dijous, 6 de febrer del 2020

Escultura Alegrías

"Peça escultòrica que ens presenta la figura d'una balladora flamenca en el moment immediatament posterior a l'execució d'un dels seus girs coreogràfics. En aquest sentit, tot i l'esquematisme general amb què s'ha concebut la figura observem que, com a conseqüència d'aquest gir sobtat, el vestit de la balladora està tot rebregat o fent plecs.
Aquesta composició esquemàtica és preferent en el cap (llis, despullat de qualsevol ornament propi del vestuari flamenc) i en les extremitats superiors, tot allargassades, com si a les mans la balladora hi dugués un ventall i una castanyola. Per la part posterior de la figura, contrastant amb els revolts del vestit, també és esquemàtic el disseny de la sabata entaconada de la dona que balla aquestes "alegries" a què al·ludeix el títol de l'obra.
Destaquem, d'altra banda, que la figura de ferro fos, d'un to obscur extrem, contrasta amb la gran taula circular, de color ataronjat, que serveix de "tablao" flamenc per a la dansa que s'hi està representant. El diàleg es produeix, doncs, entre la foscor de la figura humana i la claror de la base o suport; un diàleg que també s'estableix entre els mateixos materials: el ferro de l'escultura i el formigó encofrat del pedestal o lloc d'escenificació del ball. Finalment, aquesta taula o "tablao" presenta unes dimensions volgudament exagerades i la seva circularitat estableix un joc asimètric amb les formes rectilínies de la monumental font adjacent de la plaça."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Ferro colat sobre acer corten i formigó pintat 




NAXO FARRERAS CASANOVAS / ALEGRIAS / 1998 / Col·laboren: Fundició ROS, Sabadell / Construcció PROINOSA / Ajuntament de Barcelona Districte Nou Barris



Autor
Escultor:Ignasi Farreras i Casanovas
Barcelona, 1951. Signa com a Naxo Farreras . Amb la seva família, va anar a viure a París als sis anys. Va tornar a Barcelona el 1966, on va començar a col·laborar amb els arquitectes Alfredo Milá i Federico Correa, alhora que cursava estudis a l’escola Eina i als tallers de joiería de Xavier Corberó. Els anys 1975 i 1976 va treballar amb el pintor V. Adami a Milà i Paris. El 1977 va començar una producció artística pròpia i a exposar les seves obres d’escultura, per a les que utilitza indistintament la pedra, la fusta i el ferro. No per això ha deixat de col·laborar amb arquitectes i dissenyadors. Ha exposat a París, Madrid, Barcelona, València, Mallorca i Girona. Té obra pública col·locada en espais urbans de la ciutat de Barcelona (Trinitat Nova, Canyelles, Palau de la Música)
Més informació:Naxofarreras.com
font:NaxoFarreras.com
Veure més Art Públic Nou Barris

Monument a Víctor Jara

"L'11 d'abril del 2002 es va inaugurar a la plaça Karl Marx un monument a Víctor Jara (Lonquen, Xile, 1932 - Santiago de Xile, 1973), el cantautor xilè que esdevingué molt popular a Catalunya gràcies a la versió que, de la seva cançó Te recuerdo, Amanda, va fer Raimon. Jara va morir assassinat a mans dels colpistes xilens a l'estadi de Santiago de Xile, després de cinc dies de tortures.
El monument consisteix en un bloc de pedra de l'alçada d'una persona en què es va posar la placa que havia estat abans al carrer dedicat a Víctor Jara, molt a prop, al barri de Canyelles, des del 1990. La placa que donava nom al carrer havia estat inaugurada el 8 de setembre del 1998, conjuntament per l'alcalde Joan Clos i per Gonzalo Maza, fill d'Isabel Allende. Al costat del rostre en relleu de Víctor Jara, a la placa es llegia una frase del cantant. És obra de l'escultor xilè Lautaro Díaz, el mateix que va fer un bust de Salvador Allende que es troba a la plaça del mateix nom del districte d'Horta.
Aquesta mateixa placa va ser traslladada quatre anys més tard al nou monòlit posat a la plaça de Karl Marx, a sota d'unes magnòlies."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Bronze i pedra




YO NO CANTO POR CANTAR / NI POR TENER BUENA VOZ / CANTO PORQUE LA GUITARRA / TIENE SENTIDO Y RAZÓN / VICTOR JARA

Més informació:Viquipèdia Víctor Jara
Víctor Jara Martínez, font:dondevivenloslibros.com

Autor
Escultor:Lautaro Díaz Silva
Més informació:Viquipèdia Lautaro Díaz
Lautaro Díaz Silva, font:aniversalia.com
Veure més Art Públic Nou Barris

dimecres, 5 de febrer del 2020

Estàtua Roger de Llúria

"Josep Reynés, escultor format a Llotja, amplià els seus estudis a París als tallers d'Albert-Ernest Carrier-Belleuse (1824-1887) i Jean-Baptiste Carpeaux (1827-1875), des de 1872 fins a 1876. El monument de l'almirall Roger de Llúria, juntament amb les set estàtues restants del Saló de Sant Joan, a excepció de la més romàntica de Rafael de Casanova, resumeix, segons paraules de Judit Subirachs “conceptualment (...) l'herència del romanticisme, mentre que formalment cal incloure-la de ple en la tendència realista, d'actituds estàtiques i solemnes i amb una especial atenció al detallisme de les indumentàries, propietat que en la tècnica de la fosa en bronze es podia aconseguir de manera molt satisfactòria".
Anterior en el temps, esdevé model de les seves companyes que conformen l'anomenada Galeria de Catalans Il·lustres, impulsada per l'Ajuntament de Barcelona. Les seves mesures superiors al natural, al damunt d'un alt pedestal, emfasitzen la figura d'un dels més importants militars de la Corona d'Aragó. Malgrat un cert sentit èpic de la representació, com bé apunta Santiago Alcolea Gil “(...) les condicions imposades limitaven la creativitat...", fet que s'evidencia en comparar l'obra de Reynés, de manera que seguiren els altres escultors del programa del Saló de Sant Joan, amb el monument al mateix Roger de Llúria (1886-1889), de Feliu Ferrer i Galzerán, situat a l'inici de la Rambla Nova de Tarragona, amb un caràcter representatiu més fort."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Bronze sobre pedestal de pedra de Montjuïc






Més informació:Viquipèdia Roguer de Llúria
Estàtua de Roger de Llúria situada a Tarragona, font:Viquipèdia

Autor
Escultor:Josep Reynés i Gurguí
Restauració:Frederic Marès i Deulovol
Pedestal:Josep Vilaseca
Més informació:Viquipèdia Josep Reynés
Josep Reynés i Gurgí, font:viquipèdia
Més informació:Viquipédia Frederic Marès i Deulovol
Frederic Marès i Deulovol, font:wiquipédia
 Més informació:Viquipèdia Josep Vilaseca i Casanovas
Josep Vilaseca i Casanovas, font:Viquipèdia

Homenatge a l'Exposició Universal de 1888

"Quatre rodes amb dents -dues d'elles de quatre metres de diàmetre- i unes quantes barres componen la part industrial, en forma de collage, del monument que el pintor Antoni Clavé va fer per recordar l'Exposició Universal de 1888 amb motiu del seu centenari.
Les peces més grans procedien d'una maquinària obsoleta del port de Cadis i les barres de magatzems municipals. Sobre tots aquests ferros, sense manipular, Clavé va muntar un relleu fet sobre alumini de 4,5 metres d'alçada per 2,4 d'amplada, i va preveure que fos mòbil.
Clavé, com a escultor, va "néixer" el 1939, en arribar al seu exili de París, segons ha explicat Lluís Permanyer, i des d'aleshores va fer unes 100 obres. L'Homenatge a l'Exposició de 1888 va ser inaugurat el dia de Sant Jordi de 1991."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials: acer inoxidable, alumini anoditzat, pintura, peces industrials de ferro, sobre una base de formigó armat en un estany








Més informació: Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Cartell oficial Exposició Universal de Barcelona 1888, font:Viquipèdia

Autor
Escultor:Antoni Clavé i Sanmartín
Més informació:Viquipèdia Antoni Clavé i Sanmartín
Antoni Clavé i  Sanmartin, font:Viquipèdia

Monument a Lleó Fontova

"El monument dedicat a Lleó Fontova és una peça destacada entre la producció barcelonina de Pau Gargallo. Fou inaugurat el 19 de juny de 1910.
El conjunt és d'una gran originalitat. Per començar, cal destacar que Gargallo és l'autor tant del bust com del pedestal-columna que el sosté. El bust, de marbre blanc, ens presenta el cap i les espatlles de l'actor completament nues, sense cap atribut o detall de vestuari que denoti la seva tasca professional; simplement la seva mirada i el rictus persistent i altiu dóna la talla del personatge. La columna és de pedra amb el fust cilíndric i un capitell amb unes volutes d'on pengen unes garlandes. Als peus, un amoret porta una màscara amb el somriure que caracteritza la comèdia. D'altra banda, cal destacar que Gargallo modifica la disposició d'aquests tipus de monuments en els quals el bust de personatge homenatjat se situa de manera frontal respecte a les volutes del capitell de la columna. L'escultor, irònicament, el desplaça a l'eix marcat per la intersecció de les dues cares del capitell. Trenca, doncs, tots els convencionalismes i aconsegueix que una escultura commemorativa es converteixi en una vertadera obra d'art.
El costum de transformar el Parc de la Ciutadella en un saló de ciutadans il·lustres, impulsat pel moviment dels Jocs Florals durant uns anys, va atreure altra gent i Ignasi Iglesias, que era regidor de l'Ajuntament de Barcelona i alhora un autor teatral prou famós, va proposar dedicar un bust a l'actor Lleó Fontova i Mareca (Barcelona, 1838 - 1890), que havia estat un dels que més havia divulgat les obres de Frederic Soler, de pseudònim Serafí Pitarra."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:marbre blanc sobre columna de pedra de Montjuïc





Més informació sobre Lleó Fontova:Viquipèdia Lleó Fontova i Mareca
Lleó Fontova i Mareca, font:Viquipèdia
Autor
Escultor:Pau Gargallo i Catalán
Més informació:Viquipèdia Pau Gargallo i Catalán
Més informació:Enciclopèdia.cat
Pau Gargallo i Catalán, font:Viquipèdia