixia el nom. En el bell mig del fossar s’aixeca un turonet amb una creu. La làpida que rematava la feina va ser duta en carruatge des de la plaça de Sant Jaume fins el cementiri de Les Corts per decisió de l’alcalde del moment, Gabriel Lluch."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Al cementiri de Les Corts, en un dels quadrants que el composen, trobem aquest monument de planta quadrada d’onze metres de costat, amb un disseny totalment simètric.

Aquest espai està envoltat per un fossar que s’inicia amb una escalinata de cinc metres d’amplada con a punt de vista principal. Les escales donen accés al fossar que davalla en tres trams fins a una fondària de cinc metres en cadascun dels dos laterals. Al final del tram, abans d’arribar al mur posterior hi ha l’accés enreixat a la cripta. Just al costat de la porta trobem una placa dedicada als repatriats. L’interior de la cripta rep la llum exterior a través de quatre orificis situats a les diagonals del seu terrat , a mig camí entre el centre que ocupa l’espai coronat per una creu, i els quatre angles de la coberta. Aquestes lluminàries, són circulars i tenen forma de cúpula, oberta en la seva part superior, amb un diàmetre aproximat de vuitanta centímetres. El diàmetre exterior de les cúpules és de un metre i cinquanta centímetres. El terrat descrit, limita amb una barana en forma de mur continu amb els quatre angles rematats en cada angle, amb quatre formes planes de secció lobulada, que sobresortint del límit de la barana, recreen el dibuix d’un cor. Pràcticament tota la construcció està realitzada en pedra arenosa d’una tonalitat que es mou entre els ocres i els torrats. Els murs estan alçats a base d’un empedrat dissenyat per un conjunt de peces que composen bé, a través d’una geometria irregular. La cripta, modesta en el seu interior, està coronada exteriorment per la creu abans esmentada, de braços regulars en pedra, de dos metres d’altura, que neix d’una base feta amb pedres sobreposades, plena de vegetació autòctona. La creu queda recolzada en els dos laterals per una mena de tronc piramidal, integrat a la forma i fet amb la mateixa pedra. Per la part del darrere hi ha dipositada una petita creu inclinada. El monument adopta l’aparença d’una fortificació. Mirat de front, situat al centre, hi ha una placa commemorativa també feta amb pedra en forma d’arc per la part superior amb un escut de la ciutat de Barcelona, envoltat d’unes branques d’olivera que resseguint l’arc, ajuden a composar la placa quadrada amb el límit arquejat de la seva part superior. Sota l’escut es pot llegir el text següent: “EL AYUNTAMIENTO DE BARCELONA A LOS REPATRIADOS DE ULTRAMAR”. La placa, per la seva part inferior acaba amb tres queixals quadrats que trenquen la seva monotonia. La part exterior queda limitada per una barana formada per divuit pilastres, unides entre si per un doble passamà de ferro pintat de gris, amb una espiral de sis voltes, en cadascun dels trams, com a únic detall decoratiu. Aquest monument, envoltat de pins i palmeres, forma una planta rectangular de trenta tres per quaranta tres metres, la qual visualment se’ns fa quadrada. Podem parlar d’una obra ben integrada al seu entorn. Molts dels elements continguts en el monument s’han condicionat a la forma arquejada dels nínxols. Fins i tot les cadències entre els espais ocupats i buits, composen perfectament amb l’ordre regular dels edificis de nínxols que l’envolten. La simetria formal i constructiva del monument, sense cap símbol de riquesa en materials nobles o altres atributs, imposa una idea d’austeritat que s’adequa plenament a l’estètica, les dimensions i l’ambient de l’espai a on està ubicat. El seu estat de conservació és bo. No hi ha signes d’humitat ni de deixadesa. Té l’avantatge de necessitar poc manteniment ja que els materials emprats són de provada resistència als agents atmosfèrics i envelleixen bé. Constitueix un exemple de bona adequació dels materials per l’ús i el lloc on es destina."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume R.Valverdú

Materials:Pedra i maó

"La Federación de Repatriados como recuerdo a los 726 heroicos compañeros de aquellas islas. 28 noviembre 1904

La Junta

S. Torruella"

Més informació:La Vanguardia Panteon Barcelona Soldados Repatriados guerra Cuba y Filipinas

Més informació:El puntavui.cat/ Inaugura la rehabilitació del panteó dels soldats de l'ultramar a Barcelona

Més informació:Researchgate.net La_repatriacion_de_los_combatientes_en_la_guerra_de_Cuba_1895-1899

Més informació:Viquipèdia Guerra Hispano Estatunidenca 

Vaixell espanyol Cristóbal Colón. Destruït en la batalla de Santiago el 3 de juliol de 1898

Autor

Escultor:Desconegut

 

        Veure més Art Públic Les Corts

 

Rellotge Analemàtic

"Carme Segura, presidenta d'Els Lluïsos de Gràcia, i Eduard Farré, professor de rellotgeria a l'Institut Politècnic Verge de la Mercè, són uns experts en el món del rellotge que han escrit un llibre singular, Gràcia a l'ombra dels seus rellotges (1999). Abans, però, van proposar una idea encara més singular: la creació d'un rellotge analemàtic per a l'avinguda Diagonal, tot inspirant-se en rellotges del passat posats a terra on l'ombra de la persona servia per assenyalar l'hora, una idea que alguns palaus del segle XVIII utilitzaven com un joc. A la idea va participar també la Reial Acadèmia de Ciències i Arts. Van trobar l'ajut del dissenyador Quim Deu, que va pensar com havia de ser l'analema de les hores, conformat per un vuit que brilla a terra. La idea va quallar de la mà de la campanya Barcelona, posa't guapa, que va aconseguir el finançament de la companyia d'assegurances Plus Ultra. L'11 de març de 1997 va ser inaugurat, al costat del monument al doctor Martí Julià, en presència de famosos com ara Oriol Regàs, Tete Montoliu, Teresa Gimpera i Màgic Andreu, entre altres. Es van llançar a l'aire 15.000 globus per remarcar l'aspecte de festa."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"L’encàrrec original consistia en dissenyar un rellotge analemàtic. En el moment en què es va concretar la seva ubicació, la gran via de Carles III amb l’avinguda Diagonal, es va voler reforçar la idea d’encontre: les dues vies podrien representar la confluència d’un meridià i un paral·lel que es troben en un punt concret de la ciutat de Barcelona. Aquesta idea va portar a incloure també una representació dels quatre punts cardinals.

El projecte incloïa un joc de cercles relacionats travessats per línies continues que es perllongaven més enllà d’aquells ocupant gran part de la plaça. Les línies representatives dels meridians i paral·lels, que coincidien amb Carles III i Diagonal, quedaven identificades amb unes plaques que indicaven la seva longitud i latitud i també estaven identificades les que mostraven els quatre punts cardinals.

Una posterior reforma de la plaça va mutilar les línies que sobresortien del cercle principal fent que desapareguessin la que apuntava cap al nord i les que identificaven la longitud i la latitud. Aquest canvi va comportar que el projecte perdés gran part del seu significat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Quim Deu

 

"Es tracta d’un rellotge solar analemàtic horitzontal que es caracteritza per ser un rellotge de sol en el terra que no du el gnòmon en el seu sistema de funcionament, és a dir que l’agulla pot ser qualsevol persona o objecte que se situï a la posició correcte sobre l’analema.

El conjunt consta de tres elements: l’element central és el rellotge que està inscrit dins d’un cercle, l’altre és una corona circular a l’esquerra que representa l’O de l’Oest i un monòlit a la part superior dreta, separat del rellotge, amb les explicacions necessàries per comprendre les dades bàsiques de funcionament.

Es defineix analema com la corba que descriu el Sol en el cel si tots els dies de l’any se’l observa a la mateixa hora del dia (temps civil) i des del mateix punt d’observació. L’analema es representa gràficament sobre el terra. Una altra definició de l’analema és la diferència que existeix entre l’hora mitjana i la solar que està definida per una equació matemàtica denominada Equació del Temps. És, normalment, aquella figura en forma de 8 que veiem representada en el rellotge i que ens diu en tot moment la posició del sol en un lloc determinat de la Terra, un mes determinat i a un hora determinada, per tant s’ha de conèixer la situació del rellotge amb la seva latitud i longitud, la posició del Nord i la representació gràfica de l’analema en aquella posició.

Les mesures del rellotge solar són les següents:

L'eix major de l'el·lipse és de 6 m, i està inclòs dins d'un marc circular d’11 metres de diàmetre.

Les coordenades, que haurien de figurar en el rellotge, i que no es troben, són: Latitud 41º 23' 19,18'' N, Longitud 2º 07' 38,83'' E.

No és perfectament horitzontal, doncs hi ha una diferència en l'altura sobre el nivell del mar que varia en 8 cm des de la part inferior, mirant a mar, i la superior a la part de muntanya. Aquesta inclinació és deguda a diferents variables, com poden ser la inclinació del terreny o també a la pròpia construcció de la vorera donant pas al lliscament de l’aigua de pluja o neteja, evitant el seu estancament sobre el rellotge.

Dins de la gran circumferència d’11 m, hi trobem els següents elements: l’el·líptica, l’analema, una representació de la Terra, sobre el pla, i les indicacions de les orientacions del Sud i de l’Est. Externament hi ha una corona circular, representant la posició de l’Oest. Per tant coneixem el Nord per omissió.

El monòlit és de marbre blanc en forma prismàtica quadrangular inclinat amb una angle de 79º respecte al terra. A les cares trobem les següents indicacions:

- Cara superior inclinada, hi ha l’el·líptica on se situen les hores representades a l’analema i la posició del Sol.

- A les cares laterals del prisma, esquerra i dreta, hi trobem la inscripció de l’empresa asseguradora que va subvencionar part del projecte: “Plus Ultra”.

- A la cara posterior hi ha l’esquema del meridià i paral·lel que passen per Barcelona, tot indicant les ciutats importants que es troben sobre ells. Així tenim que al meridià i de Nord a Sud són indicades les següents ciutats: Dunkerque, París, Carcassona, Barcelona, Alger, Kidal, Niamey, Abomey. Quant al paral·lel i d’Oest a Est: Chicago, Braga, Barcelona, Tirana, Istanbul, Tblisi, Tashkent, Shenyang, Hakodate.

- A la cara anterior la inscripció corresponent a l’altre projecte subvencionador “Barcelona, Posa’t guapa”.

Els materials que s'han emprat per la construcció de les diferents parts d'aquest rellotge són:

1. El cercle gran és de formigó. També estan indicats els meridians paral·lels al de Greenwich més allunyats cap l’Est.

2. A la part inferior esquerra trobem la representació de l'esfera terrestre amb els continents: Amb bronze polit estan els continents i amb bronze envellit els oceans.

3. La base de l’analema és d’asfalt tenyit de colors.

4. L'acer s’ha emprat a la circumferència i també per indicar els meridians de Greenwich i els paral·les de +1 hora i –1 hora. Els altres són gravats sobre el mateix formigó.

5. El bronze ha estat utilitzat a la corona circular de la lletra O (de l’Oest) i en el seu interior hi ha asfalt."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Gratacòs-Roig

Materials:Formigó, alumini, bronze i asfalt tenyit de colors

Autor

Idea:Eduard Farré i Carme Segura

Disseny:Quim Deu

Més informació:Eduardfarre.com

"Eduard Farré i Olivé (Barcelona, 1953). Rellotger, llicenciat en Humanitats, historiador de la medició del temps, professor de l'especialitat de Rellotgeria, president fundador i actualment vicepresident de la Societat Catalana de Gnomònica, autor del disseny tècnic de diversos rellotges de sol analemàtics: el de la plaça Primer de Maig de la ciutat de Sabadell (1986), el de la plaça Reina Maria Cristina (1997) i de la plaça del Fòrum de Barcelona (2004). Autor dels llibres Temps i rellotges, Los canteiros y el reloj de sol i El astrolabio, instrumentos astronómicos hispano árabes. Coautor del llibre Els rellotges de sol a Catalunya, escrit amb altres cinc membres de la Societat Catalana de Gnomònica, de Gràcia a l'ombra dels seus rellotges, i 24 rellotges i altres instruments per a la mesura del temps, amb Carme Segura, i Les places de Gràcia, amb Esteve Camps i Carme Segura. Autor d'articles a les revistes La busca de paper, Arte y hora, Analema, Astrum, Publicaciones de la Agrupación Astronómica de Sabadell, Dynamic Cronos Magazine, Investigación y Ciencia i altres."

Eduard Farré, font:academia.edu

"Carme Segura i Capellades (Barcelona, 1960). Presidenta durant dotze anys i vicepresidenta durant quatre, dels Lluïsos de Gràcia, cofundadora i vuit anys presidenta del Taller d’Història de Gràcia, cofundadora de l’associació de cooperació internacional Barcelona Acció Solidària, cofundadora del grup La Gràcia de les Tertúlies i actualment directora de la col·lecció Guies Temàtiques dels Lluïsos de Gràcia, directora del Festival Re-percussió per l’Odèon a Canet de Mar i secretària de Barcelona Acció Solidària. Premi Mar i Muntanya, conjuntament amb Eduard Farré, de millora de l’entorn social i urbà al projecte “Rellotge de Sol Analemàtic” realitzat a la plaça Reina Maria Cristina de l'avinguda Diagonal de Barcelona el mes de març de 1997. Menció Especial del jurat del III Premi Barcelona a l’Escola al treball “Els serveis de la ciutat”, maig de 1991. Ha publicat diversos llibres vinculats amb Gràcia i la seva història, escrits amb diversos col·laboradors, com ara “24 Rellotges i altres instruments per a la mesura del temps”, “Rellotges de Sol”, “Barcelona: Gràcia”, “100 anys, 100 fotos. Gràcia 1897-1997”."

"Joaquim Deu (Molins de Rei, 1962). Nom artístic de Joaquim Deu i Pubill. Va estudiar teatre i espai escènic a l’Institut del Teatre de Barcelona. També es va formar com ebenista a l’empresa familiar i va participar a diverses accions d’art i disseny a Berlín. L’any 1992 va rebre la beca internacional d’estudis a l’Akademie Schloss Solitude de Stuttgart.

Ha treballat de forma individual en múltiples projectes a Barcelona, Milà, Palma de Mallorca i Mèxic DF, i com a director d’art i dissenyador a vàries empreses del sector de l’interiorisme, la gràfica i la comunicació. Simultàniament treballa com a professor de disseny a la University of Applied Sciences Mainz, a Alemanya."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Més informació:Wikipedia Reloj Analemático

Rellotge analemàtic, font:Wikipedia

 

Veure més Art Públic Les Corts

 

Escultura al Dr. Martí Julià

 

"Domènec Martí i Julià (Barcelona, 1861-1917) va destacar com a polític catalanista i com a metge psiquiatre. Va presidir la Unió Catalanista i va dirigir l'Institut Frenopàtic entre 1909 i 1915. Des d'una altra entitat nacionalista, Pàtria Nova, es va impulsar, mitjançant una subscripció popular, un monument a la seva memòria que va esculpir Josep Dunyach. La inauguració fou just un mes abans que esclatés la Guerra Civil, el 21 de juny de 1936, i hi van assistir l'alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer i el diputat d'Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya Joan Baptista Soler i Bru, a més de Domènec Latorre, president de Pàtria Nova, l'entitat promotora. El lloc triat va ser la cruïlla entre la Diagonal i la futura Gran Via de Carles III, molt a prop de l'Institut Frenopàtic que Martí i Julià havia dirigit. Era un lloc poc freqüentat, i potser això va influir perquè el monument hi romangués durant els anys franquistes, això sí, sense la placa que l'identificava i que reproduïa el seu retrat. Domènec Latorre va ser afusellat per catalanista el maig de 1939, un mes després d'acabada la guerra. El monument a Martí i Julià no va recuperar una placa amb dedicatòria fins al 15 de desembre de 1978, i se'n va encarregar l'escultor Josep Ricart."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Monument erigit en memòria de Domènec Martí i Julià amb motiu del XX aniversari de la seva mort. El reconeixement va ser possible gràcies a la tenacitat dels iniciadors: la Joventut Nacionalista “Pàtria Nova” i l’abnegat catalanista Domènec Latorre, secretari de la comissió pro-homenatge. El juliol de 1933, cinquanta-tres entitats s’havien adherit al projecte de monument. En un principi s’havia pensat fer una subscripció nacional, però es va pensar que seria un procediment massa lent, per tant es va dirigir un plec de signatures a l’alcalde Aguaders, demanant que fos l’Ajuntament qui realitzés el projecte. Unes eleccions municipals van ajornar la gestió, la qual es va remprendre al cap d’un any amb l’alcalde Pi i Sunyer. La Comissió de Foment, presidida per Raimon Duran i Reynals, es va fer amb la proposta de les entitats sol·licitants, i el treball escultòric va ser modelat per Josep Dunyach. Escultor interessat per l’escultura grega, i per Rodin, Despiau, i Maillol, inclòs en una etapa tardana del noucentisme, que va destacar pels seus retrats de gran semblança, dins dels canons clàssics.

Monument senzill, com hagués plagut a l'homenatjat: un sòcol de pedra amb el seu retrat en relleu, i la inscripció “Barcelona a Martí Julià”, i una figura femenina com a remat, en actitud de llençar flors en senyal de reconeixement. Com en altres treballs de Dunyach, a l’escultura superior hi ha gràcia rítmica, veritat anatòmica i refinament de formes. El treball fou reproduït als tallers Bechini. En un principi s’havia acordat erigir-lo a la plaça Molina, però en  dividida no va ser possible, i es van adreçar al cap dels tècnics de Parcs i Monuments, sol·licitant que fos instal·lada a la part superior del passeig de Gràcia, als jardins que donen entrada al carrer Gran de Gràcia, Salmerón en aquell moment, i el tema quedà en estudi. Finalment es va instal·lar a l’avinguda del 14 d’abril, actualment Diagonal. En no assabentar-se el 1939 o 1940 de qui era Martí i Julià, quan es depuraren altres monuments, no arrancaren la placa fins els primers anys de la dècada dels setanta, quan una revista va revelar el significat del monument, situat davant la residència d’Oficials."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - M.Isabel Marín

Materials:Pedra calcària amb pedestal de pedra amb placa de bronze

Autor

Escultor:Josep Dunyach

Placa:Josep Ricart i Maymir

Més informació:Viquipèdia Josep Dunyach i Sala

Josep Dunyach i Sala, font:nuvol.com

Més informació:Viquipèdia Josep Ricart i Maymir

Josep Ricart i Maymir, font:taradell.cat

Més informació:Viquipèdia Domenec Martí i Julià

Domenec Martí i Julià, font:galeriametges.cat

 

 

 Veure més Art Públic Les Corts

  

Escultura a Pius XII

 

"La plaça de Pius XII -nom amb què va accedir al papat Eugeni Pacelli (Roma, 1876 - Castelgandolfo, 1958)- va crear-se de fet el 1951, quan es preparava la celebració del Congrés Eucarístic Internacional, trobada catòlica al màxim nivell, en decidir que seria l'indret on tindria lloc la cerimònia més important d'aquest esdeveniment religiós. El 29 d'octubre, l'Ajuntament acordava donar el nom de Pius XII a l'enclavament situat entre l'avinguda Diagonal i l'avinguda de la Victòria, avui de Pedralbes. La plaça va substituir un seguit de barraques aixecades a la postguerra pels qui arribaven a Barcelona buscant feina. S'hi va muntar un altar immens dissenyat per l'arquitecte Josep Soteras Mauri, i el diumenge de Pentecosta 1 de juny de 1952 s'hi va clausurar el Congrés Eucarístic. Ara se'l consideraria una important obra d'art efímer; però aleshores es va desmuntar, una vegada passat el congrés, i no s'hi va pensar més. Després de la mort del pontífex, esdevinguda el 1958, es va encarregar a Julià Riu i Serra una estela que va ser inaugurada l'1 de novembre de 1961, dia de Tots Sants, a la plaça que li havia estat dedicada, en presència de l'alcalde Josep Maria de Porcioles."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Aquesta escultura consta de dos elements; un monòlit de pedra calcària blanca, que representa una sotana blanca i l’altre és un bàcul papal en forma de conus amb un travesser a tres quarts d’alçada, marcant una creu; el material emprat és bronze envellit. Una de les característiques d’aquest monument és que no hi ha representada cap persona, en canvi sí que hi trobem tot un seguit de símbols molt representatius.

El fet que no hi sigui representada cap persona es pot interpretar, des del punt de vista de l’autor de l’escultura, com que aquest papa no va prendre part, d’una manera visible i tangible, en les accions portades a terme pels elements nazis durant la segona guerra mundial, per raons diplomàtiques, ja que aquest Papa era el representant en aquella època de l’Estat del Vaticà. Centrant-nos en el monument direm que dels quatre costats del monòlit, només dos tenen un interès descriptiu doncs són els que contenen informació simbòlica o descriptiva visible, als altres dos costats no hi ha res més que la pedra treballada i gairebé sense acabar. La cara frontal del monòlit, que dona a l’avinguda Diagonal, hi té inscrita la frase en llatí: Tu est Petrus, es troba a la part superior dreta i fins per sota de la meitat de l’alçada del monòlit. La tipografia està feta exprés i el material que s’ha utilitzat és ceràmica imitant el metall. Aquesta tipografia està en format vertical. A la part inferior esquerra de la mateixa cara hi trobem tres símbols papals també en format vertical: el primer, el superior, és la tiara papal amb les tres corones que volen dir: la primera, la Glòria de ser elegit com a Servent dels Servents de Déu, la segona el poder donat per Crist a Pere de Fer i Desfer a la terra i així serà als Cels, i la tercera és la del Magisteri de ser el líder de l’Església Universal i del seu poder sobre ella. Coronant la tiara hi trobem una creu estilitzada. El símbol que es troba al mig és una interpretació de l’escut papal de Pius XII. Es tracte d’una representació de tres dels elements primordials aire, terra i aigua, i per damunt d’aquests hi ha un colom amb les seves ales recollides i que porta una branca d’olivera, amb la seva interpretació simbòlica de la pau i de mantenir-la durant el seu papat. I el darrer símbol, el tercer, són les claus de sant Pere que representen l’autoritat que rep el papa, i que formen part de l’escut papal del Vaticà. Al costat dret del monòlit, també mirant des de la Diagonal, a la part inferior, s’hi llegeix la inscripció: Barcelona a Pío XII, que està treballada sobre la mateixa pedra. La tipografia emprada en aquestes lletres és també molt peculiar i única. Les altres dues cares del monument no contenen informació, tal i com ha hem dit anteriorment. L’altre part del monument és el bàcul papal que es troba separat del monòlit. Té uns detalls diferenciadors del que seria un bàcul real doncs no acaba amb una voluta, com hauria de ser, i l’asta té la forma de tronc de conus. La base de la teòrica voluta no és ni esfèrica ni prismàtica com indiquen les normes del símbols papals sinó que és directament un travesser que forma amb l’asta una creu. Tot el monument és una interpretació molt personal realitzada per l’escultor i dibuixant Julià Riu i Serra. Aquest personatge feia unes interpretacions molt iròniques de la realitat, pel que podem sospitar que va aplicar el mateix criteri alhora de realitzar aquest monument."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Gratacòs-Roig

Materials:Relleus ceràmics i creu de bronze, monòlit de pedra calcàrea

Més informació:Viquipèdia Pius XII

Pius XII, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Julià Riu i Serra

Julià Riu i Serra (Molins de Rei, 1921 - Barcelona, 2006). Participà en el III Saló d'Octubre (Barcelona, 1950) i a l'Exposició d'Art Religiós del FAD el 1951. Professor de l'Escola Massana.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

 

Veure més Art Públic Les Corts