Escultura Amazona Escalinates de Montjuïc

 

"Amb motiu de la restauració de les escales mecàniques que ajuden a fer la pujada al Palau Nacional, els anys 90 van ser posades de nou, convenientment restaurades, quatre figures que, en el seu origen, provenien dels tallers Lena i que formaven part del lot d'escultures industrials del 1929. Són: una Amazona, un Guerrer, Silè ballant i un Dorífor."

Font de la información:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Aquestes figures que flanquegen les escales i els salts d'aigua de la plaça de la Cascada són al meu entendre, i ho han estat sempre, elements ornamentals necessaris per complementar el conjunt: entre les dues imponents escultures de Llimona que representen noies joves i nues amb flors a les mans, inclinades cap endavant en gest d'acollida i aproximació als espectadors en l'inici de l'ascensió cap el Palau Nacional, i les figures sedents de l'escultor Marès que, ja gairebé davant de l'edifici, evoquen els dos principis fonamentals, la Terra i l'Aigua.

Per això, potser, els xiprers que segueixen el mateix trajecte gairebé les han ocultades; per això també, i a causa del material pobre amb què van ser fetes, van patir una notable destrucció que va obligar a una restauració recent, per tal que no desentonessin amb el conjunt del jardí i mostressin l'estat d'abandonament d'aquest parc durant uns quants anys.

La finalitat decorativa i, alhora, el desig cultural d'ambientar el parc amb estatuària de to clàssic, personalitzada o sense nom propi, en justifiquen l'existència i la presència en un lloc secundari. És identificable una parella dempeus situada en el tram mig de les escales, a banda i banda de la cascada: la figura femenina representa una amazona, mítica dona guerrera i caçadora amb arc, caracteritzada per la indumentària i l'aire desafiant; a l'altre costat, el seu company, que és un guerrer del tot clàssic: figura masculina nua i anatòmicament ben formada respon a l'arquetip idealitzat d'escultura masculina forjat en el període millor de l'art clàssic grec; es cobreix amb un casc i protegeix el seu cos amb en escut rodó. Al començament del tram de les escales, una altra parella circumstancialment aparellada, ja que no sembla establir altra relació que la de la ubicació, proximitat i referència clàssica que comparteixen les dues figures. La formen dues figures masculines dempeus. Una d'elles permet aventurar que invoca la representació de Silè dançant. L'altra figura, un Dorífor, sembla una còpia correcta d'un dels models arquetípics de la millor forma de "kuroi", o figura masculina nua i perfectament proporcionada creada pels escultors clàssics grecs. La seva presència, per tant, resta en l'esmentada funció complementària, tant pel que fa a l'ornament, com per a l'il·lustre model de què procedeix."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps

Materials:Resina amb fibre de vidre

Més informació:Viquipèdia Amazones

Mosaic d'Antioquia, font:Viquipèdia

 

Més informació:Viquipèdia Eix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc

Palau Nacional, font:Wikipedia

Autor

Escultures originals de sèrie dels Tallers Lena, còpies actuals Salvador Mañosa

Tallers Lena. Empresa dedicada a la reproducció d'estàtues de l'antiguitat. La va crear l'italià Alberto Lena, que va instal·lar la seva primera seu al carrer Nou de la Rambla, i la va continuar el seu fill Òscar, nascut a Barcelona el 1900. Foren els encarregats de fornir d'escultures bona part dels jardins de Montjuïc amb vista a l'Exposició Internacional de 1929. Una germana d'Òscar Lena, Emília, es va casar amb l'escultor Josep Viladomat. Amb el temps, els tallers es van traslladar a Cerdanyola.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Més informació:Remarcat.cat/Salvadormañosa

Salvador Mañosa, font:Remarcat.cat

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura L'Aigua Escalinates de Montjuïc

 

"Aquesta escultura, parella, pròxima i relacionada amb La Terra del mateix autor, ubicada al mateix lloc i, aproximadament, de la mateixa grandària, hi estableix una clara relació formal i simbòlica. L'aigua entre nosaltres és diu en femení, però aquí és representada per un mascle serè i madur, amb aspecte reposat i tranquil, amb la seguretat que dóna el pas del temps, la serenitat d'aquell que no ha de preocupar-se pel seu alt destí, un cert aire paternal i previsor com correspon al seu paper: ell és l'aigua, l'element fonamental de la vida i li pertoca fecundar la terra, mantenir els éssers vius i tota la natura.

La representació de L'Aigua en forma de mascle potser es deu al fet que acompanya La Terra, indefugiblement representada com una femella. Per això potser l'escultor Marès va acudir a una formulació, també aparellada, una representació que ja trobem definida en gravats del període barroc, en la qual la Terra és una dona i l'aigua, al seu costat, és un home que porta un gerro del qual surt aigua. Aquesta figura d' home corpulent no és equiparable amb Neptú, senyor de les immensitats de les aigües marines, més aviat al·ludeix a la idea d'algú, naturalment amb aparença humana, que aguanta un recipient contenidor d'aigua abundant que vessa controladament. En sentit figurat, no és del tot desencertada la presència de l'home ja que és ell qui fecunda la femella.

L'aigua de la terra és dolça i corre entre la terra; el senyor dels mars va armat de corona i trident i va acompanyat d'un seguici de tritons i nimfes. En la representació de Marès, l'home, inclinat, subjecta un gerro, molt pròxim als estris domèstics de caire popular, que deixa caure abundosa l'aigua. L'aigua surt, brolla del seu cau en clara al·lusió a la representació de la surgència d'un riu, o d'una font l'aigua dolça que guarda la terra a les seves entranyes

L'aproximació a la parella d'escultures permet aventurar el perquè de la seva ubicació en el punt de partida de les cascades d'aigua que baixen des del Palau Nacional: del gerro de L'Aigua brolla el preciós líquid, si bé en forma sòlida i, a partir d'aquí, s'inicia el joc de la caiguda de l'aigua real fins a l'entrada del recinte de l'Exposició. Amb tot, aquesta seria una hipòtesi precària ja que sembla que Carles Buigas, cap de la secció d'Aigües i Il·luminació de l'Espectacle de l'Exposició de Barcelona, va dissenyar els efectes, aspectes tècnics i càlculs numèrics sobre la disposició, quantitat, grandària i complements necessaris de les diverses fonts i la seva il·luminació com un projecte autònom, segurament per al qual no era necessària la presència d'estatuària simbòlica. Potser també per això, Marès, ja reputat escultor que havia vist col·locar obres importants a la plaça de Catalunya, acabada d'inaugurar el 1927, no va esmerçar tots els seus recursos i delicadeses en la resolució d'aquestes peces, filles, com totes les de Montjuïc, de l'encàrrec municipal per a l'ornament del recinte."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps

Materials:Pedra de Montjuïc

 

 

 

 

Més informació:Viquipèdia Eix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc

Palau Nacional, font:Wikipedia

 Autor

Escultor:Frederic Marés i Deulovol

Més informació:Viquipèdia Frederic Marès i Deulovol

Frederic Marès, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura La Terra Escalinates de Montjuïc

 

"L'escultura La Terra pren, naturalment, la figura d'una dona. Fita el seu company, L'Aigua, del qual depèn per a la vida de tot allò que la terra cobeja. Obres del mateix escultor i per lògica, situades gairebé de costat, les dues escultures s'han de relacionar perquè representen els dos principis bàsics de la vida a la natura: la matèria i l'aigua que la fecunda. La relació no és solament de proximitat i d'ubicació lògica, al capdamunt de les escales aquàtiques que semblen iniciar-se als peus del Palau Nacional per arribar a l'esplanada de la font monumental, sinó també formal: tant la grandària com la posició de les figures, el tractament textural, i la disposició dels membres de seu cos semblen pensats conjuntament. Comparteixen també el mateix aire, o to expressiu, que desprèn seguretat, experiència consolidada per la repetició eficaç i la calma que dóna el compliment etern dels mateixos gestos.

La representació de la terra, element sòlid que és fecundat per l'aigua i d'on prové la matèria orgànica capaç d'engendrar la vida, és a dir, de realitzar el cercle de formació i transformació de tots els elements naturals, no pot ser una altra en la seva representació que una dona. En aquest cas és una figura femenina sòlida, madura carregada de l'experiència que la natura fecundada coneix. És per això, potser, que no mira amb temor o desig el seu company, sinó amb una certa complicitat avalada per tot el temps transcorregut que es repeteix el procés de la creació de la vida. Present i distant alhora, desprèn la seguretat del coneixement i de la repetició de l'acte vital. No li cal la seducció ni la gràcia de la joventut al seu cos. Seu reposada i confiada.

I si la figura és genèrica, un detall, les espigues de blat que observem al seu darrere, la identifica com a mediterrània. Aquí perd el seu caràcter universal per esdevenir local, terra de la terra mediterrània, productora generosa de cereal i de la vinya, o allò que n'és el resultat, el pa i el vi, fonaments de la nostra cultura més tradicional.

Al capdamunt de les escales que duen al Palau Nacional, la visió d'ambdues figures és precària; el seu emplaçament n'evita la visió frontal i pròxima, i per tant l'apreciació del seu significat. Penso que aquesta ubicació és un fet deliberat, ja que aquesta parella d'escultures estan concebudes com un fet ornamental atès que a partir d'aquí s'inicia el tram descendent de les cascades d'aigua, veritable i nou element ornamental en aquell moment protagonista absolut, juntament amb la moderna llum elèctrica, l'espectacularitat del conjunt monumental de l'Exposició. Davant la novetat i grandiositat de les fonts projectades per Carles Buigas, il·luminades elèctricament, acolorides i de formes canviants, les escultures, fins aleshores únics ornaments dels parcs i el jardins, necessàries tanmateix en nom de la tradició com a portadores de símbols, sobretot aquelles desplaçades o més ocultes a les mirades immediates, van perdre el seu protagonisme significatiu."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps

Materials:Pedra de Montjuïc

 

Més informació:Viquipèdia Eix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc

Palau Nacional, font:Wikipedia

 

Autor

Escultor:Frederic Marés i Deulovol

Més informació:Viquipèdia Frederic Marès i Deulovol

Frederic Marès, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

 

Memorial de la SIDA

 

"El Projecte dels Noms, organisme que lluita conta la malaltia de la sida des del 1993, va proposar a Parcs i Jardins col·locar un memorial en record de tots aquells que l'haguessin patida. L'arquitecta Patrizia Falcone i l'expert en jardins Lluís Abad van dissenyar un racó del Jardí d'aclimatació, dins de Montjuïc, per a que acollís la idea. Una olivera, símbol de pau i d'eternitat, i unes lloses de pedra amb el text d'un poema de Miquel Martí i Pol conformen el memorial proposat per Projecte dels Noms. La inauguració va tenir lloc el dissabte 11 d'abril del 2003 en un acte conduït per l'actor Jordi Boixaderas, en presència de la regidora Imma Mayol, aleshores presidenta de Parcs i Jardins."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Durant el darrer terç del segle passat l'art públic es va qüestionar intensament com commemorar personatges i esdeveniments en les societats democràtiques: Qui està legitimat per a commemorar? Quins valors i fets se celebren en una democràcia? Amb quines formes i símbols respresenta-los...? La lògica del monument convencional, això és, l'escultura pública monumental, va entrar en crisi. L' expresió pública del record va començar a associar-se a noves fòrmules, llur manifestació més emblemàtica pot xifrar-se a The Vietnam Veterans Memorial, construït per Maya Lin a Washington, el 1981. Modes, en general, vinculats al concepte d'“escultura en el campo expandido” que categoritzara Rosalind Krauss, en el que es fonen arquitectura, paisatge i escultura. Les pràctiques col·laboracionistes van començar a extendre's progressivament i la commemoració es democratitza, fent-se més horitzontal que jeràrquica, a més de diversificar-se els valors susceptibles d'homenatge, compatible amb societats cada cop més plurals i complexes.

El Memorial de la SIDA, projectat per l'arquitecta Patrizia Falcone amb la col·laboració de Lluís Abad, respon a aquest comportament en l'espai públic, a la vegada que pren com a referència un drama social sensible del nostre temps. En els anys 80 la SIDA va polititzar el mon de l'art tant como havia succeït en els 70 amb el feminisme. Les pràctiques d'art públic activista, que van incorporar al seu discurs funcions crítiques i socials, van tenir en aquest tema un centre d'interés abordat amb recurrència, tal i com ho acrediten les investigacions de Douglas Crimp i Adam Rolston. Però, també, l'art en l'espai públic ha prestat atenció a la malaltia com ho atestigüen memorials ubicats a San Francisco i Vancouver, entre d'altres.

Inaugurat el 2003 i ubicat al Jardí d’aclimatació del Parc de Montjuïc, per tant en ple cor d'una zona verde, el Memorial de la SIDA ocupa un petit tros de sòl dintre d'un entorn enjardinat, un tant recollit. Sobre una franja del parc en forma de piràmide truncada, es combinen tres elements constructivo-commemoratius, que deixen la seva personalitat al micro-jardí públic: una olivera que s'hi ha plantat, una roca emplaçada en les rodalies de l'arbre, i un camí que creua la peça enjardinada, formada per 23 lloses de pedra. Damunt d'elles s'han inscrit versos elegíacs del poeta Miquel Martí i Pol -extrets del seu Llibre d’absències-, el poeta del poble, de manifest compromís cívic i social, ell mateix malalt, des de 1973 fins la seva mort el 2003, d'esclerosi múltiple.

El pathos del lloc está dominat per l'austeritat i la serena emoció. Es fa honor a la memòria dels desapareguts per la SIDA, una de les pandèmies de la nostra època, mitjançant un espai públic que convoca la participació dels ciutadans, convidats a viure-ho i, per tant, a reviure el record de les víctimes. Un paisatge públic que tradueix una emoció col·lectiva, sense imposicions, sense monumentalitat, a través d'un lloc i una experiència en els que resona la tensió entre la funció cívica-urbana -el jardí- i el simbólico-literari: el poema de Martí y Pol, intensament próper al sufriment i la memòria dels recordats; l'olivera, al·lusió universal a la pau; i la roca, trop de l'eternitat. Una sucinta iconografia, en fí, que dota d'identitat simbòlica al lloc, en el context d'un espai de relació, en el que caben la trobada i la rememoració; però que, per damunt de tot, projecta personalitat simbòlica a la pròpia reivindicació de dignitat per a les víctimes de la malaltia, a través d'una geografia afectiva, lírica i íntima, d'abast social."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Fernando Gómez Aguilera

Materials:Pedra i paisatge

Més informació:Viquipèdia Infecció pel VIH i sida

AIDS MEMORIAL GROVE, Golden Gate Park San Francisco

 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc