dilluns, 23 de setembre del 2019

Font a la plaça de l'Assemblea de Catalunya

"La font, obra de l'arquitecta Olga Tarrassó, domina la plaça, que originàriament va ser un descampat conegut d'una manera tan gràfica com la "plaça de les Rates". El nou nom li va ser atribuït el 28 de juliol de 1982, per recordar que onze anys abans s'havia intentat fundar l'Assemblea de Catalunya, organisme unitari de l'oposició catalana al franquisme, en la parròquia de Crist Rei, a la Sagrera, a pocs metres d'on es troba la plaça actual. La presència policial va frustrar l'intent, que es va ajornar uns mesos i que va reeixir en una altra parròquia, la de Sant Agustí, al Raval.
El disseny minimalista i contemporani, sovint responsable d'espais ordenats però freds i anodins, ha sabut en aquest cas equilibrar la neteja formal de la plaça dura amb l'ús regenerador de l'espontaneïtat de la naturalesa. Entrellaçant diferents tipus de pavimentació, arbres i canvis de nivell, crea un espai variat que li ofereix al ciutadà -per fi- un ambient acollidor i amable.
En mig d'aquest context canviant està la Font de l'Assemblea de Catalunya, únic volum ortogonal i estable que articula, ordena i referència l'espai."
Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic
"La plaça Assemblea de Catalunya llueix l'escultura simbòlica relacionada amb el nom de la plaça, anomenada Les nostres arrels, dissenyada per alumnes de Disseny d'Interiors de l' Escola Superior de Disseny i Art Llotja.
Les alumnes són Aina Mitjans, Cristina Nacher i Eva Oliveras. Aquest element escultòric se centra en el fet que l'Assemblea de Catalunya no hauria estat possible sense la unió del poble català, unió arrelada simbòlicament en unes peces de formigó.
Les arrels esdevenen peces de formigó armat modulades que neixen a la font existent i creixen vertical i horitzontalment. A més, inclouen frases gravades en baix relleu que els propis veïns podran suggerir. La font compta amb elements bidimensionals i tridimensionals.
Les horitzontals s'estenen cap a l'exterior de la font integrant-se en el paviment. Les verticals eleven 4 figures formades pels mateixos elements de formigó que remeten a quatre figures humanes i que simbolitzen la personificació del poble."
Veure informació Ara.cat









Arrels sense les quals un poble roman orfe
Arrels que són el fonament del desig d'alliberament
Arrels que no abaixen mai el cap del poble - Arrels que ens evoquen a la nostra terra
Arrels que porten la sàvia que manté viu un país
Arrels que són el símbol per fer una Catalunya més gran
Arrels que lluiten contra les desigualtats
Arrels que tornen a brotar
Arrels que unifiquen la voluntat de tots els catalans per una llibertat digna
Arrels que tenen l'obligació moral d'escoltar la veu del poble
Arrels que no tenen límits
Arrels que són el patrimoni d'un país

Arrels que fan sentir l'orgull d'una nació

Arrels que lluiten per la llibertat
Arrels que perduren en el temps
Arrels d'un poble on l'honestedat és requisit imprescindible
Arrels socials que són l'ànima d'un poble
Arrels que cap maquina ni home podrien arrencar
Arrels que ens fan aprendre
Arrels que no ploren per una terra
sinó que lluiten per una terra que plora
Arrels que flueixen amb un sol objectiu
Arrels d'un poble que per la seva voluntat vol ser lliure
Arrels que mantenen unit el poble de Catalunya
Arrels profundes per enlairar un fort i dret tronc
Arrels que ens parlen d'olors i sons dels ciutadans de Barcelona
Arrels que són costums,
tradicions i els sentiments d'un poble
Arrels que ens uneixen per a un mateix fi

Més informació cccb.org
Olga Tarrassó, font:ccb.org
Aina Mitjans, Cristina Nacher i Eva Oliveras, font:ajuntament de barcelona

Acte constitucional de l'Assemblea de Catalunya - font: Assemblea de Catalunya
Veure més Art Públic Sant Andreu

dijous, 11 de juliol del 2019

Llegenda del Pont del Diable de Martorell

El pont del Diable és una obra situada entre els municipis de Martorell i Castellbisbal que uneix dues comarques, la del Vallès Occidental i la del Baix Llobregat.
El Pont del Diable, font:wikipedia
El Pont del Diable, font:albertsolerd.blogspot.com

Sobre el pont del diable de Martorell s'expliquen diverses llegendes. Aquí esmento les més conegudes.
Diu la llegenda ... El megàlit que es troba en un camp prop de Palau-solità, el diable el portava a coll des del Montseny, on l'havia arrencat, a Martorell, per acabar-hi el famós pont romà conegut per Pont del Diable, que travessa el Llobregat. Part d'ençà del riu hi havia un gran hostal on no hi havia cap pou per a proveir-se d'aigua.
Menhir de la Pedra Llarga de Palau-Solità i Plegamans que es relaciona amb la construcció del Pont del Diable de Martorell, i d’aquesta relació se la coneix també com la Pedra del Diable
Hi havia una serventa que s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu en una fonteta. Un dia que el riu baixava molt ple va dir que més valdria donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar. El diable, car no era altre el cavaller, es posà tot seguit a treballar i tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s'acostava. En passar el diable per davant de can Cortès, el gall d'aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d'acabar el pont deixà caure amb ràbia la pedra a terra, i quedà dreta, tal com encara avui es troba, i enfonsada set canes.
Hi ha variants segons les quals la serventa estava inquieta, es va llevar poc més enllà de mitjanit i veié amb paüra que el pont ja estava gairebé llest. Cridà l'hostalera i plorant li contà el que li passava.
La mestressa prometé salvar-la. Tirà una galleda d'aigua al damunt del pobre gall, qui dormia. La bèstia es posà a cantar. Els galls veïns li contestaren fins a arribar a cantar el de can Cortès de Palau, quan el diable passava per allí davant.
Font de la informació Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades


Una altra llegenda explica que ... un dia qualsevol, una velleta passava cada tarda pel pont per buscar aigua a la font de l’Eudó, a l’altra banda del riu Llobregat. Una nit, a causa d’una gran tempesta, l’aigua es va endur el petit pont. Aquell mateix vespre, se li va aparèixer el diable en persona, i li va proposar un pacte: ell reconstruiria el pont en una sola nit a canvi, però, d’emportar-se l’ànima i el cos del primer ésser viu que passés per aquell pont. La velleta va acceptar. El diable es va posar a treballar. Ho va fer a gran velocitat i, quan va sortir el sol, al mig del riu es trobava un gran pont de pedra.
El Diable i la Velleta, font:gegants de martorell
La velleta es va posar contenta, però també va recordar les paraules del diable: “el primer ésser viu que passi pel pont”. Així que abans de sortir de casa va posar dins del seu cistell un gat. Quan va arribar al pont va obrir el cistell i el pobre gat, espantat, va sortir disparat. El diable, enfadat, no va tenir més remei que emportar-se l’ànima de l’animal. Des d’aquest dia, la velleta va poder tornar tranquil·la a buscar aigua a la font usant el pont que el diable havia construït.
Font de l'Eudó, amb la llegenda de la velleta, el diable i el gat, font:josepmrodes.cat

El gat amb la geganta Velleta de Martorell, font:eitb.eus

Font de la informació Martorell.cat

Historia
El Pont del Diable és un pont d'origen romà sobre el riu Llobregat que formava part de la Via Augusta i va ser construït l'any 10 aC per ser transitat per carros de bous, amb una llargada de 130 metres,  L'arc triomfal d'època romana està molt degradat malgrat la restauració de què fou objecte el 1928.
Arc romà d'accés des de Castellbisbal, font:wikipedia

Recordatori del pont del diable, font:josepmrodes.cat

Gravat de Jean-Charles Langlois (1789-1870), Web de la Biblioteca Nacional de Francia, font:oboquirce.blogspot.com
Veure informació Wikipedia Pont del Diable (Martorell)

La Llegenda a Martorell
En el patrimoni cultural de Martorell destaca la representació de la llegenda del Pont del Diable. Aquest any s'ha realitzat la 8a edició a càrrec de la Fura dels Baus que ha coincidit amb la Fira Gastronòmica al passeig del Quarter.
Cartell de la representació de la Llegenda del Pont del diable de La Fura dels Baus, font:martorell.cat
La vetllada llegendària comença amb la plantada i els balls de lluïment de les figures festives locals des de la plaça de la Vila que inclou bastons, gegants, bestiari i capgrossos. Tots els grups culminen la seva actuació amb una cercavila que finalitza al pont del Diable.
Ball de la Velleta i el Diable, font:martorell.cat
 Veure informació Martorell.cat
Veure més LLEGENDES CATALANES

dimecres, 3 de juliol del 2019

Llegenda El cavaller de Merola


Castell de Merola, altrament Torre de Merola, és un antic castell del municipi de Puig-reig (Berguedà) declarat bé cultural d'interès nacional. Les ruïnes del castell són situades a tocar de l'església nova de Santa Maria de Merola, prop del camí ral i a la riba dreta de la riera de Merola.
La torre de l’homenatge del castell de Merola, font:http://tribunaberguedana.blogspot.com

Església nova Santa Maria de Merola, font:elbergueda.cat
Diu la llegenda ... Quan va saber-se a Barcelona la rendició de la ciutat de Valencià al rei Jaume, va haver-hi una gran alegria al palau, i la reina i les principals dames mullers i filles dels cavallers que estaven a la campanya es van entusiasmar per a anar a València i donar una sorpresa a llurs marits i pares. I així ho van fer. Portades per l'entusiasme regnant entre la nostra gent, van voler arribar fins al límit del lloc que s'havia fixat com a frontera amb els moros, per tal de veure la mala carota que feien els sarraïns, i sense dir res a ningú van organitzar una llarga cavalcada que va anar-se'n terres enllà. Quan menys s'ho podien pensar, es van trobar voltades de moros que se'ls van abraonar, i segurament que les haurien fetes presoneres o les haurien mortes si no hagués estat per la diligència i el braó del cavaller de Merola, que es va adonar de l'entremaliadura i, acompanyat d'un estol de valents homes, va seguir la cavalcada de la vora per conjurar qualsevol possible contratemps. Per fer fugir els moros els guerrers van haver de lluitar molt aferrissadament.
Entrada triomfal a València del rei Jaume el Conqueridor (any 1238), de Fernando Richart Montesinos (1884), font:Museu de Belles Arts de Castelló
Quan el rei Jaume i els altres cavallers interessats van saber el que havia passat, van tenir un grau disgust, sobretot de pensar el dol que hauria entelat la gran victòria si la reina i les dames més principals haguessin caigut en mans dels moros. El rei va cridar el cavaller de Merola i li va dir que se sentia obligat amb ell que demanés allò que volgués, que li fora concedit, fos el que fos, puix que per al rei no hi havia res impossible. El de Merola no s'atrevia a demanar, i, davant de la insistència del rei li digué que allò a què ell aspirava, el rei no li ho voldria donar. El rei es va picar i li repetí que demanés allò que volgués, perquè per a un rei no hi havia res impossible. El senyor de Merola li va demanar una de les cinc barres que aleshores tenia l'escut reial de Catalunya. Efectivament, el rei va trobar que era molt demanar; peró, com que paraula de rei no torna enrera, i li havia promès donar-li allò que demanés, li va concedir el que volia. Des d'aleshores que l'escut de Catalunya, que tenia cinc barres o pals va tenir-ne només quatre. L'escut del cavaller i senyor de Merola, que feia unes aigües va ostentar enmig un pal vermell de sang com el de l'escut de Catalunya, concedit pel gran rei Jaume.
Escut de Catalunya amb els quatre pals, font:wikipedia
 Font de la informació: Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades

Historia
Aquesta llegenda és totalment fictícia. Merola és documentat com a fortalesa des del 983. El lloc de Merola formava part del terme casteller de castell de Puig-reig en els segles IX i X, i era habitat per pagesos alouers. La família dels senyors de Merola apareix citada com a vicaris del Castell de Puig-reig i protectors del monestir de Sant Pere de la Portella. Al segle XII augmentà el seu protagonisme; Bernat de Merola, un dels membres més actius, fou amic de Guillem de Berguedà, el trobador, i s'enfrontà repetidament amb el bisbe de Vic. Es casà amb Berenguera de Joval, amb la qual cosa augmentà considerablement el seu patrimoni amb castells com el d'Olius, Joval i Lavit.
Probablement fou Bernat de Merola qui feu construir la torre i la fortalesa. El seu nét, Bertran de Merola es va vendre el patrimoni familiar a Pere d'Olvan (1225). A finals del segle XIII els dominis del castell van passar als senyors de Berga. Posteriorment, totes les possessions dels senyors de Berga, juntament amb el comtat del Pallars, van esdevenir, per adquisició, possessions del rei. El 1363, la reina Leonor de Sicilia, dona de Pere el Ceremoniós, va vendre al mercader Pere Fresc de Berga el castell de Merola, juntament amb altres possessions i esglésies.
Leonor de Sicilia, dona de Pere el Ceremoniós, font:srabsenta.blogspot.com
Veure informació Wikipedia Castell de Merola
Veure més LLEGENDES CATALANES