"L'escultura La Terra pren, naturalment, la figura d'una dona. Fita el seu company, L'Aigua, del qual depèn per a la vida de tot allò que la terra cobeja. Obres del mateix escultor i per lògica, situades gairebé de costat, les dues escultures s'han de relacionar perquè representen els dos principis bàsics de la vida a la natura: la matèria i l'aigua que la fecunda. La relació no és solament de proximitat i d'ubicació lògica, al capdamunt de les escales aquàtiques que semblen iniciar-se als peus del Palau Nacional per arribar a l'esplanada de la font monumental, sinó també formal: tant la grandària com la posició de les figures, el tractament textural, i la disposició dels membres de seu cos semblen pensats conjuntament. Comparteixen també el mateix aire, o to expressiu, que desprèn seguretat, experiència consolidada per la repetició eficaç i la calma que dóna el compliment etern dels mateixos gestos.
La representació de la terra, element sòlid que és fecundat per l'aigua i d'on prové la matèria orgànica capaç d'engendrar la vida, és a dir, de realitzar el cercle de formació i transformació de tots els elements naturals, no pot ser una altra en la seva representació que una dona. En aquest cas és una figura femenina sòlida, madura carregada de l'experiència que la natura fecundada coneix. És per això, potser, que no mira amb temor o desig el seu company, sinó amb una certa complicitat avalada per tot el temps transcorregut que es repeteix el procés de la creació de la vida. Present i distant alhora, desprèn la seguretat del coneixement i de la repetició de l'acte vital. No li cal la seducció ni la gràcia de la joventut al seu cos. Seu reposada i confiada.
I si la figura és genèrica, un detall, les espigues de blat que observem al seu darrere, la identifica com a mediterrània. Aquí perd el seu caràcter universal per esdevenir local, terra de la terra mediterrània, productora generosa de cereal i de la vinya, o allò que n'és el resultat, el pa i el vi, fonaments de la nostra cultura més tradicional.
Al capdamunt de les escales que duen al Palau Nacional, la visió d'ambdues figures és precària; el seu emplaçament n'evita la visió frontal i pròxima, i per tant l'apreciació del seu significat. Penso que aquesta ubicació és un fet deliberat, ja que aquesta parella d'escultures estan concebudes com un fet ornamental atès que a partir d'aquí s'inicia el tram descendent de les cascades d'aigua, veritable i nou element ornamental en aquell moment protagonista absolut, juntament amb la moderna llum elèctrica, l'espectacularitat del conjunt monumental de l'Exposició. Davant la novetat i grandiositat de les fonts projectades per Carles Buigas, il·luminades elèctricament, acolorides i de formes canviants, les escultures, fins aleshores únics ornaments dels parcs i el jardins, necessàries tanmateix en nom de la tradició com a portadores de símbols, sobretot aquelles desplaçades o més ocultes a les mirades immediates, van perdre el seu protagonisme significatiu."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps
Materials:Pedra de Montjuïc
Més informació:Viquipèdia Eix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc
Palau Nacional, font:Wikipedia
Autor
Escultor:Frederic Marés i Deulovol
Més informació:Viquipèdia Frederic Marès i Deulovol
Frederic Marès, font:Viquipèdia Veure més Art Públic Sants Montjuïc
_(cropped).jpg)
