Llegenda de La Serena

La llegenda de la Serena ubicada a les serres de Pàndols i Cavalls (comarca de la Terra Alta, Catalunya) narra la història d'una bella jove que es transformà en un ésser híbrid - meitat dona, meitat ocell - a causa d'un desengany amorós. Amb una llarga cabellera rogenca, un bec petit i corbat, unes garres de moixó i dues ales de plomatge marró, se la descriu com una depredadora, una bèstia ferotge que atavaca els ramats dels pastors. Però també se la coneix perquè tocava l'arpa per atraure els homes en les nits de lluna plena. Enganyats pel so dolç de l'instrument, s'acostaven cap a ella enamorats per la seva música, caient en una estat de somnolència del qual no en despertaven mai més.

Historia

El personatge de la Serena apareix descrit en els bestiaris catalans que es conserven actualment. Datats entre els segles XIV i XVI , les obres deriven: cinc dels textos toscans -el Bestiario toscano -, un no es pot precisar l’origen, i el darrer correspon al Livre dou Trésor de Brunetto Latini, traduït per  en Guillem de Copons al s.XV. Fou a la dècada dels seixanta quan apararegué l'edició Bestiaris a cura de Saverio Panunzio.

Conforme al bestiari català, la protagonista conjuga la bondat i malesa que podia tenir una dona segons l’imaginari medieval. El  contingut al.legòric i moralitzador, reprova l’atracció per la bellesa i castiga els homes amb la mort quan es senten atrets per la seva música. Aquest missatge però no correspon al que s’ha transmès a la llegenda que s'explica a Gandesa. Malgrat es manté la connotació eròtica del personatge i les seves armes contra el sexe masculí, la història s’explica remarcant-ne més la seva ferocitat i convertint-lo en un objecte de temor. Tanmateix, l'ús principal de la llegenda ha desaparegut actualment ja que antigament s'explicava en l'àmbit familiar per espantar els xiquets, a qui se’ls amenaçava dient-los que, si no es portaven bé, se’ls enduria la bèstia.

La Llegenda a Gandesa

El fet és que a finals dels anys 70 eren poques les persones que coneixien la llegenda. Fou el gandesà Mateu Aubà qui s’interessà a recuperar-la, davant la possibilitat que pogués perdre’s. Unes dones grans del poble li transmeteren. Posteriorment, es creà una entitat cultural amb el mateix nom. L’associació tenia com a mètode de difusió una revista que prenia el mateix títol, la Serena. Temps després, l’associació va emplaçar una escultura de la Serena al carrer Miravet de Gandesa, on hi consta una placa amb la seva explicació. La informació reconstrueix la llegenda amb totes les aportacions.

font:ipcite.cat

Per últim, l’any 2013, impulsat pel mateix Mateu Aubà i finançat per l’ajuntament de la població, es realitzà un conte infantil a càrrec de la il.lustradora Àngels Cid.

Veure informació Wikipedia Llegenda de la Serena

Més informació ipcite.cat/la llegenda de la serena de Gandesa

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda del Cor Menjat

Guillem de Cabestany (1188-1212...) fou un trobador especialment famós per la seva vida literària, tot i que no es coneixen gaires detalls contrastables de la seva vida real, en la qual la seva dama fou Saurimonda de Navata.

Guillem de Cabestany, font:wikipedia

Traducció de la vida del trobador que figura en els Cançoners:

Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Seremunda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons.

Llibre sobre Guillem de Cabestany, font:tapuscrits.fr

I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa." I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, perquè ho cregués millor, va fer portar el cap davant d'ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i l'oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m'heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra." I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir.

El tema del cor menjat ha estat molt difós en la literatura mundial

I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.

Comtats catalans (segle VIII-XII), font:wikipedia

Historia

La vida, molt probablement fictícia, que figura en els Cançoners va ser esmentada, repetida o ampliada per molts autors com Petrarca, Boccaccio, Stendhal, etc., 

Llibre sobre Los Trobadores de Martí de Riquer, font:planetadelibros.com

Que aquest relat és fals, ho prova el fet que, segons consta en documents de l'època, Saurimonda, vídua de Ramon de Castell Rosselló, es tornà a casar el 1210, i que Guillem de Cabestany apareix a la Batalla de Las Navas de Tolosa el 1212. A més, el rei Alfons I, que s'esmenta en les versions més llargues de la vida, era mort un any abans del casament de Saurimonda amb Ramon de Castell Rosselló (1197). 

D'aquest trobador es conserven set cançons segures, una de les quals figura entre les més belles i repetides de la literatura trobadoresca: Lo dous cossire (La dolça tristesa). Aquesta cançó pot ser trobada, juntament amb la seua traducció al català, en l'article dedicat a la cançó trobadoresca. 

La Dolça tristesa, font:wikipedia

Veure informació Wikipedia Guillem de Cabestany

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Sança d'Aragó

Sança d'Aragó (Barcelona, ca. 1241-1247 - Jerusalem, abans de 1291) va ser una peregrina i infanta catalana, la tercera filla del rei Jaume el Conqueridor i Violant d'Hongria. És venerada com a beata al si de l'Orde de la Mercè.

Pintura Sança d'Aragó i Hongria, font:Sàpiens.cat

Havia estat promesa al rei Teobald II de Navarra si aquest no maridava amb la seva germana Constança d'Aragó; finalment, però, no va haver de casar-se amb ell. Havia rebut una educació cristiana i ben aviat va voler deixar la vida cortesana i va ingressar a l'Orde de la Mercè, que el seu pare havia contribuït a fundar.

Sança d'Aragó abandonà la seva vida de comoditats i va anar a Sant Joan d'Acre de Jerusalem. A l'hospital de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem va viure en l'anonimat i en la pobresa i va tenir cura dels malalts fins a la seva mort.

Escut de l'orde de Sant Joan de Jerusalem a S. Giovannino dei Cavalieri (Florència)

A la seva mort les campanes d'Acre es van posar a tocar soles, com a senyal de la seva santedat. Diu la llegenda en una de les mans, ja morta, tenia una carta que ningú li podia arrencar: només un bisbe va poder agafar-la. La carta havia estat escrita abans de morir i en revelava la identitat, ja que ningú no sabia qui era.

Historia

Hi ha més realitat que llegenda entorn de la figura de Sança d'Aragó. Martí de Riquer apunta aquesta història com un intent d'exaltació de la cort dels reis d'Aragó: la casa reial de la dinastia de Barcelona estava interessada a divulgar la fama de la santedat de Sança. Volia tenir un sant en el seu llinatge com havia fet la casa reial de França, la seva rival, quan va canonitzar Sant Lluís el 1297. El fet, però, que el culte sigui de creació reial fa que no hagi tingut cap mena de continuïtat en la tradició popular o en la literatura.

Els fets es coneixen pel testimoni de Joan Manuel de Castella, qui els plasma al Libro de armas. Joan Manuel estava emparentat amb la família reial d'Aragó, ja que s'havia casat primer amb Elisabet de Mallorca i de Foix, filla de Jaume II de Mallorca, neboda de Sança. Quan va morir Elisabet, es va casar amb Constança d'Aragó i d'Anjou, filla de Jaume el Just i néta del germà de Sança, Pere el Gran.

Probable retrat de Don Juan Manuel. Retaule Verge de la llet de la catedral de Múrcia, font:wikipedia

Martí de Riquer explica que els dos elements que li donen un toc fantàstic al relat, el repicar de les campanes i la mà rígida que no deixava anar la carta fins a l'aparició d'una santedat, corresponen a elements d'altres llegendes. En concret, el repic de campanes quan mor algun sant, era un fet molt conegut i difós en molts relats; la mà rígida amb la carta correspon a la llegenda de sant Aleix de Roma, que era un text hagiogràfic molt divulgat.

El seu cos va ser traslladat i enterrat a Vallbona de les Monges, on també havia estat sebollida la seva mare. El sepulcre és incrustat al mur del presbiteri, a la part de l'Evangeli. És venerada com a beata, especialment per l'Orde de la Mercè. La seva festivitat és el 19 d'octubre. 

Nau de Santa Maria de Vallbona de les Monges, on hi ha el sepulcre de la infanta, font:wikipedia

Reial Monestir de Santa Maria de Vallbona - Sepulcre de Sança d'Aragon, font:wikipedia

Veure informació Wikipedia Sança d'Aragó i Hongria

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Matrull de Barcelona

Santa Madruina, Matrull o Madrona (morta a Barcelona, 999) va ésser una monja benedictina, suposada abadessa del monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Va ésser venerada com a santa, tot i no haver estat canonitzada, en aquest monestir, tot i que el culte ha desaparegut des del segle XIX. 

Monestir de Sant Pere de les Pueles (anterior a 1909), font:wikipedia

La llegenda apareixia a la Crònica de Sant Pere de les Puel·les, perduda, però transcrita en altres cròniques posteriors. Sembla, igualment, que es va difondre ràpidament, amb diferents versions manuscrites, fins i tot a l'Aragó, el que fa pensar en una difusió oral que tal vegada podria haver estat motiu d'un misteri o acte de teatre religiós que es podria haver representat al monestir.

En apropar-se els musulmans al monestir, l'abadessa es mutilà les orelles i el nas amb un tallador, i les joves monges es desfiguraren el rostre amb llurs pròpies mans perquè els musulmans no les violessin. La llegenda, recollida al segle XV, al Llibre de les nobleses dels reis explica que les monges que van quedar vives, van ésser preses i venudes com a esclaves, essent portades a llocs diversos. Madrui va ésser portada a Mallorca, en condició d'esclava.

Venda d'esclaves

Passats set anys, cap al 992, uns mercaders de Barcelona van anar a Mallorca a comprar cotó; un d'ells, parent de Madrui, va ésser reconegut per aquesta, que passava pel carrer. Ella li explicà la seva història i li demanà que l'alliberés i el mercader, commogut, va voler ajudar-la amagant a Madruina en una saca de cotó de les que havia comprat i deixant-la al vaixell amb el que havien de tornar a Barcelona.

L'amo de Madruina, però, va adonar-se que havia fugit i la va fer cercar. Els soldats inspeccionaren les càrregues dels vaixells que hi havia al port, no fos cas que volgués fugir en un d'ells. En trobar les saques de cotó, per comprovar que no hi hagués ningú amagat, les travessaren amb grans agulles o piques. Madruina fou ferida per quatre o cinc d'elles, però no va moure's ni va dir res, tot i que les ferides eren grans i sagnaven abundosament. Quan els soldats marxaren, el parent li preguntà com estava i ella respongué que era ferida i perdia sang; el mercader féu accelerar la sortida del vaixell per tal de poder guarir Madruina al més aviat possible, quan ja foren fora del port.

En arribar a Barcelona, ja guarida, van portar-la al monestir, on una de les serventes la reconegué i digué a les altres que era l'antiga abadessa Madruina. La comunitat se n'alegrà i volgué que tornés a tenir el càrrec d'abadessa, però Madruina no volgué i continuà com a tal l'abadessa que havia estat escollida, Adelaida Bonafilla. Madrui va actuar de testimoni perquè el comte de Barcelona restituís al monestir els privilegis i terres que havia tingut abans, dels quals, amb la destrucció de l'arxiu, se n'havia perdut la constància. Als sis mesos d'haver tornat, va morir.

Historia

Probablement, la llegenda es va bastir al voltant d'un personatge i uns fets reals, als quals s'afegiren detalls inventats. El fet real va ésser la destrucció del monestir de Sant Pere pels sarraïns de les tropes d'al-Mansur, l'any 985, durant l'abadiat de l'abadessa Ermetruit, que possiblement esdevindrà na Madrui, Matrui, Matrull o Madruina, segons les fons.

Al-Mansur, font:sites.google

La llegenda diu que Madruina va ésser la primera abadessa del monestir, la qual cosa és inexacta, ja que havia estat Adelaida Bonafilla, l'any 945. Algunes fonts diuen que Adelaida fou abadessa també en el període posterior a la destrucció de 985, quan, amb cinc monges més, hi restaurà la vida monàstica, però no s'han trobat proves concloents. Una d'aquestes monges deu haver estat Ermetruit, que al 991 apareix, com a Na Madrui, com a testimoni oral en un judici destinat a refer el patrimoni de la comunitat. Segons la Crònica de Sant Pere de les Puel·les, va morir l'any 999, i aviat va ésser venerada com a santa.

Veure informació Wikipedia Matrull de Barcelona

Més informació fotosdebarcelona.com/elogi-sepulcral-duna-abadessa-del-segle-xii/

Veure més LLEGENDES CATALANES

Escultura L'Eivissenca

"L’antiga plaça del Mercat de la vila d’Horta d’ençà el 1907 es coneixeria com a plaça Eivissa. En clara al·lusió a la seva nomenclatura, el març de 1965 es va col·locar l’estàtua d’una eivissenca realitzada per l’escultor Joan Centelles.

L’arranjament de l’espai-placeta destinat als vianants seguiria les directrius que Parcs i Jardins havia marcat des de la posta en marxa dels concursos d’embelliment amb peces escultòriques, amb la col·locació d’escultures com ara La Ben Plantada o el Nen de la rutlla, i la reactivació a les darreries dels anys 1950 del Zoo de la ciutat, del que passarien a formar part els monuments dedicats a Walt Disney, a La Infància, i a Sant Francesc d’Assís.

L’Eivissenca de Joan Centelles presenta aquell concepte escultòric seguit des dels anys 1920 que emfatitza la massa i el volum evitant el moviment. Formes arrodonides i gairebé mancada d’expressivitat, l’estàtua forma part del repertori temàtic de l’etnografia, completament allunyada de qualsevol missatge políticament inconvenient, és, per tant, una temàtica agradable que evoca el món rural, reminiscència dels vells preceptes noucentistes i de la recerca de la cultura mediterrània."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials:pedra sobre pedestal d'obra vista

 Més informació Enciclopedia.cat Joan Centelles

 Veure més Art Públic Horta Guinardó