dijous, 31 de març del 2022

Casa de Làctancia

 

"Resulta xocant que una residència i casal d’avis llueixi en la seva façana, sobre la porta d’entrada, un gran rètol on es llegeix “Lactancia Municipal” i un plafó escultòric centrat per una reina alletant un nen. La causa és que l’ús original al que va ser destinat aquest edifici, i per al que va ser construït entre 1910 i 1912, és el de nodriment d’infants acollits a la beneficència pública, és a dir el contrari del que té des del 1990, que és l’atenció als que són a l’etapa final de la seva vida.

La reina, amb corona, que en l’escultura de la façana de la Casa de la Lactància dóna el biberó a l’infant, asseguda en un tron, simbolitza la Ciutat de Barcelona, ja que l’Ajuntament fou qui va promoure la institució. A la seva dreta, un jove matrimoni d’obrers, ell amb barretina, estan drets amb dos fills petits, i un altre obrer més gran, amb davantal de forjador, presenta un infant a la reina alletadora. Molt difuminat, darrera seu, es veu el baix relleu d’una fàbrica. A l’esquerra del tron, una altra parella, ella amb un infant als braços i ell amb capell de mariner i una portadora amb ampolles de llet, tenen al darrera seu el baix relleu d’uns vaixells. Es vol indicar les activitats econòmiques a les que estaven vinculats els qui acollien els seus fills a la beneficència de la Casa de la Lactància.

Resulta sorprenent que hi hagi un home amb tot d’ampolles de llet, en els anys que la gent anava a buscar la llet a granel a les vaqueries de la ciutat, i que la figura femenina principal del relleu no sigui una dama de pits ubèrrims alletant dos infants alhora o una marededéu de la llet, sinó una reina donant el biberó a una criatura, cosa que era encara molt poc habitual en els anys de creació d’aquella institució, quan pràcticament no hi havia altre sistema d’alimentar els nadons que donar-lis el pit. Això mereix una explicació.

La Casa Municipal de Lactància fou un servei creat en el marc del moviment sorgit a finals del segle XIX per tractar de reduir les terrorífiques xifres de mortaldat infantil entre la classe obrera. Cal tenir en compte les males condicions en què les treballadores de les fàbriques havien de tirar aleshores endavant l’embaràs, el part i l’alletament dels nadons, sense deixar de treballar. Fou un moviment de caràcter benèfic, promogut per metges higienistes i secundat per dames de famílies benestants. Copiant una idea sorgida a França es van crear unes institucions anomenades La Gota de Llet que tenien com objectiu principal posar remei als problemes de desnutrició en les famílies que no es podien permetre el luxe de pagar una dida i on la mare no podia donar de mamar els seus fills. Però les “gotes de llet” van anar ampliant els seus objectius i aviat van incloure també serveis de guarderia i alimentació d’infants que ja havien sobrepassat l’edat d’alletament i fins i tot els de formació, tant dels nens i nenes abans de que anessin a l’escola primària, com de les mares abans i després del part, amb nocions elementals de puericultura. Dorotea de Chopitea va ser una de les pioneres d’aquesta nova línia de beneficència als anys seixanta del segle XIX. Algunes fàbriques amb patrons paternalistes van habilitar també departaments especials per a tenir cura dels fills de les mares treballadores i perquè les que acabaven de donar a llum hi poguessin donar el pit fent una pausa en la feina.

Al començar el segle XX es van multiplicar els asils infantils, les “casas cuna” i les “casas de lactancia”. A Barcelona la primera va ser la del doctor Vidal Solares, fundador de l’Hospital de Nens Pobres de Barcelona del carrer Consell de Cent, a la que es van afegir mitja dotzena més. Les autoritats municipals van decidir sumar-se a la iniciativa privada i el 1903 van crear una Lactància Municipal dirigida pel doctor Ignasi de Llorens i Gallard, que ho va ser fins que va morir el 1913, just unes setmanes abans que el nou edifici de la Lactància entrés en servei. L’objectiu essencial de l’institució va ser el de proporcionar a les mares llet amb plenes garanties d’esterilització per als biberons. Per això, en l’escultura d’Arnau el nen és alletat amb un biberó, i no al pit, i hi apareix un repartidor d’ampolles de llet esterilitzada. Cal tenir en compte que en aquells moments l’esterilització i pasteurització industrials eren inexistents i que tot just s’estaven fent les primeres recerques. La primera empresa en vendre llet envasada i esterilitzada va ser Letona el 1930, però van haver de passar molts anys fins que va esdevenir popular. El més normal era comprar la llet a granel en vaqueries que hi havia a la ciutat, no sempre en bones condicions sanitàries.

La iniciativa de l’Ajuntament va suscitar algunes crítiques, perquè en els anys de creació de la Casa de la Lactància, les dides eren encara una institució indispensable per alimentar els nadons a qui la seva mare no podia donar el pit. I això era així fins i tot als hospicis i altres llocs d’atenció benèfica als més petits, perquè pràcticament no hi havia res amb què substituir la llet de pit. No es podia ni somniar la varietat actual de llets artificials i papilles de creixement. Les primeres llets “maternitzades”, que de fet no eren altra cosa sinó farinetes, no es van començar a comercialitzar fins als anys vint, i encara fent-les servir sempre conjuntament amb el pit. I l’alletament artificial tenia molts detractors.

L’Ajuntament, doncs, va fer una tasca pionera, en aquells anys que, gràcies a la col·laboració entre la Lliga Regionalista i els radicals, i també de la Diputació de Barcelona, es va començar a dedicar una atenció preferent a la creació de serveis socials adreçats a la infància, escoles, colònies escolars i institucions materno-infantils, molt en la línia de renovació pedagògica que es vivia a la primera dècada del segle.

A l’objectiu de facilitar l’ús de llets maternitzades i esterilitzades als fills dels obrers, l’Ajuntament n’hi va afegir d’altres, a la institució de la Lactància Municipal, com l’atenció hospitalària a les mares gestants i els cursets de puericultura. També tenien cura de l’atenció al part en casos molt determinats, perquè en aquella època era habitual que es donés a llum sempre a casa amb una llevadora.

Al cap d’un parell d’anys de la creació de la Lactància Municipal, l’Ajuntament va decidir fer un edifici dedicat especialment a aquesta finalitat. Amb aquest objectiu encarregà el 1906 un projecte a l’arquitecte municipal Antoni de Falguera, en la línia, molt de l’època, de fer edificis de gran categoria arquitectònica per als serveis municipals. Qui dirigí l’execució de les obres quatre anys més tard fou un altre arquitecte municipal, Pere Falquès. És curiós que la col·laboració entre Falquès i Falguera es va fer a la Casa de la Lactància en ordre invers a la que hi havia hagut al Conservatori Municipal, construït poc després a l’Eixample. En aquest cas fou Falquès qui preparà el primer projecte i Falguera qui dirigí l’execució de les obres. En tots dos edificis fou Eusebi Arnau l’encarregat de la decoració escultòrica de la façana.

Les obres van començar el 1910. A mitjans del 1914 ja eren prou avançades per a que s’hi comencessin a prestar serveis. A la premsa s’hi troben ja anuncis de conferències sobre obstetrícia i cursets de puericultura en el nou edifici, així com de visites a la institució per part de grups de dames interessades en el tema. I també es troben acords municipals sobre dotacions d’equipament per al nou centre. La inauguració es va fer de manera singular, com no podia ser d’altra manera si es té en compte que va coincidir amb els dos mesos (maig i juny de 1914) que el tinent d’alcalde radical Joan Pich i Pon va fer d’alcalde en funcions per la dimissió de Joaquim Sagnier. Com explica Manuel Ribé en les seves memòries, “durante su primera gestión de alcalde nació la primera criatura en la clínica ginecológica de la Casa de Lactancia Municipal. Los padres del recién nacido eran modestísimos obreros naturales de Murcia; el señor Pich pagó todos los gastos del bautizo, ropas para el niño, refrescos... La numerosa comitiva se reunió en la Casa de Lactancia y en coches de dos caballos se trasladó a la parroquia de Santa Madrona, calle Calabria, donde fue bautizado Juan Morata González. Estre acto valió muchas felicitaciones al alcalde accidental”.

El nou edifici va acollir, apart dels serveis d’alletament propis de la Lactància Municipal, els de tocologia i puericultura, als que es va donar el nom d'Institut de Maternologia.

A la postguerra, la Casa de la Lactància fou utilitzada per Auxili Social i seguí prestant els seus serveis tradicionals, aleshores més necessaris que mai. Durant la gran nevada de 1962 que col·lapsà la ciutat va ser d’una gran utilitat, ja que en quedar al costat de la boca de metro de l’estació Rocafort de la Línia 1, era fàcilment accessible a les dones que es trobaven amb l’emergència de donar a llum i no podien accedir a altres institucions. Cal recordar que encara no existia la Línia 5 que va donar accés més tard a l’Hospital Clínic i a l’Hospital de Sant Pau amb parades pròpies.

El 1968 s’hi van fer obres de reforma que van alterar molt l’interior i el pati originals. El 1985-1986, l’Ajuntament va eliminar aquestes transformacions dels anys seixanta, tractant de restituir els interiors al seu caràcter original, i va decidir destinar l’edifici a residència i casal d’avis, que va començar a prestar servei l’abril de 1987 amb el nom de Francesc Layret.

És un dels escassos edificis de planta i pis que resten a l’Eixample. No hi falta la planta semisoterrani que en l’origen es feia a tots els edificis per fer-lo servir com a carbonera, i el pati és cobert per una lluminosa claraboia.

A la façana, apart de l’escultura d’Eusebi Arnau, hi ha un plafó ceràmic de la ciutat de Barcelona i els mots “Lactancia municipal”. És obra de Lluís Bru. Queda situat just sobre el tron de la reina alletadora que representa la ciutat de Barcelona. A la imposta de l’arc d’entrada hi ha, a la dreta, una nena amb una nina, i a l’esquerra un infant nu, en posició fetal, sembla xumar un biberó. Finalment, quatre caps de noies amb garlandes estan situats als carcanyols de la finestra amb tres arcs situada a la façana entre la porta i el relleu principal.

Aquesta finestra neogòtica procedeix d’una altra casa derruïda poc abans de fer-se la Casa de la Lactància, la Casa Estruch, que havia estat només durant una dotzena d’anys al bell mig de la plaça de Catalunya. Es va construir el 1887, amb permís municipal, quan la plaça encara no estava urbanitzada. El promotor fou Josep Estruch i Cumella, fill de l’important polític i financer Ramon Estruch i Ferrer. Josep Estruch fou director durant quinze anys del Banc de Barcelona, i ho era en el moment que aquest va fer fallida, el 1920. Continuà i amplià la col·lecció d’armes iniciada pel seu pare i, per a exhibir-les, construí a la plaça de Catalunya el Museu-Armeria que portava el seu nom, un edifici de planta i tres pisos inaugurat els dies de l’Exposició Universal de 1888.

Quan l’Ajuntament emprengué la tasca de netejar el centre de la plaça –amb l’objectiu d’urbanitzar-la– de tot el que s’hi havia anat posant amb permís o sense, hagué d’indemnitzar Josep Estruch, perquè a ell sí que li havia donat llicència municipal per construir. La casa passà d’aquesta manera a propietat municipal el 1899, amb la intenció d’enderrocar-la. Però va trigar un parell d’anys a fer-ho, durant els quals la va fer servir com a centre d’atenció als repatriats de Cuba per la Creu Roja i com a sala d’exposicions. Tot plegat molt semblant a històries ben recents de l’urbanisme barceloní. En desallotjar l’edifici, Josep Estruch va vendre les armes a un col·leccionista parisenc.

Quan l’Ajuntament enderrocà la casa Estruch el 1901, guardà en un magatzem alguns dels elements arquitectònics, i l’arquitecte municipal Antoni de Falguera pensà utilitzar-los a la Casa de la Lactància. La finestra amb tres arcs trilobulats de la façana n’és un de ben evident, si es comparen fotografies antigues de la Casa Estruch i de la Casa de la Lactància."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Marbre i Mosaic










 






Més informació:Viquipèdia Casa de Làctancia

Casa de Làctancia, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Eusebi Arnau

Mosaic:Lluís Bru

Arquitecte:Antoni de Falguera Sivilla

Direcció de Obra:Pere Falquès

Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau i Mascort

Eusebi Arnau, font:enciclopedia.cat

 Més informació:Viquipèdia Lluís Bru i Salelles
Lluís Bru, font:Wikipedia

Més informació:Viquipèdia Antoni de Falguera i Sivilla

Antoni de Falguera i Sivilla, font:sites.google

Més informació:Viquipèdia Pere Falques i Urpí

Pere Falqués i Urpí, font:Viquipèdia

  

 Veure més Art Públic Eixample

 

dimarts, 29 de març del 2022

Font dels Sis Putti

 

"La Font dels Sis Putti es la primera obra d’art públic realitzada en l’entorn de la plaça de Cataluña.

La monumentalitat de la peça i la seva temàtica mitològica responen al gust d’una època marcada per les dictadures tant a Espanya amb Primo de Rivera com a Itàlia, Rússia i posteriorment, Alemanya.

La font es va concloure el juny del 1926, s’orienta cap el Portal de l’Àngel, eix principal de la ciutat i torna l’esquena a la plaça, ocupant l’espai central d’una escala doble que convida al passejant a descobrir el gran buit de la plaça, de forma que entre l’arquitectura pètria i l’escultura de bronze s’intueix el jardí.

La composició representa el naixement de Venus. El fons de l’escena és un mur de pedra i llurs formes geomètriques recorden les portes d’accés de les fortificacions militars il·lustrades, amb un arc central amb la clau ressaltada que se submergeix en l’aigua i dos arcs menors laterals a manera de finestres. El pas central es veu ocupat per una fornícula cega que allotja la figura de Venus, representada com una venera esculpida en la pedra amb dos peixos entrellaçats que reforcen el significat aquàtic de la font. A ambdós costats, flanquejant-la, es troben dos amorets de bronze ocupant les dues fornícules cegues, representacions del nen Eros portadores de cistells de fruites carnoses.

La font, en cascada, es composa de tres estanys dels quals els dos més alts tenen el borde ornat per a provocar el moviment de l’aigua que cau, representant l’escuma del mar fecundat per la sang d’Urà, origen del naixement de Venus. L’estany inferior tanca el conjunt amb una reminiscència de corbes i contra corbes barroques mentre que el motllurat recupera l’equilibri neoclàssic.

La font es completa amb dues parelles d’amorets de bronze envoltats per garlandes de flors, fuites carnoses i verdures en les bases de dos gerros. Ambdues parelles s’orienten frontal i lateralment cap els dos trams d’escala. Completen la decoració del conjunt garlandes, de nou amb fruites carnoses, flors i verdures que simbolitzen, al costat de l’aigua, la regeneració de la Naturalesa aconseguida per Venus, deessa dels jardins davant Zeus, quan aquest permet el retorn d’Adonis, el seu amor, des del món dels morts alguns mesos a l’any."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Maíta Fernández-Armesto

Materials:Bronze











 











Més informació:Viquipèdia Escultures de la Plaça de Catalunya

Font dels Sis Putti, font:Wikimedia

Autor

Escultor:Jaume Otero. Col.laboració de Miquel Paredes

Més informació:Viquipèdia Jaume Otero i Camps

Jaume Otero, font:luisagranero.com

  

 Veure més Art Públic Eixample

 

dilluns, 28 de març del 2022

Escultura Hèrcules

 

"L'escultura d'Antoni Parera remet al món clàssic en tots els aspectes. El protagonista és l'heroi clàssic Hèrcules.

L'obra té també un fort component català ja que Hèrcules es pot relacionar amb l'escriptor Jacint Verdaguer, segons el qual Hèrcules va fundar la ciutat de Barcelona; Verdaguer inclou aquesta llegenda a L'Atlàntida."






 

Autor

Escultor:Antoni Parera i Saurina

Més informació:Viquipèdia Antoni Parera i Saurina


Antoni Parera, font:racocatala.cat
 

 Veure més Art Públic Eixample


Escultura Montseny

 

"Montseny és una altra de les figures que fan referència a indrets de Catalunya, com és el cas de Tarragona de Jaume Otero, Montserrat d'Eusebi Arnau o Lleida de Manuel Fuxà. En un principi aquestes obres havien de ser un homenatge a cada zona i per tant havien d'integrar-ne algun element característic, però finalment la majoria d'aquestes escultures acaben no fent cap referència al seu nom. En el cas de Montseny també és així, potser però podríem trobar una reminiscència al Montseny en el fet que la figura femenina porta una branca al braç que es podria identificar amb l'entorn natural de la zona, molt boscós, No es pot però assegurar que aquest element faci intencionalment referència al Montseny ja que d'altres escultures de la plaça Catalunya també integren personatges que porten una branca a la mà.

Jaume Duran és un escultor que se situa plenament dins la primera meitat del segle XX, deixeble del seu oncle Miquel Castellanos i d'Esteve Monegal. Va ser professor a l'Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya i becat a Itàlia abans de que viatgés a París i a Brussel·les. El seu estil es va adaptar des de bon començament a la monumentalitat de l'escultura pública aplicant caràcters classicitzants a tota mena de monuments, a personatges o a temes més abstractes com les personificacions i al·legories, entre les que se situa la de la plaça Catalunya."






Autor

Escultor:Jaume Duran i Castellanos

Més informació:Viquipèdia Jaume Duran i Castellanos

 

 Veure més Art Públic Eixample

 


divendres, 25 de març del 2022

Escultura Pescador

 

"En aquesta escultura Josep Tenas integra elements que són comuns a d'altres obres de la plaça Catalunya, com per exemple la temàtica marítima. En aquest cas és molt clar ja que la figura esculpida és un pescador, una persona que viu al mar i del mar, el qual mostra el resultat de la seva feina en un recipient ple de peixos que ha pescat; el dofí que el pescador té als peus representa un altre element marí. El conjunt doncs és una al·legoria a la pesca, una activitat bàsica per a l'economia de Catalunya. Es parla doncs de Catalunya, d'una terra que progressa a través de les seves activitats econòmiques pròpies i que havia d'arribar a ser un país ideal de primera línia, tal com es proposaven els noucentistes. La Catalunya marítima va directament lligada amb el tema del mediterranisme que apareix tan sovint; veiem una figura d'una pescador, un home tan autènticament mediterrani que hi viu totalment immers. Els personatges de mar són protagonistes a la plaça Catalunya ja que els trobem en molts dels conjunts que hi ha.

Resumint, veiem que en aquest grup escultòric trobem novament el tema de Catalunya i el del mar.

Josep Tenas és un escultor molt marcat per l'obra parisenca de Bourdelle, una sobrietat i una rotunditat en les seves obres que es tradueix durant tota la seva vida. Format a l'Escola de Llotja amb Pere Carbonell i Antoni Alsina, va ser-hi professor de modelat i buidat des de 1916. Amb participacions a diverses exposicions nacionals i internacionals va obtenir un diploma d'honor precisament el 1929 a l'Exposició Internacional de Barcelona. L'escultura de la plaça de Catalunya és per ara un dels seus monuments públics més coneguts."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Bronze





Autor

Escultor:Josep Tenas i Alivés

Més informació:Viquipèdia Josep Tenas i Alivés

  

  

Veure més Art Públic Eixample