dilluns, 9 de desembre del 2019

Mitgera de Sant Pere Més Baix

"L'inici del carrer de Sant Pere més Baix des de la Via Laietana és un clar exemple d'unió d'una gran avinguda oberta sobre un traçat medieval amb un dels seus antics carrers. Si a la banda de muntanya la unió de l'edifici senyorial i l'estret carrer és una continuïtat, a la banda de mar hi ha un xoc contundent entre l'amplada del nou carrer i l'antic, la qual cosa deixa a la vista un mitgera que actuava gairebé com un tancament.
Quan es va reorganitzar la unió de botiguers d'aquest carrer, una de les seves prioritats era fer veure que allà hi ha activitat comercial i decidiren anunciar-se en aquest punt com feien altres carrers. Recordem, per exemple, l'inici de Gran de Gràcia, que s'anunciava  en el punt on es troben amb una artèria principal, i generava una invitació a endinsar-s'hi.
Andreu Arriola fou l'arquitecte encarregat del projecte. Corregí visualment la sensació de tancament dibuixant un perfil d'edifici en perspectiva, seguint el que seria la línia ideal de continuació del carrer. Les lletres alineades en aquesta direcció i en perspectiva donen també una impressió d'endinsament. El color blau cel de la meitat superior dóna, a més, sensació d'obertura. El fet que tot el dibuix sigui en blau deixa clar que és un mural pintat, una suggestió d'obertura i una senyalització, no un engany arquitectònic."
Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Pintura


Autor
Disseny:Andreu Arriola
Més informació:Wikipedia Andreu Arriola Madorell
Andreu Arriola Madorell, font:aila.org.au

dijous, 5 de desembre del 2019

Llegenda El Naixement i Bateig del rei Jaume I

Retrat del rei Jaume I el Conqueridor, de la darreria del s. XVI, retaule Ajuntament de Palma
"Els pares de Jaume I, que vivien a Montpeller, estaven separats, atès que al rei, no li agradava prou la seva esposa. Sentia certa simpatia per totes les dones menys per la seva. I per aquesta manera tan especial de viure no tenia fills; el poble es dolia d'aquest fet,  temia que a la seva mort es quedaria el regne sense successió i que el cas donaria lloc a un gran conflicte. Els cavallers i la noble gent de la cort del rei van tractar un dia de veure si podien fer de manera que el matrimoni reial tingués un fill.
Van anar a veure la reina i li van preguntar si voldria dormir una nit amb el seu marit. Ella respongué que sí. El cas difícil era que el rei hi vingués bé. El van unar a veure amb cert misteri i li contaren que una gran dama, casada, tindria gran goig de poder passar una estona amb ell; però que devia ésser sota la rigorosa condició que l'entrevista havia de tenir lloc a les fosques, que la dama volia de totes passades guardar secret qui era. El rei, amic d'aventures amoroses, acceptà la proposta i donà la seva reial paraula que no faria res per esbrinar qui era la seva companya d'aventura.
Auca del rei Jaume  I, font:auques.cat
Una nit, i a l'hora convinguda, els conjurats van fer que es trobés el matrimoni en una casa dels afores de Montpeller. En una cambra a les fosques tingué lloc el florit idil·li. A mitjanit, el rei sentí com una remor que s'acostava, i aviat veié com per sota la porta de la cambra entrava una resplendor.
Auca de Jaume I, font:auques.cat
Cregué que li havien parat un engany, i al moment prengué les seves armes per defensar-se. De sobte, la porta s'obrí i aparegué al seu davant tota una grau gentada, proveït tothom d'una torxa encesa que deixà reblerta de llum tota la cambra. En el grup hi havia gent de tota mena: nobles, cavallers, soldats, dames, donzelles, plebeus, menestrals, jutges, notaris, pagesos i tota altra gent que formaven la societat d'aquells temps. El rei, parat, no endevinava que significava tot allò. El més vell dels del grup li parlà així:
—Senyor, perdoneu si us hem vingut a interrompre en un moment tan íntim. Nosaltres som el vostre poble, que es dol que vós i la vostra esposa no tingueu un fill que pugui heretar el vostre regne després de la vostra mort, i, desitjosos d'evitar els conflictes que podrien succeir-se si, en morir, cap fill vostre no us pogués heretar, hem volgut fer que vós dormíssiu una nit amb la vostra muller, per tal de veure si podíeu obtenir fruit, i, per si d'aquesta estada resulta un fill, hem volgut venir a fer-vos veure com la dama que us crèieu no conèixer, i amb la qual heu passat una estona, és la vostra esposa. Sapigueu també que si teniu un fill serà vostre i que nosaltres, persones de tots els estaments, hem vingut ací per donar fe que el fill que pugui néixer de la vostra esposa és fill vostre i hereu de la corona de Catalunya. Si us hem ofès, perdoneu-nos, que ho hem fet pel bé del vostre regne. 
El rei, que de primer no sabia què li passava, veié com, en efecte, estava en companyia de la seva esposa. Ho donà tot per ben fet i perdonà els seus súbdits, que animats de bon intent, li havien preparat aquella aventura. D'aquella entrevista nasqué el rei Jaume.
Naixement de Jaume I, font:auques.cat
Fins fa pocs anys de la ciutat de Montpeller sortia encara, la nit que feia anys una cavalcada o joc de cavallets que figurava la comitiva que anà a sorprendre el rei i aquest quan dalt de cavall, s'emportava la seva esposa cap al seu palau.
El bateig del rei Jaume.  Ja al món l'infantó, no sabien quin nom posarli, atès que volien posar un que no recordés el dels avis. Ja que havia vingut al món de manera miraculosa, volgueren que també el seu nom fos fill de l'atzar capriciós. Varen encendre un ciri dedícat a cada un dels dotze apòstols, amb l'intent de donar-li el nom de l'apòstol el ciri del qual més trigués a apagar-se. El que més cremà va ésser el de sant Jaume, i per aquest motiu va donar-se aquest nom a l'infantó."
Ciri, font:wikipedia
 Font:Les Cent millors Llegendes populars de Joan Amades
Historia
"La història sobre l'engendrament i el baptisme del rei en Jaume (fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller) són recollits pel mateix rei en el Llibre dels fets i estan envoltats d'una aura llegendària.
El Rei Pere II el Catolic, font:viquipèdia
Maria de Montpeller, font:geni.com
Bateig. Els testimonis documentals confirmen que el primer nom que s'escollí per al futur rei conqueridor no havia estat el de Jaume, sinó que s'hauria d'haver dit Pere, talment com el seu pare. Amb aquest nom figura en el contracte matrimonial que el 1210 pactà el seu pare el rei Pere el Catòlic entre el seu fill i la comtessa d'Urgell; i també figura amb el nom de Pere en el nou contracte matrimonial firmat el 1211 amb la filla de Simó IV de Montfort. A més, en el text primitiu de les Gesta comitum Barchinonensium et Regum Aragonum se l'anomena per dues vegades Pere Jaume. I el fet és que en el llinatge del Casal de Barcelona els noms tradicionals havien estat els de Borrell, Ramon i Berenguer i les combinacions d'aquests; i en la Casa d'Aragó durant la dinastia Ximena els noms tradicionals havien estat Alfons i Pere. El nom de Jaume no comptava amb cap antecedent en cap dels dos llinatges, així com tampoc apareix en el llinatge de la reina Maria de Montpeller.
És el mateix rei qui explica en la seva crònica el motiu de l'elecció d'un nom tan estrany a la tradició, Jaume, per a l'hereu de la Corona d'Aragó. Diu que sa mare, Maria de Montpeller, encengué dotze ciris amb els noms dels dotze apòstols; El darrer ciri a consumir-se fou el que duia escrit el nom de Jaume (Santiago), i aquest fou el nom que la reina Maria de Montpeller escollí per al seu fill."
Font de informació:viquipèdia
Veure més LLEGENDES CATALANES

dimecres, 4 de desembre del 2019

Leyenda La Cruz del Diablo


Leyenda La Cruz del Diablo, fuente:tucuentofavorito.com
La cruz del diablo es una fascinante leyenda de Gustavo Adolfo Bécquer, que se centra en la época feudal.
"Hace tiempo pasaba por tierras catalanas acompañado por un guía y otras personas. Al llegar a un cruce de caminos a orillas del Segre, en el término de Bellver, quedé absorto ante una gigantesca cruz de metal, algo oxidada ya, con un pedestal de piedra un tanto estropeado y al que se podía acceder por una pequeña escalinata.
Ilustración de Paco Casares, fuente:extrebeo.com
Pero justo cuando me bajé del caballo y me descubrí la cabeza en señal de respeto, el guía me agarró por el brazo con brusquedad. Yo, enfadado, no sabía el origen de ese arrebato:
– ¡Insensato! ¡Vuelve a cubrirte la cabeza! ¿Qué haces? – dijo el guía, avivando aún más mi asombro y mi ira.
– ¡Solo iba a mostrar respeto a Dios! – me defendí yo.
– ¿A Dios, dices? En verdad te digo que si dedicas una sola oración a los pies de esta cruz, las montañas que ves crecerán hasta el cielo y taparán para siempre la luz del sol…
– ¿Qué quieres decir?- dije sin entender nada.
– Esta cruz no es santa. El mismísimo demonio mora en ella. Os lo explicaré al llegar al pueblo…

Llegamos al pueblo cuando el sol acababa de ponerse. Encendimos el fuego de la chimenea y ya frente a ella, el guía comenzó a narrar una increíble leyenda que aún pesa en torno a la cruz que vi en el camino. Todos escuchamos con atención:
Hace mucho tiempo, sobre los riscos de la colina que empieza tras el Segre, se alzaba un castillo, del que aún quedan algunos vestigios, y que fue la morada de un vil señor que mantuvo aterrados a los habitantes de este lugar durante mucho tiempo.
El hombre, que había heredado el castillo de su padre, habitaba sus frías paredes en soledad, y se aburría tanto, que comenzó a comportarse de una forma cruel con todos: desde sus propios siervos hasta la gente de Bellver, a la que no dudaba en robar, matar o torturar.
Secuestraba a las mujeres, mataba a los campesinos… Y los pobres no sabían qué hacer para defenderse. De hecho, acudieron numerosas veces ante el rey para explicar su situación, pero él nunca quiso hacer nada para ayudarles.
Afortunadamente, el déspota y tirano caballero se aburría tanto que decidió partir a la guerra en las Cruzadas. Durante tres años, los habitantes de aquel lugar pudieron respirar tranquilos. Pero la paz se acabó con el regreso de un caballero que se había vuelto aún más malvado.

Podéis imaginar el terror de aquellas pobres gentes, a las que volvieron a ahogar con injustos tributos, a los que perseguían y mataban si no pagaban impuestos descomunales. Los más pobres acudieron de nuevo ante el rey, y obtuvieron un silencio aterrador como respuesta. No les quedaba otra que luchar.
El pueblo de Bellver se levantó entonces en armas contra su señor, en una cruenta batalla en la que murieron muchos. Pero un día, o mejor dicho, una noche, en la que los villanos que acompañaban y servían al malvado noble, celebraban una victoria de una batalla, aprovecharon los campesinos un descuido.
Los caballeros estaban borrachos y no se dieron cuenta de que el enemigo trepaba por las almenas. Los campesinos consiguieron dar muerte a todos ellos, incluido el capitán, el vil señor que les dirigía. Colgaron en la entrada del castillo su armadura, y se alejaron orgullosos del siniestro lugar.
Nadie se atrevía a entrar de nuevo en aquel lugar, ni a mirar de frente esa armadura. De hecho, empezaron a circular historias sobre el posible castigo divino por contemplar aquellas armas, empapadas de maldad y muerte. Así que todos prefirieron dejarlas allí, junto a los huesos de los moradores del castillo.
Durante un tiempo todos volvieron a respirar tranquilos. Pero la paz no duró para siempre…

Un día, un grupo de bandidos se hicieron con el castillo. Desde entonces, volvieron los robos, los asesinatos, los secuestros. Pero lo peor de todo es que un misterio tenebroso y diabólico se escondía tras todos esos actos.
Al mando del grupo que operaba, iba siempre un hombre vestido con la armadura del noble asesinado. Y, mientras que los asesinatos se multiplicaban, los campesinos volvieron a la lucha para intentar atrapar a los bandidos.
Al final consiguieron capturar a uno de ellos, y escucharon aterrados la historia que tenía que contarles:
– En realidad somos un grupo de nobles, atraídos por las malas artes. Yo fui desheredado por mi propio padre. Decidimos juntarnos y así es como llegamos hasta el castillo del Segre. Pero una vez allí, ocurrió algo… Discutíamos una noche por decidir quién sería el jefe, cuando de pronto apareció entre la oscuridad del lugar un hombre ataviado con una armadura. La visera le tapaba el rostro, y lo único que dijo, con una voz cavernosa que hiela la sangre es: ‘ Si alguno de vosotros se atreve a ser el primero mientras yo habite en este castillo del Segre, que tome esta espada, signo del poder’.
Ninguno de los que estábamos allí nos atrevimos a hacer nada. Desde entonces, este extraño caballero nos guía. Nunca se quita la armadura, ni levanta la visera. Las flechas se hunden en su cuerpo sin hacerle nada, y es capaz de atravesar un muro de fuego sin quemarse… En verdad pensamos que puede ser el demonio’.
¡El demonio! ¡El demonio en el cuerpo de su antiguo señor! Todo cobraba sentido. Pero… ¿cómo deshacerse entonces de él?
Algunos de los habitantes de Bellver decidieron pedir consejo a un sabio ermitaño que vivía en una pequeña ermita consagrada a San Bartolomé, a las afueras del pueblo. El hombre, después de escuchar atentamente, les ofreció a todos ellos la solución:
– Al demonio no podréis vencerle nunca con vuestras armas. Debe ser con una oración..
Y diciendo eso, les ofreció una oración de San Bartolomé con la que dijo que podrían doblegar al demonio mismo. Los hombres hicieron caso, y agrupados, se dirigieron al castillo por la noche. Al llegar, recitaron en alto la oración, y efectivamente, consiguieron inmovilizar al hombre de la armadura, al que llevaron maniatado hasta el pueblo.

Durante el juicio, pidieron al hombre que dijera su nombre, pero solo consiguieron un profundo silencio como respuesta. Y tampoco quiso descubrirse. Desesperado, uno de los hombres se abalanzó sobre él y retiró la visera. Todos ahogaron un grito de espanto. ¡No había nada dentro! En ese instante la armadura se cayó al suelo, y lo que hubiera dentro había desaparecido.
Ilustración de Ángel García Nieto, fuente:extrebeo.com

Decidieron encerrar la armadura en un calabozo, y acudieron al rey para contar lo sucedido:
– Muy bien, si decís que la armadura pertenece al diablo, colgarla de una horca. Así, cuando intente recuperarla, se ahogará.
Pero al regresar, la persona que cuidaba de la armadura les relató con espanto cómo de pronto alguien se había metido dentro, y de un golpe le apartó de su camino…
Consiguieron atrapar de nuevo al hombre de la armadura usando la oración de San Bartolomé, y la colocaron esta vez en una horca, tal y como propuso el rey. Pero al día siguiente, la armadura había desaparecido.
Decidieron entonces volver a atraparlo y quedarse cada uno con una parte de la armadura. Pero, inexplicablemente, el misterioso caballero recuperaba una y otra vez su armadura.
Así que no les quedó otra que pedir de nuevo consejo al viejo ermitaño:
– Bien, la única solución que se me ocurre es fundir todas las piezas y levantar con ellas una cruz de hierro…

Y así fue cómo decidieron crear la cruz de hierro. Atraparon de nuevo al hombre y echaron las partes de la armadura al fuego. Quienes estaban allí, recuerdan con horror los gritos y lamentos que despedía el fuego, y cómo el humo formaba extrañas formas que se retorcían en el aire..
Peor aún lo que narran los herreros que debían golpear el hierro fundido para crear la cruz. Aseguran que tuvieron que esforzarse mucho porque el hierro se retorcía y gritaba cada vez que le golpeaban.
Al fin consiguieron formar la cruz, y la colocaron en el lugar donde la encontrasteis. Desde entonces, nadie se atreve a parar allí, ya que cuentan que fue durante tiempo el lugar favorito de salteadores y asesinos. Y que en las noches de tormenta, todos los rayos abrazan la cruz y destrozan parte de su pedestal. Sin duda, es la cruz del diablo, la única morada que consiguió vencerle para siempre."
Fuente de la información:Tucuentofavorito.com/la-cruz-del-diablo
Más información:etc.usf.edu obras de Gustavo Adolfo Becquer leyenda-7-la-cruz-del-diablo/

Historia
"La leyenda no parece tener un origen determinado. La afición de Bécquer por los relatos folclóricos y su aprovechamiento para la narración literaria de orden fantástico se hace cada vez más patente.

La Cruz de San Bartolomé
La Cruz no es un símbolo cristiano, ya que, es mencionada en el Libro de San Cipriano, (Tesoro del Hechicero), referida como talismán contra los hechizos. También aparece en forma de tatuaje natural en el cuerpo humano, y debe ser la mano derecha de la persona, las líneas de la que han de dibujar este símbolo. Esta referencia se hace en la etapa pagana de la vida de san Cipriano, cuando quiso encantar a Justina por encargo de Aglaide, lo que como brujo no consiguió. Por eso preguntó al Genio Infernal Lucifer porque no podía actuar contra Justina. El diablo le respondió que era porque tenía la Cruz de San Bartolomé. Al enterarse de este poder, dado por Dios tal figura, renegó del Maligno y se convirtió al cristianismo."
Ver información:Wikipedia La Cruz del diablo
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda de La Torre de la Minyona


La Torre de la Minyona, font:unpastiche.org

"Hi hagué una època durant la invasió àrab de la península en la qual es vivia en pau entre els habitants de Cardona i els invasors. Es permetia el comerç entre ambdós bàndols, el lliure accés a la ciutat i es celebraven justes i festes conjuntament, en les quals els àrabs eren ben rebuts i aportaven un diferent colorit a les celebracions.

A les justes, el príncep Abdalà destacava per sobre dels seus, car era noble i esforçat, i a més a més era bell i sabia dansar molt bé, i per això era ben rebut i molt festejat als sopars al castell.

En un d'aquests sopars el van fer seure davant la filla del senyor de Cardona, l'Adelaida, i ja el primer cop que es van mirar als ulls, es van encendre amb tant d'amor que gairebé no van menjar res del sopar. Van estar tot el sopar sense gosar a parlar, però sense deixar de mirar-se furtivament.
Conte La Torre de la Minyona, font:editorial Susaeta

Aquella mateixa nit, Abdalà, no podent contenir el desig de veure la seva estimada, pujà dalt de la torre del castell sabent que ella es trobava allà. Aquesta envermellí quan va veure l'Abdalà, però no es va moure del lloc. Ell la va agafar de la mà i li va dir:

- Senyora, m'heu pres el cor des del moment en que heu posat els vostres ulls a la meva ànima, aquests ulls que són tan bonics que no crec que Alà pugui fer-ne uns d'iguals una altra vegada. I aquí, a la torre del vostre castell amb les estrelles com a testimoni, us declaro el meu amor etern.

I dit això, li va fer un petó als llavis. L'Adelaida es va posar vermella com mai creia que podria arribar a fer-ho, i un cop recobrà l'alè digué:

- Senyor meu, sóc i seré vostra per sempre, perquè no creieu que l'amor que sento per vós és menor que el que sentiu per mi. És tan gran que no té cabuda dins del meu cos i vol sortir-ne per arribar al cel, al Sol i a la Lluna, i em pren l'aire per respirar. Però el nostre amor és tan impossible com que el dia i la nit apareguin junts, doncs els nostres pobles, tot i que ara conviuen en pau, són enemics, i les nostres famílies mai consentirien el nostre amor.

Pronunciant aquestes últimes paraules, l'Adelaida començà a plorar, però molt tendrament l'Abdalà les recollí amb les seves mans i respongué:

- Senyora meva, no us entristiu per coses que encara no han succeït i que molt probablement mai succeiran. Jo us dic que esperem junts el futur, un futur assolellat que ens permetrà veure nens de pell morena i ulls blaus corrent per aquest castell, gaudint del paisatge de la seva terra que es contempla des d'aquesta torre. Us prego que tingueu fe, si us plau.

L'Abdalà tornà a besar a l'Adelaida, i abans d'acomiadar-se amb gran pena i tristesa, van decirdir que es veurien secretament un cop per setmana, de nit, quan l'Adelaida fes tres senyals de llum.

Les trobades entre els dos amants van durar un cert temps, canviant de lloc cada dia: a la torre, als patis del castell, a les sales privades... I cada cop el seu amor era més gran, els costava separar-se i suportar l'espera, i tan va créixer el seu amor que van deixar de serprudents, de manera que aviat van començar a trobar-se més sovint, fins a acabar veient-se cada dia.

Aquesta imprudència va fer que un dels tres germans de l'Adelaida els enxampés un cop. Ràpidament hi va dir al seu pare, el qual, considerant l'amor d'amagat com una gran ofensa per part d'Abdalà a la seva persona i al seu llinatge, envià d'immediat un missatger als àrabs declarant-los la guerra, i va fer comunicar als musulmans que residien a la vil·la que tenien tot just un dia per abandonar-la.

Abdalà va fugir immediatament del castell, per la qual cosa el senyor no el va poder castigar, però sí que ho va fer molt severament amb la seva filla Adelaida, la qual va tancar a la torre ordenant a tothom que a partir d'aquell moment ningú li tornés a dir mai que havia estat pare d'una filla. I a més a més, per tal que l'Adelaida no pogués comunicar-se amb ningú, el servent que li donava el pa i l'aigua, l'únic aliment que rebia, era cec i mut.
La guerra contra els àrabs durà anys, i en tot aquest temps l'Adelaida no veié mai el Sol. L'Abdalà lluitava amb totes les seves forces per tal de recuperar la seva estimada, però els cristians tenien més homes al seu bàndol i comptaven amb la protecció que els brindava el castell.

Un dia el senyor de Cardona va anar a un consell a Barcelona, amb altres senyors de Catalunya, i en acabar la reunió tots els assistents li pregaren que fos clement i perdonés la seva filla, doncs només havia estat víctima de l'amor i en cap moment havia volgut ofendre'l. El senyor es va penedir del que havia fet i amb llàgrimes als ulls tornà a Cardona el més ràpidament possible.
Castell de Cardona, font:enciclopèdia.cat

En arribar ordenà al servent que obrís la porta de la torre i quan entrà veié a la seva filla estirada al terra, morta, amb les puntes dels dits plenes de sang, i quan el senyor en buscà l'origen veié que la seva filla havia gravat amb els seus dits darrere de la porta de fusta una creu, demostrant que el seu amor no l'havia obligat a renunciar a la seva fe. Abdalà conegué els fets el mateix dia i ordenà retirar les tropes, cessant les lluites, doncs considerava que ja no tenia cap sentit fer-ho si no podia recuperar el seu amor.

Des de llavors cada nit, cap a l'hora en que Adelaida i Abdalà es van trobar per primer cop a la torre, es veu un genet àrab apropant-se al castell i s'escolten veus alegres dalt de la torre, que des d'aleshores, passà a anomenar-se torre de la Minyona."
Font de la informació agora.xtec.cat
Més informació:Viquipèdia Torre de la Minyona

Historia
La Torre de la Minyona és una torre escapçada d'origen medieval (segle XI) del castell de Cardona. La torre té 13 metres d'alçada i una base de més de 10 metres de diàmetre. Tenia una considerable altura original de gairebé vint metres, que junt al lloc on es troba, li donaven un gran valor com a lloc de vigilància. A més la seva solidesa i el seu relatiu aïllament la feien un excel·lent polvorí i un calabós segur.
L'any 1812, durant la Guerra del Francès es va retallar i eliminar el pis superior i es va deixar pràcticament en l'aspecte actual. És juntament amb la Muntanya de Sal un dels atractius turístics més visitats de Cardona.
Torre de la Minyona, font:elnacional.cat
La Llegenda a Cardona
Hi ha una divertida i agradable visita al conjunt monumental del Castell de Cardona,  en  format d’aventura, per descobrir el gran secret de la llegenda  medieval de la Torre de la Minyona. Un recorregut teatralitzat per la història i la fortalesa especialment pensat per al públic familiar i infantil.

La famosa llegenda de la Torre de la Minyona és l’eix sobre el que giraran les aventures  de l’amor entre l’Adalés, filla del vescomte Ramon Folch, i l’Abdalà, príncep sarraí.
Visita teatralitzada: "La veritable història de la Torre de la Minyona", font:uduraeteatre
font:UduraeTeatre
El Gegant i La Geganta de Cardona, Abdalà i Adalés
 Més informació:Uduraeteatre La veritable historia de la torre Minyona
 Més informació:cardonaturisme.cat/castell-de-cardona/visita-teatralitzada-al- castell-de-cardona-la-veritable-historia-de-la-torre-de-la-minyona/
Veure més LLEGENDES CATALANES

divendres, 29 de novembre del 2019

Escultura Sant Jordi

"Durant el mandat de Juan Antonio Samaranch com a president de la Diputació de Barcelona (1973-1977), una de les seves dèries era adquirir tots els santjordis que podia. Sant Jordi era considerat ja des d'anys abans una mena de patró de la Diputació de Barcelona. La publicació oficial de la corporació provincial duia el seu nom i també servia per batejar obres socials de la Diputació, com piscines o clíniques. Se'n va encarregar un a l'escultor Joan Rebull, que quedà enllestit el 1977 i que durant un temps va ser a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat. Deu anys més tard, el 1987, quan la Diputació de Barcelona va marxar a un edifici propi a la Rambla de Catalunya cantonada a la Diagonal, el Sant Jordi de Rebull va passar a ser un monument a la via pública, tot coincidint amb la seva diada. N'hi ha una còpia al parc de Sant Jordi de Reus."
Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Bronze





Autor
Escultor:Joan Rebull i Torroja
Més informació:Viquipèdia Joan Rebull Torroja
Joan Rebull Torroja, font:memoriaesquerra.cat