"El 6 de desembre del 2010, 32 aniversari de la
Constitució, es van acabar les obres de reconstrucció de les quatre
columnes que la dictadura de Primo de Rivera havia fet retirar del
recinte de l’Exposició Internacional de 1929 poc abans de la inauguració
del certamen. L’endemà, 7 de desembre, es van retirar les bastides.
L’acte oficial d’inauguració es va fer quasi tres mesos més tard, el 27
de febrer del 2011.
Les columnes formaven part d'un projecte
d'urbanització de la muntanya de Montjuïc, realitzat per Josep Puig i
Cadafalch, amb l'objectiu de celebrar una exposició el 1917 per
promocionar l'electricitat com a font d’energia. Aquesta Exposició
d'Indústries Elèctriques va ser una idea del líder de la Lliga
Regionalista, Francesc Cambó, i del líder radical Pich i Pon, que no es
va arribar a realitzar però va servir per establir les bases, a
Montjuic, de l'Exposició Internacional del 1929. Cambó i Pich i Pon
compartien la defensa dels interessos estrangers en el procés
d'electrificació català i la capacitat d'influir en les decisions
municipals de la segona dècada del segle. Cambó estava interessat en el
projecte com a advocat vinculat a la Société Financière de Transports et
d'Enterprises Industrielles (SOFINA), molt relacionada amb l'AEG, que
va tenir una intervenció decisiva en tot el procés d'electrificació
català. Pich i Pon i el Partit Radical estaven també molt compromesos en
la defensa dels interessos del capital estranger a les companyies
elèctriques de Barcelona, com ho demostra la concessió de l'enllumenat
públic feta el 1911 per l'Ajuntament radical a Barcelonesa de
Electricidad, controlada per l'AEG, després d'un viatge que Lerroux va
fer expressament a Barcelona per parlar amb els representants d'aquesta
empresa. Els interessos, sobretot de financers estrangers, que van
participar en la construcció de les centrals elèctriques del Pirineu i
de la xarxa de distribució, i també en l'electrificació dels tramvies de
Barcelona, són un element clau per entendre les transformacions a la
ciutat de Barcelona durant el primer terç de segle. No és casualitat que
el marquès de Foronda, director de la companyia de tramvies de
Barcelona entre 1902 i 1931, fos designat també director de l’Exposició
Internacional de 1929 a Montjuïc.
El 4 de maig de 1913, representants dels interessos
de les empreses relacionades amb la nova energia elèctrica van reunir-se
al Foment del Treball per estudiar maneres de promocionar-ne el consum.
Es va pensar a fer una exposició i es va elegir un comitè promotor
presidit pels regidors de l'Ajuntament Joan Pich i Pon i Francesc Cambó.
Set mesos més tard, l'Ajuntament de Barcelona va
assumir plenament el projecte i va aprovar els estatuts. El 17 de març
del 1914 l'Ajuntament, amb majoria radical que en determinats assumptes
comptava amb la col·laboració de la Lliga, va decidir la celebració al
cap de tres anys de l'Exposició d'Indústries Elèctriques al mateix temps
que una altra Exposició Nacional de Productes. Aquesta decisió es
prenia tres mesos abans de l'assassinat de Sarajevo que va desencadenar
la Primera Guerra Mundial i quinze dies abans de la constitució de la
Mancomunitat de Catalunya.
L' acord municipal va quedar sancionat per un Reial
Decret pocs mesos més tard. Aquest decret governamental declarava
d'utilitat pública els terrenys de Montjuic i autoritzava l'Ajuntament a
ocupar-los d'acord amb la llei d'expropiació forçosa de 1879. El suport
del govern es va concretar en una subvenció de deu milions de pessetes.
Es va crear una junta directiva que presidia
l'alcalde i on hi havia diputats i senadors. Els comissaris elegits van
ser, naturalment, Pich i Pon –en aquell moment primer tinent d'alcalde– i
Cambó, aleshores diputat a Corts. Marià Rubió i Bellver era l'assessor
tècnic.
El projecte de Puig i Cadafalch:
Seguint el model de l’Exposició Universal del 1888,
es volia aconseguir que l'Exposició del 1917 servís per realitzar
millores urbanes importants. L'escenari concret triat per l'Exposició va
ser la muntanya de Montjuïc, on només hi havia el castell, el
cementiri, pedreres, barraques, fonts i camps de blat. Montjuïc era
considerat el segon gran parc de Barcelona –després de la Ciutadella– en
el Pla Jaussely que, convenientment edulcorat, la burgesia industrial
barcelonina havia adoptat com a proposta de futur urbanístic de la
ciutat.
Josep Amargós, que el 1887 havia guanyat un concurs
municipal d'avantprojectes per urbanitzar Montjuïc, va ser encarregat
d'elaborar ara un nou plànol, pensant ja en l'Exposició. En aquest
plànol va deixar delimitada la superfície disponible de la muntanya. El
mes d'abril del 1914 es va aprovar el “Programa d'algunes obres a fer
amb motiu o amb ocasió de l'Exposició del 1917”.
El projecte definitiu fou elaborat sobre aquesta base
per Josep Puig i Cadafalch qui el 1915 va deixar definit el traçat de
les vies de circulació, escales i edificis que s'havien de construir per
l'Exposició. Preveia l'actual esquema de plataformes des de la plaça
d’Espanya fins al Palau Nacional i era en conjunt un esquema bàsic del
que després es va fer, amb les modificacions puntuals dels nous
projectes que es van anar elaborant.
Puig i Cadafalch era des de començaments de segle
l’arquitecte amb més influència política al país. Havia participat en la
fundació de la Lliga Regionalista, havia estat regidor a l’Ajuntament
de Barcelona (1901-1906), diputat a Corts (1907-1909) i assessor del
president a la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba. Elegit el
1913 diputat provincial, va contribuir a convertir en realitat el
projecte de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta institució que unia
les quatre diputacions catalanes finalment es va poder constituir, amb
Prat de la Riba com a primer president, el 6 d'abril de 1914, justament
quan Puig i Cadafalch treballava de ferm en el projecte d’urbanització
de Montjuïc per a l’Exposició d’Indústries Elèctriques. Va substituir
Prat de la Riba en la presidència de la Mancomunitat quan aquest va
morir el 1 d'agost de 1917 i va ser reelegit el 1919 i també el 1923.
Aquest últim mandat, però, ja no el va poder exercir, per la implantació
de la dictadura de Primo de Rivera. La pressió contra les institucions
catalanes va fer que Puig i Cadafalch marxés a França el 24 de desembre
de 1923 i no va tornar fins a la fi del règim de Primo de Rivera.
Conscient de les possibles represàlies polítiques de la dictadura, va
amagar tot el seu arxiu personal, amb documents de la Mancomunitat, de
Prat de la Riba i del seu treball com a arquitecte, en una doble paret a
casa seva, on es van mantenir també durant el seu nou exili, per la
guerra civil, de 1936 a 1942. El 2003 van ser descoberts per la família i
venuts a la Generalitat de Catalunya. Aquest arxiu ha permès conèixer
amb detall la seva intervenció en la urbanització de Montjuïc i
especialment en la plaça on es van posar les quatre columnes.
Puig havia previst col·locar-les a mig camí entre la
plaça d’Espanya i el Palau Nacional, en una de les plataformes de
l’escalinata que uniria els dos punts, anomenada provisionalment plaça
de les Belles Arts. Aquestes columnes jòniques havien d’estar coronades
per unes figures alades que finalment no s’hi van posar. El significat
de les quatre columnes anava molt més enllà d’una al·lusió a les quatre
barres de l’escut de Catalunya i, segons es dedueix dels articles que va
publicar a La Renaixença i a La Veu de Catalunya,
formaven part d’un conjunt arquitectònic que s’havia d’aixecar al seu
entorn simbolitzant la influència en la cultura catalana de l’herència
mediterrània. Fins se’ls ha atribuït un significat relacionat amb la tetraktis
pitagòrica (1+2+3+4=10) molt utilitzada en el disseny arquitectònic de
l’antiguitat i símbol de l’harmonia de l’home amb el cosmos i la
divinitat com a gran arquitecte de l’Univers.
Les obres de condicionament de la muntanya van
començar el 18 de juny del 1915, amb una festa popular, i es van
desenrotllar amb molta empenta, sota la direcció de l'enginyer militar
Marià Rubió, pare de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, assessor tècnic de la
junta directiva.
A finals del 1915 es va decidir replantejar el
projecte unitari fet el 1915 per Puig i Cadafalch i es van encarregar
nous projectes a tres equips diferents d'arquitectes per tres zones
diferents de la muntanya. Dintre d’aquest replantejament, el projecte de
Josep Puig i Cadafalch per a la plaça de les Belles Arts es va mantenir
i les columnes van ser dels primers elements a construir-se durant el
procés d'urbanització de la muntanya. Es van fer amb maons arrebossats
que imitaven la pedra i tenien 20 metres d'alçada i 2,5 metres de
diàmetre.
Amb Europa amb flames, aviat va ser evident que el
1917 no podria fer-se l'Exposició. La guerra europea feia inviable la
participació estrangera i proporcionava mercats prou bons perquè no
calgués celebrar certàmens comercials. La tensió política i sindical que
es vivia l'any 1917 aconsellava també un ajornament, però això no va
aturar les obres. S'anava treballant poc a poc sense establir cap nova
data per l'exposició. El 1923 es va fer una exposició de mobiliari i
decoració d'interiors als dos pavellons bessons que porten el nom
d'Alfons XIII i Victòria Eugènia, situats als dos costats de les
columnes i obra també de Puig i Cadafalch, inaugurats per ell mateix com
a president de la Mancomunitat que era en aquells moments.
L’enderrocament:
El mateix dia de la inauguració de l'exposició de
mobiliari, Primo de Rivera va donar el cop d'Estat. El consistori
democràtic de Barcelona va ser destituït i es va entrar en una dinàmica
diferent, que va desembocar, després d'un parell d'anys de paralització
dels projectes a Montjuic, en la idea de l'Exposició Internacional del
1929, més ambiciosa que l’anterior d’una exposició dedicada
exclusivament a les Indústries Elèctriques. En aquest nou període Puig i
Cadafalch va ser relegat per les seves idees catalanistes i la seva
vinculació amb la Mancomunitat, i l'organització recaigué en mans del
marquès de Foronda, essent nomenat Pere Domènech i Roura director de les
obres.
L'organitzador seria l'Ajuntament, amb
el suport de l'Estat. La Dictadura es va trobar fets els dos palaus
bessons d'Alfons XIII i Victòria Eugènia‚ totes les escales per
arribar-hi i també les de més amunt. Les quatre columnes que també eren
en aquell tros van ser enderrocades poc abans d'una visita de Primo de
Rivera realitzada el 1928, perquè el dictador volia despullar
l’Exposició de qualsevol connotació catalanista. A la dictadura li va
servir com excusa per eliminar aquest símbol de catalanitat, la
construcció en aquell mateix indret de la font màgica ideada pel cap del
servei d’aigües de l’ajuntament, l’enginyer Carles Buigas, segons un
projecte que ell va presentar el juny del 1928 i que es va portar a
terme a una velocitat extraordinària, ja que el mes de maig següent la
font era acabada, igual que les altres fonts menors dels laterals de
l’avinguda Maria Cristina i que 116 obeliscs lluminosos i espectaculars
jocs d’aigua i llum a la plaça de l’Univers, tot dissenyat pel mateix
Buigas i a punt per al moment de la inauguració de l’Exposició. Carles
Buigas era fill de Gaietà Buigas, l'autor del monument a Colom fet per
l'Exposició del 1888.
No s’han trobat mai les restes de les quatre columnes
enderrocades, però sí en canvi trossos de set columnes de vuit metres
d’alçada que es van arribar a aixecar prop de les de Puig i Cadafalch
per a un porxo que simbolitzés l’herència romana de Catalunya i que van
ser igualment enderrocades en fer la Font Màgica. Aquests trossos de
columnes es van trobar en un abocador proper, durant els moviments de
terres per a la construcció del Jardí Botànic.
La restitució:
La
reconstrucció de les quatre columnes era un desig que va poder-se
començar a expressar lliurement a partir de la fi del franquisme. Durant
la celebració dels Jocs Olímpics de 1992 aquest projecte va anar
guanyant intensitat, gràcies, en part, a la campanya que va emprendre,
de manera personal, al psicòleg i filòsof lleidatà Jordi Salat Orteu
qui, una dotzena d’anys més tard publicaria un curiós llibret atribuint a
les columnes una gran diversitat de significats esotèrics. Va anar
connectant amb mitjans de comunicació i personalitats polítiques sense
massa resultats. Una de les associacions amb qui va connectar va ser la
que porta el nom de Josep Narcís Roca i Ferreras dedicada a l 'estudi,
debat i difusió de l'esquerra independentista, la qual tenia el projecte
de promoure a Barcelona un “monument d'homenatge als patriotes catalans
de tots els temps” i va trobar adient la possibilitat de que fos
precisament la restitució de les quatre columnes. A partir d'aquest
plantejament es va constituir el 2002 una Xarxa d’Entitats Cíviques i
Culturals pels Drets i les Llibertats Nacionals dels Països Catalans amb
una seixantena d’associacions, la qual va portar a terme una recollida
de signatures en suport del projecte entre personalitats polítiques i
culturals i va agafar la coordinació el moviment.
L'Ajuntament de Barcelona va fer una primera
aprovació de la restitució el 1994, però mai es va arribar a una acord
sobre la seva ubicació més adequada. Els promotors de la restitució
defensaven el lloc més aproximat possible a l’original, com finalment
s’ha fet, mentre que altres, especialment els regidors del Partit
Popular (PP), consideraven que constituirien una barrera visual i que
era millor posar-les en un costat de la plaça. Aquesta polèmica va
persistir fins al dia de la inauguració i ha anat minvant després, un
cop comprovat que l’efecte òptic no era pas desfavorable respecte al
context on es troba.
L'any 2001, l'arquitecte Joaquim Espanyol va
presentar un projecte que no va tirar endavant. El 9 de novembre de 2005
el Parlament de Catalunya va aprovar una primera resolució sobre la
possible recuperació del monument.
Davant la pressió, l'Ajuntament va pensar que 2007,
50è aniversari de la mort de Puig i Cadafalch, seria un bon any per
reconstruir les columnes i es van iniciar converses entre Ferran
Mascarell, llavors regidor de Cultura, i els responsables de la xarxa
cívica. El 2007 en els locals d’entitats a diverses ciutats catalanes es
va poder veure una exposició itinerant organitzada per la xarxa
d'entitats amb la col·laboració de l'Institut d'Estudis Catalans amb el
títol “Puig i Cadafalch arquitecte i polític i el monument de les quatre
columnes de Montjuïc”.
El ple del 27 de juny de 2008 al Parlament de
Catalunya va aprovar una proposició no de llei amb el suport de tots els
partits polítics i presentada per Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC), per promoure la restitució de les Quatre Columnes, en homenatge
als patriotes catalans. A l’Ajuntament, ERC va posar l’aprovació del
projecte com a condició indispensable per a donar el seu suport al
Programa d’Actuació Municipal 2008 i als pressupostos municipals de
l’any següent. Finalment fou aprovat per unanimitat en el Ple municipal
de juny del 2008 i el 10 de novembre de 2009 es va presentar als mitjans
de comunicació, segons la proposta dels arquitectes Elías Torres i José
Antonio Martínez Lapeña, guanyadora del concurs convocat, i que
establia mides, materials i lloc, seguint el projecte original de
construcció de Puig i Cadafalch. L’execució del projecte va ser dirigit
per l’equip d’arquitectes Manuel Sangenís i Josep Miquel Rosselló i
executada en els tallers d’escultura aplicada a l’arquitectura Josep
Peraire SA, d’El Papiol.
L’emplaçament finalment decidit queda una mica més
endarrere que l’original, ja que quan es van aixecar per primer cop, el
1919, la Font Màgica encara no hi era. Inicialment eren a la part
exterior de l'actual plaça de Carles Buigas (nom posat el 1981), quasi
tocant a l’avinguda que ara porta el nom de Ferrer i Guàrdia. En
restituir-les es va optar per posar-les a l’extrem superior de la plaça,
al darrera de la font, per a que no en tapin la vista des de la plaça
d’Espanya.
Fan 18,7 metres d’alçada, una mica menys que les
originals, que feien vint metres. De totes maneres, com que s’hi ha
posat uns pedestals de 1,14 metres, l’alçada total acaba semblant a les
originals. Cadascuna fa dos metres de diàmetre i les quatre, una al
costat de l’altre, ocupen una base total de vint metres d’ample.
La reconstrucció es va realitzar amb anells de pedra
artificial –una barreja de ciment, granit i marbre blanc triturat–
col·locats a pes amb una grua i entrellaçats mitjançant peces
metàl·liques. Les columnes originals, en canvi, s’havien fet amb maons.
El primer trimestre del 2010 va començar el procés de
fabricació de les peces en el taller d’El Papiol i les obres de
reconstrucció in situ van començar l’octubre del 2010. Al cap de
pocs dies, el 4 de novembre, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va
anar-hi per enterrar en el lloc una càpsula amb documentació sobre els
vuit anys que havia durat la campanya a favor de la restitució promoguda
la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans. A l’acte
no hi va assistir cap regidor del PP ni d’ICV-EuiA (Iniciativa per
Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa). Sí que van enviar-hi un
representant Convergència i Unió (CiU, el regidor Jaume Ciurana). Al
costat de l’alcalde va estar Jordi Portabella, president del grup
municipal d’ERC, que va ser el partit que va presentar al consistori la
proposició per a la restitució de les quatre columnes.
Hi havia la intenció d’inaugurar el monument
restituït durant la Diada de l’Onze de Setembre del 2010, però
l’elaboració de les peces en el taller es va retardar i no va ser
possible. Un cop començades l’octubre del 2010, les obres de col·locació
van anar de pressa. El 4 de novembre d'aquell any es va fer una
cerimònia de col·locació de la primera pedra, que va consistir en
col·locar en els fonaments del monument un cilindre amb la documentació
essencial que s'havia elaborat en el procés de restitució. El 7 de
desembre del 2010 ja s’havien alçat i es retiraven les bastides.
Aleshores es va pensar en la possibilitat d’inaugurar-les el dia de
Nadal, aniversari de la mort del president Francesc Macià, però la
coincidència aquells dies amb la investidura del nou president de la
Generalitat elegit pocs dies abans, Artur Mas, va aconsellar
retardar-ho. Van sorgir després alguns desacords polítics respecte a la
inscripció que havia de constar al peu i a les característiques de la
cerimònia inaugural, el que va obligar a nous retards, de tal manera que
la inauguració no es va fer fins al 27 de febrer de 2011 amb una festa
popular.
Hi van ser presents el president de la Generalitat,
Artur Mas, la presidenta del parlament de Catalunya, Núria de Gispert, i
l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, regidors del consistori barceloní,
el candidat a l’alcaldia de Barcelona per CiU, Xavier Trias, i
representants d’entitats de la xarxa cívica que havia reivindicat la
restitució del monument. Hi van ser convidats els alcaldes de tots els
municipis de Catalunya. Fins l’últim moment es van mantenir les
discrepàncies sobre el text de la inscripció gravada en la base d’una de
les columnes. La Xarxa volia dedicar el conjunt arquitectònic com a
“monument d'homenatge als homes i dones patriotes catalans de tots els
temps” i l'Ajuntament de Barcelona, per la seva banda, proposava la
inscripció: “Restitució, com a acte de justícia històrica, de les Quatre
Columnes enderrocades per la dictadura l'any 1928 pel seu caràcter
simbòlic de Catalunya 1910-2010”, que és la que finalment es va gravar i
que figura al peu del monument junt amb els noms dels promotors:
“Parlament de Catalunya – Ajuntament de Barcelona – Xarxa d’entitats
cíviques i culturals dels Països Catalans pels drets i les llibertats
nacionals”. Més tard, però, s'hi va afegir una segona inscripció a la
quarta columna de la dreta amb el text que proposava la Xarxa
d'Entitats.En l’acte inaugural van parlar el president de la Generalitat
i l’alcalde de Barcelona i també la filòloga i presidenta de la Xarxa
d'Entitats Blanca Serra, qui va fer un breu resum històric de les quatre
columnes, i Enric Padrosa, en nom del secretariat de la Xarxa. Aquest
últim va expressar públicament el seu desacord amb la inscripció
finalment gravada en una de les columnes que, va dir “no és la que hem
estat defensant tants anys” ja que el que ells volien és que constés
“que es retia homenatge als patriotes catalans del futur, del present i
del passat”. La seva intervenció va ser aplaudida per una part del
públic amb crits d’“Independència”. La Coral Sant Jordi va cantar el
Cant de la Senyera al començar l’acte i Els Segadors
a l’acabar. Una colla de castellers va aixecar quatre pilars de quatre
davant de les columnes i els enxanetes van desplegar senyeres i banderes
de Barcelona.
La restitució de les quatre columnes de Montjuïc té
un precedent en les quatre columnes, obra de l'escultor Andreu Alfaro,
que es van posar el 1999 a l’accés a la Universitat Autònoma de
Barcelona des del tros lliure de peatge de l’AP-7. Aquesta obra
monumental tenia una clara voluntat de recordar el significat de les
quatre columnes que s’havien aixecat vuitanta anys abans a Montjuïc. Són
fetes de maons, com aquelles, però amb formes diferents.
Actualització: juny 2017."
.jpg)
_(cropped).jpg)
