TRESORS a BARCELONA

divendres, 5 d’abril del 2019

Mural de l'editorial Sopena

"L'editorial Sopena ocupava un edifici molt curiós, amb mosaïcs i escultures diverses a la façana, al carrer de Provença, a l'Esquerra de l'Eixample. Tot i que l'associació de veïns del barri va lluitar per la seva conservació, no se'n va sortir. Quan va ser enderrocat algú va pensar en conservar part del material, i en fer-se una illa verd a l'interior del nou edifici la primavera de l'any 2002, l'escultor Jordi Gispert va dur a terme un muntatge amb diverses peces en forma de nínxol gegant."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials: peces de ceràmica procedents de la façana de l'antiga seu de l'Editorial Sopena

Jardins de Maria Mercè Marçal, accés per c. Provença, 93-97

Més informació Wikipedia Ramón Sopena

Ramón Sopena López

Més informació http://www.nuskito.com/

Jordi Gispert Pi, font:elperiodico.com

dijous, 4 d’abril del 2019

Llegenda Guifré el Pilós 1 de 2

Estàtua de Guifré el Pilós (Venanci Vallmitjana, 1888), font:wikipedia

"Comença la llegenda narrant els fets del seu pare, un cavaller que també s'anomenava Guifré i originari de la vila de Rià o d'Arrià, Guifré d'Arrià, situada prop del riu Tet, a l'antic Comtat de Conflent. Fou nomenat comte de Barcelona pel rei de França. Temps després el comte i el seu fill Guifré el Pilós (perquè tenia molt de cabell) anaren a Narbona per tal de parlamentar amb els emissaris del rei de França; un d'aquests es mostrà insolent irant a Guifré d'Arrià qui el matà allí mateix. Fou fet pres i mentre el portaven de camí per presentar-lo davant del rei de França, provà de moure batalla contra els francs, que l'acabaren matant prop d'una la vila anomenada Santa Maria del Puig.

Miniatura de Guifré el Pilós, Genealogia del Casal d'Aragó
(Monestir de Santa Maria de Poblet, 1400), font:wikipedia

Els francs portaren al fill davant el rei de França; el rei es mostrarà molt contrariat per com havia succeït la mort de Guifré d'Arrià i encomenà el seu fill al Comte de Flandes. Passats els temps Guifré el Pilós s'enamorà de la filla del comte de Flandes i la deixà embarassada; aquest fet li explicaren a la muller del comte, qui ho mantingué en secret per tal de protegir l'honor de la seva filla. Però li féu fer a Guifré el Pilós sagrament que si recobrava el comtat de Barcelona, es casaria amb la seva filla. Guifré el Pilós acceptà el sagrament i es disposà a retornar a la seva terra.

Vestit de peregrí i acompanyat d'una vella, el jove comte retornà a Barcelona per trobar-se amb la seva mare. I quan aquesta el veié fou molt alegre i el reconegué immediatament, perquè tenia pèl en llocs on els homes no acostumen a tenir-ne, raó per la qual era anomenat el Pilós. Passats un dies la seva mare féu crida a tots els barons i nobles gots de la terra que havien estat fidels al comte Guifré d'Arrià, pare del Pilós, i els mostrà al seu jove fill, a qui juraren fidelitat i servir-lo com a senyor. Temps després tots els gots del comtat s'aplegaren on hi havia el comte de Barcelona, el franc Salomó. I davant d'ell s'alçà Guifré el Pilós i assassinà el comte franc.

Recordant el deshonor que havia comès al llinatge del comte de Flandes i el sagrament que havia fet a la muller del comte de Flandes, envià solemnes missatgers a Flandes per demanar a la seva filla com a muller seva a Barcelona. La filla del comte arribà a Barcelona poc després i fou rebuda honradament. Els amics de la muller del comte volien que Guifré el Pilós rebés la gràcia i l'amistat del rei de França, així que el comte es presentà davant del rei francès, i d'aquest rebé el comtat de Barcelona.

"Cròniques dels reis d'Aragó e comtes de Barcelona" (segle XIV) Guifré el Pelós, amb el seu escut d'armes, ret homenatge al rei de França per haver rebut el Comtat de Barcelona

Després de llarg temps a la cort del rei de França, Guifré el Pilós sabé de l'ardit dels sarraïns, que maldaven per conquerir la seva terra. Li féu saber al rei de França i li demanà consell i ajut. Més el rei de França li respongué que no el podia ajudar en res a recobrar la seva terra, però li atorgà que si podia defensar la terra que ell li havia atorgat i conquerir la terra que ell pogués, que aquelles terres serien seves perpètuament i dels seus. I així, malgrat que fins aleshores els comtes de Barcelona havien estat nomenats pels reis francs per governar durant un cert temps al comtat de Barcelona, a partir d'aquella gràcia rebuda del rei de França, la terra fou del seu llinatge.

I Guifré reuní una gran multitud de gents de la terra del rei de França amb les quals expulsà els sarraïns del seu comtat, arribant fins a Lleida. I totes aquelles terres que conquerí foren seves, sense estar subjecte a la senyoria dels francs. Després de fer fora els sarraïns de la terra, el comte Guifré el Pilós edificà el monestir de Ripoll. El valerós comte Guifré governà la terra amb bon estament i va ser enterrat al monestir amb grans honors.

Monasteri de Santa Maria de Ripoll

Sepulcre del comte Guifré al monestir de Ripoll, restaurat el 1982, font:wikipedia

Historiografia de la llegenda
La Llegenda de Guifré el Pilós és una llegenda que fou recopilada per primera vegadaen la Gesta Comitum Barchinonensium, crònica catalana escrita en llatí vers el 1180 pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll durant el regnat d'Alfons II d'Aragó «el Cast»."

La Gesta Comitum Barchinonensium comença amb la Llegenda de Guifré el Pilós, font:wikipedia

El Comte Guifré I de Barcelona, anomenat el Pilós, (v. 840 - 897) fou Comte de Barcelona, d'Osona, de Girona, d'Urgell, de Cerdanya i de Conflent. Fou el 12è i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el 1r a donar en herència els seus domins territorials, iniciant així la Dinastia comtal de Barcelona, tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França; com a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria. Va morir durant la ràtzia musulmana del 897 lluitant contra l'Islam i fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll."

Estàtua de Wilfredo el Velloso Plaza de Oriente Madrid, font:wikipedia

Font de la informació Wikipedia Llegenda de Guifré el Pilós

Més informació Wikipedia Guifré el Pilós

"Els comtats catalans que configuraven la Marca Hispànica eren un espai defensiu europeu davant l’amenaça de l’Emirat de Còrdova. L’emperador va recompensar la fidelitat d’un membre de la noblesa comtal de Carcassona i Rasés, Guifré el Pelós, amb la investidura dels comtats d’Urgell, Cerdanya i Conflent (870), als quals s’afegirien més tard els de Barcelona i Girona. Una figura d’una importància i transcendència indubtable que ja en la Gesta Comitum Barcinonensium, escrita al segle XII al monestir de Ripoll, era considerat com el pare de la pàtria i l’iniciador del procés d’independència dels comtats catalans respecte de la dinastia carolingia.

Regne visigot vers l'any 700, font:wikipedia

Partició de l'Imperi carolingi, que fou dividit en tres parts pel tractat de Verdun (843), font:wikipedia

Honors de Sunifred (844-848), font:wikipedia

Fill del comte Sunifred I, el Pelós va néixer cap al 840 en un lloc indeterminat del territori d’Urgell-Cerdanya regit pel seu pare. Va rebre el comtat patern, no per herència, sinó per designació de Carles el Calb en l’Assemblea d’Attingy de 870. Més endavant, el 878, a Troyes i per voluntat del rei franc Lluís el Tartamut, Guifré va ser investit amb els honors de comte de Barcelona i Girona.

Honors de Guifré el Pilós (878-897) - Honors de Miró el Vell (878-897), font:wikipedia

La voluntat política de construcció d’una dinastia va marcar sempre les seves accions: va restaurar esglésies, va concedir títols de propietat, va repoblar terres abandonades, va assegurar-se la fidelitat de la noblesa local, va ocupar i reconstruir fortaleses musulmanes… En definitiva, Guifré va envoltar-se d’una aura protectora en els seus dominis.

El Pelós va tenir cura de la reorganització eclesiàstica de les terres repoblades. Per exemple, va ser el promotor de la fundació dels monestirs de Santa Maria de Ripoll (880) i Sant Joan de les Abadesses (885) i va restaurar el Bisbat de Vic. De la mateixa manera, va reconstruir el castell de Cardona.

Monasteri Sant Joan de les Abadesses, font:wikipedia

Un acte més en el seu procés de la construcció de la identitat catalana el trobem en el fet que Guifré va voler ser enterrat a Ripoll, iniciant la història del panteó dels comtes de Barcelona. La seva mort es mitificaria, igual que la seva figura, donant lloc a la llegenda de les quatre barres de sang. Finalment, la tasca de Guifré el Pelós va topar amb els interessos dels musulmans a Lleida. Els sarraïns, en veure l’expansió territorial impulsada per Guifré, van llançar una ofensiva comandada pel senyor de Lleida, Llop Ibn Muhammad. L’ofensiva va arribar a les portes de Barcelona on la tropa comtal va ser derrotada. Guifré resultaria ferit de mort a Navès, traspassant l’11 d’agost de 897."

Origen de l'escut del comtat de Barcelona (Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), font:wikipedia

Font de la informació http://blogs.sapiens.cat

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Les quatre barres de sang 2 de 2

La Llegenda de les quatre barres de sang és una llegenda sobre l'origen de la Senyera Reial que apareix per primera vegada el 1551 en una crònica editada en castellà a València, obra de Pere Antoni Beuter. Aquesta llegenda situa l'origen de la Senyera Reial en la persona de Guifré el Pilós.

Explica Beuter en la Segunda parte de la crónica general de España que els normands atacaren França i el comte Guifré el Pilós anà a ajudar a l'emperador franc. Derrotats els normands, el comte Guifré el Pilós demanà a l'emperador Lluís —no es concreta de quin Lluís es tractava — que li donés un escut d'armes; aleshores el rei se li acostà i mullà els seus dits de la mà dreta en una ferida que tenia el comte, passant-los després de dalt a baix per sobre de l'escut daurat del comte li digué: «Aquestes seran les vostres armes, comte».

Llegenda de les quatre barres de sang al Castell de Sta. florentina, a Canet de Mar 1892, font:wikipedia

"En aquest succés, els normands entraren per la terra de França, i l'emperador Lluís necessità de gent per a resistir-los. Anà a servir-lo el comte amb els cavallers barcelonins que amb ell es trobaven. I lluitaren amb els normands valerosament i els venceren. En aquesta batalla, segons he trobat escrit en uns quaderns de mà, es diu que el comte Jofre Valerós demanà a l'emperador Lluís que li donés armes que pogués portar a l'escut, que portava daurat sense cap divisa. I l'emperador, veient que havia estat en aquella batalla tant valerós que, malgrat les ferides, féu meravelles amb les armes, s'acostà a ell, i mullà la mà dreta de la sang que li sortia al comte, i passà els quatre dits ensangonats per sobre de l'escut daurat, de dalt a baix, fent quatre ratlles de sang, i digué: Aquestes seran les vostres armes, comte. I d'allí prengué les quatre ratlles, o bandes, de sang en camp daurat, que son les armes de Catalunya, que ara en diem d'Aragó."

La Llegenda de les quatre barres de sang fou un èxit immediat. A partir de 1551 la gran majoria d’historiadors posteriors la reproduïren corregint-la i ampliant-la. L'emperador Lluís, que en l'original de Beuter no era concretat, fou identificat amb l'emperador Lluís I «el Pietós» mentre que d'altres versions l'identificaven amb el seu nét Lluís II de França; altres convertiren la ferida després del combat en una ferida mortal, situant l'escena en el llit mortuori del comte poc abans de la seva mort; el rei de la llegenda també fou canviat per Carles II de França «el Calb» així fou com la recollí un altre historiador valencià, Francisco Diago, autor de Historia de los victoriosísimos antiguos condes de Barcelona, (1585-1615) que publicà a Barcelona el 1603; la llegenda valenciana havia arribat a Catalunya.

"CAPÍTOL VII: DE COM EL COMTE EN GUIFRÉ EL PILÓS ANÀ A FRANÇA Y ES TROBÀ AMB L'EMPERADOR EN EL JORN DELS NORMANDS, I DE COM LI DONÀ ALESHORES PER ARMES LES QUATRE BARRES VERMELLES EN CAMP DAURAT, I EL COMTAT EN FEU D'HONOR En aquest jorn el trobà el comte de Barcelona Guifré, i d'un encontre o assalt quedà tant mal ferit que a l'emperador li semblà just anar-lo a visitar a la seva tenda. Aleshores, veient-lo tant banyat en la seva pròpia sang, i recordant allò que en algunes ocasions li havia pregat en mercè, que li lliurés alguna insígnia de la seva mà, posà aquesta sobre les seves ferides, i passant-la llavors per sobre de l'escut daurat que el comte tenia als embraçat, deixà en ell senyalades i estampades les quatre barres roges o vermelles, i li digué: Comte, aquestes seran les vostres Armes. I des d'aleshores ençà tenen els comtes de Barcelona per blasó i armes quatre barres vermelles en camp daurat. I d'ells sens dubte les prengueren els reis d'Aragó des del casament de Peronella, filla única i hereva del rei en Ramir el monjo, amb el comte de Barcelona en Ramon Berenguer el quart. Que fins aleshores el regne d'Aragó havia tingut per armes una Creu vermella de Sant Jordi en camp de plata envoltada en els seus quatre angles dels caps decapitats que de quatre reis moros es trobaren engalanats de molta riquesa i pedreria entre les despulles de la victòria que el rei en Pere el primer, estant sobre Osca, obtingué sobre el gran exèrcit de moros de terres llunyanes que vingué en favor d'aquella ciutat en l'any de mil i noranta i sis."

Mort de Guifré el Pelós, de Claudi Lorenzale i Sugrañes, 1843, font:wikipedia

Historiografia de la Llegenda

La Llegenda de les quatre barres de sang no apareix a cap obra històrica abans de l'obra de Beuter de 1551, per bé que l'adscripció del Senyal Reial al llinatge dels comtes de Barcelona ja havia estat establert pels reis d'Aragó el segle XIV (el rei Pere III el Cerimoniós indicà que la Senyera Reial era originària dels comtes de Barcelona, així, el 1385 ordenà posar escuts barrats als sepulcres comtals de la catedral de Girona corresponents a Ramon Berenguer II i Ermessenda de Carcassona).

Capella de Santa Elena, Catedral de Santa Maria de Girona, Guillermo Morey (h. 1385), font:wikipedia

No fou fins al 1812 que l'historiador català Joan de Sans i de Barutell desacredità qualsevol veracitat a la llegenda valenciana de les quatre barres, assenyalant les incoherències històriques que es presenten respecte Guifré el Pilós (c. 840-897), mentre que l'heraldista Faustino Menéndez Pidal de Navascués ha demostrat que l'heràldica no aparegué a Europa fins al segon quart del segle XII (1125-1150).

Font de la informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Llegenda_de_les_quatre_barres_de_sang

Veure més LLEGENDES CATALANES

dimecres, 3 d’abril del 2019

Monument al Llibre Saltamartí

"El gremi de llibreters de vell que any rere any celebra la Fira del Llibre al passeig de Gràcia, el 1994 va encarregar a Joan Brossa de fer un Homenatge al llibre allà on se celebra aquesta fira, a la cruïlla passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes. Brossa va proposar un saltamartí com a símbol: encara que el llibre pugui passar per moments de crisi, tal com el saltamartí ningú podrà mai fer-lo caure definitivament a terra. El símil era clar: si ningú pot fer caure a terra un saltamartí, mai tampoc caurà per terra el llibre. Amb la col·laboració d'un amic seu, el dissenyador Pla Narbona, va dur a terme una mena d'escultura mòbil que es pot fer tombar d'un costat i de l'altre només amb l'impuls de la mà, però mai no arriba a caure. Posteriorment, però, va ser fixat al pedestal i ara és una peça inamovible que ha deixat de ser aquell saltamartí que Joan Brossa havia imaginat."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials: planxa pintada d'acer inoxidable -originalment d'acer- sobre base d'acer inoxidable i de granit gris

Monument al Llibre Saltamartí

EL GREMI DE LLIBRETERS DE VELL DE CATALUNYA A LA CIUTAT DE BARCELONA SETEMBRE DE MCMXCIV

JOSEP MARIA BENET I JORNET / SETEMBRE, 1997 // PERE GIMFERRER / SETEMBRE, 1997 // ROBERT SALADRIGAS / SETEMBRE, 1997 // TERENCI MOIX / SETEMBRE, 1997 // JESÚS MONCADA / SETEMBRE, 1999 // QUIM MONZÓ / SETEMBRE, 1997 // ISABEL CLARA SIMÓ / SETEMBRE, 1997 // JOAN BROSSA / SETEMBRE, 1997 // MIQUEL DE PALOL / SETEMBRE, 1997 // AVEL·LÍ ARTÍS-GENER / SETEMBRE, 1998 // MIQUEL MARTÍ POL / SETEMBRE, 1998 // CARME RIERA / SETEMBRE, 1998 // JOSEP MARIA ESPINÀS / SETEMBRE, 2001 // MARIA DE LA PAU JANER / SETEMBRE, 1999 // ALBERT JANER / SETEMBRE, 1999 // FRANCESC CANDEL / SETEMBRE, 2000 // MARIA BARBAL / SETEMBRE, 2000 // MARIA MERCÈ ROCA / SETEMBRE, 2001 // ALBERT MANENT / SETEMBRE, 2001 // JOAQUIM MOLAS / SETEMBRE, 2002 // MIQUEL BATLLORI S.J. / SETEMBRE, 2002 // J.M. CASTELLET / SETEMBRE, 2003 // J. PALAU / SETEMBRE, 2003 // JOSEP MARIA CADENA / SETEMBRE, 2004 // RAMON FOLCH I CAMARASA / SETEMBRE, 2004 // BALTASAR PORCEL / SETEMBRE, 2005 // IGNASI RIERA / SETEMBRE, 2005 // MARTA PESSARRODONA / SETEMBRE, 2006 // EMILI TEIXIDOR / SETEMBRE, 2007 // JOSEP VALLVERDÚ / SETEMBRE, 2008 // JOAN MARGARIT / SETEMBRE, 2009 // JOSEP TERMES / SETEMBRE, 2010 // MÀRIUS SERRA / SETEMBRE, 2011 // ENRIC CASASSES / SETEMBRE, 2012 //JORDI COCA / SETEMBRE, 2013 // NARCÍS COMADIRA / SETEMBRE, 2014 // JOSEP FONTANA / SETEMBRE, 2015 // ANDREU MARTIN / SETEMBRE 2016 // JOAQUIM CARBÓ / SETEMBRE 2017 // OLGA XIRINACHS / SETEMBRE 2018

Més informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Tossut_(joguina)

Més informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Brossa_i_Cuervo


Joan Brossa i Cuervo, font:enciclopedia.cat

Veure més Art Públic Eixample

Font a Emili Vendrell

"L'any 1980, en ser enderrocada una casa en estat ruïnós a la cruïlla dels carrers de Joaquim Costa i Peu de la Creu, va quedar un solar que un grup de divuit dones va prendre la iniciativa de netejar per tal que el barri en pogués disposar com a espai públic. La iniciativa va ser ben acollida per l'Ajuntament, que completà la urbanització de la plaça i guardonà les dones amb una simbòlica "Escombreta d'or", que l'alcalde Narcís Serra els lliurà personalment.

L'Associació de Veïns del carrer del Peu de la Creu, mitjançant l'edició de 1.500 cartells, va impulsar una subscripció popular per posar-hi un monument al cantant Emili Vendrell, fill del barri, alhora que demanava que la plaça fos batejada amb el seu nom. Les dues coses van ser acceptades per l'Ajuntament, i el monument, dissenyat per les arquitectes Beth Galí i Rosa Maria Clotet, consistí en una font de pedra, adossada a la paret del fons de la plaça, a la qual s'incorporà un relleu de bronze obra de l'escultor Rafael Solanic. També s'hi van posar unes lletres de bronze amb la dedicatòria: "A Emili Vendrell, músic cantaire del poble que expressà amb la seva veu inoblidable l'esperit de la cançó, 1893-1962". Les lletres, posades a corre-cuita poc abans del dia fixat per a la inauguració (9 de maig de 1982), van anar caient a poc a poc.