TRESORS a BARCELONA: Escultura Creuament

"Mitjançant la tensió entre estructures, Elisa Arimany crea una metàfora, un símbol de la tensió que hom experimenta en el seu dia a dia. El concepte “dicotomia” és present en cada una de les seves obres: el immobilisme i la vitalitat, l’opressió i la llibertat, que la persona manté amb la societat, amb la família o inclús amb ella mateixa. L’expressió per mitjà de materials purs i simples li serveix com a mecanisme d’autoanàlisi, malgrat no n’extregui una interpretació concreta. Les seves peces adquireixen la dimensió d’obres obertes, és a dir, on els conceptes vitals i els materials es manifesten per aconseguir una dimensió humanista de l’obra d’art. Creuament (1990) és un clar exemple de l’estil d’Arimany: dues estructures rígides que se sostenen i al mateix temps s’oprimeixen, sotmeses a la petita estructura de pedra, la qual actua com a element equilibrador. El diàleg entre materials on l’element “perdedor” és el més natural (entre la pedra i la ceràmica, segons Arimany, l’única diferència és que la primera està cuita per la naturalesa). No obstant, la intervenció de l’artista és mínima, es limita a donar-los-hi energia mitjançant la combinació, sense dominar-los. La seva obra es caracteritza per la valoració dels materials, per la qualitat del disseny, per la riquesa de l’acabat i per la seva vocació, en els seus treballs de caràcter artesanal, d’atorgar-los sentit simbòlic. D’aquí la seva afirmació: “Voldria expressar la meva manera de veure el món i no tinc prou paraules. És per això que, humilment, ho haig de fer amb fang, pedres o ferro”.

Malgrat la rigidesa dels materials utilitzats i la duresa de les seves formes, l’obra es presenta a l’espectador com una escultura dinàmica, que cal contemplar des de diferents punts de vista per apreciar com s’integra en l’entorn. Un altre aspecte important a destacar és la semblança, quasi buscada, de les bigues de ferro que conformen la coberta d’aquest espai i el material amb el que l'artista treballa. Aquesta semblança contribueix a reforçar la integració de l’obra en l’espai. La dicotomia que Arimany busca en l’obra és un símbol perfectament aplicable al lloc on se situa l’escultura, així doncs, immobilisme i vitalitat, són dues situacions que es poden trobar en aquest espai i que, al mateix temps, l’autora aconsegueix expressar a partir de materials purs i simples."