dilluns, 27 de setembre del 2021

Escultura Figura femenina

 

"Enric Casanovas és considerat un escultor plenament mediterrani, que s'emmarca en un moviment de caire arcaïtzant seguint sempre un cànon molt estricte, fins al punt que renuncia a la originalitat per tal de seguir fidelment la tradició. Realitza unes dones virginals, innocents, i sobretot catalanes.

Les dues bases de l'art de Casanovas són el catalanisme i el mediterranisme. Com dèiem, Casanovas esculpeix una dona genuïnament catalana, i per tant també mediterrània; no és una dona qualsevol sinó de Catalunya. L'obra d'aquest escultor té sempre un accent català molt marcat, hi inclou un sentit nacional.

Pel que fa al mediterranisme, aquest és present en tots els aspectes de l'art de Casanovas. Ja hem dit que les figures femenines que crea són catalanes i per conseqüència mediterrànies. I sobretot el que fa Casanovas és lligar l'obra amb l'entorn al qual pertany el personatge, o sigui amb el mar i la vida catalana. En la figura que comentem podem veure aquests elements; la dona té als seus peus un dofí, un animal marítim que fa augmentar aquest entorn de mar, de mediterranisme.

L'encàrrec rebut per l'escultor nascut al Poble Nou, iniciat a l'aprenentatge escultòric al taller de Josep Llimona, per realitzar una obra en el marc monumental de la plaça Catalunya, va acabar de consagrar aquest escultor entre els més grans del moment. Molt cobejat, l'any 1928, se li va encarregar un grup en marbre que representés l'arqueologia per a una fornícula de l'escala d'honor del Palau Nacional. Casanovas era un escultor molt curós que no dubtava com ho va fer en aquell cas a viatjar a Itàlia a la recerca de marbre i d'inspiració. Era fins un punt conscient de que una estàtua pública ocupa un lloc important en la pedagogia col·lectiva, i més enllà en la història de l'art català. La situació en què es troba, en un marc monumental públic, ha de permetre que el grup escultòric s'adapti a una realitat cronològica molt més enllà del moment en què l'escultura és executada.

L'obra d'Enric Casanovas està dominada pel nus femenins i els busts i és molt representativa de l'escultura noucentista catalana.

Quan cap el 1913 instal·la el seu taller al barri barceloní del Guinardó, Casanovas comença, de tornada de París, a tenir una celebritat que augmentarà quan s'integrarà durant aquest període a l'equip de l'Escola de Decoració que dirigeix Joaquim Torres-Garcia i que augmentarà el mateix 1929 amb l'obtenció d'una primera medalla a l'Exposició Internacional de Barcelona. No cal recordar que el 1932 va ser elegit membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i que a partir d'aquell moment i fins al seu exili francès Casanovas va ser un dels artistes més populars del país; a aquesta celebritat hi va contribuir sense dubte l'escultura de la plaça Catalunya."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Pedra de Montjuïc







 

 

Autor

Escultor:Enric Casanovas

Més informació:Viquipèdia Enric Casanovas i Roy

Enric Casanovas i Roy, font:figueresantic.com

 

  Veure més Art Públic Eixample

 

Escultura Dona amb nen i flabiol

 

"Aquesta escultura de Josep Viladomat també és anomenada Maternitat ja que és el tema de l'obra, es tracta d'una mare amb un infant. Aquest tema apareix sovint en l'estatuària de l'època, a la Plaça Catalunya ja hi ha d'altres escultures que remeten a la maternitat.

Així com la majoria d'escultors que van participar en la decoració de la ciutat de Barcelona per al 1929 creaven obres d'estil més aviat clàssic, l'escultura de Viladomat es caracteritza per unes importants reminiscències barroques, encara que sempre depurades. Aquesta influència barroca sumada amb un estil clàssic que també l'interessava dóna com a resultat unes figures amb un cos estret i llarg molt estilitzat que fa que les dones de Viladomat es caracteritzin sobretot pel seu gest.

Viladomat és conegut pel fet que es va adaptar amb molta facilitat a l'estil del règim franquista, fins al punt d'arribar a realitzar l'estàtua del general Franco situat al pati del castell de Montjuïc.

Josep Viladomat va ser un escultor nascut gairebé al canvi de segle, que com molts de la seva generació van viatjar per Itàlia i van observar l'escultura francesa a París. La seva activitat es prolongà després de la Guerra Civil, però pel període en el qual rep l'encàrrec de l'estàtua de la plaça de Catalunya, Viladomat, escultor jove, encara s'havia de crear un nom i fer acceptar públicament la seva obra. Se'l coneix sobretot pel monument a Fortuny de Reus, per les estàtues del saló de plens de l'Ajuntament, que substitueixen els models en guix originals d'Andreu Aleu i per les figures de la font de la Rambla de Tarragona. Anterior a l'escultura de la plaça de Catalunya va ser la Maternitat, presentada a l'Exposició d'Art de Barcelona de 1933, que representà la seva revelació pública i que el va fer considerar com una de les principals promeses de l'escultura catalana en aquell moment. La seva carrera posterior el confirmaria com un dels escultors que han marcat el segle i que s'han imposat amb nom propi."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Pedra de Montjuïc









 

Autor

Escultor:Josep Viladomat i Massanas

Més informació:Viquipèdia Josep Viladomat i Massanas

 

 

 Veure més Art Públic Eixample


Escultura Joventut

 

"L'obra Joventut de Josep Clarà representa l'estètica que conreava l'escultor en aquella època; les obres que va realitzar entre 1927 i 1929 per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona en el marc de l'Exposició Internacional representen l'entrada a una nova etapa paral·lelament al moment més àlgid de la seva carrera. Ara Clarà adopta un estil potser excessivament depurat, buscant sempre la perfecció de les formes; un estil que integra molts dels principis noucentistes com la mesura, el cànon o el mediterranisme. Representa doncs una dona en una línia marcadament noucentista, basant-se en la idea de la identificació del cos femení, o més concretament en aquesta obra, en la identificació de la joventut amb la bellesa.

Aquesta disciplina tècnica que porta a la perfecció exterior de l'obra es combina també amb una expressivitat i una sensibilitat que es transmet internament, l'escultura desprèn alhora un cert moviment. Per Clarà, la pròpia representació del nu femení ja implica una expressivitat, ja transmet alguna cosa a l'espectador.

Clarà se centra en els diversos encàrrecs que té per a l'Exposició, i quan el 1928 dóna per acabada l'obra Joventut l'envia al Salon des Tuilleries de París, on resta fins que el 1929 s'instal·la a la plaça Catalunya de Barcelona, encara que no de manera definitiva ja que posteriorment és retirada i substituïda per una còpia.

Aquesta obra va ser exposada el 1995 a l'exposició El Noucentisme, un projecte de modernitat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Un visitant, un senyor d'una certa edat, comentava als seus familiars tot mirant amb orgull i un pèl de timidesa l'estàtua: "Quin culet més rodonet i encertat". Aquesta és d'una certa manera l'estètica desfasada del Noucentisme, culets, sobretot femenins, angelets i bastants carrincloneries en fons de paisatges mediterranis ben de casa nostra, una societat burgesa que aparenta un clàssic benestar i que no està disposada a acceptar cap trencament creatiu. Aquesta és la realitat d'un moviment antimodern, que no es beneficia de les Avantguardes, i que aquesta estàtua de Clarà il·lustra perfectament."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Pedra artificial (original de pedra arenisca)








 

Autor

Escultor:Josep Clarà

Més informació:Viquipèdia Josep Clarà i Ayats

Josep Clarà i Ayats, font:Viquipèdia

 

 Veure més Art Públic Eixample


Escultura El Forjador

 

"L'escultura d'El Forjador resulta original, contraposant-la a les tendències del moment però també dins la trajectòria de Josep Llimona. La insistència col·lectiva en la representació de les "deesses mediterrànies" fa que sorprengui trobar-se amb una estàtua com la d'El Forjador.

Llimona, encara que havia sigut considerat com un dels grans escultors modernistes, va integrar-se posteriorment en l'estètica noucentista, entorn en el qual va ser molt respectat. En un primer moment per tant, va estar molt influenciat pel francès Auguste Rodin, però més tard el seu estil s'acosta més al del belga Constantin Meunier, com veiem en El Forjador. Meunier representava sovint obrers i miners, temes que Llimona integra en aquesta obra. En aquest cas l'escultor català trenca amb la norma o amb allò que és comú o ben vist al representar una figura masculina d'un treballador; no era un homenatge a un personatge reconegut sinó a un home que tenia un ofici.

Es tracta d'una figura d'estètica naturalista, que no pretén l'extrema perfecció ni la definició i precisió dels volums propis del moment. Ni aquesta escultura era original en aquell moment ni tampoc primerenca en l'obra de l'escultor, ja que el tema havia estat tractat per ell mateix des de feia més de deu anys. Caldrà remarcar l'interès de l'artista per un tema reivindicatiu, una escultura homenatge al treball que contribueix a la iconografia general de la plaça obrint les perspectives cap a la feina d'aquells que no podien imaginar-se la immortalitat a través de l'art.

Aquesta exposició no va ser la primera en què Llimona va participar, a la de 1888 va presentar-hi diverses obres, i va guanyar una medalla d'or amb l'estàtua de Ramon Berenguer III el Gran (1880), una obra que havia realitzat a Itàlia durant el seu període de pensionat.

L'obra de Josep Llimona de la plaça Catalunya ens permet de recordar la importància d'aquest escultor, germà de Joan Llimona, nascut a Barcelona l'any 1864, pensionat a Roma i gran realitzador d'escultures públiques a Barcelona com el mateix Ramon Berenguer el Gran a la plaça del mateix nom.

Ell va fer diversos relleus per al monument a Colom de l'Exposició Universal de 1888 així com un fris de l'Arc de triomf i altres obres que demostren la precocitat de la seva acceptació. Des del Desconsol de 1907, una de les seves obres més emblemàtiques, fins al Forjador de la plaça Catalunya, l'obra de Llimona mostra un camí determinant lligat amb el seu temps, que va del simbolisme a les noves tendències realistes responent als moviments polítics europeus de finals de la dècada dels anys vint. Va ser un escultor d'èxit oficial procedent de les formules d'escultura franceses del segle XIX i que va esdevenir el principal escultor del modernisme català.

L'escultura de la plaça Catalunya té una nova agressivitat que demostra la seva superació dels moviments anteriors, és una rèplica de la obra que li va ser premiada el 1914 a l'Exposició Internacional d'Art de Brussel·les, i que entronca molt bé amb els monuments funeraris que es difondrien sobretot a França després de la Guerra 1914-1918, un nou realisme obradista, prop dels treballadors, que les estètiques progressistes europees farien seves molt ràpidament."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Pedra de Montjuïc




 

 



 

Autor

Escultor:Josep Llimona

Més informació:Viquipèdia Josep Llimona i Bruguera

Josep Llimona i Bruguera, font:Viquipèdia

 

 Veure més Art Públic Eixample


dilluns, 13 de setembre del 2021

Escultura Homenatge a la Mediterrània

 

"La plaça Sóller, on es troba el monument, és el centre del barri de Can Porta, a cavall entre Sant Andreu, Vilapicina i Nou Barris. La plaça, que amb quasi dos hectàrees és més gran que la de Catalunya, era prevista ja des dels anys quaranta i el propietari dels terrenys, Roman Sanahuja, l'havia fet desaparèixer en elaborar-se el pla parcial que va donar origen al barri, el 1963. Quan la Comissió d'Urbanisme el va aprovar a l'any 1966 va fixar com a condició que existís la plaça. Es van anar construint les cases, però a la fi del franquisme la plaça encara era sense urbanitzar. L'alcalde de la transició, Josep Maria Socías Humbert, la va incloure dintre la seva política de compra de sòl. El primer ajuntament democràtic la va realitzar, segons projecte dels arquitectes municipals Josep M. Julià, Josep Lluís Delgado, Carme Ribas i Andreu Arriola. Un cop feta, Oriol Bohigas, acabat de nomenar delegat d'Urbanisme, va encarregar el 1981 a Xavier Corberó una escultura per decorar l'estany central, com a primera mostra de la política que ell anomenava de "monumentalitzar la perifèria".

Era el primer encàrrec que rebia Corberó de la seva ciutat i se'l va prendre amb un enorme interès. Acabava d'escapar, als 48 anys, d'un càncer de pulmó. Desoint els qui li aconsellaven un monument de ciment, resistent a les agressions vandàliques, va optar pel camí contrari després d'unes quantes converses amb veïns en els bars del barri, que li manifestaven estar tips de ciment. Va triar materials de gran qualitat. La seva obra, de fines làmines de marbre de cinc i vuit mil·límetres, resultava d'una extraordinària fragilitat, i ha hagut de ser restaurada en diverses ocasions, la més important el 2012, però moltes menys de les que els malpensats preveien.

Va ser inaugurada el 17 d'abril de 1983, amb el títol, decidit a última hora, Homenatge a la Mediterrània.

Tant la plaça com altres carrers del barri tenen noms de ciutats de les Illes Balears. Està formada per 41 peces de marbre rosa de Portugal, marbre blanc d'Almeria i ònix iranià. Juntes formen les figures d'una barca (marbre blanc), núvols (marbre rosa), el sol (ònix) i la lluna (marbre blanc), encara que els espectadors hi veuen sovint altres figures."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

Materials:Marbres blanc i rosa, Ònix







 

Autor

Escultor:Xavier Corberó

Més informació:Viquipèdia Xavier Corberó i Olivella

Xavier Corberó i Olivella, font:elespanol.com

 Veure més Art Públic Nou Barris