Escultura Tarragona

 

"Jaume Otero és un escultor que segueix estrictament i convençudament la línia clàssica que predominava en aquells temps. Crea unes formes molt depurades, concretes i harmonioses que s'acosten a la perfecció grega clàssica. Vol ressaltar sobretot la feminitat de les seves figures a través d'una estilització i d'una subtilitat que fa que sovint perdin força. La seva obra també es caracteritza per un important decorativisme, com veiem en el grup escultòric que és un homenatge a Tarragona, en el qual destaca la brillant representació de les teles, els relleus i les diverses formes.

Aquesta obra es pot considerar també un homenatge a la Mediterrània, concretament es centra en la ciutat de Tarragona que ens transporta a la Tarraco clàssica, punt clau de la zona Mediterrània. Apareixen també elements propis d'aquest món marítim, com un peix o una xarxa de pescadors. Jaume Otero es va formar a Barcelona amb Manuel Fuxà, amb qui va treballar fins a la mort d'aquest. Format també a França i a Bèlgica, Otero va ser premiat a les Exposicions de Barcelona de 1907 i 1911, i també per la Mancomunitat de Catalunya el 1920 i 1922. Amb l'obra de la plaça de Catalunya cal recordar el grup Al·legoria, situat a la Diagonal, que representa també molt clarament l'obra d'aquest escultor eclèctic que va saber barrejar totes les herències més clares de l'escultura catalana del primer terç del segle XX, que es resumeixen a les herències modernistes, les influències de l'escultor francès Rodin i de la seva escola i el mediterranisme noucentista que va desembocar en casos com el d'Otero a un gust pel naturalisme i per un decorativisme molt puntillós."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Bronze

 

Autor

Escultor:Jaume Otero i Camps

Més informació:Viquipèdia Jaume Otero i Camps

Jaume Otero, font:luisagranero.com

 

 Veure més Art Públic Eixample 

Escultura Pomona

 

"La Pomona d’Enric Monjo és una de les escultures en bronze que ornamenten els pilars de la plaça de Catalunya, al cantó Llobregat al mateix pilar que es troba el Pastor de l’àliga de Pau Gargallo

La protagonista va vestida amb una roba que deixa entreveure la robusta anatomia del seu cos però que tampoc podem identificar amb una túnica clàssica, hi mancarien els cinyells sota el pit o els plecs refinats. Mostra els atributs de Pomona, la divinitat romana de la terra que normalment se la representa amb un cistell ple de fruits – pomona deriva de la paraula llatina pomar que significa verger-. Moltes vegades en la iconografia el cistell es converteix en una branca curulla de fruits que és l’opció adoptada per Monjo en l’obra que comentem. En el nostre cas, la noia sosté el ram amb la ma dreta per sobre de l’esquena que cau formant un semicercle sobre el maluc esquerre. Felíu Elías a la seva Escultura catalana moderna, publica a la làmina IX del segon volum l’esbós que Monjo va fer per aquesta obra a la que dóna el títol de El Pla del Llobregat. Si s’hagués mantingut la denominació originària tindria molt més sentit dins del conjunt de la plaça. Monjo, juntament amb Frederic Marès, nascut el 1893, era un dels escultors més joves que va participar en el projecte de la plaça de Catalunya. Va fer dos projectes, en bronze per les pilastres, la que comentem i la Dona amb la Mare de Deu, en ambdues domina el sentit decoratiu per damunt del monumental i aquest fet, que el vincula ja més amb el gust modern de l’Art Déco, creiem que és una opció cercada per l’escultor. La Pomona no porta un pentinat clàssic, sinó unes simples trenes que li emmarquen la cara, ni presenta una fisonomia clàssica, tampoc, ni tampoc el posat solemne de la gran estatuària monumental. Però el tret més significatiu i amb la ma esquerra s’agafa amb posat desimbolt l’extrem de la trena. Sembla més aviat extreta d’un dels retrats de Sunyer o Mercader que tenen com objectiu presentar la bonança –econòmica i mediambiental, podríem dir amb un toc d’ironia- de la Catalunya somniada per la Mancomunitat."

Font  de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Mireia Freixa

Materials:Bronze

 

Autor

Escultor:Enric Monjo i Garriga

Més informació:Viquipèdia Enric Monjo i Garriga

Enric Monjo i Garriga, font:amf2010blog.blogspot.com

 

  Veure més Art Públic Eixample

 

Escultura Girona

 

"Aquesta escultura és potser la que remet més clarament a l'indret al qual representa al·legòricament. Girona ha anat sempre tradicionalment lligada a l'agricultura i a la ramaderia, les principals activitats econòmiques de la comarca; és una terra fèrtil i per tant molt indicada per al conreu.

Parera doncs és cenyeix en bona mesura a l'encàrrec oficial que preveia que cada província catalana quedés ben representada a la plaça Catalunya. Molts artistes als quals se'ls va encarregar una obra per a l'Exposició Internacional de 1929 van passar per alt les bases de l'encàrrec i van fer una escultura que no tenia res a veure amb el títol o amb el tema a què havien de referir-se.

El bou carregat amb la collita i envoltat per quatre personatges, retrata una escena que era fàcil veure a les comarques gironines. És un homenatge a les activitats del camp, com la figura d'El Pescador de Josep Tenas, situada també en la plaça Catalunya, ho és a les activitats marítimes, totes elles principals fonts econòmiques de Catalunya."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Bronze

 

Autor

Escultor:Antoni Parera i Saurina

Més informació:Viquipèdia Antoni Parera i Saurina

Antoni Parera i Saurina, font:racocatala.cat

 

   Veure més Art Públic Eixample

 

Escultura Deessa

 

"Quan Clarà va realitzar aquest exemplar per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona va eliminar tots aquells elements superflus de la primera versió per tal d'aprofundir en els aspectes més pròpiament escultòrics de l'obra. Així, a partir del procés de simplificació formal que havia dut a terme en els anys precedents, quan precisament la seva obra era més fidel a les propostes classicistes del noucentisme, es va concentrar en l'essència de l'escultura per tal d'aconseguir la seva personal i depurada interpretació del cos femení. El resultat va ser aquesta deessa de formes rotundes, d'una sensualitat continguda i d'un potent vigor físic que contribueix a enaltir la grandesa d'un cos modelat amb un sentit arquitectònic molt estructurat. L'actitud passiva i distant de la figura contribueix, així mateix, a definir les característiques de l'etapa de plenitud de l'artista.

La deessa és, en definitiva, l'obra més coneguda de Clarà i la que millor representa el cànon de bellesa ideal, profundament mediterrani, d'aquest escultor. La seva ubicació en un espai tan privilegiat de la ciutat i, al mateix temps, tan proper a l'espectador, ha contribuït decisivament a convertir-la en un dels símbols iconogràfics de Barcelona."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Mercè Doñate

 

"L'escultura de la plaça de Catalunya és una versió, la més cèlebre i popular d'una obra que Clarà ja havia intentat el 1908-1910 com a tema principal de la seva producció i que va figurar a la sisena Exposició d'Art de Barcelona de 1911, ara al Museu Nacional d'Art de Catalunya. L'escultura de Clarà és l'obra més popular d'aquest escultor i un dels millors exemples d'equilibri, intrapès i volum de l'obra d'aquest escultor, que tradueix l'ideal clàssic amb una estètica pròpia del seu temps, una visió reneixamental dels models grecs adaptats al nou mediterranisime que s'havia imposat definitivament durant el segon decenni del segle XX a Catalunya."

Font de la información:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Marbre blanc

 

Autor

Escultor:Josep Clarà

Més informació:Viquipèdia Josep Clarà i Ayats

Josep Clarà per Ramón Casas, font:Wikipedia

 

 Veure més Art Públic Eixample

 

Escultura Barcelona

 

"Frederic Marès, malgrat ser deixeble del modernista Eusebi Arnau, segueix la tendència noucentista ja que la seva carrera es desenvolupa paral·lelament a aquest moviment. En aquesta línia noucentista realitza els encàrrecs per a la plaça Catalunya

El mediterranisme, tan reivindicat per aquest corrent, és en aquell moment un concepte clau en l'art de Marès. Concretament aquesta escultura és un homenatge a la ciutat de Barcelona, ciutat mediterrània. Es tracta d'un grup escultòric que simbolitza la ciutat a través de la representació de les al·legories de la indústria, el comerç i la navegació. Veiem també per tant, un homenatge a la zona mediterrània en general, al mediterrani com a font d'intercanvis de cultures i de coneixements. Hi ha per tant una exaltació del mediterranisime a través d'aquest homenatge a Barcelona i també a través de la representació d'elements, com una dona que s'inspira en les figures mediterrànies tan representades en aquest moment, que sosté precisament una embarcació. El fet que trobem l'escultura d'una dona mig nua lliga amb aquest classicisme que caracteritzava l'obra de Marès i que alhora el distanciava tan clarament de les Avantguardes. Marès era un escultor que gaudia d'una bona reputació entre les institucions, per això li van ser encarregades les obres fora de concurs. L'escultor va realitzar dues estàtues per a la plaça Catalunya, Barcelona i Emporion, a més de l'ornamentació del sortidor de la zona superior de la plaça, que consta d'una escalinata de quatre pedestals. Per a aquesta obre Marès va realitzar el que realment va voler amb tota llibertat, ja que fins i tot l'alcalde li va demanar que fes ell mateix la proposta; així doncs Marès ràpidament va dibuixar un projecte improvisat i va crear una nena pujada sobre un peix, la qual va ser la que finalment va col·locar-se a la plaça. El paper de Frederic Marès en el marc de l'Exposició Internacional de 1929 no acaba aquí, ja que també va realitzar dues estàtues de pedra més per al mirador de Montjuïc, davant del Palau Nacional; també és fruit de la seva creació el bust d'homenatge a Cervantes, situat al Poble Espanyol, abans però havia fet el projecte d'un monument a Cervantes, que havia de col·locar-se a la plaça Tetuan, però finalment no el va dur a terme. En temps posteriors a l'Exposició Internacional de Barcelona, Marès va seguir sent un escultor de primera línia, sobretot durant els anys de la Guerra Civil i la postguerra, ja que va dedicar-se a la protecció i reconstrucció d'obres que havien patit els desastres del conflicte. Entre d'altres, Marès va col·laborar a la restauració d'obres com la imatge de santa Eulàlia, l'estàtua de bronze d'Antoni López, l'estàtua del general Prim, el monument a Joan Güell i Ferrer i l'escultura de bronze que simbolitzava la Victòria, aquesta última molt polèmica. Marès ha estat un escultor particularment lligat a Barcelona, no només perquè hi va viure sinó perquè aquesta ciutat ha llegat les seves col·leccions que formen ara el museu que porta el seu nom. A la ciutat ha deixat nombrosos monuments públics, i potser d'entre ells el més important, almenys pel ressò històric que transmet va ser aquella estàtua de la victòria que substituïa la de la república a l'obelisc dels Cinc d'Oros de Barcelona utilitzant un estil, ja abans de la Guerra Civil, que no haurien condemnat els defensors del més pur realisme tradicional."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Bronze

 

Autor

Escultor:Frederic Marès

Més informació:Viquipèdia Frederic Marès i Deulovol

Frederic Marès i Deulovol, font:Viquipèdia

 

  Veure més Art Públic Eixample