dilluns, 6 de juliol del 2020

Patufet

En Patufet, Il·lustrador: Margarita Ruiz, font:combeleditorial.com

 

"En Patufet és un personatge popular català, representat per un nen molt menut que porta una gran barretina. És el protagonista d'un dels contes tradicionals catalans més coneguts i que porta el mateix nom. El personatge es retroba en rondalles de tot Europa, especialment en el conte Däumling, dels germans Grimm.
Conte Däumling dels germans Grimm, font:Biblio.com

 

El nom d'aquest personatge va inspirar el nom en espanyol "Barrufets". No obstant això, a Catalunya els éssers blaus es diuen Barrufets, i no Patufets. En francès per exemple, els barrufets són els "Schtroumpfs".
El títol de l'revista El Patufet està inspirat en aquest conte."
Revista En Patufet, font:viquipèdia
 
Conte del Patufet
"El Patufet era un nen molt petit, molt petit, que vivia amb els seus pares en una casa de pagès. Tot i que era molt trapella, també li agradava ajudar els pares. Un dia que la mare es disposava a anar a comprar safrà, el Patufet li va demanar que l'hi deixés anar a ell, i després de molt insistir la va convèncer.
Va anar a ca l'adroguer a buscar el safrà i perquè la gent no el trepitgés cantava una cançó mentre caminava pel carrer:
Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu el Patufet.
L'adroguer es va quedar ben parat en sentir una veu prima que li cridava: Vull una lliura de safrààà! Una vegada i una altra mirava i no veia ningú a la botiga; de tan petit que era, el Patufet no arribava ni al taulell! Al final, el va veure i li va poder vendre la lliura de safrà que volia.
Quan la mare va haver acabat de fer l'arròs es disposava a portar el dinar al pare, que estava treballant al camp, i el Patufet va tornar a insistir que l'hi deixés dur a ell. Així que la mare li va donar una cistella amb el dinar del pare i hi va enviar el Patufet.
Vet aquí que mentre hi anava va començar a tronar i a ploure. Veient aquella tempesta tan gran, el Patufet va córrer a aixoplugar-se sota una col. I s'hi va quedar tan a gust que s'hi va adormir.
Patufet dormint sota la col, font:petitmonblogger.blogspot.com
Al cap d'una estona, quan la tempesta ja havia passat i el Patufet encara dormia, va venir un bou que, veient el camp de cols, se n'hi va anar de dret. Quan va ser a la col on jeia en Patufet, va obrir la boca i es va empassar de cop la col, la cistella i el Patufet.
En veure que no apareixia, els seus pares el van anar a buscar, tot planyent-se. Cridaven ben fort: Patufeeet, on eeets?, però ningú no responia, fins que al cap de molta estona d'insistir-hi es va sentir una veu llunyana i fosca que deia:
Sóc a la panxa del bou,
que no hi neva ni hi plou!
Quan el bou farà un pet,
sortirà en Patufet
En sentir allò, els pares del Patufet van decidir començar a donar cols al bou per a menjar, i la bèstia es va anar inflant, inflant, fins que de sobte va fer un pet i va sortir el Patufet disparat. Es va poder reunir amb els seus pares de nou i van ser feliços per sempre més."
Patufet disparat pel bou, edit. LaGalera, font:llardelllibre.cat

 

 Font de la informació:Viquipèdia Patufet

Conte En Patufet editorial Barcanova, font:barcanovainfantilijuvenil.cat
Conte En Patufet, font:youtube Canigó 1967 Director Artístic i Narrador: Isidre Sola

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dimecres, 1 de juliol del 2020

Llegenda del nom de la Vila de Copons

Escut del Abat Copons Monestir de Poblet
Escut del Abat Copons Monestir de Poblet, font:JordiRius-pinterest

 

"La història es refereix a un noble Baró, cavaller molt esforçat que fou protagonista d’innombrables gestes de guerra en les campanyes del Comte-Rei. Batallant, batallant, va passar la joventud i quan començava a posar anys, en premi als mèrits contrets, el Rei li adjudicà diverses terres de les que ell mateix havia arrabassat a l’enemic. Però el nostre cavaller era home molt frugal que tot i la riquesa que posseïa, vivia modestament al seu castell prop del riu Anoia. Així doncs, fidel al seu tarannà modest, prengué el determini de donar a l’Església els dominis que el Rei li cedia.
El Baró va cedir tres senyorius dels que el Rei li havia atorgat al Monestir de Poblet. Però aquesta donació comportava el pagament d’un petit tribut que el Baró rebria anualment del Monestir. Encara que era un tribut de vassallatge, el seu valor era més simbòlic que efectiu; consistia en una guatlla, una tòrtora i una perdiu. Tot i ésser tan minsa la gabella, el cavaller va voler que quedés ben escripturat que, si el Monestir deixava de satisfer-la, ell o els seus successors es podrien apropiar del Copó o Calze del Sagrari.
Monestir de Poblet, font:La Vanguardia (Getty)
Varen passar uns quants anys en els quals les coses rutllaren amb tota regularitat, però un dia l’Abat de Poblet es va morir i un nou Prelat ocupà la Cadira Abacial. Aquest, davant de la niciesa que representava el pagament d’aquell tribut, no hi va donar importància i va deixar de satisfer-lo. Al Baró, aquella anyada també li va passar per alt, però bon punt es va atalaiar del mancament del Monestir, encontinent es presentà a l’Abadia i sense demanar llicència, se n’entrà a l’Església i es posà a forfollar el Sagrari, intentant d’obrir-lo. En veure allò, el germà sagristà corregué a avisar al Pare Abat. Quant aquest arribava al presbiteri, el Cavaller ja tenia el Copó a les mans. L’Abat li digué:
- Què feu, desventurat! Això és profanar el Sagrari!… I me li pren dels dits el Copó. El Cavaller el torna a agafar i traient-se l’espasa i alçant la veu respon:
Això no és més que complir tractes, senyor Abat. Llegiu si us plau les escriptures!…
Quan l’Abat intentava recuperar novament el Copó el cavaller provà de posar l’espasa entremig, amb tan mala sort que va ferir el braç del Prelat. En veure la sang que corria el Cavaller es va esfereir, cedí el Copó i caigué de genolls demanant perdó. Enverinada que fou la ferida del Pare Abat, el Cavaller li va pregar que el volgués oir en confessió i molt penedit feu el propòsit de cedir totes les propietats que posseïa al Cenobí i professar com a monjo a la Comunitat, si l’admetien. No cal dir que va ser ben acollit així dels monjos com del mateix Pare Abat. La seva vida de religiós fou molt edificant i admirada per tots els companyons de  la Comunitat i anys a venir ell va ser l’Abat Copons, un dels més il·lustres Prelats que han presidit la Comunitat de l’històric Monestir de Poblet. Això llegit ja s’endevina d’on li venia el cognom al cèlebre Baró de Copons i també es veu ben clar perquè s’anomena així la riallera vila de la nostra Comarca."
Font de la informació:Copons.cat municipi llegenda nom vila Copons i l'abat Copons Poblet , Antoni Moncunill “Llegendes de la comarca de l’Anoia”

Altre versió de la llegenda de Joan Amades a L'Abat Copons de Poblet.
"Llavors de la reconquesta, el senyor de Copons va ésser el qui més terres va reconquerir i va alliberar del poder sarraí. Per dret de conquesta i per llei d'armes molt més de la meitat de la terra era seva. Com que després de la lluita amb els moros l'Església va restar molt arruïnada i ben pocs edificis religiosos restaven, puix que els àrabs els havien destruït esglésies i monestirs, el cavaller de Copons va cedir a l'Església tant terreny com va necessitar per a aixecar nous temples i monestirs.

El senyor de Copons només va imposar als bisbes i als abats, per cada església o convent que aixecaven en terrenys dels seus, el pagament d'una quantitat irrisòria, només com un testimoni de propietat damunt el terreny. Aquest tribut, l'havien de percebre ell i els seus descendents mentre portessin el seu nom. Disposà també que per cap raó els bisbes, abats ni altres magnats religiosos que hi tingueren obligació no podien deixar de satisfer aquell tribut i que, si no ho feien, ell o els seus descendents es podien emportar amb tot dret i propietat el calze o copó del temple que es negava a pagar. El senyor de Copons vingué a tenir en certa forma un peu de propietat damunt gairebé tots els copons de Catalunya, i per a, i per aquest motiu va prendre el nom de Cavaller de Copons, puix que abans s'anomenava d'una altra manera que la tradició no esmenta.
Un dels monestirs que varen ésser aixecats damunt de terrenys del senyor de Copons fou el de Poblet. La comunitat sempre va satisfer el tribut reliosament, fins que un pare abat va creure que el dert ja havia prescrit perquè feia anys i panys que durava i, d'altra banda, el monestir de Poblet, que tenia terrenys immensos en feu, era massa alt i poderós per a retre vassallatge a un simple cavaller, alhores molt per sota en importància al monestir. I decidí no satisfer el tribut. El senyor de Copons va creure que, si transigia, encara que la quantitat no tenia cap valor ni importància, l'exemple de Poblet fóra imitat per altres comunitats i perdria el seu senyoriu tradicional, que havia de mantenir, i es disposà a fer ús del seu dret. Un bell dia, mentre el pare abat oficiava, el cavaller es va presentar al monestir, entrà a l'església i, sense que ningú hi fos a temps per a evitar-ho, va agafar el calze i se l'emportà.
Calze del Museu de Poblet, font:lamira.cat

 

Quan la comunitat va adonar-se del que havia passat, tothom va disposar-se a recuperar el calze de totes passades. El pare abat, que abans de professar havia estat home d'armes, va sortir fora del monestir, es va encarar amb el de Copons i, en brega aferrissada, li va tornar a prendre el calze. El cavaller no va donar el braç a tòrcer i es diposà a emportar-se'l a tot vent. Tots dos van forcejar una llarga estona i el pare abat de cap manera no afluixava el calze. El cavaller, decidit, desembeinà l'espasa i, amb un cop formidable, va tallar el braç al pare abat, que va caure a terra amb el calze, que tot es va abonyegar.
El cavaller immediatament es va adonar de la magnitud del que havia fet, se'n va penedir i en va demanar perdó al pare abat de genollons i amb els ulls plens de llàgrimes. per purgar el seu pecat va abraçar la religió i volgué ésser monjo del mateix monestir que havia ofès. La seva vida va ésser tan exemplar i el seu zel pel bé i pel profit del monestir va ésser tant, que va arribar a ésser-ne abat. Tots els seus bén van passar al monestir, i d'això li venia la gran riquesa, fins al punt que mig Catalunya era seva. El període de més prosperitat de Poblet correspon a l'abadiat del cavaller de Copons.
Per raó del que portem explicat, l'abat de Copons mostrava en el seu escut uns copons o calzes, i així el trobem gravat damunt de la seva tomba."
Font de la informació:Xtec.cat Anoia Copons

Història
"Ponç de Copons (? - Poblet, Conca de Barberà, 1348) fou abat del Monestir de Benifassà (1311-1316) i del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet (1316-1348). Probablement era germà d'Elisenda de Copons, abadessa de Santa Maria de Vallbona de les Monges.

Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Sepulcre del Abad Copons, font:fotosdecatalunya.cat

Escollit el 20 de maig de 1316, el seu abadiat al Monestir de Poblet es caracteritzà per una època de prosperitat, prosseguint les obres ja iniciades i incorporant noves possessions territorials (Castellserà, la Fuliola, Tornabous, Bellmunt i Butsènit). Gràcies a la prosperitat del Monestir, pogué finançar l'expedició militar contra Sardenya de 1322-1323.
L'elegància de Poblet en temps de l'Abat Copons va ajudar a fer que el rei Pere el Cerimoniós es decidís per ordenar la construcció d'un magnífic Panteó Reial per als reis de la Corona d'Aragó. Coincidint amb aquesta idea, Copons va ordenar la construcció del cimbori que dóna la silueta tan característica del monestir.
Campanar, cimbori i llanternó Monestir de Poblet, font:wikimedia

 

Així mateix encarregà fer una còpia del Llibre dels fets que es conservava al cenobi del copista Celestí des Torrents, qui l'acabà la diada de Sant Lambert, el 17 de setembre, del 1343.
El juliol de 1348 les obres del cimbori s'hagueren de paralitzar davant l'arribada brutal de la Pesta Negra al recinte pobletà; en efecte, moriren la meitat dels monjos (59 homes) i 20 llecs més. El 29 de juliol moria, víctima de la Pesta, el Pare Abat Ponç de Copons." 
Font de la informació:Viquipèdia Ponç de Copons



Localització
"Copons és una vila i municipi situat a la comarca de l'Anoia pertanyent a província de Barcelona.  Copons està situat a 432 metres d'altitud sobre el nivell del mar, en una vall que constitueix la capçalera del riu Anoia. Del seu terme municipal formen part nuclis aïllats com Viladases i Sant Pere de Copons, i limita amb els termes municipals de Veciana (al nord), Rubió (a l'est), Jorba (al sud) i Sant Guim de Freixenet (a l'oest).
Població de Copons, font:surtdecasa.cat

 

La vila de Copons (432 m) es va edificar en la vall formada per la confluència del riu Anoia amb la riera de Sant Pere i al vessant del turó que havia estat coronat pel desaparegut castell. Dins el perímetre de les muralles medievals hi va haver els carrers del Castell i del Mur. Extramurs i cap a la part baixa es van estendre els carrers Vilanova i el Raval, formant el carrer Major."
Escut de Copons, font:wikimedia

 

Font de la informació:Viquipèdia Copons
Veure més LLEGENDES CATALANES

dijous, 25 de juny del 2020

Llegenda El Mercat de Calaf

Mercat de Calaf de Cesc, font:files.celdonifonoll.webnode.com
"El mercat de Calaf havia estat altre temps un dels mercats més importants de Catalunya; no obstant això, no és pas a la concurrència que cridava, ni al diner que feia córrer a allò que deu la seva celebritat.
No, no és la seva importància mercantil sinó un incident extraordinari el que li donà la fama que va perpetuant-se de segle en segle.
Calaf és un país fred, tan fred que els seus hiverns es consideren dels més rigorosos, i amb tot i ser-ho tant, en vingué un tan sobtat, tan superior a tots els haguts i per haver, que un dia de mercat, quan tota la plaça era plena de bestiar i de compradors, sobrevingué una gelada tan horrorosa que les paraules es glaçaven en sortir dels llavis. Tothom tractava i contractava, tothom demanava i oferia, però no se sentia res; i com havia de sentir-se si, com us dic, al moment de brotar es glaçaven les paraules!
Però el dia anà avançant, cobrà força el sol i a la fi començà el desglaç per allà a migdia; i així com s'anà desglaçant l'aigua, s'anaren desglaçant les paraules, totes les paraules que durant tot aquell matí havien anat glaçant-se per la plaça!
!Ah, fillets de Déu! Us l'imagineu el rebombori que es produí de cop i volta?
"Quant d'aquest matxo? -Compreu-me aquest porc! -Tres unces! -Vint-i-quatre dobles! -Aquest parell de bous queda per mi! -Ja us el podeu mirar per tots cantons. -Set unces. -No tira pas guitzes? -Ni mitja dobla menys!" etc, etc.
És a dir, que entre les paraules que es deglaçaven i els crits dels que volien parlar i no podien fer-se sentir, va resultar tal xivarri i tanta confusió que no va haver-hi manera de fer-se entendre.
I segons uns, el mercat de Calaf va acabar-se a garrotades; segons altres, fugint tothom amb les mans a les orelles."
Font de la informació: Històries de Calaf. Visions, tradicions i personatges", de Josep M. Solà, Edicions de L'Albí, col·lecció La Guita, Berga, 2008. -  Locarranquer.blogspot.com La Llegenda del Mercat de Calaf

Història
"La llegenda del Mercat de Calaf ha arribat fins a nosaltres gràcies a Apel·les Mestres (1854-1936): escriptor i poeta, dibuixant satíric i gran il·lustrador, excursionista, jardiner notable i un dels pares del modernisme català.
Apel.les Mestres i Oñós, font:viquipèdia

 

Doncs bé, el 1895 Apel·les Mestres publica el volum 'Tradicions' dins la col·lecció Folklore Català de la Tipografia Espasa & Cia de Barcelona; recollides i escrites per l'autor, el núm. 101 duu el títol "El mercat de Calaf"."
Font de la informació: Històries de Calaf. Visions, tradicions i personatges", de Josep M. Solà, Edicions de L'Albí, col·lecció La Guita, Berga, 2008. -  Locarranquer.blogspot.com La Llegenda del Mercat de Calaf
Més informació:Vikipedia.org Apel.les Mestres i Oñós

Des d'aleshores, s'ha fet popular l'utilització de la següent dita per anomenar els llocs on es produeix un gran xivarri:
"Sembla el Mercat de Calaf!"
Llegenda El Mercat de Calaf, font:xtec.cat/crp-anoia
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda de Ca l'Oller

Ca l'Oller a Aguilar de Segarra, font:Viquipèdia

 

"Ca l’Oller és una masia d’Aguilar de Segarra. Al costat d’aquesta majestuosa casa, hi ha una petita ermita. En aquell temps, a la casa hi havia una dona que es deia Rita, el mateix nom que la Verge de l’ermita. El mossèn que anava a dir missa a l’ermita era un mossèn que, com a tothom, li agradaven molt els diners. Un dia, quan la Rita es confessava, li va demanar si tenien diners amagats, i la va amenaçar dient que si no li deia la veritat, Déu la castigaria. Llavors, la pobra noia li va haver de confessar que a les golfes de ca l’Oller, a sota d’uns sacs d’ametlles, hi guardaven unes gerres plenes d’or. El mossèn li va preguntar quant temps feia que guardava aquet secret i la Rita li va contestar que des de feia uns quants anys.
L’endemà, quan la Rita va anar a confessar-se, el mossèn li va dir que ho havia explicat tot a Déu i que s’havia enfadat perquè no li ho havia dit abans, i que Déu la castigaria. Aquella nit hi havia lluna plena i la Rita no va poder dormir per la por que Déu la castigués. Durant la nit va sentir sorolls a les golfes, però no va gosar alçar-se del llit perquè tenia por que Déu la vingués a buscar. El que ella no s’hagués pensat mai és que era el malvat del mossèn que l’havia enganyat i l’estava robant perquè volia fer-se ric."
Font de la informació:Masdeltronc.wordpress.com Llegenda de Ca l'Oller

Localització
"Ca l'Oller és una obra d'Aguilar de Segarra (Bages) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 
Gran casa de planta rectangular i coberta de dos aiguavessos. N'és notable la façana de migdia, amb una galeria formada per tres arcs de mig punt i una golfa que segueix la mateixa arcuació.
La casa, construïda tota ella en pedra, es troba en bastant mal estat. Cal destacar també d'una petita capella dedicada a Sta. Anna, contigua al mas, de planta rectangular sense absis, la qual actualment es troba en un estat deplorable i és utilitzada com a graner."
Capella de Santa Anna a Ca l'Oller, font:Wikimedia

 

Font de la informació:Viquipèdia Ca l'Oller Aguilar de la Segarra
Veure més LLEGENDES CATALANES

divendres, 19 de juny del 2020

Escultura Pom de Dalt

"El 13 de juliol del 1993 va fer 25 anys de la inauguració de l'edifici de l'Hospital de Traumatologia i Rehabilitació, a la Ciutat Sanitària de la Vall d'Hebron. Un dels metges que hi eren pràcticament des del primer dia, Francesc Anglès, era, a més, aficionat a l'escultura i va fer donació d'aquesta obra per commemorar aquell 25 aniversari i com a record als molts enxanetes que havia hagut d'atendre de trencaments i altres lesions al llarg de la seva vida professional.
L'escultura va ser posada primer a la placeta davant l'entrada de l'edifici, directament a terra, sobre un suport elemental, però quatre anys més tard s'hi va fer una gran peanya de formigó, tant alta com l'escultura, i el 12 de desembre del 1995 es va reinaugurar posant-hi a la vegada una placa que recordava l'autor i el títol de l'obra. L'escultura representa el "pom de dalt" d'un castell, amb l'enxaneta fent l'aleta amb la mà, l'aixecador i els dos castellers del pis més alt."
Font de la informació:Art Públic Ajuntament de Barcelona - Jaume Fabre, Josep M. Huertas
Materials:Bronze sobre pedestal de pedra






Autor
Escultor:Francesc Anglès i Garcia
Foneria:Vilà (Valls)
Francesc Anglès i Garcia, font:terrassacat.blogspot.com

 

Més informació:Viquipèdia Francesc Anglès i Garcia
Veure més Art Públic Horta Guinardó