dimecres, 29 de març del 2023

Obra Caminar en cercles

 

"El dia de sant Jordi de l’any 1997, pel matí, un grup de persones despertaven la curiositat dels veïns del carrer de Tenerife en aplegar-se entorn d’un triangle de gespa al peu dels penya-segats que baixen des del cim del Turó de la Rovira. El lloc era al davant d’on des de feia molts anys hi havia el camp de futbol del Baronense, l’equip del barri (Can Baró) i l’ajuntament hi havia fet un mínim arranjament en fer-hi una pista poliesportiva descoberta amb paviment de ciment i tres pistes de petanca.

Però aquelles persones aplegades cerimoniosament no inauguraven cap instal·lació esportiva sinó una mena d’escossell: un gran anell de panots corrents de vorera aparentment preparat per a que s’hi plantés un arbre al mig, però no hi havia cap arbre. En una placa al seu costat s’hi llegia “Circular en circular, Thaïs Rovira Pérez, Ajuntament de Barcelona, districte d’Horta Guinardó”. No tots s’adonaven que a partir d’aquell moment comptaven al barri amb una nova peça d’art públic.

L’anell de panots segueix allà mateix, ben conservat. Fa molt anys (ben bé des del 2003) que la placa explicativa ha desaparegut, potser per una bretolada o perquè se la va endur un traficant de metalls usats. Està construït amb panots de la casa Escofet dels que es fan servir habitualment per a pavimentar les voreres, d’un model que va escollir personalment l’autora. Una rajola de 15 x15 dividida en quatre pastilles. El dibuix és una mica diferent del que hi ha als panots de les voreres properes del carrer Tenerife, ja que dintre de cada pastilla no hi ha el cercle que sí tenen aquestes. Originalment el color era més beig, però amb els anys ha anat agrisant-se.

El diàmetre del cercle exterior fa quatre metres, i l’interior un i mig. En el cercle interior hi ha gespa, com n’hi ha tot al voltant del cercle exterior. S’emmarca en un gran triangle de gespa en el que hi ha plantada també una olivera, ben separada de la peça d’art públic. Cal dir que, quan es va inaugurar, la meitat d’aquest triangle, en el tros on hi havia l’obra, es va deixar sense gespa, que hi ha anat creixent amb posterioritat, abrigant l’escultura.

A la resta de la plaça sense nom on es troben les pistes de petanca i el poliesportiu hi ha un parell d’espais més amb gespa, i força arbres. El terreny que queda lliure serveix d’aparcament per als usuaris de les instal·lacions esportives i els veïns de les cases del voltant. Entre la pista poliesportiva i les pistes de petanca hi ha un pas d’accés als gratacels que als anys seixanta va construir allà la Cooperativa Graciense de Viviendas. A la part de dalt, les parets verticals, ara plenes de vegetació gràcies a la cura del servei de Parcs i jardins, i més amunt encara, on acaba el carrer de Tenerife, més parets verticals en les que es veu el característic pont de Muhlberg i, al cim , el que des de la primavera del 2011 és el parc temàtic dels canons antiaeris del Turó de la Rovira.

L’autora d’aquesta peça d’art públic és Thaïs Rovira Pérez, actualment professora d’art a l’Escola del Treball i l’any 1997, quan va fer aquesta peça, una jove artista que començava a obrir-se camí. Havia passat els primers trenta anys de la seva vida en els blocs de la Cooperativa Graciense situats precisament al costat de la plaça on s’ha posat la seva obra. La tenia pensada durant els seus estudis a l’escola de Belles Arts i va oferir-la al districte d’Horta Guinardó, que va acollir bé la idea i en va portar a terme l’execució. Ella la descriu com una obra conceptual que vol representar la vida dels humans, sempre donant voltes allà mateix, caminant per tornar al mateix lloc. Per això va triar panots de vorera. De fet, el significat de l’obra s’entén molt més amb el títol en català “Caminar en cercles” que no pas amb l’original castellà (“Circular en circular”). Assegura que l’obra, malgrat el seu caràcter conceptual, ha estat ben acceptada pel veïnat. “Hi ha qui l'ha batejat com el Donut", explica, “i els nens petits hi donen voltes amb la bicicleta. Mai ha estat pintada de grafits ni trencada, l'han respectada”. L’únic dany que ha sofert és la desaparició de la placa explicativa. En el moment de la inauguració es va repartir un fulletó pel barri en el que s’explicava l’obra amb aquestes paraules: “Els panots de les voreres no són res per separat, només funcionen si s’ajunten l’un al costat de l’altre creant llargues vies que arribarien a l’infinit. No es solapen ni tampoc es multipliquen, senzillament es repeteixen formant un gran entramat harmònic”.

A l’acte d’inauguració, el 23 d’abril del 1997, hi va assistir, a més de l’autora, Desideri Díaz, historiador d’Horta i en aquells moments vocal de Cultura del consell de districte."

 

"La intervenció de Thaïs Rovira en una zona enjardinada d’Horta, proposa una connexió amb la ciutat, l’espai urbà del trànsit, de l’anar i venir, per suggerir una aturada en aquest tràfec quotidià i convidar a la reflexió, a l’aturada, a la calma.

Circular en circular està feta amb panots de color gris –els mateixos que es poden trobar en altres zones urbanitzades-, peces quadrades de 0,15m de costat.

Es tracta d’una única tira circular de panots d'1,5 metres d’ample, amb un espai interior d’un metre diàmetre amb gespa, de manera que el conjunt arriba als 4m de diàmetre.

Els panots són unes plaques pensades per composar les voreres de la ciutat, són de materials resistents a les fractures i amb gran adherència, estan pensats per suportar el tràfic de persones diari d’una gran ciutat. En l’àmbit de la ciutat, els panots estan disposats en les voreres rectilínies dels carrers que connecten amb altres carrers i que configuren múltiples interseccions i direccions amb diferents segments i ziga-zagues.

Thaïs Rovira fa servir precisament aquests elements pensats i dissenyats per delimitar el nostre entorn quotidià, aquestes guies a l’estructura humana de l’espai, que defineixen i segons la decoració també categoritzen els llocs de la ciutat o en separen les zones per usos i les conceptualitzen, per una funció diametralment oposada: Posa la invariabilitat del cercle en tensió amb el moviment normatiu de la ciutat.

Rovira dissenya una petita via circular que està pensada per no anar enlloc en l’espai físic, sinó que concentra tot el potencial en un moviment circumferencial que empeny cap a l’interior.

En un triangle de gespa i prop d’una olivera, l’anell de panots planteja un exercici d’ordre espiritual, un respir de la voràgine urbana de la gran ciutat. És una obra de dimensions no gaire grans, que no s’imposa com un monument sinó més aviat gairebé com un joc, un joc de carrer, com podria ser una xarranca, una tradició popular que en diferents cultures pren diferents formes: circular, quadrada, en espiral o en forma de creu. Només que no és pintada ni provisional sinó construïda i permanent.

El cercle de Thaïs Rovira ens proposa un caminar per tornar al mateix lloc però havent produït un canvi interior. És un trajecte mental, introspectiu, més que no pas una via per anar a un lloc determinat en l’espai geogràfic. Se’n deriva una lectura crítica a la veritat única de la norma.

Aquesta referència al caminar la conserva el títol de la peça en català, Caminar en cercles, mentre que no és al·ludida tan clarament en la versió castellana Circular en circular.

Caminar en cercles és el que fem quan pensem, però és també el que fem quan ens desorientem. La consciència també progressa en cercles, així com el pensament místic.

Precisament un dels pensadors místics més reivindicats en l’actualitat, Pierre Teilhard de Chardin, va desenvolupar un dels enfocaments més creatius de la mística en els temps moderns. Aquest enfocament deriva d’una trobada entre el coneixement científic i la fe, entre el desig de coneixement de la Terra i de Déu. Reuneix tres aspectes, el psicològic, el científic i el de la tradició religiosa. El procés per penetrar en aquest coneixement, que queda perfectament descrit en un assaig que titula “El nucli místic”, descriu les cinc etapes del seu viatge místic al cor de Déu com a cinc cercles en forma d’espiral: el cercle de presència, el cercle de la coherència, el cercle d'energia, el cercle d'esperit i el cercle de la persona (Duffy 2014). L’espiral en aquest cas aporta la idea d’un desplaçament, perquè el moviment en cercles pot derivar en moviments en espirals quan es produeixen petites translacions.

La investigació del professor Nico Israel, expert en literatura, també parteix de Teilhard de Chardin per interpretar aquestes figures místiques en relació amb les situacions geopolítiques en moments específics, com els vincles, exposats per Smithson, entre la retòrica de l’exploració americana i els atacs amb napalm al Vietnam (Israel 2015). De fet, Israel interpreta la proliferació d’espirals que es produeix en obres d’art dels anys 1990 del segle XX, quan el post-modernisme comença a declinar, com un posicionament crític dels artistes respecte de la cultura dominant. Ho veu com una actitud de resistència, tant a nivell formal com conceptual.

En el cas de Circular en circular de Thaïs Rovira, el cercle roman perfecte i tancat, però alhora té la voluntat de fugir de les limitacions i constriccions de la norma i de les funcions establertes. Convida a un espai de reflexió, i aquest és sempre un espai potencial per a la crítica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Mercè Alsina

Materials:Panot



Autor

Escultora:Thaïs Rovira

Més informació:Thaisrovira.wordpress.com

Thaïs Rovira, font:Thaisrovira.wordpress.com

 


Veure més Art Públic Horta Guinardó


dimarts, 28 de març del 2023

Font de la Plaça Castellana

 

"Durant molts anys hi hagué un tram de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, al peu dels gratacels de la Cooperativa Graciense, que era un desordre urbanístic i de trànsit. L'ocasió olímpica va ajudar a refer l'espai mitjançant un estany de notables dimensions partit en dues parts per un mosaic de colors vius, obra de la ceramista Maria Àngels Domingo, que signa com Madola. L'obra es va gestar al llarg de cinc anys, del 1986 al 1991, i va ser duta a terme per l'arquitecte municipal Jordi Ferrando que, en la descripció de l'obra, emfatitzava que "la peça ovalada central, amb dues fonts separades per un relleu ceràmic entremig, esdevé l'element que centralitza l'atenció i adquireix el caràcter d'autèntica illa". La inauguració de la plaça de la Font Castellana va tenir lloc el 20 de juny de 1992."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"La Font de la plaça Castellana és una original escultura que fusiona l'urbanisme i els recursos plàstics de la ceràmica. Es tracta d'una obra que s'integra perfectament en el teixit urbà que va ser ofert a la ceramista Madola, que va proposar una superfície de diferents tractaments, colors i relleus per cobrir l'espai rodó de la plaça, aconseguint com a resultat una de les escultures més singulars de la ciutat. La dificultat que suposava crear una peça de ceràmica per a una zona delimitada per una rotonda va ser superada incorporant l'escultura a la plaça. Les dimensions de l'espai no van impedir tampoc que l'obra mantingués la delicadesa que caracteritza les peces de ceràmica, que normalment es treballa amb mides més reduïdes. Madola va recórrer al blau, que en combinació amb els colors de cel i de l'aigua crea una simfonia de blaus, i va imitar la tècnica del trencadís, de gran tradició a Barcelona. Una proposta que a més juga amb l'horitzontalitat, de manera que no es pertorba en cap moment la visió del tràfic rodat o dels vianants."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Daniel Giralt-Miracle

Materials:Ceràmica i aigua






Vista aèria de la font:Ajuntament de Barcelona

Autor

Disseny i execució de la ceràmica:Madola

Arquitecte:Jordi Farrando

Més informació:Viquipèdia Madola

Madola, font:Viquipèdia

 

Més informació:Arquitecturacatalana.cat/autores/jordi-farrando-sicilia

Jordi Farrando, font:arqa.com

 
Veure més Art Públic Horta Guinardó

 

 

divendres, 24 de març del 2023

Escultura Els Mistos

 

Match Cover

"Una de les escultures olímpiques més populars, tot i la seva col·locació en un paratge desolat de la Vall d'Hebron, al davant de la reconstrucció del Pavelló de la República Espanyola a l'Exposició de París del 1937, que és la seu del Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona i acull, des de l'any 2000 una reproducció del Gernika de Picasso en el mateix lloc on estigué l'original.

És una obra molt característica de l'estil de l'autor, el nord-americà d'origen nòrdic Claes Oldenburg, que signa aquesta obra conjuntament amb la seva esposa, Coosje van Bruggen. L'estil de l'autor es basa en el sobredimensionament d'objectes quotidians i en aquesta ocasió es tracta d'una cartereta de mistos, el més alt dels quals, de 20 metres d'alçada, representa estar encès, mentre que els altres quatre es troben doblegats.

Forma part del lot d'encàrrecs municipals a escultors de prestigi internacional. En aquests encàrrecs realitzats en vigílies dels Jocs Olímpics van tenir un paper important el català Xavier Corberó i el galerista de Nova York Joseph Helman. L'escultura d'Oldenburg i van Bruggen és una de les tres que van anar a parar a l'àrea olímpica de la Vall d'Hebron, juntament amb les de Susana Solano i Eudald Serra. Va costar 57 milions de pessetes. La seva popularitat ha arribat a l'extrem que ja figura, fins i tot en guies i fulletons impresos, com a "Monument al misto".

El matrimoni Oldenburg va enviar una maqueta del projecte per participar en un simposi sobre projectes de Barcelona que va tenir lloc a l'Institut Espanyol de Nova York l'abril de 1987, i dos mesos després arribaven a un acord per a la seva realització. Van triar els colors groc i vermell perquè lligaven amb els mistos i també perquè, com expliquen ells mateixos, "són els colors que es troben a la bandera catalana". Amb l'arquitecte Xavier Nieto, que treballava per a Corberó, van pensar a posar un restaurant sota el monument, però després la idea va ser desestimada. L'escultura es va començar a fer el 1991 al taller Tamansa, situat fora de Barcelona. Va ser inaugurada, conjuntament amb altres dues de la zona olímpica de la Vall d'Hebron, les de Susana Solano i Eudald Serra, el 2 d'abril de 1992."

 

"Les escultures Mistos s'han convertit en un símbol del districte d'Horta-Guinardó. Són obra de Claes Oldenburg i de Coosje van Bruggen, col·laboradora seva des de 1976. Els seus materials preferits són la fibra de vidre, l'epoxi, el plàstic, el poliuretà i l'alumini.

L'any 1956, Oldenburg, després d'haver estudiat a Yale, s'instal·là a Nova York i entrà en contacte amb Jim Dine i Allan Kaprow, uns dels pares dels happennings i les performances, i en aquest moment comença a interessar-se per objectes trobats iniciant una sèrie d'objectes en cartró, guix i paper maixé. A aquests objectes els seguiran les escultures toves, per realitzar posteriorment objectes durs (aliments, cigarrets, llapis de llavis, etc.) de grans dimensions, fets a escala gegantina, als quals presenta com els nous herois de la civilització contemporània.

Es poden admirar obres monumentals al Morese College de la Universitat de Yale (Lipsctick, 1969-1974), als jardins de la PepsiCo a Purchase, Nova York (Trowel I, 1971-1976), al centre Square de Filadelfia (Clothespin, 1976), i des del 1982 podem citar entre d'altres les situades als Central Gardens de Middlesbrough, Anglaterra (Bottle of Notes, 1993), a la Bethlehemkirch-Platz, Berlín (Houseball, 1996), a la plaça Cadorna de Milà, (Needle, thread and Knot, 2000), sense mencionar les realitzades per a la Fundació Solomon R. Guggenheim i altres institucions privades.

Les cinc peces que formen la sèrie Mistos són un clar exponent de les seves idees sobre la renovació del concepte d'escultura pública. Hem de posar en relleu que Oldenburg i Van Bruggen es basen en la inèrcia de la institució in situ, en els seus referents culturals i socials i que l'adherència de les seves peces a l'ambient no és mimètica sinó que estimula la lliure interpretació. Què ens volen dir amb aquests mistos? Un d'ells està encès i al seu davant es troba el Pavelló de la República. Ens vol dir que hem de mantenir la flama?, o senzillament fa una crítica a les prohibicions de fumar que s'estén com el foc per tot arreu?. També, tenint present la seva adscripció al Pop Art podríem fer referència a una crítica a la societat de consum, ja que no hi ha res més efímer que un llumí. Podem ser més benvolents i pensar senzillament en la flama olímpica.

És evident que el discurs de la parella gira entorn dels binomis escultura/arquitectura, tradició/innovació, i la relació de les obres amb la ciutat i el seu entorn urbà. És evident la intenció de transformar el paisatge urbà per mitjà d'objectes d'ús quotidià que formen part de la cultura popular. Oldenburg és un dels grans representants del Pop Art i segons les seves pròpies paraules és partidari d'un art lligat directament a la vida; un art que pot ser pesat, tosc, dolç, agre, i estúpid com ho és la vida mateixa."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Inmaculada Julián

Materials:acer, alumini, resina amb fibre de vidre pintada amb esmalt de poliuretà










 


Autor

Escultor:Claes Oldenburg, Coosje Van Bruggen

Més informació:Viquipèdia Claes Oldenburg

Claes Oldenburg, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Coosje van Bruggen

Cooje Van Bruggen, font:dsmpublicartfoundation.org

 

Veure més Art Públic Horta Guinardó

 


Escultura Forma i Espai

 

"També anomenada "Construcció", forma, amb el "Dime, dime querido" de Susana Solano i els "Mistos" de Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen, un trio d'escultures olímpiques a l'àrea de la Vall d'Hebron posades el 1992. Aquesta d'Eudald Serra, al peu de les instal·lacions esportives, en la unió dels carrers Coll i Alentorn i Martí Codolar, davant el camí de Sant Genís a Horta, està formada per dos arcs d'acer que volien ser un pòrtic que donés la benvinguda als atletes i visitants olímpics. Tot i que ja era posada al seu lloc el febrer del 1992, no es va inaugurar oficialment fins al 2 d'abril següent. L'obra va costar quasi nou milions de pessetes incloent-hi l'execució i els honoraris de l'artista."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas


"Aquesta obra monumental d'Eudald Serra (Barcelona, 1911-2002) fou construïda especialment el 1992 per emplaçar-la a l'àmbit esportiu de Montbau, un dels àmbits de la Seu Olímpica. És el desenvolupament d'un precedent del 1966, designat aleshores Projecte de monument que, en unes dimensions més reduïdes, potser era una al·lusió a la força i elasticitat del brau.

En la versió del 1992 l'obra, ara designada molt apropiadament Forma i Espai, adquireix un impressionant impacte que s'aferma a l'indret i com un tòtem dóna sentit a aquell paisatge urbà d'àmplies avingudes i de grans turons i valls, tot plegat resultat de la planificació olímpica de l'indret. El conjunt, d'acer corten, s'obre en un ample semicercle determinat per tres puntals i definint tres nivells, el de base, amb arc i llinda, el paral·lepípede corbat, rigorós i ben escairat a la part superior, i el cim o testa, que s'aixeca vigorós enfondint el cel, tot desplegant les seves antenes. Però en cap moment no és una simple estructura metàl·lica. D'aquest entaulament central es desprenen signes de conjunció i disjunció de formes i funcions, tant vers les parts inferiors -o potes- com vers la superior -o testa-, amb indicacions, a més, incisives i al·lusives a les tensions de les que el conjunt escultòric en vol donar la impressió, i ho aconsegueix. Sengles forats circulars en els extrems proclamen el crit de l'estructura i invitenque cadascú procedeixi a la lectura que li sigui més adient, perquè l'obra, malgrat la seva monumentalitat i la lleugeresa fèrria de les bases, tanmateix ofereix al visitant l'aixopluc de l'ombra quan aquesta esdevé intensa a causa dels forts raigs solars. Hi és present, doncs, un fet humà càlid.

Sabem que Eudald Serra fou deixeble d'Àngel Ferrant, escultor de pregona profunditat creativa que, tanmateix no s'amagava de proclamar que "per damunt del que es vol fer hi ha el que es fa sense voler". És, doncs, tot plegat, una escultura gens convencional, amb buits i plens, pensada geomètricament i sentida per donar satisfacció a la sensibilitat humana, perquè vagi més enllà de la forma."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Arnau Puig

Materials:Acer corten






Autor

Escultor:

Més informació:Viquipèdia Eudald Serra i Güell

Eudald Serra i Güell, font:eudaldserra.com

 

 Veure més Art Públic Horta Guinardó

 


dijous, 23 de març del 2023

Escultura Dime, dime, querido

 

"Situada a prop dels "Mistos" de Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen, a l'àrea olímpica de la Vall d'Hebron, forma part del mateix lot d'encàrrecs municipals fets amb motiu dels Jocs de 1992. Amb els "Mistos", va servir per donar un toc d'art a un espai força inhòspit en el moment que acabava de ser urbanitzat. Tanmateix, la popularitat se la va endur l'obra d'Oldenburg, molt més acolorida i lluminosa que aquesta tan austera de Susana Solano. Un dels trets més atractius de l'escultura és la diversitat de formes que ofereix als ulls del vianant segons l'angle d'observació que adopti. L'obra va costar 14 milions de pessetes incloent-hi l'execució i els honoraris de l'artista.

Es va concebre inicialment per a la plaça Llucmajor per al lloc que havia de ser el vestíbul d'entrada al parc de la Guineueta, però finalment va anar a parar a un dels espais olímpics, el de la Vall d'Hebron."

 

"Una complexa trama d'aspectes conflueix en aquesta obra de Susana Solano, una de les primeres que concep per a l'espai públic l'any 1986 i que no va poder ser duta a terme fins sis anys després. Un poderós recipient arquitectònic elevat entra en fricció amb una inquietant modulació d'aigua que cau vertiginosament en picat des de dalt, dominat tot aquest sistema de relacions per una fosca memòria sensorial femenina.

L'obra empra, com és habitual en la seva escultura, el doble joc alhora de construcció tancada i oberta com a metàfora de la idea de trànsit i d'irrevocable flux que marca l'existència humana. I recolza particularment en l'efecte aquós, orgànic i en cascada, com moltes obres seves de finals dels anys vuitanta, amb què tendia a manifestar la imatge brutalista del nostre esdevenir.

L'artista connecta amb una memòria col·lectiva de l'ésser que fa emergir plaers i conflictes, exaltacions i col·lisions emmagatzemats en el nostre interior. Aquesta obra, acollidora en el seu espai baix, al mateix temps que impenetrable en la seva part alta, hermètica i a la vegada comunicant, que d'un costat es replega sobre si mateixa i de l'altra s'obre generosa al camí on està ubicada, expressa amb rotunditat i des de la seva total dissimetria de plans i significats estructurals, els desequilibris i desassossecs, les plenituds i les carències, de la condició humana de tots els temps."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Blanch

Materials:Acer corten






Autor

Escultora:Susana Solano

Més informació:Viquipèdia Susana Solano

Susana Solano, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Horta Guinardó