Llegenda Santa Pau

Pau era una monja del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Assabentada que el senyor del castell de Santa Pau, llavors amb un altre nom, era molt dur amb els pobres, i no els feia caritat, va decidir de corregir-lo i fer-lo canviar d'actitud.

Castell i poblat de Santa Pau, origen de la llegenda

Acompayada de dues monges més, es presentà al castell i hi trucà per demanar almoina. El senyor, de mala gana, li digué que marxés, que no tenia diners, i la santa li retragué i li digué que tenia moltes riqueses i que li donés només la terra que cobriria el seu mantell. El cavaller rigué i, per treure-se-la de sobre, li digué que accedia al que li demanava la monja.

Santa Pau se'n tragué el mantell i li donà a les dues monges: cadascuna n'estirà d'un extrem i, sense deixar-lo mai, anaren en sentits oposats i estiraren el mantell fent-lo gran, de manera que van arribar a cobrir totes les terres del senyor. En deixar-lo caure sobre el sól, les plantes i els animals que quedaren a sota van morir i les fonts s'assecaren.

El senyor va comprendre que allò era un càstig i va demanar perdó a la monja. Aquesta el comminà que fos compassiu i generós amb els pobres i el mantell tornà a la seva mida habitual, i plantes i animals van revifar. Des de llavors, com a record del miracle, el senyor donà al seu castell el nom de Santa Pau.

Historia

Santa Pau és una figura llegendària, originada segurament per explicar el nom del castell i la vila de Santa Pau. Es tracta d'una llegenda totalment fantasiosa, sense cap fonament històric i amb trets típics del folklore. Segons Joan Amades, la santa era venerada el 24 de gener (probablement per la festivitat, aquest dia, de la Mare de Déu de la Pau), però no figura en cap santoral ni martirologi.

Veure informació Wikipedia Santa Pau

Veure més LLEGENDES CATALANES

Bust a Castelao

"Barcelona té una nombrosa colònia gallega, gallecs que, són avui catalans d'adopció però que mantenen al cor el record del seu lloc d'origen.

Els records i les nostàlgies tenen a veure amb el concepte de "saudade" o "morriña" que, en el fons, no es una altra cosa que l'estima de la pròpia terra. No és estrany, doncs, que els membres de l'Agrupació Cultural Saudade hagin promogut la ubicació, a Barcelona, d'un monument commemoratiu a Alfonso Daniel Rodríguez Castelao (Rianxo, 1896 - Buenos Aires, 1950), l'autor de Sempre en Galiza, llibre de referència del que es podria entendre avui com a galleguisme històric.

Castelao, llicenciat en medicina per la Universitat compostel·lana, ha estat sobretot un polític galleguista amb una sòlida obra escrita i amb una obra pictòrica rellevant en l'àmbit pròpiament gallec.

El noble granit d'O Porriño dóna cos a aquesta escultura barcelonina de Castelao, en forma de bust. S'hi troben les ulleres de sempre, el somriure irònic i el mocador al pit, disposat amb elegància. Manuel Mallo ens fa veure Castelao amb plenitud vital, allunyant la representació d'una visió d'una edat més madura i trista del personatge.

Castelao té així un lloc a la vida barcelonina des d'una evocació plàstica que neix de la "saudade" de tants i tants gallecs que avui viuen a la Ciutat Comtal."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials:granit

Més informació Wikipedia Alfonso Daniel Rodríguez Castelao

font:farodevigo.es

Més informació galegos.galiciadigital.com Manuel Mallo Mallo

font:galegos.galiciadigital.com

Veure més Art Públic Horta Guinardó

Llegenda Perpètua de Gaià

Perpètua va néixer al castell de Gaià, que en prengué el nom, i era filla del senyor del castell. De gran bellesa, va atreure molts pretendents, però ella es volia consagrar a la vida religiosa i els refusà. Un d'ells, molt ric i arribat d'un país llunyà, quedà fascinat per la seva virtut i, malgrat el refús, es quedà a viure prop d'ella, per imitar-la en la seva vida cristiana.

Castell i església de Santa Perpètua de Gaià, font:wikimedia

Quan Perpètua quedà òrfena va repartir el seu patrimoni entre els pobres. El cavaller va fer el mateix i donà la seva fortuna als necessitats. El cavaller tornà a la seva terra per vendre les seves terres i, en tornar, trobà que Perpètua havia ingressat al monestir de Vallbona de les Monges. Quan el cavaller va donar en caritat tot el que tenia se li va aparèixer el diable i li va prometre que li donaria tot l'or que volgués si passats set anys li lliurava la seva ànima. El cavaller va pactar amb el diable, ja que preferia tenir quelcom per repartir entre els desfavorits i ajudar-los.

Quan estava a punt d'acabar-se el termini donat pel dimoni, el cavaller va anar a veure Perpètua al monestir de Vallbona i li explicà el cas. Ella se'n va compadir i l'acompanyà, i quan el diable arribà per endur-se l'ànima del cavaller ella li mostrà la creu i el diable marxà esporugit i amb les mans buides.

El cavaller es féu monjo al monestir de Poblet i la monja visqué a Vallbona i morí en llaor de santedat, essent-hi venerada a la seva mort. El castell prengué llavors el nom actual.

Monestir de Vallbona de les Monges, font:descobrir.cat

Historia

Perpètua de Gaià és una figura llegendària, originada segurament per explicar l'advocació de l'Església de Santa Perpètua de Gaià i donant lloc a una duplicació de personalitat hagiogràfica. En aquest cas, però, es tracta d'una llegenda totalment fantasiosa, sense cap fonament històric i amb trets típics del folklore. Segons Joan Amades, la santa era venerada el 12 de setembre, però no figura en cap santoral ni martirologi.

                  Santa Perpètua de Gaia - Geganta Perpetua i Grallers de Santa Coloma

Llegendes de la Conca de Barberà, font:laconca51.cat

Veure més informació Wikipedia Perpètua de Gaià

Veure més LLEGENDES CATALANES

Medallón a Francisco Moragas

"Francisco Moragas Barret (Barcelona, 13 de diciembre de 1868 a 27 de marzo de 1935) fue un abogado y economista catalán. se especializó en los problemas de previsión y de ahorro y fue Secretario del Fomento del Trabajo Nacional y consejero adjunto de la Mancomunidad de Cataluña.

fuente:La Caixa

Con Luis Ferrer-Vidal y Soler, preparó y fundó la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros en 1904.

En el año 1918, con el precedente en 1915 de los Homenajes a la Vejez, actos de reconocimiento a las personas mayores, y en 1917 de la Obra Maternal, el fundador pudo poner en marcha la Obra Social, un gran proyecto de promoción social dirigido a la dignificación de las personas mayores y de las más necesitadas, así como a la erradicación de enfermedades.

Atender a los ciudadanos más vulnerables, y hacerlo en un entorno de dignidad, fue uno de los objetivos fundacionales de la Obra Social, con un conjunto de iniciativas anticipadoras que abarcaban las principales necesidades sanitarias y asistenciales de la época: el Instituto de la Mujer que Trabaja (1920), la Clínica de Cirugía de Santa Madrona (1921), el Hogar para Mujeres y Niños Enfermos (1922), la Clínica de Medicina (1925), la Clínica Maternal (1928), el Amparo de Santa Lucía (1920), el Instituto Catalán para Ciegos (1921), el Instituto Catalán para la Rehabilitación Física de Mutilados (1922) y el Instituto de Servicios Sociales (1929) son solo algunas de las primeras de estas iniciativas.

Antes de la aparición de los antibióticos, después de la Segunda Guerra Mundial, la tuberculosis era la principal causa de muerte. En 1931, a modo de homenaje a Moragas, que había recibido la Gran Cruz de Beneficencia, ”la Caixa” lanzó una suscripción para crear el Instituto Antituberculoso, que tras la muerte del fundador pasó a denominarse Instituto Antituberculoso Francesc Moragas, considerado el primer centro de investigación biomédica de Barcelona, situado en el Paseo Sant Juan.

Postal del instituto en el Paseo de la República, ahora Paseo San Juan, font:todocoleccion.net

En 1930 recibió la Gran Cruz de Beneficencia y fue condecorado por el gobierno francés.

Moragas murió a los 66 años, el 27 de marzo de 1935, en una habitación de la Clínica de Cirugía del Instituto de Santa Madrona, que él mismo había inaugurado. Los periódicos se llenaron de necrológicas y semblanzas de su persona: «Un hombre sencillo, modesto y trabajador incansable», «Supo ganarse el afecto y el respeto de todos». Su comitiva fúnebre, que salió de la entonces sede central de ”la Caixa” en Via Laietana dos días después, fue multitudinaria y congregó a miles de ciudadanos en el centro de Barcelona. "

Entierro de Francesc Moragas, el 29 de marzo de 1935.
La comitiva, en el momento de salir de la sede central
de Via Laietana, fuente:La Caixa

Ver información Wikipedia Francisco Moragas Barret

Materiales:marbre blanc i bronze

CPVA (CAJA DE PENSIONES PARA LA VEJEZ Y DE AHORROS)  FRANCISCO MORAGAS

Más información Wikipedia Enric Clarasó i Daudí

Enric Clarasó por Ramón Casas, fuente:wikipedia

Llegenda de Galceran de Pinós

Estàtua en bronze de Galceran de Pinós situada a la plaça porxada de Bagà. Fou feta el 1966 per l’escultor Josep M. Companyó, font:rescatsantesteve.cat

El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV havia adquirit un compromís per donar suport al rei de Castella en la conquesta de la ciutat d'Almeria en poder dels sarraïns, una gesta difícil en la qual també comptava amb el suport del rei de Navarra, García Ramírez i del senyoriu de Gènova. En Galceran de Pinós es nomenat almirall de la flota catalana i juntament amb el seu company Sancerní senyor de Sull, marxen a la batalla. Amb tot, varen ser les forces catalanes les que varen aconseguir la victòria i l'entrada en la molt ben defensada ciutat.  

font:http://elrescatdelescentdonzelles.blogspot.com

El comte de Barcelona, com a trofeu, se'n va emportar les portes de l'accés principal, ricament treballades en estil arabesc. Les va traslladar a Barcelona i les va instal·lar al portal de Santa Eulàlia de la muralla nova, és a dir, al final de l'actual carrer de la Boqueria, on tothom quedava bocabadat, és a dir, bocava, d'aquí la denominació de boqueria, una derivació de bocaria.

En la fugida cap al regne de Granada, els moros derrotats varen ser perseguits per les tropes catalanes encapçalades per Galceran de Pinós i el cavaller de Santcerní, que acabarien sent capturats pel rei de Granada, que els va tancar en una presó de la capital.

El pare d’en Galceran, va demanar al compte de Barcelona, que esbrinés, si el seu fill Galceran de Pinós era viu, i quin rescat es demanava pel seu alliberament.

Va partir un missatger del compte a negociar amb els reis moros. Durant el llarg captiveri, el rei de Granada es va assabentar que era un personatge important i va demanar com a rescat : 100 dobles d’or, 100 cavalls blancs, 100 vaques bragades, 100 peces de brocat de Tuir i 100 donzelles verges cristianes. Quan el missatger que portava les noves a la Vila de Bagà, entregà al Baró de Pinós el missatge amb el valuós rescat, tota la baronia es va veure submergida en la pena i la tristor.

El baró de Pinós va vendre part del seu patrimoni per fer front al rescat del seu fill. Va ser relativament fàcil aconseguir els béns materials exigits pels sarraïns llevat de les cent donzelles. Aleshores, els seus súbdits li oferiren aportar les cent noies donzelles d'entre les seves famílies. Així, la família que tenia tres filles n'aportava dues, la que en tenia dues, una; entre les famílies que només en tenien una, es va fer un sorteig per veure a quina tocaria formar part del rescat. Un cop reunit tot el rescat, la comitiva es va dirigir cap a Salou, per embarcar cap a terres de Granada.

font:http://elrescatdelescentdonzelles.blogspot.com

Galceran i el seu company portaven cinc anys de captiveri i, com a fervent devot de sant Esteve, patró de la seva baronia, es va encomanar al sant cada dia per a aconseguir deslliurar-se d'aquella presó. Les seves súpliques foren escoltades i sant Esteve va intercedir per ell, mentre sant Genís ho feia per Santcerní, en ser el patró de la seva parròquia. Mentre dormien, lligats i engrillonats, varen sentir un aire fresc que els va despertar i es trobaven alliberats en una platja desconeguda per a ells. Varen seguir un camí en busca d'algun poble i es varen trobar un grup de gent trista i carregada de paquets que es dirigien cap a la platja. Preguntats per on anaven, aquests els hi varen informar que anaven a carregar el rescat per salvar al seu senyor, el baró de Pinós que estava captiu en mans dels sarraïns. Es varen donar a conèixer i tots van girar cua cap a Tarragona, celebrant el fet.

Placa a la plaça del rescat de les cent donzelles a Bagà

Vitrall de l'església de Sant Esteve a Bagà. Representa l'alliberament dels captius i la trobada amb la comitiva del rescat

En Galceran de Pinós va regalar vestits de color verd i vermell (color de la baronia) a totes les donzelles. I les va fer lliures de remença i a les seves famílies lliures de tributs.

Escut d'armes dels Pinós

Al lloc on varen aparèixer entre Salou i Vila-seca, es va aixecar una capella en honor de la Mare de Déu de l'Ombra, patrona dels presoners. Quan Galceran va veure des de lluny el campanar de l’església de Sant Esteve es va agenollar i va continuar caminant fins arribar a Bagà al costat de la seva família i de tot el poble que va oferir el que tenien com a rescat.

Historiografia

La Llegenda de Galceran de Pinós També es coneix com la llegenda de les cent donzelles. La llegenda està ambientada en l'episodi històric de l'expedició i conquesta d'Almeria en temps de Ramon Berenguer IV, que culminà el dia 11 d'octubre de 1147 i en la qual va participar molt activament Galceran de Pinós, almirall de la flota catalana, enviat pel comte de Barcelona.

Ramón Berenguer IV, font:wikipedia

Sembla que la tradició oral de la llegenda quedà fixada per escrit vers la segona meitat del segle XIV al monestir cistercenc de Santes Creus, lloc de sepultura de Galceran de Pinós. Probablement fou obra del monjo i cronista del monestir fra Bernat Mallol († 1428), el qual seria l'autor del manuscrit més antic que es coneix de la llegenda, el còdex 459 de l'Archivo Histórico Nacional de Madrid, que prové de Santes Creus.

Reial Monastir de Les Santes Creus, font:http://patrimoni.gencat.cat

Tot i això, el 1431, un advocat que representava el gremi dels freners de Barcelona va arribar a Bagà per a obtenir còpia del document que autentificava el miracle realitzat per sant Esteve a Galceran de Pinós. En una sessió realitzada davant de notari Antoni d’Artigavella, l'advocat recollí el testimoni de diversos prohoms de Bagà que asseguraven haver-la sentit dels seus pares i avis, figurant entre aquests el del mossèn Pere Tomic, que afirmà haver-ho llegit en llibres antics i haver vist una pintura a l'església. El mateix mossèn Tomic recollí aquesta narració dins del seu llibre Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona de 1438.

La Llegenda en l'art

El retaule de sant Esteve del monestir de Santa Maria de Gualter (la Noguera), obra del 1385 de Jaume Serra i actualment exposat al MNAC, representa en una escena l'alliberament de Galceran per intercessió del sant -un cop trencades les cadenes- i en la mateixa escena, el benefici derivat que va suposar no haver de lliurar les cent donzelles, que en aquesta pintura assisteixen meravellades al miracle.

Retaule de Sant Esteve Enterrament de sant Esteve / Sant Esteve allibera Galceran de Pinós
Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona, font:monestirs.cat

El retaule de Sant Esteve protomàrtir (Granollers), obra del taller Vergós de 1495, recull el moment en què sant Esteve i sant Genís alliberen els dos nobles catalans de la presó enmig del pati d'una plaça fortificada. Els guardes sarraïns, amb una magrana a l'escut al·lusiva al regne de Granada, tenien "pertorbades totes ses accions", segons el text de la llegenda, i "no pogueren entrar, fins després que lo gloriós sant Esteve havia ja soltat les cadenes del presoner i tret aquell de les dites presons."

Detall del retaule de Sant Esteve protomàrtir (Granollers), font:museunacional.cat

De la darreria del segle XVI o inici del XVII data un tapís brodat de grans dimensions (353 x 356 cm) anomenat El rescat de Galceran de Pinós carregat a bord de vaixells a Salou, prop de Tarragona, avui conservat al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Representa el moment en què Galceran de Pinós i el seu company Sancerní apareixen a la platja de Salou enmig del grup de les donzelles i aturen el rescat quan estava a punt de ser embarcat.

Brodat amb la representació dels vassalls de la Baronia de Bagà carregant al port de Salou els béns per satisfer el rescat de Galceran de Pinós. Segles xvi-xvii. (Foto: The Metropolitan Museum of Art)

La Llegenda a Vila-Seca

Al any 2018 Vila-seca va retrobar la seva llegenda El rescat de les cent donzelles o del rescat de Sant Esteve a través de tres elements: un llibre, una pàgina web i una representació del ball parlat de Sant Esteve.

font:publicacions.urv.cat

Gegants nous de Vila-Seca, Galceran de Pinós i la Donzella

Ball parlat de Sant Esteve a Vila-Seca, font:rescatsantesteve.cat

La importància de la llegenda per a la gent de Vila-seca recau en què el miracle de la llegenda es va produir a la platja de La Pineda, on els protagonistes es troben quan anaven a embarcar al port de Salou. “En el lloc on la llegenda diu que es van trobar, es va fer un monument commemoratiu que li diem el Piló del rescat”.

Piló actual situat a Vila-seca, a l’entrada del Parc de la Torre d’en Dolça pel Raval de la Mar, font:rescatsantesteve.cat

http://rescatsantesteve.cat/

La Llegenda a Bagà

Desde 1990 i per iniciativa de l’Associació Medieval de Bagà més de 100 actors dirigits escenifiquen la Llegenda del Rescat a la plaça Galceran de Pinós o plaça Porxada. Es tracta d'’un espectacle on les diferents arts escèniques (teatre, dansa, cant coral i música), es compaginen per oferir un complex i majestuós muntatge que any rera any assumeix el repte de fer-lo més atractiu i original i poder contribuir, així, al coneixement i difusió de la llegenda baganesa. 

Fragment del Rescat de les Cent Donzelles a Bagà 2013, font:rescatsantesteve.cat

Font de la informació:

Wikipedia Llegenda de Galceran de Pinos

Elrescatdelescentdonzelles.blogspot.com

Veure més LLEGENDES CATALANES