dissabte, 14 de maig del 2022

Escultura Ctonos

 

"L'adjectiu ctònic prové de la mitologia clàssica i fa referència a les profunditats infraterrenals, infernals. Tanmateix, aquesta significació tan precisa i localitzada no s'ha d'entendre d'una manera literal. Gabriel apunta que a l'hivern, amb un fons d'arbres de fulla caduca, l'obra es retalla "contra un espai dramàtic" i li reconeix un cert aire funerari. Però aquesta analogia no és altra cosa que "un parany per al pensament"; allò que importa de debò és el sentit que una obra té per ella mateixa. L'art, per a Gabriel, transcriu un paisatge interior i no té una lectura definida que es pugui formular. Els títols no són explicatius; el seu contingut, indissociable de l'obra, obeeix a un impuls poètic de l'autor.

El mètode creatiu de Gabriel recorda -segons una expressió de l'antropòleg Claude Lévi-Strauss- el del bricoleur i remet a una ciència "primera", prèvia a la reflexió mítica, que és la forma intel·lectual del pensament salvatge. Com el bricoleur, Gabriel treballa amb allò que té a l'abast, amb materials heterogenis, amb matèries primeres i també elaborades, i no constreny un element qualsevol a una utilització precisa i determinada.

A Ctonos, l'artista no persegueix una imitació del món sensible ni opera amb codis simbòlics coneguts i acceptats, però aprofita un repertori d'elements que la seva cultura ha generat amb una finalitat ben diferent. Disposant una planxa de marbre de contorns ondulants, configura un estrany organisme sinuós que sembla bellugar-se a l'interior d'una estructura metàl·lica, com un misteriós núvol d'aspecte mineral o, simplement, com una pura energia controlada. Tot un joc de tensions entre lineal (o racional) i orgànic, entre biològic i mineral, entre sòlid i aeri. Ordre, proporcions, equilibri, interrelació de forces i energies defineixen l'autosuficiència d'una obra deslliurada de paràmetres significants establerts. Les peces de Gabriel s'erigeixen com tòtems imposants, enganyosos i inabastables en l'era de la tecnologia."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Marbre, ferro i plom





Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
 

Autor

Escultor:Gabriel

Gabriel Sáenz Romero (Badalona, 1954). Escultor de llarga trajectòria, que ha exposat a Nova York, València, Barcelona, Perpinyà, Santiago de Compostela, Brusel.les, Atenes... El 1990 va posar la seva primera obra al carrer, dins el Jardí d'Escultures de la Fundació Miró. Posteriorment n'hi ha col·locat d'altres a espais públics de Huelva, Osca, Girona, Sabadell (en aquest cas tres escultures al Parc Taulí) i Figueres.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

 

 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Obra Transparent, el paisatge

 

"Pep Duran furga en la realitat per recuperar tota mena d'objectes inútils, rebutjats o trencats i donar-los una nova existència en què allò que compta ja no és la funció que convencionalment se'ls havia atribuït, sinó el potencial metafòric que poden assolir en un nou context.

Transparent, el paisatge pertany a una sèrie d'obres amb carretons que suporten càrregues fictícies, com ara plaques de marbre, roba i formes vegetals, que palesen una confrontació entre el món industrial i el món natural. En aquesta peça, la coincidència d'objectes manufacturats involucra l'home; l'espai circumdant, el paisatge, es reflecteix en els vidres, que el fixen i el privilegien, convertint-lo en tema i argument. Ara bé, la transparència dels vidres copsa les circumstàncies de l'ambient, enregistra les variacions meteorològiques i emmiralla les esporàdiques oscil·lacions de les fulles; però el paisatge, en projectar-se contra una pantalla plana, esdevé una realitat fictícia i intangible, una representació.

Els carretons compleixen la seva funció habitual i, tanmateix, congelats en el temps i en l'espai, aquesta funció resulta absurda. En la vida quotidiana, això seria percebut fugaçment. Aquí, en canvi, ningú no completarà el procés inacabat traslladant els vidres o descarregant-los. Aquesta suspensió temporal de l'acció la fa inusual, enigmàtica, única. El lligam amb la vida i amb l'esdevenir es trenca perquè no hi ha desenllaç, i a l'espectador li pertoca de trobar un sentit a la desconnexió dels objectes del seu decurs natural.

Amb aquesta instal·lació, Pep Duran volia establir una relació amb la Fundació, jugant amb la llum i la transparència característiques de l'arquitectura de J.L. Sert, i per això va triar unes portes de vidre en desús provinents de la Fundació. Els vidres desmuntats fan pensar en una virtual supressió d'aquest element de protecció i suggereixen una comunicació efectiva de l'edifici amb l'entorn, la integració de l'arquitectura amb el paisatge, tant del grat de Sert."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Carretons de ferro, portes de vidre, goma i trava de niló



 

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
 

Autor

Escultor:Pep Duran i Esteva

Més informació:Viquipèdia Pep Duran i Esteva

Pep Duran, font:Catàleg de la galeria Barcelonesa Carles Tache, de l'exposició individual de l'artista Pep Duran

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura Agulla

 

"L'obelisc ha estat tradicionalment associat a una finalitat commemorativa. El seu caràcter monolític i monumental encarna poderosament la verticalitat i tot un simbolisme ascensional vinculat a la grandesa i a l'exaltació èpica. Com totes les figures geomètriques, té la rotunditat que li proporciona la claredat formal.

El repertori temàtic de Tom Carr inclou prismes, cilindres i cons, i també ziggurats, columnes, escales i altres elements arquitectònics. Les seves formes geomètriques simples emulen arquitectures civils i teocràtiques, però estan desproveïdes de tota significació més enllà de la pura presència escultòrica. La seva qualitat principal és que són arquetípiques. Són tipus i models que han perviscut des de l'antiguitat, i això fa que aquestes formes siguin intemporals. Alliberades de la referència commemorativa, esdevenen estructures neutres, objectives i autònomes que Carr tracta amb fredor i sobrietat.

A la racionalitat i la lluminositat dels volums arquitectònics de la Fundació, Agulla hi contraposa la contundència d'un volum únic, massís, que es projecta -segons l'artista- "com una fletxa que va cap a l'infinit". Aquest plantejament diferenciador ja havia estat previst en un primer moment, quan es pensava en un jardí d'escultures al costat oest de la Fundació, on la peça hauria d'haver competit amb xiprers d'una alçada respectable. Però les dimensions i la forma de la peça no solament estaven condicionades per la rigidesa flamejant dels xiprers, sinó també, molt especialment, per l'arquitectura de Sert, de manera que l'alçada de l'obelisc venia a coincidir amb la de l'edifici, mentre que l'equilibri i la regularitat eren atenuats per tal de cercar un subtil apropament a l'edifici que exigia la inclinació de l'escultura. Finalment, un toc de color -com si una mica del blau intens del cel mediterrani s'hagués vessat accidentalment- retia un tribut afectiu a la profunda impressió que havia produït a l'artista, cap als dotze o tretze anys, la visió del tríptic Blau de Joan Miró."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Formigó armat i pintura blava







Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
  
Autor

Escultor:Tom Carr

Més informació:Viquipèdia Tom Carr

Més informació:Tom Carr Studio

 

Tom Carr, font:artandonly.com

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

divendres, 13 de maig del 2022

Escultura l'Arquer Olímpic

 

"Per commemorar el vintè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 es van organitzar tot un seguit d'actes que van tenir la seva culminació el dia de Sant Jaume (25 de juliol) del 2012. Un dels més destacats va ser la inauguració d'una escultura que la Unió de Federacions Esportives de Catalunya va donar al Museu Olímpic i de l'Esport, situat a Montjuïc. L'escultura es va posar davant l'entrada al museu i representa l'arquer paralímpic Antonio Rebollo que, en llançar una sageta de foc al pebeter de l'estadi, va donar la senyal inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 25 de juliol de 1992. En realitat, no va ser la sageta la que aleshores va encendre el pebeter, ja que ni tan sols va anar a parar a l'interior d'aquest, però es va fer creure així mitjançant l'angle des del que la càmera de televisió va enfocar el recorregut de la sageta. La sageta havia estat encesa pel veterà jugador de bàsquet Juan Antonio San Epifanio “Epi”, quan l'arquer ja la tenia posada a punt per disparar.

L'escultura fa dos metres i mig d’alçada i pesa 1.350 quilos. És obra de Rosa Serra, vigatana de naxement però olotina d'adopció, ja que hi viu des dels vuit anys. És autora de nombroses peces dedicades a l'esport, algunes de les quals es poden veure a l'interior del Museu Olímpic i ha treballat incansablement per al Comitè Olímpic Internacional. L'acte inaugural va comptar amb la presència de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trías, el secretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, i el president de l'UFEC, David Moner.

Prèviament a la inauguració de l'Arquer olímpic va tenir lloc una cursa de relleus portant una torxa dissenyada per l'estudiant Marc Rocas, de l'Escola Universitària de Disseny Eina, triada després d'un concurs entre alumnes d'últim curs d'aquesta escola i Elisava. La cursa va començar a la plaça de Sant Jaume i va acabar a l'estadi de Montjuïc, on es va tornar a encendre el pebeter de l'Estadi Lluís Companys. En la marxa hi van participar 36 esportistes entre els quals Gervasio Deferr, Gemma Mengual i el mateix “Epi” que havia encès la sageta el 1992. A continuació les autoritats es van traslladar al Museu Olímpic, situat al costat, per descobrir l'escultura de l'arquer olímpic.

El Museu Olímpic i de l'Esport ocupa un edifici projectat pels arquitectes Toni Camps i Xavier Basiana que havia estat inaugurat el 21 de març del 2007 en presència dels reis Joan Carles i Sofia."

 

"Amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, la ciutat pateix una important transformació que en el terreny artístic es tradueix en la prolífica inserció d’obres escultòriques a l’espai urbà que comptaria amb la participació dels artistes més importants de la segona meitat dels segle XX. Dues dècades després, amb la commemoració de dita efemèride l’escultora Rosa Serra realitza les obres Tors olímpic, que es troba en front de l’edifici de l’INEF (Institut Nacional d’Educació Física) i Arquer olímpic, aquesta última com avantsala del Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, rememorant l’històric llançament de sageta que l’arquer paralímpic Antonio Rebollo com un modern Apol·lo, va llençar per encendre el pebeter de l’estadi Lluís Companys i donar així començament simbòlic als Jocs.

Però la història de l’Arquer Olímpic es remunta al 13 de juny d’aquell any quan la Flama Olímpica, procedent d’Olímpia (Grècia) va arribar a bord d’un llaüt al Moll grec d’Empúries, ciutat fundada pels foceus cap el 580 aC que acull l’estàtua del Lampadofor, monument erigit aquell mateix any per la mateixa Rosa Serra, evocant el desembarcament del foc olímpic. Atresorant el record del Lampadofor, el nostre periple ens porta a Barcelona, concretament a la muntanya de Montjuïc, lloc on es troben els equipaments esportius. No hi ha major plaer al viatjar que quan una escena inusual irromp inesperadament a la vista seguida d’alguna eventualitat accidental de l’atmosfera que, harmonitzant amb l’entorn, intensifica el seu valor. Què és el que proporciona aquella noblesa de caràcter, aquella enèrgica intenció? Hom no es limita a examinar només la forma i la composició dels objectes que es troben al paisatge urbà, sinó que també tracta de vincular-los amb l’ambient, àvid d’impressions que apaivaguin els seus sentits excitats. Davant un paisatge dificultós, es necessari prendre referencies a l’indret. Hem d’ésser precisos ja que la idiosincràsia d’aquests tableaux vivantes depèn de la correcta observació que permetrà des de la nostra subjectivitat, ordenar a la “imaginació” diverses associacions i suscitar emocions més nobles. No ens trobem davant una “bufonada formal”, sinó davant una estàtua de la categoria de l’Arquer olímpic. Un cos humà amb línies i superfícies infinitament variades, llums i ombres exquisidament delicades, que, tanmateix, s’imprimeixen amb rotunditat. Certament, les representacions que habitualment trobem de la forma humana en acció es ressenten de la dificultat de modelar a partir d’una figura en ple moviment muscular que precisa ser captat d’immediat.

A diferencia d’anteriors models iconogràfics del mateix tema exemplificats per la sèrie Hèrcules Arquer (1909) d’Antoine Bourdelle que es troba a l’INSEP (Institut National du Sport er de l’Éducation Physique) de París o al Trammell Crow Center de Dallas, l’obra de Rosa Serra, sens dubte allunyada dels excessos literaris i simbòlics del deixeble d’Auguste Rodin, es caracteritza pel tractament de la curvatura del cos que corre paral·lela a l’el·lipse que dibuixa la tensió de l’arc limítrof, subratllada per la lleugera inclinació de la base sobre la qual s’assenta i que ens indica la direcció de lectura del conjunt format per l’escultura i el pebeter de l’estadi contigu al qual es dirigeix, que l’estiu de 2002 va tornar a cremar i que en aquesta ocasió va romandre apagat perpetuant la disfunció actual de l’objecte. No obstant això, davant un efecte d’acció enèrgica d’aquest tipus, la nostra admiració s’incrementa considerablement. En la seva part posterior l’estàtua modela uns braços cantelluts que substitueixen l’absència de sageta i contraresten les línies convexes del perfil davanter en una gradació de formes oposades que romanen perfectament equilibrades gràcies a la integració dels elements sòlids en l’espai a través del buit que perfila les cames de la figura, una solució que estilísticament i formalment ens remet a les obres orgàniques de l’escultora Barbara Hepworth i les de l’última època del seu col·lega, el reconegut escultor Henry Moore, que en aquest cas, interpretades de manera convincent, presenten una tensió en suspens que emfatitza l’efecte simultani de moviment i quietud. En definitiva, un instant cisellat en un indret que evoca un temps que de no haver estat esculpit hauria acabat per esvair-se en la memòria."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Albert Costa

Materials:Bronze










Més informació:Viquipèdia Antonio Rebollo

Antoni Rebollo, font:Olimpic.org

Autor

Escultora:Rosa Serra i Puigvert

Més informació:Viquipèdia Rosa Serra i Puigvert

Rosa Serra, font:olimpicocol.co

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Arbres bessons

 

"La Caixa va encarregar al japonès Arata Isozaki, autor del Palau Sant Jordi, una escultura com a entrada de la renovada fàbrica Casaramona, un edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch (1911), transformat en CaixaForum, seu principal de la seva activitat cultural. Isozaki va construir uns arbres bessons d'acer (18 tones) i vidre (24,3 tones) perquè fessin com una mena de marquesina a l'entrada del recinte. La intervenció del famós artista japonès va ser presentada públicament el 23 d'octubre del 2001, tot i que CaixaForum no va obrir les portes definitivament fins al febrer del 2002."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"L'obra escultòrica d'Arata Isozaki se situa dins del projecte de recuperació de l'antiga fàbrica Casaramona de Josep Puig i Cadafalch (1909-1911). L'estructura de l'antic edifici, construït en totxo vist, s'ha revaloritzat amb la primera part de la intervenció realitzada per l'arquitecte Roberto Luna, que va consistir bàsicament en la consolidació i adequació de les naus industrials per a sales d'exposicions, respectant la configuració espacial oberta i diàfana de l'interior i l'estructura gairebé urbana dels diferents edificis de la fàbrica.

Per a l'ordenació de l'accés i del vestíbul es va contractar l'arquitecte Arata Isozaki, que a més havia de donar-li una imatge, un símbol que permetés singularitzar -encara més- l'edifici. Per això va projectar una escultura que marca l'accés, al·legoria d'un arbre de tardor sense fulles i transparent, que es vol dialogant entre dos monuments propers i alhora llunyans de l'arquitectura de començament del segle XX: la fàbrica de llenguatge i ideari modernista i el pavelló de Mies van der Rohe, de 1929, reconstruït el 1986, situat a l'altra banda del carrer.

L'escultura realitzada en acer corten, de forma arbòria i ramificada, sosté un sostre de vidre transparent. Una estructura, que segons el projecte havia de ser lleugera i subtil, es transforma en una estructura pesant i que protagonitza l'espai per ella mateixa, competint amb les formes i els pinacles de la fàbrica.

La intervenció d'Isozaki havia de consistir en una estratègia d'accés, de relació amb la ciutat, però aquests objectius són lluny d'haver-se aconseguit: "-conec perfectament l'entorn i els problemes d'aquell espai: tan sols hi havia una estratègia d'accés- aplicar i definir la idea d'una manera més arquitectònica". La concreció arquitectònica final, amb un pati enfonsat i una paret que separa l'espai públic del carrer del buit del pati, no es pot afirmar que siguin una resposta idònia per al lloc: l'edifici existent resta semiamagat i l'accés o pati ha perdut l'oportunitat de sinergia positiva amb el carrer. Aquest espai ens remet directament al MoCA de Los Angeles, obra d'Isozaki, cosa que qüestiona la resposta al coneixement del lloc. Per tant, els arbres han perdut la capacitat de diàleg previst en enfonsar l'accés i semiamagar la façana de totxo darrere d'un parapet."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Zaida Muxí

Materials:Acer corten i Vidre laminat












Autor

Escultor:Arata Isozaki

Més informació:Viquipèdia Arata Isozaki

Arta Isozaki, font:Viquipèdia

 


Veure més Art Públic Sants Montjuïc