"Poques realitzacions de caire monumental han estat tan controvertides com les pèrgoles que els arquitectes Carme Pinós i Enric Miralles van dur a terme a l'avinguda d'Icària amb motiu de les obres olímpiques. Se'ls va demanar l'obra quan Miralles va protestar per no haver rebut cap encàrrec a la Vila Olímpica, tot i que s'havia decidit que hi intervinguessin tots els guanyadors de premis del Foment d'Arts Decoratives (FAD) i ell n'era un, en haver estat l'ajudant dels arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana en la plaça dels Països Catalans. El fet que el subsòl estigués ocupat per un immens col·lector va impedir que es plantessin arbres a l'avinguda, com havia estat el primer pensament, i es va pensar en una pèrgola per donar ombra a l'indret. Ja amb l'encàrrec confirmat, Miralles i Pinós van projectar-ne una que fos com una processó de gegants. El projecte original era encara més punyent que el que finalment es realitzà; els autors volien que els arbres metàl·lics de la pèrgola arribessin als quatre metres d'alçada i s'acostessin a les parets dels edificis. Va ser rebaixat per ordre de l'arquitecte Josep Anton Acebillo després que l'enginyer Joan Ramon de Clascà es negués a firmar el vistiplau com un dels responsables de la Vila Olímpica. El juliol de 1992 la pèrgola ja hi estava posada, i des del primer moment va suscitar crítiques i entusiasmes. Entre els qui la van elogiar figurava l'arquitecte Peter Buchanan, que va dir que només era possible fer una cosa així a la ciutat de Gaudí.
Les opinions contràries van ser més abundants. El periodista Lluís Permanyer va qualificar les formes de la pèrgola d'"horribles i dissuasives", afegint que "crea una sensació majoritàriament angoixant que mai no afavorirà que la gent s'hi acosti." El pintor Eduardo Arroyo va dir que era una "horterada moderna provincial". L'abril de 1998, el FAD va fer una festa per acomiadar-se del seu local del carrer de Brusi i va votar els conjunts arquitectònics més lletjos de la ciutat. La pèrgola de Miralles-Pinós hi figurava. Però la vida és de vegades com un pèndol. César Pelli, jurat únic del premi Dècada 1992-2002, impulsat per la fundació Òscar Tusquets, va concedir el guardó en l'edició de l'any 2002 -el premi és anual, tot i que el seu enunciat confon- a la criticada realització de l'avinguda d'Icària, quan ja un dels seus autors, Enric Miralles, havia mort. Ho va fer perquè, segons el seu criteri, "expressa el geni barceloní". Certament, poques obres han desfermat tants comentaris tan antagònics. La pèrgola ha estat restaurada l'any 2002. Sovint l'obra figura com si només hagués estat una idea de Miralles, i no s'esmenta Carme Pinós, que aleshores era, a més, la seva dona."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas
Materials:Acer i fusta
Autor
Disseny:Enric Miralles i Carme Pinós
Més informació:Viquipèdia Enric Miralles i Moya
Enric Miralles i Moya, font:Architectuul
Més informació:Viquipèdia Carme Pinós
Carme Pinós i Desplat, font:Arquitecturacatalana.cat
Veure més Art Públic Sant Martí
