TRESORS a BARCELONA

divendres, 5 de novembre del 2021

Escultura Evocació marinera

"L'aparició d'escultures d'art abstracte al carrer va provocar una sèrie de polèmiques. De fet, ja va esclatar la primera el 1958 quan La catedral, de Josep Maria Subirachs, va obtenir ex aequo el premi San Jorge que atorgava la Diputació de Barcelona, i alguns crítics van manifestar la seva disconformitat. Quan l'Ajuntament de Barcelona va encarregar també a Subirachs un monument mariner va ensopegar amb el rebuig de la Comandància de Marina que no volia que fos col·locat davant del seu edifici. Finalment, l'Ajuntament el va posar davant d'on hi havia l'Institut d'Investigacions Pesqueres, al final del passeig Nacional, avui de Joan de Borbó, i va ser inaugurat el dia de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors, el 16 de juliol de 1960. Encara mesos després, el diari falangista La Prensa demanava que es canviés per una escultura més clàssica, un pescador obra de Miquel Oslé."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona- Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Aquesta obra marca una fita tant en l'evolució de l'obra de l'artista com en la història social de l'escultura catalana.

En l'aspecte formal aquesta peça -que Subirachs comença a projectar el 1958 i acaba el 1960- culmina un procés que l'autor havia iniciat en els seus anys de formació i que el van dur des d'un atenuat noucentisme fins a l'informalisme on el va fer desembocar el treball a Brussel·les entre 1954 i 1956. Evocació marinera, realitzada en bronze, signava l'originalitat i personalitat d'un artista que s'allunyava dels plantejaments més tòpics del moment. Incorporava a l'escultura el tractament de l'informalisme pictòric, treballant la superfície amb gratage i frotage. Aquella forma i aquell tractament marcaran el futur de l'obra de l'escultor.

Però el més significant de l'obra és la repercussió que va tenir a escala de Catalunya. L'any 1960 encara estava en plena efervescència la polèmica entre l'art tradicional i l'art d'avantguarda, o sigui, bàsicament l'anomenat art abstracte. Una obra d'aquestes característiques, col·locada en l'ampli passeig de la Barceloneta que duu a mar, va provocar un fort impacte social. No era la primera obra abstracta que a Barcelona es col·locava en un jardí públic -ho fou Forma 212 del mateix Subirachs, instal·lada en els jardins de les Llars Mundet el 1957-, però era la primera que es veia d'una manera impactant. Així, Evocació marinera va donar origen a una gran polèmica que no va fer altra cosa que donar un impuls més gran a l'art nou.

Curiosament, la peça fou realitzada en el taller que l'artista tenia instal·lat a Madrid, arran els treballs pel Santuari de la Virgen del Camino de Lleó."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona- Art Públic - Francesc Miralles

Materials:Bronze

Autor

Escultor:Josep Maria Subirachs i Sitjar

Més informació:Viquipèdia Josep Maria Subirachs i Sitjar

Més informació:Subirachs.cat

Josep Maria Subirachs i Sitjar, font:matematica.hi7.co

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

dimecres, 3 de novembre del 2021

Escultura Lleida

"Joan Borrell i Nicolau va encarregar-se d'esculpir un dels grups que representaven les al·legories de les diferents províncies catalanes, en el seu cas es va encarregar de Lleida. El conjunt però no és plenament representatiu d'aquesta terra ja que no s'hi inclou cap element propi.

És un grup escultòric amb molts personatges, concretament en trobem cinc, tres dones i dos infants, els quals, en la línia de l'autor transmeten una gran expressivitat i sentiment. Borrell i Nicolau es dedicava sobretot a fer busts, per tant en tractar-se de la representació d'una part detallada del cos calia insistir i detallar molt l'expressió de la cara de les figures. En aquesta expressivitat però no hi ha lloc per a la tensió sinó que les figures transmeten serenitat a través d'un estat de repòs. Les estàtues representades aquí són de cos sencer però de tota manca la recerca de sentiment, tant del cos com de l'ànima hi és present.

Joan Borrell i Nicolau és encara un escultor poc conegut. Present a París va aixecar a Barcelona alguns monuments públics, entre els quals el més conegut és el de Jacint Verdaguer a l'avinguda Diagonal del 1912.

El grup de la plaça de Catalunya correspon a la sobrietat i a l'idealisme que caracteritzen majoritàriament la seva obra, fins i tot els retrats."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Bronze

Autor

Escultor:Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Viquipèdia Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Borrellnicolau.cat

Joan Borrell i Nicolau, font:borrellnicolau.cat

Veure més Art Públic Eixample

Monólit inauguració Passeig Joan de Borbó

"Fita posada per significar la dedicació del fins aleshores passeig Nacional de la Barceloneta a la memòria de Joan de Borbó, comte de Barcelona i pare del rei Joan Carles (La Granja de San Ildefonso, 1914 - Pamplona, 1993). El canvi de nom va ser aprovat el 3 d'abril de 1993, el mateix dia que se celebraven els funerals de Joan a Barcelona, i cinc mesos després els reis s'hi van desplaçar per inaugurar el passeig, que fa frontera amb el mar, concretament el 24 de setembre, diada gran de la Festa Major de Barcelona. La fita, amb el nom del comte de Barcelona, es troba a la banda que dóna a l'aigua i va ser encarregada pels arquitectes municipals Olga Tarrasó i Jordi Henrich, autors de la reforma del passeig."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Aquest monòlit de granit fosc i mida molt humil destaca curiosament d'entre tot el mobiliari urbà, les palmeres i els vaixells, així com de l'edifici de Palau de Mar, que ocupen tot el recorregut visual de la plaça Pau Vila i el passeig Joan de Borbó. S'ubica en un petit i suau turó de lloses des d'on es pot contemplar part del Port Vell i del Maremagnum i, tot i que aquesta competència visual és certament molt potent, la peça se situa lleugera en un emplaçament adequat per a la seva visió -tot caminant o anant en autobús des del Pla de Palau en direcció cap als molls se la distingeix autònomament i clarament. És un exemple clar de la concepció contemporània de monòlit, senzill, compacte, diàfan i plenament incorporat a l'entorn sense interrompre la quotidianitat de l'espai, i ens apropa a un tipus de monument molt humà que no vol sobrepassar ni impressionar l'espectador. És un gràcies planer i sobri.

El pare de l'actual rei va morir quan el carrer encara s'estava construint, de manera que el monòlit no és posterior a la creació d'aquesta via; la seva perfecta ubicació ens ho corrobora. Tampoc no és casual que aquest carrer i el monòlit portin el nom d'aquest personatge si pensem en la vinculació que la família reial manté amb les activitats marítimes i esportives."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Carles Poy i Clara Renau

Materials:Granit

Passeig de Joan de Borbó Comte de Barcelona

Autor

Disseny:Olga Tarrasó i Jordi Henrich

Més informació:Wikipedia Olga Tarrasó

Més informació:Arquitecturacatalana.cat Olga Tarrasó

Olga Tarrasó, font:arquitecturacatalana.cat

Més informació:Jordihenrich.com

Més informació:Arquitecturacatalana.cat/ Jordi Henrich i Monràs

Jordi Henrich i Monràs, font:ucr.ac.cr

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

dissabte, 30 d’octubre del 2021

Rosa dels Vents

Vent Gregal

"L'alemany Lothar Baumgarten va optar per clavar a terra les lletres dels vuit vents de la rosa tradicional a la plaça de Pau Vila, en una obra una mica dispersa. La millor manera de veure l'obra és des d'algun lloc alt. Les lletres es mostren disperses per tota la plaça, incloent-hi els vials."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"El qüestionament dels discursos ideològics occidentals assenyala la crisi cultural que vivim aquests últims anys i, allò que és més important, redefineix quin és l'espai polític que l'art pot i s'ha d'apropiar. L'envergadura d'aquesta redefinició és enorme i profunda, ja que té cura de la reordenació de les nostres sensacions i pensaments, o dit d'una altra manera, del redescobriment de la relació actualment, i per segles, pervertida entre la nostra cultura i la naturalesa.

L'obra de Lothar Baumbarten té a veure, des dels seus començaments, amb aquest gran drama, i més concretament, amb l'agressiva relació entre cultures dominants i colonitzadores, d'una banda, i aquelles altres perifèriques i sotmeses, de l'altra. Precisament, és en les imatges i en la seva intricada relació amb el llenguatge on aquella agressivitat es fa més subtil i eficaç. Baumgarten fa ressaltar aquest fet des de dins, tot distribuint imatges, objectes i noms en espais específics mitjançant una poètica subversiva, però, de cap manera pamfletària.

A la Plaça de Pau Vila, al voltant dels antics dipòsits, Baumgarten ha distribuït al terra la rosa dels vents catalana. Les cultures socialment cohesionades, però sense Estat, i amb un marcat caràcter pre-renaixentista, com ho és la catalana, tenen un particular sentit per ell i per al seu tarannà regenerador, d'aquí que subratlli plàsticament la mediterraneïtat històrica com a valor fonamental."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Gloria Moure

Materials:Ferro colat

Vent Llevant

Vent Migjorn

Vent Tramuntana

Vent Ponent

Autor

Escultor:Lothar Baumgarten

Més informació:Viquipèdia Lothar Baumgarten

Lothar Baumgarten, font:villamassimo.de

Més informació:Viquipèdia Rosa dels Vents

Rosa dels Vents

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Mural Barceloneta

"L’any 1954 es va acabar de construir un edifici de planta i sis pisos més àtic al número 43 del passeig de la Barceloneta, que aleshores s’anomenava oficialment paseo Nacional i tenia tapada la vista al mar per uns grans magatzems que van ser enderrocats poc abans dels Jocs Olímpics de 1992. Era el primer edifici d’habitatges que projectava l’arquitecte José Antonio Coderch de Sentmenat i va fer-ho amb la col·laboració de Manuel Valls Vergés per encàrrec del promotor, el Montepío de la Caja de Previsión de la Marina Mercante Nacional.

Va ser una obra absolutament revolucionària per a l’època en que es va començar a construir, corresponent a l’any del Congrés Eucarístic Internacional, quan dominava encara la rigidesa de línies de postguerra. La façana, que fa cantonada amb els carrers del Mar i Almirall Cervera, es caracteritza per les persianes de lames fixes que la recobreixen completament i dos baixants verticals de ceràmica vidriada color siena que es prolonguen més amunt del terrat per cobrir les sortides de fums.

Acabada la construcció, els arquitectes van encarregar a Josep Guinovart, que aleshores tenia 26 anys i acabava de tornar d’una estada de mig any a París becat pel Institut Francès, la decoració de la paret de l’escala d’entrada amb una pintura mural. Guinovart va triar un tema que guarda una estreta relació amb el barri on es troba i amb les finalitats del promotor, ja que malgrat el caràcter abstracte de l’obra s’hi distingeix clarament un far al mig i un vaixell que sembla en situació de naufragi en l’extrem més proper a la porta d’entrada, separats per diverses formes de tons blavosos que representen l’aigua del mar en moviment. És una de les seves primeres pintures murals no figuratives, corresponent a la mateixa època i estil de les que va fer a l’interior del teatre de les Llars Mundet.

L’edifici és inclòs al catàleg de patrimoni arquitectònic de Barcelona amb l’identificador número 18 i el màxim nivell de protecció (BCIN o A). En la descripció de l’edifici, el catàleg assenyala que es tracta d’una “peça espectacular de gran innovació que va merèixer un gran reconeixement internacional i que inclús avui continua essent un exemple poques vegades igualat”. En les limitacions posades a intervencions posteriors es fa l’advertiment que “en els elements comuns –vestíbul i escala— s’hauran de respectar tots els trets compositius originals i les peces originals”.

Amb el pas dels anys, el mural de Guinovart es va anar deteriorant progressivament, sobretot en la part més baixa, ja que no va ser protegit de cap manera ni s’ha va fer cap feina de conservació o restauració. S’ha anat apagant el cromatisme original i les humitats, els esquitxos de la neteja dels graons i el fregament dels qui pugen i baixen per l’escala han fet la resta. El despropòsit màxim va arribar quan l’estiu de l’any 2011 la comunitat de veïns va fer posar un passamà i un interruptor per obrir la porta mitjançant regates i forats realitzats directament sobre la pintura mural. La intervenció municipal instant els veïns a eliminar els elements afegits i a restituir la pintura al seu estat original, portant-hi a terme una restauració, no ha donat encara, en el moment de redactar aquestes ratlles, cap resultat."