La Rosa i el llibre per Sant Jordi

Diada de Sant Jordi, font:atuttiplan.blogspot.com

La Diada de Sant Jordi als Països Catalans és una festa que se celebra el 23 d'abril amb el Dia del Llibre i la Fira de les Roses, símbols de la cultura i l'amor, i és també una jornada que reivindica la cultura catalana. És el dia dels enamorats, i per això des del segle XV és costum regalar una rosa vermella «com la sang» a l'estimada. I d’altra banda, arà es costum també regalar un llibre.

 

Història de Sant Jordi

Sant Jordi (Diòspolis, Palestina, v. 270 - Nicomèdia, Bitínia, 23 abril, 303) va ser un militar romà d'origen grec convertit al cristianisme i mort com a màrtir per no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'Islam, de manera que ha esdevingut un dels sants més populars, especialment durant l'edat mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari.

Sant Jordi (c. 1470), Museu Diocesà Mallorca

 

Llegenda de Sant Jordi

La versió catalana de la llegenda explica que Sant Jordi era un valent cavaller disposat a donar la seva vida per salvar la d'una princesa. La jove havia estat seleccionada a l'atzar per ser l'aliment d'un drac temible que assetjava un petit regne. Però el cavaller va rescatar-la de les urpes de la bèstia matant-lo amb la seva llança.

La llegenda explica que dels degotalls de sang del drac que arribaven a terra en va néixer un roser. El cavaller en va arrencar una rosa, la va entregar a la princesa i junts van viure una feliç història d'amor. La història també diu que el roser floria amb energies renovades cada abril, l'element que ajuda a entendre perquè es va fixar un dia d'aquest mes com el més indicat per commemorar la gesta del cavaller. Aquesta és l'explicació que la tradició dóna al costum de regalar roses per la diada de Sant Jordi, el 23 d'abril.

Llegenda de Sant Jordi i el Dragó, font:juliaminerva-miviejor.blogspot.com

Diada de Sant Jordi

La història d'aquest cavaller cristià es va convertir ràpidament en una cega veneració al voltant de la qual van començar a néixer històriques fantàstiques lligades a la seva figura. El culte al soldat Jordi, santificat al segle VII, va anar-se estenent pels Països Catalans de manera progressiva fins que, l'any 1456, va ser nomenat oficialment patró de Catalunya.

La festa de Sant Jordi va mantenir una enorme vitalitat durant més de 300 anys. Ja al segle XV, al voltant del Palau de la Generalitat s'organitzava una fira de roses en motiu de la diada. Era una espècie de fira medieval dedicada als casaments. Hi anaven nuvis, promesos, matrimonis... El costum marcava que l'home havia de comprar una rosa vermella -símbol de la passió- i regalar-la a la seva esposa.

Es va proposar convertir aquesta data en una festa oficial el 1436, però fins que Sant Jordi no va ser entronitzat oficialment patró de Catalunya 20 anys després, la diada no va ser fixada amb nom propi al calendari. A principis del segle XVIII, amb la caiguda de la ciutat de Barcelona i l'arribada al tron espanyol de la monarquia borbònica, la festa va començar a perdre adeptes. No va ser fins a finals del segle XIX, amb la Renaixença, que Sant Jordi va tornar a prendre força com una jornada per reivindicar el pòsit històric i cultural de Catalunya.

La recuperació de la diada va consolidar-se a principis del segle XX gràcies a la Mancomunitat de Catalunya. En aquesta època es va fer un esforç per revitalitzar la tradició no només des del punt de vista patriòtic i sentimental, sinó també des de la vessant cultural directament vinculada al sector editorial. El franquisme va condemnar Sant Jordi a tornar a una situació de semiclandestinitat, però amb la mort del dictador va recuperar la brillantor festiva que caracteritza la jornada.

Sant Jordi a la Casa Batllò, font:magradacatalunya.cat

Parades de Roses

En l'univers simbòlic, la rosa de color vermell, color de la passió, és la flor de l'amor femení, mentre que el clavell és reservat a l'amor masculí. El guarniment de la rosa, per Sant Jordi, també és força curiós i s'hi barregen elements de procedències distintes. Per una banda, l'amor femení representat per la rosa de pètals vermells, vellutats i fràgils, i a voltes acompanyada d'una espiga que representa la fecunditat, suscita una interpretació molt antiga de les llavors de cereal. Però també hi ha qui en fa una lectura més prosaica i ho relaciona amb l'arribada del bon temps. Per una altra banda, la flor de Sant Jordi també sol anar guarnida amb elements que evoquen catalanitat, com ara llaços o cintes amb la senyera, que recorden el contingut reivindicatiu de la diada.

Rosa per Sant Jordi amb l'espiga, font:rosessantjordi.com

Actualment les floristeries, les cantonades, les avingudes, els carrers, les places... es converteixen en punts de venda i distribució de milers i milers de roses que són regalades a les estimades i als estimats, tal com marca la tradició, però també a amics, amigues, pares, mares, companys de feina, clients, etc. Perquè aquesta flor ha ultrapassat el significat originari de l'amor i ha esdevingut també un obsequi de cortesia i d'amistat. 

Parada de roses a Rambla Nova Tarragona, font:diarimes.com

 

Dia del llibre

L'origen de la diada associada al llibre el situem als anys vint del segle passat, quan l'escriptor valencià Vicent Clavel i Andrés, director de l'editorial Cervantes, va proposar a la Cambra Oficial del Llibre de Barcelona i al Gremi d'Editors i Llibreters de fer una festa per a promoure el llibre a Catalunya. La data triada fou el 7 d'octubre de 1927.

El 1929, en plena Exposició Internacional de Barcelona, els llibreters van sortir al carrer i la iniciativa va tenir tant èxit que es va decidir canviar la data. El nou Dia del Llibre seria el 23 d'abril, una data primaveral i que, a més, coincidia amb l'enterrament de Miguel de Cervantes i de la mort dramaturg William Shakespeare, el 1616. A més, Josep Pla, el 1981, també moriria en la mateixa data. La festa des d'un bon principi va contribuir decisivament a donar un fort impuls a la producció i comercialització del llibre en català i no es va aturar ni tan sols durant la Guerra Civil espanyola.

Ja de bon començament, la festa va contribuir a donar un impuls fort a la producció editorial catalana i encara avui conserva aquesta essència. I ha estat tan gran la transcendència de la diada catalana que el 1995 la conferència general de la UNESCO va declarar el 23 d'abril Dia Mundial del Llibre i del Dret d'Autor.

Parada de Llibres per Sant Jordi, font:llull.cat

 

Font de la informació:Viquipèdia Sant Jordi, Viquipèdia Diada de Sant Jordi

 

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

 

 

Escultura Peix daurat

 

"Monumental escultura que domina l'horitzó del port olímpic, obra de l'arquitecte nord-americà Frank Gehry, situada als peus de l'Hotel Arts. Ha esdevingut un dels símbols de la Vila Olímpica i s'ha fet molt popular. Va ser inaugurat el juliol de 1992."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"L'escultura Peix de Frank O. Gehry, que s'alça als peus del gratacels de l'Hotel Arts, ha esdevingut un símbol emblemàtic de sortida i arribada a la ciutat pel Port Olímpic. Figura retòrica de l'arquitectura de Gehry, aquesta forma pisciforme i aeronàutica es revela com a buc insígnia de l'estil escultòric i monumental d'aquest arquitecte. Deixa a la vista les estructures, com les que aquí sostenen el peix, que són continuïtat de les que abracen i protegeixen la verticalitat de l'edifici que l'acompanya, les quals són embolcallades per la rotunditat de la corba daurada d'aquesta retícula metàl·lica en forma de peix, que lluu llampades crepusculars que recorden els reflexos del sol sobre el mar.

No és potser un fet gratuït que Gehry hagi pensat en el peix com a símbol que presideix les aigües inferiors, representat en diverses cultures a la base dels monuments, com aquí ho és a la base de l'Hotel Arts. Peix sense rostre, amb la boca oberta als vents del mar, s'erigeix en peix còsmic que simbolitza la totalitat de l'univers formal i físic. Les aletes, eixarrancades i obertes, dibuixen una ambigua forma de nau, tant per navegar com per volar, que el situen en la dimensió simbòlica de vaixell místic de la vida i en la de peix volador per la seva forma de fus, ocell de zones inferiors i mitjancer entre el cel i la terra. Pel color daurat, podria assimilar-se també al peix auri, símbol de la marxa del món a través del mar i de les aigües en formació de l'oceà. Per la corba monumental, que recorda la balena, el peix de Gehry és femení, símbol de fecunditat.

L'elegància que presideix el peix de Gehry, basat en la seva ambigüitat formal aeronàutica i en materials que saben captar la llum del lloc, és la que aquest arquitecte transporta als volums de la seva arquitectura, contundents i monumentals, com els que dominen a l'edifici del Museu Guggenheim de Bilbao. Són aparentment pesants i ampul·losos, però ben observats són lleugers i mal·leables, com aquesta pell d'escates dibuixada amb una simple xarxa metàl·lica, un altre element pertanyent al món del mar, que recorda la seva funció inicial com a pèrgola per a la qual va ser concebut."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Pilar Parcerisas

Materials:Làmines de acer inoxidable daurat sobre estructura metàl.lica blanca

 

Autor

Escultor:Frank Gehry

Arquitecte:Bruce Graham

Més informació:Viquipèdia Frank Gehry

Més informació:Gettyimages.es Frank Gehry

Frank Gehry, font:pen.org

Més informació:Wikipedia Bruce Graham

Bruce Graham, font:en.wikipedia.org

 

Veure més Art Públic Sant Martí

Escultura Bestial

 

"Agua ha estat un restaurant d’èxit a les platges barcelonines, i la propietària, Rosa Maria Esteva, va decidir obrir-ne un altre al costat amb el nom Bestial. Tanmateix, el cub de sortida en aquest cas era de vidre i semblava que tothom podia mirar a l’interior per fer el tafaner. Van decidir aleshores decorar els vidres amb sorra i conformar com un bestiari, que essencialment està composat per mosques i formigues, i que va realitzar el pintor Frederic Amat l’any 2002."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"L’OBRA: Es tracta d’un “artefacte”, de difícil classificació o adscripció a una determinada expressió artística, en el que l’ hibridació assoleix un alt nivell, tant per la pluridisciplinarietat com per la multiplicitat de tècniques i de llenguatges, fet que possibilita una gran diversitat de percepcions i de lectures.

En un primer lloc, d’aquestes possibles lectures i en sintonia amb la vitalitat o com a mínim formigueig explícit, estaria la interpretació de l’obra com a secreció escultòrica produïda per un cos arquitectònic agotnat en els replecs de la ciutat i en el límit del urbanitzat, cos situat en aquella posició tan indeterminada que sovint provoca distorsions d’us i de regulació i que amb un cert eufemisme anomenem “semisoterrani”, i que gràcies a l’obra assoleix un cert protagonisme urbá.

Aquesta secreció acumula valors funcionals i de representativitat de l’objecte arquitectònic situat sota passeig i esdevé part simbòlica o de reclam, ja que actua com element urbà amb intencionalitat provocadora de sensacions i per tant amb voluntat expressiva, és a dir, que en la seva sobre-elevació es transmuta en “Escultura”. En aquest punt i a la vista de la instal·lació centrada especialment en part de la façana que emmarca la porta d’accés i en la lluerna emergent, es pot dir que amb un llenguatge plàstic actual i amb unes mesures més discretes no fa altra cosa que el que sovint, al llarg de la història de l’arquitectura, han fet tants edificis representatius a l’acumular i concentrar tota la seva càrrega formal o expressiva mes sumptuària en les portes i en els campanars o torres diferenciant i buscant l’impacte proper en primeres i el llunyà o de referència les altres.

Pel que fa a la factura del conjunt es tracta d’una composició de tessel·les que reomplen un petit tram de mur cortina d’especejament irregular, que seguint una planta en paravent aprofita els plecs ortogonals de dos per dos mòduls per a formar la lluerna de cinc mòduls d’alçada que cristal·litza corporalment al sobrepassar l’alçada del restaurant. Cada tessel·la és una llesca de terrari amb la base de sorra i on els vidres formant “cambra” són el suport transparent de les formigues i insectes pintats en la cara interior. Aquesta caixa vitrall no permet tant sols el pas de la llum en el sentit habitual d’una lluerna, sinó que apareix com a objecte lluminós amb el reforç nocturn d’una lluminària rasant interior incorporada en cada tessel·la. El progressiu alleugeriment ascendent de les masses opaques sorrenques reforça la lluminositat de l’objecte i emfasitza el seu valor d’emergència que arrenca del pla de platja.

Per el que fa al tractament formal a nivell més pictòric, cal destacar el valor de múltiple o de sèrie que la repetició variada de l’element individualitzat amb llur estampat d’insectes (una tècnica gràfica més dins de la multidisciplinarietat) genera els valors narratius i les diferents lectures de l’anècdota, els quals queden manifestats plàsticament pels valors textuals o de grafia que la colònia de formigues expressa. Aquesta grafia sobre impresa, tant sobre l’opacitat del texturat sorrenc de ressonàncies matèriques com sobre la transparència del vidre en doble pla confereix als animals-signes uns diferencials de moviment o d’aparent parpelleig generat per l’observador no estàtic. L’artifici de l’escalat, quan la formiga adquireix la mida d’un gatet, desactiva l’obra de referències incomodes impròpies d’un restaurant sotmès a l’obligada regulació sanitària. L’obra s’inscriu molt clarament dins de la trajectòria de l’autor que ha sovintejat no tant sols l’objectualitat arquitectònica, sinó que també ha tractat com a tema pictòric diferents bestioles o altres animals, i que també ha sovintejat la multiplicitat d’elements variats en sèrie, siguin pits o siguin olles, i que en la inserció urbana i el suport de l’obra en murals ha trobat la capacitat d’expressar-se en l’escenari urbà a la manera d’element escenogràfic que al replegar-se forma una volumetria amb presència ciutadana.

L’OBRA EN EL LLOC: Aquesta qüestió essencial en tota peça d’art públic ja ha quedat parcialment esmentada en la crònica sobre l’obra, cal solament afegir que la seva adequació als condicionants del lloc i el compliment de les funcions arquitectòniques, com a constitutiu de la part simbòlica de l’embolcall del cos edificat, generen una interrelació intensa amb el marc urbà al que substancia i enriqueix fins al punt d’esdevenir emplaçament únic de la peça. Aquest encaix enforteix el valor escenogràfic de l’obra, que actua com a iceberg i que recorda o indueix la mida d’allò que és per sota del “pla de la ciutat”. Cal dir que l’obra no tan sols no defuig la seva interacció amb l’escenari urbà sinó que la reforça emprant recursos propis de les últimes tendències plàstiques de l’escena contemporània, com la “il·luminació” o els “objectes escènics”, que s’han engreixat adquirint una certa tridimensionalitat i renunciant al llenguatge més acadèmic de la perspectiva sempre reduccionista per el punt de vista fix.

En últim lloc i des de la lectura del cos més elevat amb el seu tractament de geometria simple transparent amb elements vidrats és un recurs que s’ha emprat repetidament en arquitectura i que te un dels seus antecedents més emblemàtics, de tall en el pla del vianant, en la piràmide vidriada que ha esdevingut una de les imatges de referència del Louvre de la capital francesa.

EL TEMA: Es tracta d’una múltiple metàfora induïda pel nom de la cadena de locals de restauració i pel del restaurant al que dóna imatge, que no tan sols empra com a lletra menuda i textura o grafia del discurs plàstic una sèrie d’insectes, “bèsties”, magnificats pel canvi d’escala fins a la seva desafectació, o el que és el mateix, desclassats i desposseïts del rebuig que automàticament induirien de tenir les dimensions naturals, sinó que construeix mitjançant un conjunt d’aparents “terraris laminars”que ascendeixen alleugerint la seva massa de sorra i augmentant progressivament la seva transparència fins a formar una “torre-lluerna” que en la seva emergència en el pla del Passeig esdevé referent i reclam del restaurant semisoterrat. Al mateix temps, les tessel·les-terrari en la base de la torre fan extensiu el tema del “formiguer” a l’hora que embolcallen la porta amb idèntic tractament formal tot convidant a introduir-se en un ambient soterrat en el que per contrast i lluminositat s’emfasitza la transparència envers la terrassa i d’aquí a la veïna platja. El tema de les formigues traspassa el nivell dels elements constructius que, a la manera de “leitmotiv” al ser emprat com a distintiu identificador del local en altres suports com és el cas d’alguns elements de vaixella, actua visualment com un identificador d’atrezzo."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Miquel M. Badal

Materials:Serigrafia sobre vidre

 

 

Més informació:Bcnrestaurantes.com Restaurant Bestial

Restaurant Bestial, font:thefork.com

Autor

Escultor:Frederic Amat

Més informació:Viquipèdia Frederic Amat i Noguera

Més informació:Fredericamat.com/biografia/

Frederic Amat i Noguera, font:artcontemporanigeneral.blogspot.com

 

Veure més Art Públic Sant Martí

Escultura Peix Blau

 

"Qui sap si influïda per la presència del peix daurat de Frank O. Ghery, Rosa Maria Steva, la propietària del restaurant Agua, va encarregar a Joan Gardy Artigas un peix blau encabit dins del cub exterior que dóna al passeig Marítim i que serveix com a entrada al local. El peix està signat de forma ben evident, i va ser inaugurat el 13 d’abril de 1997.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

 

"Joan Gardy Artigas, nascut a París l’any 1938, va començar el seu periple artístic en el reputat taller del seu pare, el ceramista Josep Llorens Artigas, per la qual cosa és possible dir que Gardy Artigas és un ceramista evolucionat cap a la pintura i a la gran escultura. Cal remarcar la seva inquietud en la exploració de noves tècniques ceràmiques com per exemple la japonesa anagama.

Amb aquest peix blau del restaurant Agua, tant la propietària de l’establiment com el propi Gardy Artigas degueren pactar un element que tingués una doble funcionalitat, per una banda, hauria de ser un bon reclam publicitari amb un punt de logotip i, per l’altra, un bon tancament al cub que fa d’entrada al negoci i que sura en el passeig superior.

És un peix blau. Emmarcat en un rectangle que en la part inferior té una mena de petita barana de ferro, entremig de la barana sobresurt un pedestal que sosté l’esquemàtic peix, pla, fet en planxa d’acer corten i pintat amb un esmalt d’un to blau mar molt bell. A la part superior del rectangle, cap a la dreta, una potent signatura de l’artista. Al fons del rectangle, tancant-lo, el vidre que reflexa les hores, el públic, els passejants, el pas de la vida. El “poisson” s’ho menja tot, impàvid.

Gardy Artigas i la propietària van voler portar a la superfície exterior alguns dels elements artístics del menjador del restaurant. Dos peixos ceràmics sobre uns pedestals també ceràmico-cilíndrics contraposats a la finestra que dona al mar que posen de relleu que Gardy Artigas és un artista complet en treballar el peix com una escultura tota plena de textures i accidents contraposant al peix blau a la superfície tan sintètic i pla. Qui aprofundeixi en l’obra d’aquest polifacètic ceramista s’adonarà que el peix ha estat, de sempre, un recurs iconogràfic i tipològic de gran utilitat en la seva obra tant si es mira des de la seva perspectiva d’europeu com si es mira des la profunda admiració i coneixement que té per la cultura japonesa."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Sebastià Goday

Materials:Acer corten i Pintura

Detall del Restaurant Agua, font:telegraph.co.uk

 

Més informació:Restauranteagua.com

Restaurant Agua, font:atrapalo.com

 

Autor

Escultor:Joan Gardy Artigas

Més informació:Viquipèdia Joan Gardy Artigas

Joan Gardy Artigas, font:sapiens.cat

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est