"El ball de bastons és una dansa popular, molt estesa als Països Catalans, Europa i la Mediterrània,
amb particularitats definides a cada indret. S'engloba sota aquest nom
un conjunt de balls que utilitzen com a element principal i
característic un o dos bastons els quals fan repicar entre ells al ritme de la música.
El repicar dels bastons i els picarols, font:ca.sabadell.cat
El ball ha estat molt present en multitud de celebracions i
festes al llarg de la història. Aquest fet ha suposat que en
l'actualitat hi hagi diferents tipologies d'indumentària, de
coreografies i de músiques així com d'acompanyaments musicals.
Orígens
No hi ha acord entre els estudiosos a fixar la procedència d’aquesta
dansa. Els orígens del ball de bastons estan difosos a la història: Hi
ha folkloristes que diuen que prové de ritus agraris ja a la prehistòria; altres tesis sostenen que el seu origen són les danses pírriques gregues. El folkloristes catalans havien suggerit falsament en la seva tesi que els balls de bastons es remunten el seu origen a una evolució dels antics balls d'espases, ja què aquestes danses no realitzen simulacions de batalla si no que s'assimilen més als balls de pastorets, faixes i de cercolets.
La primera notícia als Països Catalans d'un ball de bastons la trobem a Tortosa el 1558.
Elements
El vestuari del ball de bastons és força variat segons la zona o la formació que l'executa però hi ha elements comuns. El calçat acostuma a ser l'espardenya, mitges, camals plens de cascavells o polaines, pantalons blancs, faldellí, faixa de color, camisa blanca i en algunes colles, mocador de color creuat al cos.
Vestuari Ball de Bastons, font:bastonersdegracia.wordpress.com
El so és un element que té especial importància en el ball de bastons,
generat principalment pels cops de bastó i els instruments musicals, i
també, pel tentineig dels picarols, els cops a terra, i fins i tot, els
crits dels ballarins. La combinació de tots aquests elements configura
un marc sonor concret i propi de cada ball. L'instrument predilecte pel
ball de bastons és el flabiol tot i que des de la recuperació de
diversos balls a Catalunya a finals dels anys 1970, s'ha fet hegemònic
l'ús de la gralla i el timbal per a dansar. A banda dels dos principals
acompanyaments és usual l'acompanyament al so de violí, l'acordió, el sac de gemecs o la flauta dolça.
Flabiol, font:visitmuseum.gencat.cat
L'estructura bàsica dels balls de bastons acostuma a ser una doble
renglera de vuit balladors, podent afegir grups addicionals de quatre
balladors (quadres), tot i que diverses colles han introduït altres
estructures com el cercle o els balls de sis balladors. Els balls
acostumen a ser curts, d'aproximadament un minut i l'element central del
ball són els cops de bastó amb els altres balladors.
Ball de Bastons de Montblanc, font:youtube-naciodigitaltv
Durant els balls es poden identificar una sèrie d'elements
comuns. Les passades com a moviments on els balladors es creuen, passant
en direccions oposades i picant per anar a buscar un altre ballador.
Els sotacames, figura emblemàtica del ball de bastons i que consisteix a
fer picar els bastons, fent-los passar per sota una cama. Els salts on
els balladors salten per picar a l'aire amb un altre ballador, i els
cops a terra amb els bastons, moviment que molts folkloristes han
interpretat com a reminiscència de ritus de fertilitat a la terra a
manera d'unes supervivències del passat.
Ball de Bastons de Barcelona, font:Barcelona.cat
El món bastoner a Catalunya disposa d'un vocabulari propi, ja sigui
inventant, derivant o dotant de nou significat algunes paraules. Cada
regió té el seu vocabulari particular però algunes paraules s'han estès
per tot el món bastoner. Podem destacar:
Banderer o abanderat: Ballador situat en un extrem de la doble filera que porta una bandera a la mà esquerra i un sol bastó a la dreta.
Cap de Colla: Ballador que porta la direcció i la responsabilitat de la colla. Molts cops sol ser el banderer.
Dreter: Posició o tipus de ballador que es caracteritza per aturar els cops amb el braç dret. Rep els cops dels Esquerrers.
Esquerrer: Posició o tipus de ballador que es caracteritza per picar els cops amb el braç esquerre. Dona el cops als Dreters.
Clos: 1.Successió de tres cops on els dreters paren tres cops
amb la dreta al davant, a l'esquerra i al davant, i els esquerrers
piquen al davant i a la dreta amb el bastó dret, i al davant amb
l'esquerra tot fent passar el bastó esquerre en un moviment circular per
darrere del cap. 2.Cop de bastons de gran contundència.
Cadena: Moment durant el transcurs d'un ball de bastons, on
es creen dues fileres tancades sobre si mateixes, una dins de l'altre, i
giren en sentits contraris mentre van picant un per un amb els membres
de l'altra filera.
Rebatre: Donar tres cops de bastó durant un compàs de la melodia.
Sotacama: Picada per sota la cama.
Esdeveniment
La Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya és un dels esdeveniments
més importants que tenen avui en dia les Bastoneres i Bastoners de
Catalunya. El primer cop que és celebrat aquesta trobada, va ser a Santa
Maria d'Oló [Moianès] el 6 de juny de 1976 i des de les hores que de
forma ininterrompuda s'ha celebrat cada any en una població diferent de
l'anterior."
Imatge 43a Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya, font:balldebastons.cat
"El pa amb tomàquet és una típica recepta de la cuina catalana i balear, similar a la bruschetta italiana. Ha estat considerat el plat insígnia de la cuina catalana. Consisteix en una llesca de pa sucat amb mig tomàquet madur i amanit amb oli d'oliva i sal.
Tradicionalment, menjat amb una arengada
a sobre, era un àpat de pagès. Es pot acompanyar amb botifarres, fuet,
pernil, formatges, anxoves o un altre peix adobat, o verdures rostides a
la graella com l'escalivada. La base original solien ser les llesques de pa de pagès, però actualment s'utilitza també pa de barra.
Pa amb tomàquet i arengades, font:receptes.cat
Història
L'origen del pa amb tomàquet és el pa amb oli, que existeix a tota la
mediterrània. De vegades és l'oli que es tira sobre la llesca de pa,
torrada o no, o bé el pa amb el qual se suca l'oli, que sempre és
d'oliva. A Catalunya, el mètode era el que es fa encara amb el pa amb
oli, és a dir, tirar un raig d'oli sobre la llesca de pa. A
més, a la cuina catalana ja existien nombroses receptes de pa preparat
d'aquesta manera; el pa amb vi i sucre, per exemple, el pa amb la crema
de la llet, amb xocolata, amb codonyat, etc.
Pa amb vi i sucre, font:elsfogonsdelaisabel.wordpress.com
El tomàquet va entrar a Europa a partir del segle xvi
però no es va afegir al pa amb oli, que ja era tradicional, fins a uns
dos segles més tard. Sí que existia ja en aquesta època la variant de pa
torrat, fregat amb all i amanit amb oli. La primera referència directa
escrita d'aquesta recepta apareix al segle XVIII, amb el nom de panboli bo, al Modo de cuynar a la mallorquina de Jaume Martí Oliver.
Perquè fos pa amb tomàquet calia que el tomàquet fos present a la cuina catalana. Josep Lladonosa i Giró diu que la primera documentació d'això data del segle xviii. Amb més precisió, Nèstor Luján afirma que la primera referència escrita
de pa amb tomàquet data de 1884 i segons la seva tesi s'hauria creat al
món rural enun moment d'abundància de tomàquets, que es degueren
aprofitar per a estovar el pa sec.
Plats diferents
A Catalunya, a les costellades es fa de vegades una variant amb pa torrat sobre les brases, que es frega primer amb mig grill d'all i a continuació es frega amb tomàquet i s'amaneix amb oli d'oliva.
Torrada amb tomàquet, all i oli d'oliva, font:lacuinadesempre.cat
Una llesca de pa, normalment de pagès, torrat, amanida i amb coses damunt, a Catalunya és una torrada, i es considera una preparació diferent que el pa amb tomàquet, que és sense torrar.
Torrada amb escalivada i anxoves, font:reskyt.com
Com a pa amanit, s'assembla a una altra especialitat catalana, la coca, especialment la de recapte;
ambdues preparacions tenen una base de pa i s'amaneixen amb oli
d'oliva, però la coca de recapte té verdures prèviament cuites o no, que
es couen al forn sobre la massa de pa encara crua, i a més de vegades
altres ingredients (peix, carn) i no es frega amb tomàquet. Aquestes
similituds, base de pa i amanit amb oli d'oliva, és comú a la majoria de
coques salades i preparacions mediterrànies de la família de les
coques. "
"Els Pastorets és una representació teatral típica de les festes de Nadal a molts indrets de Catalunya. L'argument combina els continguts del naixement de Jesús,
la lluita del bé i del mal entre àngels i dimonis, i diverses històries
i diàlegs dels pastors que rememoren el primer Nadal. A principis del
segle XXI l'escenificació de pastorets és molt estesa en els territoris
de parla catalana. Juntament amb les passions, són les representacions
tradicionals més arrelades.
En general, l'argument es construeix a partir de tres històries: la
primera, les esposalles de Josep i Maria, la parella en cerca de posada i
el naixement; la segona, la lluita entre àngels i dimonis; i la
tercera, centrada en els pastors, de caràcter còmic i costumista.
Dibuix dels Pastorets de Roser Calafell, font:aula.culturamataro.cat
La majoria de les representacions dels Pastorets són a càrrec dels grups
de teatre amateur i es fan en centres parroquials, centres socials o
teatres.
Els Pastorets a Terrassa, font:aixitot.com
Història
Els orígens del gènere dels pastorets els trobem en els drames religiosos medievals. L'officium pastorum
(l'adoració dels pastors) és el punt de partida d'antigues celebracions
que els fidels interpretaven durant la nit de Nadal en les esglésies al
redós de la missa del gall.
La mostra textual més antiga que es conserva en català d'aquest gènere
és a un document de l'Arxiu de la Corona d'Aragó que data del 1721,
seguit d'una referència a l'obra Calaix de sastre del Baró de Maldà (1746-1819). El nom de Pastorets o Pastorells per designar aquest tipus d'obres teatrals ja es documenta al segle xvi. Pel que fa a les primeres escenificacions fora del recinte sagrat, destaca per l'antiguitat una notícia a l'arxiu capitular de Girona, que testimonia una representació teatral de la història dels tres mags escenificada el 1363 davant de l'església de Santa Maria de Castelló.
A la primera meitat del segle XIX, els 'Pastorets' es veuen afectats per la imposició del castellà com a única llengua permesa en les representacions teatrals. En el marc de la Renaixença, el conreu del gènere en català es reprèn al final del segle xix.
Així, amb el ressorgiment de la llengua i la cultura catalanes, l'obra
titulada 'Los Pastorets en Betlem, o sia Lo Naixement de Ntre. Senyor
Jesucrist', de Mn. Miquel Saurina, publicada a Vic el 1887, va ser representada en moltes parròquies i centres catòlics arreu del país.
Entre la gran quantitat de 'Pastorets' publicats al principi del segle
XX, convé destacar, tant per la qualitat literària com per la resolució
dramatúrgica, 'L'Estel de Natzaret' de Ramon Pàmies (1903). Per la seva banda, la versió més representada al país són 'Els Pastorets o L'Adveniment de l'Infant Jesús' de Josep M. Folch i Torres (1916). Altres versions que cal destacar són el breu quadre líric 'L'Adoració dels Pastors' (1901) de Mn. Cinto Verdaguer, concebut com a llibret pel compositor Enric Morera, i també 'La Bona Nova' de Joaquim Ruyra (1928), interessant sobretot des d'un punt de vista literari. Completen el quadre dels 'Pastorets' de més renom els de Lluís Millà, "El naixement de Jesús, o, Els pastorets catalans (Borrego i Carquinyoli)" (1931), i 'La Flor de Nadal', de Francesc d'A. Picas (1956)."
L'Estel de Natzaret, font:centredesarria.entitatsbcn.net
"El ball de cornuts és una dansa tradicional catalana, que ve de temps immemorial, es balla a la festa de l'arbre a Cornellà de Terri cada Dilluns de Pasqua i té la coreografia i música extreta del Costumari de Joan Amades. Consta d'un ball rodó a l'entorn d'un petit arbre amb banyes que ha estat plantat al mig de la plaça.
Un ballador que fa de Cornut –porta al cap dues monumentals
banyes– va saltant tot voltant per dins i per fora del cercle format per
les sis parelles balladores. Acabada la dansa, pren una balladora per
la mà i, trencant la rotllana, ballen per la plaça fins a sortir.
Antigament eren molt populars aquests balls que es feien al voltant de l'arbre i eren anomenats balls rodons per ésser semblants a la Sardana.
Eren acompanyats de cançons i tota mena de d'actes de joia i es
repartien flors entre el jovent, costum que ha arribat fins a nosaltres,
com ens ho recorda una cançó popular que ens fa conèixer la rivalitat
entre poblacions veïnes:
«Els de L'Albi tenen un Maig que és bo per fer una arcada; que n'és tort i geperut, gran falta n'hi han trobada. Vallclara sí, que'n té un d'una pessa ben llastada que'n té cent i quatre pams, el més alt de la contrada.»
Mentre es plantava l'arbre els fadrins cantaven corrandes o
follies a les noies, acompanyats d'instruments populars. Una d'aquestes
corrandes diu:
«De rossetes prou n'hi ha, que'ls rosers n'estan criant, no pas
de tan boniquetes com les que m'estic mirant. Vostre mare és una rosa,
vostre pare és un roser, i vós sou la poncellete que algun dia colliré.»
"Cornellà del Terri celebra la seva festa
major coincidint amb la Setmana Santa. Entre Divendres Sant i Dilluns de
Pasqua, es succeeixen una gran quantitat d’activitats festives que
giren al voltant de la plantada de l'arbre maig i d’entre les quals
destaca, per la seva popularitat, una dansa anomenada Ball del Cornut.
El Cornut, font:wikimedia
Una vegada plantat l'arbre, els vilatans
ballen el famós Ball del Cornut, que es dansa al voltant de l’arbre
maig. Els dansaires recorren la vila ballant, formant en una llarga
filera, al toc d'una música alegre. De sobte apareix el Cornut, un
personatge amb un barret de pell que porta dues grans banyes de boc
recargolades i sis parelles que l’envolten, formant una rotllana.
Ball de cornuts a Cornellà del Terri, font:cornelladelterri.cat
Mentre sona la música, les dones
s'avancen en la rodona i el Cornut salta entre elles. Després repeteix
l'operació entre els dansaires. Finalment el Cornut pren una noia per la
mà i trenca la rotllana per poder sortir furtivament per un carrer
adjacent. La cobla continua amb la música i al final també interpreta
algunes sardanes. Aquest ball, celebrat en un ambient d’alegria, bromes i
bon humor és únic al territori català. És també un clar exemple de la
capacitat de recuperació de les tradicions ja que la coreografia i la
música que sona havien desaparegut i van ser extretes dels documents que
va deixar Joan Amades.
Segons alguns autors, aquest ball rodó
podria ser l'expressió de joia al voltant d'un dels capítols més
significatius de la història local: la fi del dret de cuixa imposat pels
senyors feudals a l'Edat Mitjana. En aquell temps els senyors feudals
dictaven la sort, la vida i la mort dels pobladors de les seves terres.
Un dels privilegis abusius més habituals que tenien era el de poder anar
al llit, la nit de noces, amb les noies que s’estaven a punt de casar.
Després de llargs anys d’humiliació, l'any 1367, en temps del rei Pere
el Cerimoniós, Cornellà del Terri va alliberar-se del domini feudal i es
va suprimir aquest privilegi indigne. Per celebrar la nova realitat els
vilatans es van armar d’ironia i van sortir al carrer per executar una
sèrie de danses que van acabar esdevenint el Ball del Cornut.
Segons en Joan Amades, en canvi, la dansa
prové d’un ritu destinat a obtenir protecció col·lectiva davant els
mals esperits. En la festa de l’arbre maig de Cornellà i el Ball del
Cornut hom hi ha vist també el ritu que marca simbòlicament
l’establiment definitiu de la primavera i l’inici d’un cicle nou
(l’aixecada d’un arbre maig), amb primitius cultes a la divinitat per
excel·lència de la fertilitat i la procreació, el boc fecundador del
ramats i bestiar, la presència dels qual es simbolitza mitjançant els
corns.
La festa va ser declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1999."
Cornellà del Terri Plantada de l'Arbre del Maig i Ball del Cornut font:Garrotxins
En Patufet, Il·lustrador:
Margarita Ruiz, font:combeleditorial.com
"En Patufet és un personatge popular català, representat per un nen molt menut que porta una gran barretina. És el protagonista d'un dels contes tradicionals catalans més coneguts i que porta el mateix nom. El personatge es retroba en rondalles de tot Europa, especialment en el conte Däumling, dels germans Grimm.
Conte Däumling dels germans Grimm, font:Biblio.com
El nomd'aquestpersonatgeva inspirarel nom enespanyol "Barrufets".No obstant això,a Catalunya elséssersblauses diuenBarrufets,i noPatufets.Enfrancèsper exemple,els barrufetssón els "Schtroumpfs".
El títol del'revista ElPatufetestàinspiraten aquestconte."
Revista En Patufet, font:viquipèdia
Conte del Patufet
"El Patufet era un nen molt petit, molt petit, que vivia amb els seus
pares en una casa de pagès. Tot i que era molt trapella, també li
agradava ajudar els pares. Un dia que la mare es disposava a anar a
comprar safrà, el Patufet li va demanar que l'hi deixés anar a ell, i després de molt insistir la va convèncer.
Va anar a ca l'adroguer a buscar el safrà i perquè la gent no el trepitgés cantava una cançó mentre caminava pel carrer:
Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu el Patufet.
L'adroguer es va quedar ben parat en sentir una veu prima que li cridava: Vull una lliura de safrààà!
Una vegada i una altra mirava i no veia ningú a la botiga; de tan petit
que era, el Patufet no arribava ni al taulell! Al final, el va veure i
li va poder vendre la lliura de safrà que volia.
Quan la mare va haver acabat de fer l'arròs es disposava a portar
el dinar al pare, que estava treballant al camp, i el Patufet va tornar
a insistir que l'hi deixés dur a ell. Així que la mare li va donar una
cistella amb el dinar del pare i hi va enviar el Patufet.
Vet aquí que mentre hi anava va començar a tronar i a ploure.
Veient aquella tempesta tan gran, el Patufet va córrer a aixoplugar-se
sota una col. I s'hi va quedar tan a gust que s'hi va adormir.
Patufet dormint sota la col, font:petitmonblogger.blogspot.com
Al cap d'una estona, quan la tempesta ja havia passat i el Patufet encara dormia, va venir un bou
que, veient el camp de cols, se n'hi va anar de dret. Quan va ser a la
col on jeia en Patufet, va obrir la boca i es va empassar de cop la col,
la cistella i el Patufet.
En veure que no apareixia, els seus pares el van anar a buscar, tot planyent-se. Cridaven ben fort: Patufeeet, on eeets?, però ningú no responia, fins que al cap de molta estona d'insistir-hi es va sentir una veu llunyana i fosca que deia:
Sóc a la panxa del bou,
que no hi neva ni hi plou!
Quan el bou farà un pet,
sortirà en Patufet
En sentir allò, els pares del Patufet van decidir començar a donar
cols al bou per a menjar, i la bèstia es va anar inflant, inflant, fins
que de sobte va fer un pet i va sortir el Patufet disparat. Es va poder
reunir amb els seus pares de nou i van ser feliços per sempre més."
Patufet disparat pel bou, edit. LaGalera, font:llardelllibre.cat
