TRESORS a BARCELONA

dimecres, 3 de febrer del 2021

Història de Can Girona - Macosa

L'espai Cultural Can Girona volía preservar el record de la història i de la lluita dels treballadors de MACOSA, com a part important del moviment obrer al Poblenou i a Catalunya, fent aquesta obra.

"Història. Material y Construcciones S.A. o MACOSA va ser una empresa d'enginyeria i fabricació orientada principalment a la indústria pesant. En 1989 es va fusionar amb La Maquinista Terrestre y Marítima (MTM), de Barcelona, i va canviar el nom a Meinfesa per entrar després a formar part del grup GEC-Alstom amb factories a València, Barcelona i Alcázar de San Juan. La fàbrica de Barcelona va ser traslladada a Santa Perpètua de Mogoda (Barcelona). Alstom va vendre en 2005 la fàbrica de València, situada llavors a Albuixec, al grup alemany Vossloh.

La companyia MACOSA es va fundar en 1947 a partir de la fusió de Construcciones Devis (fundada per Talleres Devis) de València i Societat Material per a Ferrocarrils i Construccions S. A. de Barcelona, coneguda popularment com a Can Girona, coincidint amb la incipient industrialització espanyola.
Inicialment l'empresa no estava totalment orientada al ferrocarril, en dedicar-se a la producció d'autobusos, trolebusos i altres productes per al transport de carretera. En uns anys des de la seva formació la companyia es va expandir, arribant la seva planta valenciana a tenir una extensió de 50.000 m² i la barcelonina 140.000 m², dels que 90.000m²estaven coberts, convertint-se així en un dels majors productors de material rodant d'Espanya.
Les úniques locomotores d'ample mètric construïdes per MACOSA van ser les de la classe 130 per al tram de Ponferrada a Villablino en 1951 i 1956, basades en una sèrie fabricada en 1914 per Krauss-Maffei per als ferrocarrils bascos.
En la dècada dels 50 la planta de Barcelona es dedicava a la fosa i modelat d'acer, així com a la fabricació i reparació de cotxes, autobusos, vagons i altre material rodant. La planta valenciana s'ocupava de la fabricació de calderes de vapor, així com a la construcció i reparació de locomotores elèctriques i de vapor i altre material de tracció. Aquesta planta també va fabricar un altre material pesat com a grues o peces metàl·liques per a preses. MACOSA posseïa així mateix una fàbrica menor a Alcázar de San Juan dedicada per fabricar vagons de manteniment.

Una nova expansió es va produir amb el Pla Nacional d'Estabilització Econòmica participant així la companyia del ràpid creixement econòmic espanyol dels 60, desencadenat per una economia que estava aconseguint la seva massa crítica d'industrialització.
En els 60 es fabricaven a València locomotores sota llicència de General Motors, al principi amb un disseny gairebé total de GM, passant la companyia més tard a fabricar locomotores del seu propi disseny però mantenint l'ús de motors i sistemes de transmissió de GM (més tard Electro-Motive Diesel).
Aquest modus operandi s'ha mantingut fins ben entrada la dècada dels 2000 en les successives hereves de MACOSA a València fabricant locomotores amb motors i sistemes de transmissió GM. A Santa Perpètua de Mogoda, Alstom va continuar fabricant tota mena de material ferroviari que, en gran part es dedicava a l'exportació.
En 1970 MACOSA era la segona companyia del sector ferroviari espanyol, només superada per CAF.
Durant la seva llarga història es van produir a València més de mil locomotores, primer de vapor i després elèctriques o dièsel-elèctriques, així com locomotores de maniobres. A més un nombre incomptable de diferents vehicles ferroviaris també van ser fabricats: tramvies, metros, unitats dièsel i elèctriques i vagons de càrrega, així com milers de bogies, alguns per a Espanya i uns altres per a exportació.
En 1989, MACOSA es fusiona amb La Maquinista Terrestre y Marítima, de Barcelona, es converteix en Mediterránea de Industrias del Ferrocarril, S.A. (Meinfesa) i entra a formar part de la multinacional GEC-Alstom en 1991, traslladant llavors la seva producció de Barcelona a Santa Perpètua de Mogoda i de València a Albuixec^. L'antiga nau de MACOSA ha estat protegida recentment i queda emmarcada dins del nou pla del parc central a València. Sobre l'antiga fàbrica de MACOSA de Barcelona s'ha construït el parc i urbanització Diagonal Mar i part del Fòrum; l'antiga fàbrica de la Maquinista Terrestre y Marítima ha estat urbanitzada i el seu nom es recorda al centre comercial La Maquinista, que ocupa part dels terrenys de la fàbrica.
Al març de 2005, Alstom va vendre la factoria d'Albuixec a Vossloh AG, canviant el nom a Vossloh España, com a part del grup Vossloh."

Font de la informació:Viquipèdia Macosa

Materials:Fotografies

Autor
Arquitecte:Antoni Vilanova Omedas
Més informació:Escolasert.com/ca/lescola/equip-docent/antoni-vilanova-omedas
Antoni Vilanova, font:arcapatrimoni.blogspot.com

Lluita contra l'amiant

"MACOSA estava dedicada a la fabricació de màquines de ferrocarril, però també autobusos, troleibusos i altres elements per al transport de carretera. El 1970 era la segona companyia del sector ferroviari espanyol, només superada per CAF. Des dels anys 60 i fins al tancament de la fàbrica, hi van treballar més de 4.000 persones que, pràcticament sense excepció, van estar exposades a la pols mortal de l'amiant, material present en molts dels processos productius vinculats a la industria ferroviària que MACOSA desenvolupava. Els obrers que hi havien treballat durant molts anys van formar una Associació de Jubilats de Macosa-Alstom, força potent i que va vincular-se a associacions d'afectats per malalties causades per l'amiant. Aquestes associacions van aconseguir, després de llargs anys de plets, ser indemnitzats per empreses fabricants d'amiant.
Un dels actes organitzats per l'Associació de Jubilats de Macosa-Alstom va ser precisament unes jornades informatives que van tenir lloc els dies 25 i 28 d'abril del 2015 sobre els perills de l'amiant. Com un dels actes de la jornada es va inaugurar a la façana de la Torre de les Aigües del Besós una placa en homenatge als treballadors de l'empresa que havien mort o emmalaltit per l'exposició a aquest material. La Torre de les Aigües del Besós, que havia estat rehabilitada l'any anterior i recuperada per al barri com a centre d'interpretació, havia format part de l'empresa MACOSA des del seu origen, ja que havia estat construïda precisament per a servir a Can Girona. L'acte va comptar amb la presència de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias.
Alhora es va inaugurar un motor Bogie tancat en un gran cub de vidre de 2,70 metres d'alçada a la plaça de Ramon Calsina, al davant de la Torre de les Aigües. Els actes van comptar amb la col·laboració de diverses organitzacions, entitats i a associacions de víctimes de l'amiant de diferents localitats (El Prat, Castelldefels) així com associacions de veïns (Poblenou, Diagonal Mar, Besós, Barceloneta...), l'Arxiu Històric del Poblenou i el Districte de Sant Martí, els serveis tècnics del qual van tenir la responsabilitat de la col·locació del motor com a monument als treballadors de MACOSA."
Monument al Bogie, font:tresorsabarcelona.blogspot.com Monument-al-bogie.html

Torre de les Aigües del Besós, font:wikipedia

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"La fàbrica de Macosa - Can Girona va existir al voltant d'aquesta Torre de les Aigües entre 1857 i 1994 En Homenatge als treballadors de Macosa víctimes de l'Amiant / 25 d'abril de 2015 / Jubilats de Macosa - Ajuntament de Barcelona"

"El conjunt industrial de Herrería Barcelonesa (1857) posteriormente Can Girona - Macosa (1881 - 1994) fou un dels més grans del Poble Nou, ocupa l'àrea delimitada dels actuals carrers de Llull, de Josep Pla, de García Fària (vies del ferrocarril) i dels Ferrers. Aquest espai Macosa promogut per els seus traballadors i treballadores, situat a peu de la xemeneia dels forns de laminació, està integrat també per la torre de les Aigües del Besòs, la Casa de Vàlvules annexa i el boggie."

Jubilats de Macosa-Alstom Afectats per l'Amiant lliuren 10.000 signatures per la campanya contra l'amiant al president Torra. 22.11.2019, font:llibertat.cat

Veure més Art Públic Sant Martí

Fotografía Bon Viatge

"Per al vestíbul de l’estació Maresme de la línia 4, rebatejada Maresme / Fòrum, es va fer un concurs que va guanyar el jove fotògraf Enric Maurí i des dels dies del Fòrum de les Cultures 2004 estava col·locada la seva instal·lació. Està formada per 66 retrats sobre 22 suports de 0,80 x 1 m impresos amb la tècnica de fotografía lenticular, el que permet a l’espectador, segons l’angle des que els miri, veure una de les tres cares de persona que integren el cartell. Situades a la sortida de la Rambla Prim (la que donava al Fòrum), després de les barreres de pagament, les lenticulars queden repartides entre tres panys de paret, en dos blocs separats per un mirall. A l’entrada un cartell explicatiu deia que “aquesta exposició neix amb la voluntat de reflectir el fòrum permanent que, de manera natural i espontània, conformen tots els homes i totes les dones que viuen i treballen a la ciutat, Barcelona”. Enric Maurí, que havia estat becat el 2002 pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya per desenvolupar la seva formació a l’estranger, es va donar a conèixer com a pintor el 1983 i l'any 2002 presentava “Llums."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Més informació:Enricmauri.blogspot.com/2007/01/bon-viatje-2003.html

Materials:Fotografía

Autor

Disseny:Enric Maurí

Més informació:Enricmauri.blogspot.com

Més informació:Rocaumbert.com/espaidarts/associat/enric-mauri/

Enric Maurí Festival d'hivern Sarajevo 2011, font:enricmauri.blogspot.com

Veure més Art Públic Sant Martí

dilluns, 25 de gener del 2021

Bruum-Ruum

Obra Bruum-Ruum, font:codaworx.com

Obra Bruum-Ruum, font:ajuntament.barcelona.cat - xavier padrós

"L'edifici del DHUB, popularment conegut com la Grapadora a causa de la seva forma, està situat al costat mar de la plaça de les Glòries Catalanes, al costat de la Torre Agbar. Al seu voltant hi ha un ampli espai, encara sense nom, delimitat per l’avinguda Meridiana, el carrer d'Àlaba i la citada plaça. Aquest espai s'estructura en dos nivells: un al mateix pla de la plaça de les Glòries Catalanes i l'altre, set metres més avall, en el pla dels carrers de Bolívia i Badajoz. Tant l'edifici del DHUB com la urbanització de l'entorn és un projecte de l'equip d'arquitectes MBM (Josep Martorell, Oriol Bohigas, David McKay, Oriol Capdevila i Francesc Gual). En la part d'enginyeria han intervingut l’empresa Surís i BIMSA, aquesta sota la direcció d'Iñaki Doval, i per a l'execució de la plaça, la concessionària SAPIC.

El nivell superior de la plaça és del tipus plaça dura, forçat perquè el metro passa per sota, i també hi ha part d'instal·lacions de l'edifici DHUB. Només s'hi van poder plantar alguns arbres (xicrandes i tipuanes) en la part més pròxima a la plaça de les Glòries, fent barrera junt amb una pèrgola i uns llums. A la part contrària hi ha llums baixos, que poden servir també de seient, model estàndard de l'empresa Escofet. També hi ha alguns bancs de pedra del mateix model que els del Port Olímpic, igualment d'Escofet. Hi ha, en un racó, una entrada amb ascensor a l’estació Glòries del metro.

Per unes escales s'accedeix al nivell inferior, set metres més avall, amb una part més recollida, amb arbres, a la part més pròxima a l’avinguda Meridiana, i un gran estany a la part més pròxima al carrer de Badajoz i la Torre Agbar. Un segon estany longitudinal a un nivell més baix delimita el perímetre de l'edifici i permet que entri llum al primer nivell subterrani. L'entrada principal al DHUB és per un pont sobre aquest rec d'aigua, encara que també n'hi ha una per la plaça de les Glòries. El carrer de Bolívia ha quedat purament com a via de serveis.

Al terra del nivell superior s'hi ha posat l’obra titulada BRUUM-RUUM, una instal·lació amb leds encastats a terra que per mitjà d’uns sensors repartits per l’edifici veí, fan que el soroll ambiental provoqui canvis suaus en els colors dels leds i que el conjunt d'aquests reprodueixi la forma d'una ona sonora. Aquesta obra l'han realitzat conjuntament el dissenyador gràfic David Torrents, el tècnic d'il·luminació Mauricio Giner i la informàtica Rebeca Sánchez. Consisteix en 540 tires lluminoses d'un metre de llargada, amb leds de 6 píxels, que permeten obtenir milions de colors. Estan encastades a terra amb una distribució geomètrica segons el disseny de David Torrents. Quan es fa fosc es van encenent, apagant i augmentant d'intensitat amb diferents colors. Pot funcionar amb un programa fix preestablert o bé amb un altre programa que fa que els llums responguin a la intensitat del soroll ambiental. També pot funcionar de manera interactiva amb quatre micròfons que hi ha a la plaça i que poden utilitzar els vianants, com un joc. Les possibilitats de combinacions de colors, moviments i formes són quasi infinites i poden anar-se variant sempre que convingui, adaptant-la a les activitats que es portin a terme a la plaça. Tot i que la plaça forma part del patrimoni municipal, els quadres de comanament de l'enllumenat de la plaça són a l'edifici del DHUB, i la institució assumeix una certa responsabilitat en el manteniment i el bon funcionament de l'obra, per l'estreta vinculació que té amb l'edifici. De nit, la combinació de l'enllumenat d'aquesta plaça, del que es podrà tenir una visió aèria des de la part alta de l'edifici DHUB, amb el de la veïna Torre Agbar confereixen a l'indret unes característiques excepcionals.

El primer director del DHUB, Ramon Prat, va formalitzar l'any 2011 l'encàrrec de l'enllumenat al paviment de la plaça al dissenyador David Torrents, qui va demanar la col·laboració com a tècnic a Mauricio Giner, que havia realitzat una obra semblant a la cèntrica Plaza del Torico, de Terol, i aquest a la vegada l'auxili informàtic de Rebeca Sánchez, especialista en programació de sistemes d'enllumenat en discoteques i espectacles de so i llum. Per a David Torrents, especialista en disseny d'espais interiors, ha estat el primer treball en un gran espai obert.
L’any 2014, el projecte BRUUM-RUUM va obtenir el premi de disseny Grand Laus, el Laus d'or i el Laus de plata."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Més informació:ajuntament.barcelona.cat Museu del Disseny Bruum-ruum

Més informació:Graffica.info Buum-ruum instalacion-interactiva-de-david-torrents

Materials:Leds i Ona sonora

Autor

Disseny:David Torrens Janer - Artec3 Studio

Barcelona, 1971. Dissenyador multidisciplinar amb base a Barcelona que treballa en projectes comercials i no comercials moltes vegades relacionats amb l’art. Llicenciat per la Gerrit Rietveld Academie d’Amsterdam i per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, en l'especialitat d'escultura. També va estudiar a l’Escola Elisava de Barcelona. Abans de fundar el seu propi estudi va treballar a Amsterdam, Budapest i a diferents estudis i agències de Barcelona. Ha participat com a membre de diferents jurats internacionals. Els seus treballs s'han publicat en diferents revistes, llibres i blogs de tot el món i ha obtingut al voltant de 40 premis. Imparteix classes a l’Escola Elisava i l'Escola Bau, de Barcelona.

Més informació:Torrents.info/

David Torrens, font:torrents.info

Arquitectes:Martorell-Bohigas-Mackay

Més informació:mbmarquitectes.cat

MBM Arquitectes, font:mallorcaweb.com

Tècnic d'iluminació:Maurici Giner

Tècnica informàtica:Rebeca Sánchez

Veure més Art Públic Sant Martí

dijous, 21 de gener del 2021

La Rosa i el llibre per Sant Jordi

Diada de Sant Jordi, font:atuttiplan.blogspot.com

La Diada de Sant Jordi als Països Catalans és una festa que se celebra el 23 d'abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l'amor, i és també una jornada que reivindica la cultura catalana. És el dia dels enamorats, i per això des del segle XV és costum regalar una rosa vermella «com la sang» a l'estimada. I d’altra banda, arà es costum també regalar un llibre.

Història de Sant Jordi

Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 - Nicomèdia, Bitínia, 23 abril, 303) va ser un militar romà d'origen grec convertit al cristianisme i mort com a màrtir per no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, de manera que ha esdevingut un dels sants més populars, especialment durant l'edat mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

Sant Jordi (c. 1470), Museu Diocesà Mallorca

Llegenda de Sant Jordi

La versió catalana de la llegenda explica que Sant Jordi era un valent cavaller disposat a donar la seva vida per salvar la d'una princesa. La jove havia estat seleccionada a l'atzar per ser l'aliment d'un drac temible que assetjava un petit regne. Però el cavaller va rescatar-la de les urpes de la bèstia matant-lo amb la seva llança.

La llegenda explica que dels degotalls de sang del drac que arribaven a terra en va néixer un roser. El cavaller en va arrencar una rosa, la va entregar a la princesa i junts van viure una feliç història d'amor. La història també diu que el roser floria amb energies renovades cada abril, l'element que ajuda a entendre perquè es va fixar un dia d'aquest mes com el més indicat per commemorar la gesta del cavaller. Aquesta és l'explicació que la tradició dóna al costum de regalar roses per la diada de Sant Jordi, el 23 d'abril.

Llegenda de Sant Jordi i el Dragó, font:juliaminerva-miviejor.blogspot.com

Diada de Sant Jordi

La història d'aquest cavaller cristià es va convertir ràpidament en una cega veneració al voltant de la qual van començar a néixer històriques fantàstiques lligades a la seva figura. El culte al soldat Jordi, santificat al segle VII, va anar-se estenent pels Països Catalans de manera progressiva fins que, l'any 1456, va ser nomenat oficialment patró de Catalunya.

La festa de Sant Jordi va mantenir una enorme vitalitat durant més de 300 anys. Ja al segle XV, al voltant del Palau de la Generalitat s'organitzava una fira de roses en motiu de la diada. Era una espècie de fira medieval dedicada als casaments. Hi anaven nuvis, promesos, matrimonis... El costum marcava que l'home havia de comprar una rosa vermella -símbol de la passió- i regalar-la a la seva esposa.

Es va proposar convertir aquesta data en una festa oficial el 1436, però fins que Sant Jordi no va ser entronitzat oficialment patró de Catalunya 20 anys després, la diada no va ser fixada amb nom propi al calendari. A principis del segle XVIII, amb la caiguda de la ciutat de Barcelona i l'arribada al tron espanyol de la monarquia borbònica, la festa va començar a perdre adeptes. No va ser fins a finals del segle XIX, amb la Renaixença, que Sant Jordi va tornar a prendre força com una jornada per reivindicar el pòsit històric i cultural de Catalunya.

La recuperació de la diada va consolidar-se a principis del segle XX gràcies a la Mancomunitat de Catalunya. En aquesta època es va fer un esforç per revitalitzar la tradició no només des del punt de vista patriòtic i sentimental, sinó també des de la vessant cultural directament vinculada al sector editorial. El franquisme va condemnar Sant Jordi a tornar a una situació de semiclandestinitat, però amb la mort del dictador va recuperar la brillantor festiva que caracteritza la jornada.

Sant Jordi a la Casa Batllò, font:magradacatalunya.cat

Parades de Roses

En l'univers simbòlic, la rosa de color vermell, color de la passió, és la flor de l'amor femení, mentre que el clavell és reservat a l'amor masculí. El guarniment de la rosa, per Sant Jordi, també és força curiós i s'hi barregen elements de procedències distintes. Per una banda, l'amor femení representat per la rosa de pètals vermells, vellutats i fràgils, i a voltes acompanyada d'una espiga que representa la fecunditat, suscita una interpretació molt antiga de les llavors de cereal. Però també hi ha qui en fa una lectura més prosaica i ho relaciona amb l'arribada del bon temps. Per una altra banda, la flor de Sant Jordi també sol anar guarnida amb elements que evoquen catalanitat, com ara llaços o cintes amb la senyera, que recorden el contingut reivindicatiu de la diada.

Rosa per Sant Jordi amb l'espiga, font:rosessantjordi.com

Actualment les floristeries, les cantonades, les avingudes, els carrers, les places... es converteixen en punts de venda i distribució de milers i milers de roses que són regalades a les estimades i als estimats, tal com marca la tradició, però també a amics, amigues, pares, mares, companys de feina, clients, etc. Perquè aquesta flor ha ultrapassat el significat originari de l'amor i ha esdevingut també un obsequi de cortesia i d'amistat.
Parada de roses a Rambla Nova Tarragona, font:diarimes.com

Dia del llibre

L'origen de la diada associada al llibre el situem als anys vint del segle passat, quan l'escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés, director de l'editorial Cervantes, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i al Gremi d'Editors i Llibreters de fer una festa per a promoure el llibre a Catalunya. La data triada fou el 7 d'octubre de 1927.
El 1929, en plena Exposició Internacional de Barcelona, els llibreters van sortir al carrer i la iniciativa va tenir tant èxit que es va decidir canviar la data. El nou Dia del Llibre seria el 23 d'abril, una data primaveral i que, a més, coincidia amb l'enterrament de Miguel de Cervantes i de la mort dramaturg William Shakespeare, el 1616. A més, Josep Pla, el 1981, també moriria en la mateixa data. La festa des d'un bon principi va contribuir decisivament a donar un fort impuls a la producció i comercialització del llibre en català i no es va aturar ni tan sols durant la Guerra Civil espanyola.
Ja de bon començament, la festa va contribuir a donar un impuls fort a la producció editorial catalana i encara avui conserva aquesta essència. I ha estat tan gran la transcendència de la diada catalana que el 1995 la conferència general de la UNESCO va declarar el 23 d'abril Dia Mundial del Llibre i del Dret d'Autor.