Font dels quatre nens

 

"Al Parc de la Ciutadella, entre la Cascada i el tros estret de Zoo paral·lel al carrer Wellington, sota quatre pollancres del Canadà, hi havia una font de ferro colat, molt semblant a les que Charles Lebourg va dissenyar el 1872 per a Richard Wallace, que va ser adquirida el 1875 per l'Ajuntament de Barcelona a la foneria francesa de Val d'Osne, la mateixa que va fondre les fonts Wallace. L'acord municipal, del dia 1 de març d'aquell any, que autoritza el director del parc a fer la compra, especifica que la font és "igual a las que existen en los Campos Elíseos de París".

És possible, tot i que no porta cap signatura, que el disseny fos obra també de Lebourg, encarregat per la foneria o a partir d'un model rebutjat per Wallace, ja que hi té una gran semblança. Les diferències amb el model de les quatre cariàtides femenines són tres: la cúpula és diferent, més aplanada. No hi ha cap inscripció a la base. Les cariàtides, en lloc de ser quatre dones, són quatre preadolescents, dos nens i dues nenes. Aguanten el sostre no directament amb les mans, com les dones de l'altre model, sinó amb les mans al cap. Els nens, amb cabell curt, estan coberts només amb un plec de roba a sobre els genitals. Les nenes, amb cabell llarg, tenen el cos cobert per uns plecs una mica més amplis, però que deixen al descobert uns pits lleugerament apuntats, sota els quals un cinyell aguanta la roba. La font avui està a l'entrada del parc des del passeig de Picasso."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Ferro colat pintat

 

Autor

Disseny:Etablissements Metallurgiques Durenne

Foneria:Sommevoire A.Durenne

Més informació:fr.wikipedia.org Fonderie d'art du Val d'Osne

 

Entrada de la fosa Val d'Osne, font:fr.wikipedia

 

 Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Fanals del Passeig de Lluís Companys

 

"Aquest conjunt de fanals que ens trobem en l’eix que uneix l’Arc de Triomf amb el Parc de la Ciutadella són part de l’encàrrec que realitza l’Ajuntament de Barcelona l’any 1905 a l’arquitecte Pere Falquès i Urpí junt a les del passeig de Gràcia i les de l’antic Cinc d’Oros, en la cruïlla d’aquell amb l’avinguda Diagonal.

A l’antic Saló de Sant Joan ens trobem amb el que sembla una solució intermèdia entre les dues mostres de fanals esmentades, combinant solucions d’ambdues i adaptant-les al lloc i a la funció del Passeig.

Es tracta d’onze fanals que combinen la pedra en la seva infraestructura i el ferro en la part superior. Com als fanals del passeig de Gracia i en altres elements de mobiliari urbà que Falquès va dissenyar (la font-fanal de Canaletes o el projecte de Fuente pública para la calle Cucurulla), a la funció d’il·luminar s’uneix la de seure, situant a la part inferior de la peça quatre bancs separats per quatre robustes volutes que serveixen de suport a la resta de la columna. La peça de ferro comença al voltant del que seria el seu capitell, en forma de ceba invertida, i continua bifurcant-se en dues parts simètriques: dos braços diagonals (que podrien recordar-nos als braços de les grues del port i diferenciant-los dels del passeig de Gràcia, on un dels braços destaca per damunt del segon, molt més curt) units per un eix central decorat amb formes vegetals de línies sinuoses que imprimeixen lleugeresa a l’obra.

Uneix dos estils i llenguatges tan diferents com el classicisme (i goticisme) que predomina en els fanals de l’Eix Gaudí, eliminant la sensació de peça pesada i robusta com en aquest cas; amb el modernisme dels fanals del passeig de Gràcia, molt més lleugeres al preponderar el ferro forjat per damunt de la pedra (la qual a més a més està coberta de trossos de mosaic de ceràmica blanca).

Els dos fanals que emergeixen permeten il·luminar l’eix central del passeig de Lluís Companys però també ajuden a marcar els camins laterals. El passeig es converteix així en Gran Saló pel que passejar, descansar i gaudir a l’aire lliure. El fet que a partir de l’any 1841 Barcelona adoptés l’ús del gas, va permetre experimentar amb noves formes d’enllumenat i els fanals es van convertir no només en elements de transformació de la vida al carrer (vida nocturna, increment de la seguretat…) sinó també en components essencials a l’hora de dissenyar i alinear els carrers i esdevenir part del conjunt urbà."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Beatriz de Labra

Materials:Ferro forjat

Més informació:retallsdelmodernisme.blogspot.com Fanals de Pere Falques

 

Autor

Arquitecte:Pere Falquès

Més informació:Viquipèdia Pere Falquès

Pere Falquès i Urpí, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Mitgera de la Plaça de les Olles

 

"Bona part de la reforma urbanística de Ciutat Vella ha consistit a esponjar carrers i places, acció que s'ha fet bàsicament enderrocant vells edificis o deixant solars sense edificar. La plaça de les Olles és una antiguíssima plaça de Barcelona que va guanyar espai justament amb aquest procés. Els veïns estaven molt contents de la rehabilitació, però els va semblar que les dues mitgeres que havien quedat a la vista no feien justícia al conjunt i van decidir que els artistes podrien transformar-les. Des de la Plataforma d'Entitats de la Ribera es va iniciar un projecte que va portar principalment Llum Ventura, veïna i aleshores consellera de Cultura al districte. Va reunir uns dotze artistes del barri, tots ells amb diferents estils i en diferents moments de la seva carrera, i va coordinar les reunions fins a trobar un projecte realment col·lectiu. Cada artista treballaria amb la seva mà i per amor a l'art, renunciaria al seu estil i a poder identificar la seva firma en el mur. A poc a poc, es van anar perfilant les solucions: formes ondulants com el suport, predomini del color blau i creació d'una mena de nebulosa o mar on subtilment emergissin unes formes que es pintarien individualment.

Per a la realització es va comptar amb l'ajut dels bombers, que van prestar les escales i altres artefactes. Si a més sumem que el fons del mural es va fer ruixant la pintura amb compressors, podem imaginar que van ser tres dies d'espectacle aparatós, gairebé com una festa al carrer. Venint des del pla de Palau viurem la sensació de veure dues parets que es toquen i que s'obren quan avancem. El mural mateix és també com una visió irreal, una mena d'espai celest on ens sembla que podem distingir formes en els núvols, la majoria d'elles d'animals que no guarden relació d'escala; quasi com un somni o una al·lucinació d'atmosfera densa, colors florescents i formes inconnexes que apareixen i s'esvaeixen en un mar d'onades o fluids estrany, incloent-hi les finestres, aquestes sí, de veritat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Elena Massons

Materials:Fibrociment pintat

 

Autor

Coordinadora:Llum Ventura

Més informació:Viquipèdia Llum Ventura Gil

Llum Ventura, font:barcelonaencomu.cat

 

       Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Bust a Francesc Carreras i Candi

 

"Francesc Carreras i Candi (1862 - 1937), polític de la Lliga i historiador, és l'autor del millor llibre escrit sobre la capital catalana, La ciutat de Barcelona, de 1916. La seva filla va demanar a l'Ajuntament que instal·lés en algun lloc destacat un bust que tenia del seu pare, obra de l'escultor Jacinto Bustos Vasallo. Parcs i Jardins va insinuar que es posés a Sants, on hi ha un carrer dedicat a Carreras Candi, però la filla va preferir el Parc de la Ciutadella. El 1975, el bust va ser col·locat prop del Parlament de Catalunya."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

 

"El treball escultòric que fa l'escultor Jacinto Bustos Vasallo sobre la representació de la figura de Francesc Carreras i Candi ens mostra algunes característiques de l'obra de l'artista i també algunes particularitats que convé desenvolupar tot seguit.

En primer lloc, ens crida l'atenció la conformació clàssica o classicitzant de la peça, demostrada en la proporció dels trams, en el volum central del cos i l'elevació del cap (una mica exagerada a causa de la necessària i útil correcció de la perspectiva que demana l'observació de la peça). El marbre blanc va fent aparèixer la imatge de Carreras i Candi a partir del treball del picament de la mateixa pedra, el qual va minvant a mesura que anem pujant pel cos i, també, picament que torna a lligar amb el que trobem més avall, a la peanya quadrada.

Les característiques clàssiques que trobem en aquesta peça les podem fer dialogar amb altres peces de Bustos Vasallo, com La Paz (1922), en què hi ha també una forma canònica basada en la idealització del cos i de tots i cadascun dels detalls. Els detalls de l'escultura, és a dir, cabells, arrugues de la cara i del coll, acaben estant tots ells agrupats per poder fer, d'aquesta manera, una síntesi de les formes representades; d'altra banda, un recurs que ha estat utilitzat de manera constant en l'estatuària clàssica, fonts de les que beu l'escultor. Quan parlem d'estatuària clàssica fem referència a les formes gregues i romanes, tant pel que fa a la idealització com a la necessitat de reconeixement de la figura de Carreras i Candi.

D'altra banda, convé assenyalar la conformació global de l'estructura en forma de fus, els muscles i les espatlles lleugerament caiguts i rebaixats que fan que el cap, la part que veritablement interessa a l'espectador i a l'escultor, sobresurti, fins i tot exageradament, per sobre de tota la peça."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Francesc Serés

Materials:Marbre blanc sobre pedestal de pedra

 

Més informació:Viquipèdia Francesc Carreras i Candi

Més informació:Enciclopedia.cat Francesc Carreras i Candi

 

Francesc Carreras i Candi, font:Enciclopèdia.cat

 

Autor

Escultor:Jacinto Bustos Vasallo

Més informació:Viquipèdia Jacinto Bustos Vasallo

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Els Murals de Bon Pastor

 

"Poques imatges com aquestes trobarem en espais públics exteriors i, en canvi, quantes vegades les hem vistes a l'interior de cases! No tenen res a veure amb el que normalment es promou com a art públic, però sí molt amb el que majoritàriament s'entén per art i per imatges belles. La prova és la seva proliferació arreu del barri i el respecte que els veïns hi mostren.

Des del graffiti fins a les pintades de missatges polítics o declaracions d'amor, al llarg de la història les parets han acabat parlant dels qui les envolten, necessitats de reconèixer-se en el propi entorn. La voluntat de crear vincles i evitar el vandalisme ha fet que, a partir dels anys seixanta i especialment en barris de creació ràpida i massificada, s'engeguin accions artístiques conjuntes on participen els ciutadans amb les seves pròpies mans, fent que al carrer la gent se senti com a casa, en un espai propi.

Els murals de la plaça Félix Rodríguez de la Fuente són un cas clar d'iniciativa i autoria popular i col·lectiva. Si bé està clara la veterania de Bernardo Gago, recorrent les deu imatges, trobarem signatures, nivells d'experiència i estils diferents. Hi ha, però, unitat en el conjunt: a més dels colors (bàsicament tons pastel, amb el verd i el marró com a colors predominants), que s'integren amb els colors de la plaça, totes les intervencions tenen una mida similar i s'ubiquen entre els contraforts de la mitgera seguint el ritme compositiu de la plaça (arbres i bancs). Temàticament, el vincle també és clar: la natura. Sota la placa que recorda el cèlebre i televisiu Félix Rodríguez de la Fuente, arrenca la sèrie, la primera imatge de la qual conté el seu retrat i representants de la fauna ibèrica, talment com si comencés un dels seus capítols. Des de l'ós, el llop o l'ànec salvatge, fins a fórmules impressionistes o vangoghianes, un mural comú recorda un home que va viure intensament la natura i que, com tants pintors, la va portar a les cases perquè la veiem còmodament."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Elena Massons

Materials:Pintura

 

Autor

Coordinador:Bernardo Gago

Amb la col·laboració d'Agustina Segarra, Roberto Navalón, José María Martínez, José Pérez, Jorge Garrochena, Sara Martínez, Mónica Ramírez, Ester Miguel, Ino Cabezuelo, signats individualment

Més informació:Viquipèdia Bernardo Gago

 

Bernardo Gago, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Sant Andreu