dimecres, 4 de desembre del 2019

Llegenda de La Torre de la Minyona


La Torre de la Minyona, font:unpastiche.org

"Hi hagué una època durant la invasió àrab de la península en la qual es vivia en pau entre els habitants de Cardona i els invasors. Es permetia el comerç entre ambdós bàndols, el lliure accés a la ciutat i es celebraven justes i festes conjuntament, en les quals els àrabs eren ben rebuts i aportaven un diferent colorit a les celebracions.

A les justes, el príncep Abdalà destacava per sobre dels seus, car era noble i esforçat, i a més a més era bell i sabia dansar molt bé, i per això era ben rebut i molt festejat als sopars al castell.

En un d'aquests sopars el van fer seure davant la filla del senyor de Cardona, l'Adelaida, i ja el primer cop que es van mirar als ulls, es van encendre amb tant d'amor que gairebé no van menjar res del sopar. Van estar tot el sopar sense gosar a parlar, però sense deixar de mirar-se furtivament.
Conte La Torre de la Minyona, font:editorial Susaeta

Aquella mateixa nit, Abdalà, no podent contenir el desig de veure la seva estimada, pujà dalt de la torre del castell sabent que ella es trobava allà. Aquesta envermellí quan va veure l'Abdalà, però no es va moure del lloc. Ell la va agafar de la mà i li va dir:

- Senyora, m'heu pres el cor des del moment en que heu posat els vostres ulls a la meva ànima, aquests ulls que són tan bonics que no crec que Alà pugui fer-ne uns d'iguals una altra vegada. I aquí, a la torre del vostre castell amb les estrelles com a testimoni, us declaro el meu amor etern.

I dit això, li va fer un petó als llavis. L'Adelaida es va posar vermella com mai creia que podria arribar a fer-ho, i un cop recobrà l'alè digué:

- Senyor meu, sóc i seré vostra per sempre, perquè no creieu que l'amor que sento per vós és menor que el que sentiu per mi. És tan gran que no té cabuda dins del meu cos i vol sortir-ne per arribar al cel, al Sol i a la Lluna, i em pren l'aire per respirar. Però el nostre amor és tan impossible com que el dia i la nit apareguin junts, doncs els nostres pobles, tot i que ara conviuen en pau, són enemics, i les nostres famílies mai consentirien el nostre amor.

Pronunciant aquestes últimes paraules, l'Adelaida començà a plorar, però molt tendrament l'Abdalà les recollí amb les seves mans i respongué:

- Senyora meva, no us entristiu per coses que encara no han succeït i que molt probablement mai succeiran. Jo us dic que esperem junts el futur, un futur assolellat que ens permetrà veure nens de pell morena i ulls blaus corrent per aquest castell, gaudint del paisatge de la seva terra que es contempla des d'aquesta torre. Us prego que tingueu fe, si us plau.

L'Abdalà tornà a besar a l'Adelaida, i abans d'acomiadar-se amb gran pena i tristesa, van decirdir que es veurien secretament un cop per setmana, de nit, quan l'Adelaida fes tres senyals de llum.

Les trobades entre els dos amants van durar un cert temps, canviant de lloc cada dia: a la torre, als patis del castell, a les sales privades... I cada cop el seu amor era més gran, els costava separar-se i suportar l'espera, i tan va créixer el seu amor que van deixar de serprudents, de manera que aviat van començar a trobar-se més sovint, fins a acabar veient-se cada dia.

Aquesta imprudència va fer que un dels tres germans de l'Adelaida els enxampés un cop. Ràpidament hi va dir al seu pare, el qual, considerant l'amor d'amagat com una gran ofensa per part d'Abdalà a la seva persona i al seu llinatge, envià d'immediat un missatger als àrabs declarant-los la guerra, i va fer comunicar als musulmans que residien a la vil·la que tenien tot just un dia per abandonar-la.

Abdalà va fugir immediatament del castell, per la qual cosa el senyor no el va poder castigar, però sí que ho va fer molt severament amb la seva filla Adelaida, la qual va tancar a la torre ordenant a tothom que a partir d'aquell moment ningú li tornés a dir mai que havia estat pare d'una filla. I a més a més, per tal que l'Adelaida no pogués comunicar-se amb ningú, el servent que li donava el pa i l'aigua, l'únic aliment que rebia, era cec i mut.
La guerra contra els àrabs durà anys, i en tot aquest temps l'Adelaida no veié mai el Sol. L'Abdalà lluitava amb totes les seves forces per tal de recuperar la seva estimada, però els cristians tenien més homes al seu bàndol i comptaven amb la protecció que els brindava el castell.

Un dia el senyor de Cardona va anar a un consell a Barcelona, amb altres senyors de Catalunya, i en acabar la reunió tots els assistents li pregaren que fos clement i perdonés la seva filla, doncs només havia estat víctima de l'amor i en cap moment havia volgut ofendre'l. El senyor es va penedir del que havia fet i amb llàgrimes als ulls tornà a Cardona el més ràpidament possible.
Castell de Cardona, font:enciclopèdia.cat

En arribar ordenà al servent que obrís la porta de la torre i quan entrà veié a la seva filla estirada al terra, morta, amb les puntes dels dits plenes de sang, i quan el senyor en buscà l'origen veié que la seva filla havia gravat amb els seus dits darrere de la porta de fusta una creu, demostrant que el seu amor no l'havia obligat a renunciar a la seva fe. Abdalà conegué els fets el mateix dia i ordenà retirar les tropes, cessant les lluites, doncs considerava que ja no tenia cap sentit fer-ho si no podia recuperar el seu amor.

Des de llavors cada nit, cap a l'hora en que Adelaida i Abdalà es van trobar per primer cop a la torre, es veu un genet àrab apropant-se al castell i s'escolten veus alegres dalt de la torre, que des d'aleshores, passà a anomenar-se torre de la Minyona."
Font de la informació agora.xtec.cat
Més informació:Viquipèdia Torre de la Minyona

Historia
La Torre de la Minyona és una torre escapçada d'origen medieval (segle XI) del castell de Cardona. La torre té 13 metres d'alçada i una base de més de 10 metres de diàmetre. Tenia una considerable altura original de gairebé vint metres, que junt al lloc on es troba, li donaven un gran valor com a lloc de vigilància. A més la seva solidesa i el seu relatiu aïllament la feien un excel·lent polvorí i un calabós segur.
L'any 1812, durant la Guerra del Francès es va retallar i eliminar el pis superior i es va deixar pràcticament en l'aspecte actual. És juntament amb la Muntanya de Sal un dels atractius turístics més visitats de Cardona.
Torre de la Minyona, font:elnacional.cat
La Llegenda a Cardona
Hi ha una divertida i agradable visita al conjunt monumental del Castell de Cardona,  en  format d’aventura, per descobrir el gran secret de la llegenda  medieval de la Torre de la Minyona. Un recorregut teatralitzat per la història i la fortalesa especialment pensat per al públic familiar i infantil.

La famosa llegenda de la Torre de la Minyona és l’eix sobre el que giraran les aventures  de l’amor entre l’Adalés, filla del vescomte Ramon Folch, i l’Abdalà, príncep sarraí.
Visita teatralitzada: "La veritable història de la Torre de la Minyona", font:uduraeteatre
font:UduraeTeatre
El Gegant i La Geganta de Cardona, Abdalà i Adalés
 Més informació:Uduraeteatre La veritable historia de la torre Minyona
 Més informació:cardonaturisme.cat/castell-de-cardona/visita-teatralitzada-al- castell-de-cardona-la-veritable-historia-de-la-torre-de-la-minyona/
Veure més LLEGENDES CATALANES

divendres, 29 de novembre del 2019

Escultura Sant Jordi

"Durant el mandat de Juan Antonio Samaranch com a president de la Diputació de Barcelona (1973-1977), una de les seves dèries era adquirir tots els santjordis que podia. Sant Jordi era considerat ja des d'anys abans una mena de patró de la Diputació de Barcelona. La publicació oficial de la corporació provincial duia el seu nom i també servia per batejar obres socials de la Diputació, com piscines o clíniques. Se'n va encarregar un a l'escultor Joan Rebull, que quedà enllestit el 1977 i que durant un temps va ser a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat. Deu anys més tard, el 1987, quan la Diputació de Barcelona va marxar a un edifici propi a la Rambla de Catalunya cantonada a la Diagonal, el Sant Jordi de Rebull va passar a ser un monument a la via pública, tot coincidint amb la seva diada. N'hi ha una còpia al parc de Sant Jordi de Reus."
Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Bronze





Autor
Escultor:Joan Rebull i Torroja
Més informació:Viquipèdia Joan Rebull Torroja
Joan Rebull Torroja, font:memoriaesquerra.cat

Placa a Lluís Pellicer

"Placa en record de Lluís Pellicer realitzada per l'associació d'amics de l'passatge del mateix nom. Deixeble de Ramon Martí i Alsina, estudià també a Roma, on pintà olis com Zitto, Silenzio, Che passa la ronda (1869, Museu d’Art Modern de Barcelona). Il·lustrà les primeres edicions dels Singlots poètics de Pitarra, amb el pseudònim Nyapus, i els calendaris El Tiburón i Lo Xanguet; publicà també moltes caricatures polítiques a La Campana de Gràcia i a L’Esquella de la Torratxa.
La seva gran capacitat per a captar del natural la utilitzà com a cronista gràfic de guerra a les lluites carlines (1872-76). Durant la guerra russoturca fou agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal de La Ilustración Española y Americana, L’Illustration i The Graphic. Director artístic de l’editorial Montaner i Simon, il·lustrà El Quijote, els Episodios Nacionales i moltes altres obres. Amic de Valentí Almirall, féu la capçalera del Diari Català, on publicà dibuixos i articles. Col·laborà també a La Renaixença i a La Vanguardia, per a la qual visità l’exposició de París del 1867 i escriví Notas y dibujos.
Fou membre del comitè local barceloní del partit democràtic (1865) i, com a republicà federal, fou elegit regidor de Barcelona pel febrer del 1869. En el seu taller, al mateix febrer del 1869, reuní un grup procedent en la seva majoria de l’Ateneu Català de la Classe Obrera per a escoltar l’internacionalista i bakuninista Fanelli. Passà llavors a militar, si bé d’una forma no massa activa, en l’Aliança bakuninista i en la Primera Internacional. El 1872-73 il·lustrà el setmanari anarquista El Condenado de Madrid."
Veure informació:Enciclopedia.cat
Materials:ferro i fusta


Autor: D. Espinosa

Monument a Eduardo Dato

"A l'entrada de la Clínica Quinta de la Salut l'Aliança, a l'avinguda de Sant Antoni Maria Claret, hi ha un monument dedicat al polític conservador Eduardo Dato (La Corunya, 1856 - Madrid, 1921) i un altre al fundador de l'entitat, el metge Josep Girona i Trius (Vilafranca del Penedès, 1872 - Barcelona, 1938).
El primer es va posar en els mesos que van transcórrer entre la fi de la Dictadura de Primo de Rivera i la proclamació de la República, el 6 d'abril del 1930. El motiu de que s'hagués aixecat un monument a qui fou diputat durant molts anys, ministre de Justícia el 1902, president del Congrés els anys 1907 a 1909 i president del Govern el 1921, a l'entrada de l'edifici que és des del 1917 seu social de la mútua, és que aquest polític conservador, que va morir assassinat, fou un protector entusiasta de l'obra de Josep Girona qui, el 1904 havia fundat en una torre de Sant Gervasi una mutualitat d'assistència mèdica i quirúrgica inicialment destinada als treballadors de la Germandat de Cambrers de Barcelona, coneguda com Societat l'Aliança.
En la inauguració del monument, format per una figura femenina i un monòlit amb un medalló, obra de Jaume Durán, van estar presents la vídua i la filla d'Eduardo Dato, i el ministre de Treball, vescomte d'Eza. Acabat l'acte es va fer un dinar de germanor de mutualistes de l'Aliança al palau de Belles Arts."
Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:bronze sobre obra de fàbrica











Autor:
Escultor:Jaume Duran
Més informació:Wiquipédia Jaume Duran i Castellanos
Veure més Art Públic Horta Guinardó

dijous, 28 de novembre del 2019

Mitgeres Gran de Sant Andreu

"Cuando Fincas San Andres cumplió su 25 aniversario se propusó realizar un mural de agradecimiento al pueblo de Sant Andreu del Palomar y a su historia. Por ese motivo, se le ocurrió homenajear a algunos personajes famosos que habían paseado por el barrio.
Entre los homenajeados figuran Sant Josep Manyanet i Vives, el doctor Antoni Puigvert i Gorro, Ignaci Iglésias i Pujadas y finalmente Salvador Dalí i Domenech por su ayuda al U.E. Sant Andreu.
En el carrer Gran de Sant Andreu, a la altura del número 237 se aprovecharon las paredes que sobresalían en la acera al edificar con mayor profundidad y se pintaron ventanales con las figuras antes mencionadas, de forma que las mismas se integraron como unos vecinos más de este barrio."












Veure més Art Públic Sant Andreu