En Fumera

En Fumera a Palamós, font:twitter-fefeicompanyia

"En Fumera és un patge de la mitologia catalana típic de la Catalunya Nord i de bona part de la Província de Girona, i en especial de l'Alt Empordà.

És una figura popular amb l'encàrrec dels Reis d'Orient, de vetllar la xicalla durant les vacances escolars d'hivern: tradicionalment arribava i se n'anava de cada llar per la fumera o xemeneia, talment com el fum, per la llar de foc i se'l representava com a un ésser amb, bé set ulls al cap (quatre davant i tres darrere), bé un ull al seu dit índex que s'allargassava per arribar per tot, que feia d'espia pels Reis d'Orient tot explicant-los si els infants havien estat bons nens i s'havien portat bé per ser dignes de rebre qualque present la Diada de Reis o si els hi havien de deixar carbó per tal de recordar-los que corregissin el seu mal comportament.I tal com s'explica és un misteriós benefactor que tot ho veu, tot ho sent i tot ho xerra.1

Conte En Fumera, font:Editorial Salvatella

Joan Amades descriu així a en Fumera: Per l'Empordà, les vigílies de Nadal, a les llars en què hi ha nens pengen un ninot de la xemeneia de la llar que criden En Fumera. Aquest ens masculí, amb set ulls, quatre a la cara i tres al clatell, apareix improvisada i inesperadament per la canella de la xemeneia, de la qual roman penjat durant el Nadal, movent-se alerta a la conducta dels nois perquè no es entrenguen a la gola i perquè siguin obedients durant aquest moment excepcional de l'any; de ben segur, en altres temps simbolitzat i encarnat per l'ens que ens ocupa, el record i al·lusió per part dels pares és utilitzat durant tot l'any.

En Fumera, font:nensimamis.wordpress.com

Aquest ninot campeja per la llar fins a Reis penjat al canó de la ximeneia. Arribada l'Epifania, o bé se li crema a les flames de la llar, en presència dels que tant li van témer, que celebren la seva destrucció amb gran gatzara, o bé se'ls fa desaparèixer misteriosament, explicant que s'ha fugat per la canella de la xemeneia per on havia vingut.2

En Fumera a Valls, font:elvallenc.cat

CANÇÓ DE'N FUMERA 3

Sóc en Fumera,
Sóc important
Vinc a observar-vos
Tot vigilant.

Els Reis que vénen
Des de l'Orient
Volen que els digui
Si us porteu bé.

Si algú no es porta
Com és degut
Aquí m'ho apunto...
I tururut !

Lletra i música de Carles Bertrand 

Font de la informació: Viquipèdia Fumera 1, Seres míticos y personajes fantásticos españoles Per Manuel Martín Sánchez 2 i Tempspalamos.blogspot.com 3

Més informació:Surtdecasa.cat Empordà En Fumera i l'home dels nassos

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

La Castanyada

La Castanyada, font:elracodeldetall.blogspot.com

"La Castanyada és una festa popular dels Països Catalans, tot i que en molts llocs s'ha perdut a diferència de Catalunya, que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada (entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre).

Tots Sants, pintat per Fra Angèlic, font:wikipedia

Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la 'castanyada' és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari anomenat paperina.1 

Història. La festa de Tots Sants és herència d’una celebració celta. L’1 de novembre feien les festes del Samhein en honor dels morts, perquè és quan comença el període més fosc de l’any, un moment que consideraven màgic perquè creien que s’establien connexions entre els dos mons, el dels vius i el dels morts.2

Samhein celta, font:sobreirlanda.com

La festa de Tots Sants fou instituïda el segle VII, quan el papa Bonifaci IV, en lloc de fer enderrocar el Panteó romà, projectat per l’emperador Adrià i dedicat a les divinitats romanes, el consagrà a la Mare de Déu i als màrtirs del cristianisme. Segles més tard, l’Església va instituir la pràctica de recordar tots els difunts, just l’endemà de Tots Sants. D’aquesta manera, s’adoptava un costum pagà, propi de molts pobles de l’antigor.

El costum de menjar castanyes per Tots Sants té una interpretació popular que el relaciona amb l’antiga tradició de tocar les campanes la nit de Tots Sants per recordar als fidels la necessitat de pregar per les ànimes dels difunts. Segons que sembla, els campaners, després de repicar les campanes amb força durant una bella estona, reposaven i es menjaven un grapat de castanyes o qualsevol altra fruita del temps, que feien passar avall amb un traguinyol de vi dolç. Moltes vegades els campaners no estaven pas sols, els acompanyava molta gent disposada a compartir aquest ressopó tan senzill com saborós. És d’aquesta manera, prou curiosa, que potser va néixer una tradició que ja s’havia generalitzat a la fi del segle XVIII on hi havia la creença que per cada castanya que es menjava aquella nit, una ànima era alliberada de l'purgatori.3

font:locarranquer.blogspot.com

Més endavant, als pobles, per la tarda els homes recollien castanyes, moniatos i llenya. Les dones feien pastissos semblants als actuals panellets (pastissets fets a base d’ametlles mòltes i ensucrades). A l’arribar la nit es reunien tots al voltant del foc per menjar-se tots junts les castanyes i els moniatos rostits amb llenya i els pastissets que havien fet les dones. D’aquesta manera celebraven el fi de la recol·lecta i resaven pels difunts.

Rés pels difunts, font:pildorasdefe.net

També existia la tradició de que els nens havien de deixar les castanyes amagades per la casa perquè per la nit, les ànimes dels que ja no estaven amb nosaltres, vinguessin a recollir-les i les canviessin per panellets.

A finals del segle XVIII la costum s’havia fet molt popular i la castanya va passar a ser un element comercial. És llavors quan neix la figura de la Castanyera; dones que rostien les castanyes al foc i les venien pel carrer.4

Castanyeres davant de l'església de Betlem, 1917
font:costumbresdeagua.blogspot.com -
Extret de l'Arxiu fotogràfic de Barcelona

Amb els anys, la figura de la castanyera s’ha convertit en un mite de la festivitat. La representem com una dona anciana, humil, amb un mocador al cap i davant d’un torrador de castanyes. Aquesta imatge ens arriba de les senyores que venien les castanyes anys enrere. Solien servir vuit castanyes en una paperina de paper i animaven a la compra tot cridant: “Calentes i grosses, qui en vol, ara que fumen?”.5

Actualment, la castanyada s’ha convertit en una revetlla de Tots Sants, i se celebra en l’àmbit familiar, extra familiar i comunitari -a les escoles és la primera de les quatre festes tradicionals escolars, juntament amb Sant Joan, Carnestoltes i Sant Pep."4

Paradeta de castanyes a la font del Pla de la Boquería, font:bornbikebarcelona.com

Font de la informació: Viquipèdia Castanyada 1, Barcelona.cat Culturapopular Tots Sants 2 , Vilaweb.cat 3, Lleonartfood.com L'Origen de la Castanyada 4 i Plusfresc.cat Per que celebrem la castanyada 5.

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

El Vers del padrí

El padrí llegint el Vers a la núvia, font:bodas.net

"Una de les tradicions més precioses de les noces catalanes és el costum que el padrí li llegeixi un vers a la núvia -escrit per ell mateix-, alhora que li fa lliurament del ram de núvia natural amb el que acudirà al casament.

- És molt comú que el padrí sigui el millor amic del nuvi o el seu germà encara que aquesta elecció és lliure.

Aquest serà el primer acte de la cerimònia, a casa la núvia, el padrí llegirà l’escrit, li donarà el ram i marxaran junts a l’esglesia.-

Els padrins que tenen dificultats per escriure els seus propis versos poden recórrer a poemes tradicionals o inspirar-se en la lletra de les millors cançons romàntiques per a casaments.

Pergamí amb el vers a la núvia, font:eltiobufo.com

Els versos solen tenir un toc emotiu i parlen d'alguna anècdota relacionada amb la història d'amor dels nuvis o amb records compartits per la família i els amics, en què la núvia és la protagonista."

Font de la informació:Bodas.net i  Versosdeboda.com La Tradició

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

L'Home dels nassos

L'Home dels nassos a Tarragona, font:tarragonaturisme.cat

L’home dels nassos, tradició oral genuïna catalana, ha sobreviscut al llarg dels anys a l’imaginari popular com a constant evocació del darrer dia de l’any. La màgia, cada 31 de desembre, de sortir al carrer i fer la recerca d’aquell personatge que llueix tants nassos com dies hi ha a l’any és una juguesca que tots els pares, avis, germans grans o oncles proposen als fills, néts, germans petits o nebots.

D’aquesta manera, la quitxalla emprèn una atribolada recerca entre els ciutadans vianants, tots convençuts d’ensopegar amb un home que, carregat de mocadors, llueixi tres-cents seixanta-cinc nassos.

En arribar el vespre, amb la desil·lusió de no haver trobat un fenomen semblant i convençuts d’haver estat l’objecte d’una enganyifa, tot just tres dies després d’haver-nos penjat la llufa, els pares confessen als fills que, si volen trobar l’home dels nassos, només cal que vagin a la cambra de bany i es mirin al mirall, perquè ells són els homes dels nassos. I és que certament el dia 31 de desembre, a l’any, només li resta un dia.

Segons Joan Amades, a Barcelona era tradició de trobar l’Home dels Nassos al punt de migdia al pla de Palau, davant la Llotja. Era enfilat dalt d’un cadafal perquè tothom el pogués veure amb unes quantes dotzenes de llençols per mocar-se els 365 nassos (que per força havia de tenir repartits per tot el cos, ja que a la cara no li cabien pas).

La tradició d’aquest personatge que ens recorda el que resta de l’any, per a anunciar-nos el que arriba, té un referent històric ben antic. El déu romà Janus, amb dues cares, una amb aspecte de vell pel temps que s’acaba i una altra de criatura per l’any que comença, i que ho fa amb el mes que en rep el nom: gener.

Déu Janos, font:uncensored.co.nz

Fa alguns anys, a aquesta tradició oral, li ha estat atorgada la virtut de la forma mitjançant una figura d’imatgeria popular i tradicional a diverses poblacions catalanes. Tarragona, Reus, Flix, Vilanova i la Geltrú, Torroella de Montgrí o Barcelona, entre moltes altres viles i ciutats del nostre país que treuen a passejar el darrer dia de l’any, en una pomposa i divertida cercavila, un gran capgròs de generosos atributs olfactius i de característiques diferents i singulars a cada població.

L'Home dels nassos de Barcelona, font:Barcelona.cat

A Barcelona l’Home dels Nassos lliura a les autoritats de la ciutat la clau que obre la porta de l’any nou, al mateix temps que esdevé missatger dels ciutadans, perquè fa arribar als qui manen un memorial de desigs de la gent.

L'Home dels nassos portant la clau, font:barcelona.cat

Per concluir cal esmentar igualment l’Home de les Orelles, derivació directa del dels Nassos, que surt el dia 30 de decembre amb tantes orelles com dies té l’any.

Font de la informació:  Tornaveu.cat Reportatge l'Home dels nassos, barcelona.cat Cultura popular Home dels nassos

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

Crema catalana o de Sant Josep

Crema de Sant Josep, font:deplatenplat.gastronomicament.cat

La crema cremada, crema de Sant Josep o crema catalana  són unes postres típiques i tradicionals de la cuina catalana. És el dolç català més conegut, fet a base de llet, rovells d'ou, sucre, canyella, pell de llimona i midó, que generalment es presenta amb una capa de sucre cremat a sobre.

A la crema catalana se li assembla a França, la crème brulée; a Occitània (sud de França), la crèma, i a Portugal, la créme caramel, que també es cremen amb una pala, encara que són poc corrents.

La crema catalana ja apareix en els receptaris medievals catalans Llibre de Sent Soví (segle XIV) i Llibre del Coch (segle XVI), i es considera una de les postres més antics a Europa dins de la seva categoria, tot i ser una evolució de les clàssiques crema, que ja existien a la República romana diversos segles abans de Crist. És una de les postres que apareixen sovint en el Calaix de Sastre (segle XVIII) i que més agraden a el barceloní baró de Maldà. Al segle XX apareix en l'obra de Josep Pla i de l'poeta Miquel Martí i Pol, entre molts altres. L'única variació que ha tingut la recepta ha estat, al segle XX, el fet que algunes persones utilitzin farina de blat de moro en comptes de midó.

Sant Josep. Antigament quan no existia la llum elèctrica el món de pagès vivia al voltant de les hores de sol, s’aixecaven quan sortia i anaven a dormir quan es ponia, les gallines feien el mateix. Al voltant de Sant Josep els dies començaven a fer-se més llargs i en tenir més hores de sol, les postes d’ous augmentaven.

Com tots sabeu, un dels ingredients de la crema catalana junt amb la llet i el sucre són els ous, al voltant d’aquests dies els pagesos tenien excedents d’ous i per això es va començar a fer la Crema Catalana, per donar-los sortida abans que es fessin malbé.

Llegenda. El nom de Crema bé de quan unes monges van oferir flam a un bisbe que estava de visita, però el flam no els hi va sortir molt bé, no va quallar, per solucionar-ho se’ls va ocórrer espolsar-hi sucre pel damunt i cremar-lo, per dissimular la pifiada que havien fet. El bisbe quan va tastar la primera cullerada es va cremar i va començar a cridar “Crema, Crema” i d’aquí li ve el nom.

La crema catalana es pot utilitzar per omplir ensaïmades, coques, tortells, xuixos, pals, crestes i tot tipus de brioixeria i pastisseria. Quan no s'utilitza com a farcit sinó que queda a la superfície, se sol escampar-hi sucre blanc i cremar amb una pala de ferro o amb un bufador.

Quan se serveix com a postres, se sol distribuir la crema en plats de postres individuals o tradicionalment en cassoletes de fang, i es crema. Per cremar-la, com en els altres casos, s'empolvora de sucre blanc i posteriorment es passa per sobre una pala de ferro molt calent, o actualment més sovint es crema amb un petit bufador.

Aquests postres són casolans, però es fan també en la majoria de restaurants i fondes. El seu gust ha inspirat un gelat actualment molt popular, el de crema catalana, un licor, i també s'usa com gust precís per altres dolços, escumes, batuts, torrons, xocolates, etc.

Gelat de crema catalana, font:cuinacinc.blogspot.com

Font de la informació: magradacatalunya.cat Per Sant Josep crema catalana, Viquipèdia Crema Cremada , Wikipedia Crema Catalana 

Recepta

1 l de llet
8 rovells d’ou
200 gr. de sucre
40 gr. de midó de blat de moro
Sucre per cremar
Pell d’una llimona
1 canó de canyella

Poseu a bullir la llet amb un canó de canyella i la pell de la llimona. Quan trenqui el bull retirem la pell de la llimona, perquè no ens amargui la llet, tapem la cassola i deixem infusionar el canó de canyella.

A part, bateu amb força els rovells d’ou amb el sucre, fins que agafin un to clar i augmentin de volum. Afegiu el midó i continuem batent. Vessem la llet calenta, però no bullint, sense el canó de canyella i ho integrem tot plegat.

Podem colar el resultat, si veiem algun grumoll, però no és necessari. Ho tornem a l’olla, i coem, a foc lent, remenant constantment, cap al mateix costat, fins que agafi textura de crema. Trigarà uns cinc minuts. Procureu que no trenqui el bull, perquè acostuma a tallar-se.

L’aboqueu en una plata, la tapeu a pell amb plàstic film i, quan estigui freda, hi espolseu una capa de sucre i la cremeu amb una pala apropiada, ben roent.

Cremant el postre, font:quinosarriscanopisca.wordpress.com

Si no teniu pala de cremar, podeu gratinar-la en el gratinador del forn. És una opció ben vàlida.

Cremeu-la i mengeu-la immediatament. Si la cremeu amb molta antelació, el cremat s’estovarà i no tindrà cap gràcia.

Font de la informació:Semproniana.net Crema de Sant Josep

Ingredients bàsics de la crema de Sant Josep, font:semproniana.net

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES