Parc Diagonal Mar

 

"Poques vegades un parc s'ha inaugurat amb tanta presència humana. Diuen que unes 85.000 persones van visitar Diagonal Mar els dies de les Festes de la Mercè de 2002, que es van fer coincidir amb la inauguració de Diagonal Mar, el parc ideat pels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. El primer dia que aquests dos arquitectes van anar als terrenys que havien d'acollir el nou parc van trobar que havia plogut, i van pensar en la importància de l'aigua per donar-li un protagonisme cabdal. En un principi, el parc era una extensió lliure d'edificis i es deia Maresme. Tanmateix, les pressions del promotor, Gerald Hines, van determinar que els edificis estiguessin incrustats dins del parc, tot i les protestes d'alguns arquitectes municipals del moment, i la promoció privada i el parc van estrenar el nom de Diagonal Mar.

Miralles i Tagliabue van procurar que l'aigua arribés a la Diagonal perquè fes honor al nom de Diagonal Mar. El parc, que en un principi havia de ser una peça pròpia, sense contacte amb els blocs de pisos, ha acabat desenvolupant el seu recorregut entre ells i forma un conjunt amb l'operació urbanística realitzada en el sector. El parc té 14,3 hectàrees d'extensió i 1.005 arbres, entre els quals destaca un drago canari de 150 anys de vida. L'aigua, en forma de llacs, ocupa 12.118 m² . Estructures de metall molt més lúdiques que la pèrgola de l'avinguda d'Icària són presents en diferents parts de Diagonal Mar. Tot i que les festes van durar tres dies, la inauguració pròpiament dita, presidida per l'alcalde de Barcelona, Joan Clos, va tenir lloc el 21 de setembre del 2002. Hi van assistir la vídua de Miralles, Benedetta Tabliague -l'arquitecte havia mort dos anys abans- i el regidor del districte, Francesc Narváez, a més d'una gernació de poblenovins. Tabliague ha reivindicat que arribi a fer-se el pont que ha de permetre unir el parc amb el mar, tal com figura al projecte."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Acer i Trencadís  ceràmic

 

 

Més informació:Viquipèdia Parc Diagonal Mar

Parc Diagonal Mar, font:viquipèdia

 

Autor

Arquitectes:Enric Miralles, Benedetta Tagliabue

Ceramista: Antoni Cumella Vendrell

Més informació:Viquipèdia Enric Miralles i Moya

Més informació:Fundacioenricmiralles.com

Enric Miralles i Moya, font:homenajeaenricmiralles.wordpress.com

 

Més informació:Viquipèdia Benedetta Tagliabue

Més informació:Mirallestagliabue.com

Benedetta Tagliabue, font:myhilorojo.blogspot.com

 

 

Veure més Art Públic Sant Martí

Escultura a les víctimes republicanes de la Guerra Civil

 

"El lloc on comença la rambla de Prim coincideix amb l'indret on hi havia hagut el Camp de la Bota, ara ocupat per l'àrea del Fòrum 2004. Es va demanar a l'escultor valencià Miquel Navarro un monument commemoratiu que recordés la gent que havia estat executada en aquest indret. Va fer com una mena de creu de terme de color vermell de 28 metres d'alçada, que va costar una mica més de 18 milions de pessetes. En una carta tramesa a Rosa Grisó, directora del Gabinet de Drets Humans de la Creu Roja el 8 de maig de 1991 pel Gabinet de l'Alcaldia, es precisa que el monument seria un homenatge a "les víctimes de la guerra a la zona del Camp de la Bota", quan la major part d'afusellaments va tenir lloc a la postguerra, entre el 1939 i el 1952. Aquest error d'enfocament va influir en el fet que la placa no situés amb concreció aquesta realitat i l'Associació d'Ex Presos Polítics mai no ha volgut fer cap homenatge als seus morts al peu d'un monument la dedicatòria del qual veu confusa. A més de la dedicatòria, hi ha uns versos del poeta Màrius Torres.

D'altra banda, el 21 de juny de 1992, en ser inaugurada la columna de Navarro, s'hi va instal·lar, a més, un raig làser que l'il·luminava, però poc temps després va deixar de funcionar.

Els primers dies de maig del 2004, poc abans d'inaugurar el Fòrum de les Cultures, en el territori del qual es troba ara el monument, es va modificar la placa. On deia només "a les víctimes de la guerra civil" s'hi va afegir "i de la postguerra 1936-52". Antics represaliats van lamentar que s'incloguessin implícitament els militars sublevats afusellats els primers dies de la guerra i també que s'hagués suprimit el petit jardí que hi havia inicialment."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

Materials:Acer pintat de vermell

EN MEMÒRIA A LES VÍCTIMES / REPUBLICANES AFUSELLADES EN / AQUEST INDRET PER LA DICTADURA / FRANQUISTA ENTRE ELS ANYS / 1939 I 1952

Que en els meus anys la joia recomenci / sense esborrar cap cicatriu de l'esperit. / O Pare de la nit, del mar i del silenci, / jo vull la pau-però no vull l'oblit / Màrius Torres (1942)

CAMP DE LA BOTA / 1992

 

Més informació:Memoria.cat Repressions Els morts al Camp de la Bota 1939-1953

font:Memoria.cat

 

Autor

Escultor:Miquel Navarro

Més informació:Viquipèdia Miquel Navarro

Miquel Navarro i Navarro, font:elmundo.es

Veure més Art Públic Sant Martí

Relleu al Pare Manyanet

 

"Ferran Bach Esteve, director durant molts anys de l'escola d'arts i oficis de Terrassa, té en aquesta ciutat del Vallès el millor de la seva obra d'estatuària pública, però a Barcelona hi té també un relleu en una font a la plaça d'Elx i dos monuments: el d'Ignasi Iglésies, a la plaça de les palmeres de Sant Andreu, i aquest, que es va posar per commemorar els 75 anys de l'Escola dels Fills de la Sagrada Família, creada pel pare Josep Manyanet i Vives (Tremp, Pallars Sobirà, 1833 - Barcelona, 1901). Va ser promogut, a l'època de l'alcalde Porcioles, per l'orde religiós que ell fundà, que té al barri de Les Corts, a la Travessera, davant dels jardins Joaquim Ruyra on hi ha el monument, el seu principal centre escolar a Barcelona. L'eclesiàstic pallarès Josep Manyanet i Vives va fundar una important xarxa d'escoles posades sota l'advocació de la Sagrada Família, la devoció a la qual ell impulsà a Catalunya a mitjan segle XIX. Fou, per això, un dels promotors del temple gaudinià de Barcelona, tal com recorda la inscripció que hi ha al monument.

El dia de la inauguració, 20 de novembre de 1966, hi van assistir el regidor del districte de Les Corts, Jiménez Gil, i el superior de l'orde, el pare Magí Morera. Hi van actuar l'Esbart Ruyra, vingut de Blanes, i els alumnes de l'escola van cantar l'himne de la Sagrada Família."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

Materials:Marbre

BARCELONA / AL / PADRE MAÑANET / 1833 - 1901 / APÓSTOL DE LA JUVENTUD / PROMOTOR DEL TEMPLO DE / LA SAGRADA FAMILIA

 

Més informació:Viquipèdia Josep Manyanet i Vives

Més informació:Manyanet.org

Més informació:Viquipèdia Les Corts Manyanet i Sant Andreu Manyanet 

 

Josep Manyanet i Vives, font:Catholicculture.com

 

Autor

Escultor:Ferran Bach-Esteve

Més informació:Fbach-esteve.com/biografia.html

Fernando Bach-Esteve, font:Àngela Ubasart

 

Veure més Art Públic Les Corts

Escultura Coop d'habitatges d'empleats de Tramvies

 

"És molt possible que la feina feta per la cooperativa d'habitatges Montseny influís en el fet que una altra cooperativa que estava aixecant pisos en un altre barri de Sant Martí, el Besòs, encomanés una escultura amb la mateixa idea a Josep Ricart. En realitat eren dues escultures -dues mans, una a cada porta d'escala- donant al carrer de Bermejo. Una sosté una via de tramvia, ja que la cooperativa era la d'Empleats de Tramvies de Barcelona, mentre que l'altra -desapareguda el 2005- sostenia un grup de persones. Els blocs, construïts pels arquitectes Antoni de Moragas i Josep Bosch Aymerich, van ser lliurats als seus destinataris el 30 de juliol de 1968. Van ser els darrers 220 pisos aixecats al barri de Besòs."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Dues mans que sorgint del terra, a una alçada de metre i mig, oferint dues icones al transeünt del carrer Bermejo. A banda i banda d'aquest carrer per vianants, una mà buidada en ferro i una altra en formigó armat ens mostren sobre els palmells dos bocins de la memòria del lloc. La primera ens remet a l'origen industrial dels habitatges que emparen el conjunt escultòric. Mostra un fragment de rail de tramvia fet amb el mateix ferro colat amb què s'ha forjat la mà que el sosté. L'altra, davant de la primera, feta en formigó armat, aguanta una llosa on es pot llegir una inscripció que ens desvetlla el motiu social d'aquesta intervenció espacial: la celebració dels edificis construïts per allotjar els membres de la "Cooperativa de viviendas de los empleados de tranvías de Barcelona".

Protegides pels porxos dels edificis a què fan homenatge, ambdues mans ens remeten al passat industrial de les perifèries de Barcelona, a l'avanç cap al front marítim, a la construcció i l'assentament de població obrera a la plana al·luvial entorn a la desembocadura del Besòs. Aquestes mans donants commemoren el treball fet amb l'esforç sobre el qual s'ha recolzat el creixement de la ciutat, damunt el qual s'han produït els canvis a la indústria, a l'urbanisme i a la tecnologia, i que han permès un avanç al transport, certa millora de l'habitatge i l'augment de la massa social de l'urbs. Malauradament aquesta escultura lletgista és també un record de determinades intervencions urbanes nocives o incòmodes per a l'estètica urbana, encara que necessàries per a un impuls burgès i industrial de determinat moment històric de la Barcelona recent. Probablement per això, en el perfil escultòric d'aquesta intervenció trobem ressonàncies de l'escultura monumental soviètica, d'una certa estètica obrera internacionalista. Tot i això, la instauració d'aquest monument obrer fou, per damunt de tot, una mirada cap a un futur conjugat amb la rememoració d'un fragment de la història del transport i de la indústria de Barcelona. Un bocí d'història que aviat romandrà oblidat, ja que el 2005 va desaparéixer la mà que sostenia el grup de persones."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Lluís Alabern

Materials:Formigó, ferro colat, zenc, pedra i rail de tramvia

 

Més informació:Viquipèdia Història del tramvia a Barcelona

Més informació:ccma.cat Cooperatives d'habitatge Cent anys d'història

Tramvia Barcelona Plaça Molina 1920, font:pinterest-mercè barcelona

 

Autor

Escultor:Josep Ricart i Maymir

Més informació:Viquipèdia Josep Ricart i Maymir

Josep Ricart i Maymir, font:Taradell.cat

 

Veure més Art Públic Sant Martí

Grallers

Grallers de l'Armilla de Vilafranca, font:grallersdevilafranca.cat

 

"La gralla és un instrument de vent fet de fusta format per un tub de forma troncocònica d'uns trenta-cinc centímetres de llargada, que amplifica el so produït per una llengüeta de doble canya, l'inxa. D'instruments similars a la gralla, n'hi ha pràcticament arreu del món, la qual cosa fa pensar que l'instrument és molt antic. D'aquests instruments, els més directament relacionats amb la gralla són la dolçaina valenciana, la dulzaina aragonesa, el graile occità i la gaita navarresa.

De gralles en hi ha de diferents tipus: la gralla seca, que és el model més primitiu (té un so sec o dur), la gralla dolça o de claus, que és un model més modern (té un so més dolç i disposa de dues o més claus metàl·liques per augmentar la seva tessitura i fer tons cromàtics); a partir d'aquest últim model han sorgit la gralla baixa i la subbaixa. El suport rítmic que acompanya tradicionalment les gralles és el timbal, fet de llautó i amb membrana de pell amb bordonera cosa que li dóna seva pròpia fisonomia.

Gralla, font:capgirats.cat

Història

Històricament les gralles es localitzen a la Catalunya Nova acompanyant determinats balls i entremesos d'aquelles terres, com són les moixigangues, el ball de gitanes i el Ball dels Valencians. Entre els segles XVIII i el XIX, el ball de valencians evoluciona formant el que avui es coneix com a castells. A partir de llavors la gralla i els castells han estat companys inseparables.

A mesura que avança el segle XIX no només es crea i es consolida un repertori graller per a tot el ritual casteller i el món que l'envolta, sinó que l'ús de l'instrument s'estén a l'acompanyament musical de totes les festes, i així el grup de grallers pren rellevància sobretot en àmbits rurals.

A finals del segle XIX les formacions de grallers es transformen passant del graller solitari o dels dos grallers i tabal a grups de tres i quatre gralles i un o dos tabalers. L'aparició i l'ús de la gralla dolça és la següent transformació que realitzen els grups de grallers per tal de poder ampliar el repertori i facilitar l'execució de les noves melodies. A principis d'aquest segle la majoria de grups de grallers ja han adoptat la gralla dolça com a instrument principal. Aquest període és el que s'anomena Època d'or de la gralla, també relacionat amb l'“Època d'or” dels castells.

Grallers en concurs de Castells, font:ara.cat

 

A partir de la Primera Guerra Mundial, els grups de grallers inicien una lenta però imparable decadència a causa del canvi de modes musicals i de l'estil de vida de la gent del camp. Això fa replegar els pocs grups de grallers que continuen tocant a l'ús ritual i antic de la gralla com a acompanyament insubstituïble dels castells, altres balls populars i gegants.

Grallers al segle XIX, font:Tornaveu.cat

 

La revifalla que té lloc a la dècada dels setanta en molts camps relacionats amb la festa i la cultura popular no deixa al marge la gralla, que es convertirà en un més dels senyals d'identitat nacionals recuperats. La seva pràctica travessa els límits geogràfics de les comarques tarragonines i comença la seva extensió sobre tot el territori català on tradicionalment sonaven instruments de poca potència sonora com el flabiol i tamborí, el sac de gemecs i les tarotes o xeremies.

A partir del Primer Congrés de Cultura Tradicional i Popular (1981-1982) es crea des de la Generalitat de Catalunya l'Aula de Música Tradicional i Popular (AMTP) amb la intenció de formar grallers i músics tradicionals de qualitat. Al llarg d'aquests anys han sorgit diverses escoles de música tradicional que han impulsat i dignificat l'ensenyament i l'execució d'aquests instruments (Reus, Tarragona, L'Arboç, Vilafranca del Penedès, Badalona, Sant Cugat del Vallès, etc.). L'any 2006 es crea el Grau Superior de Música amb gralla a l'Escola Superior de Música de Catalunya| (ESMUC)."

Font de la informació:Viquipèdia Gralla

 

Toc de Matinada o Matinada de Grallers

Al matí de les festes del municipi o diada castellera els grups de grallers desperten la ciutat amb els seus tocs de gralla. Fan un recorregut pels carrers per difondre la festa entre els veïns. En molts punts, grups de veins o establiments els reben amb esmorzar. Un cop fet el tast, els grallers sempre ho agraeixen dedicant una cançó.

 

Matinada de Grallers, font:youtube

 Matinada de Grallers La Merçe 2015, font:Cultura Popular Barcelona

 

Día del Graller

"Des de l’any 1994 la Coordinadora de Grallers de Vilafranca organitza el Dia del Graller.

El Dia del graller és ja una data assenyalada en el calendari festiu vilafranquí i també dins l’àmbit nacional. Aquesta festa constitueix actualment un lloc de trobada i punt de referència obligat de les principals agrupacions de grallers de Catalunya.

Té lloc durant un cap de setmana del mes d’abril, durant el qual Vilafranca es converteix en la capital de la gralla. El programa d’actes presenta un seguit d’esdeveniments fixos any rere any: l’homenatge a algun graller, institució o luthier que hagi destacat en la seva trajectòria, la cercavila amb el convidat de pedra, el ball, el concert de les colles participants i, darrerament, la fira de luthiers.

A més, el Dia del Graller té altres actes més puntuals com ara presentacions de llibres, de treballs discogràfics, de nous conjunts instrumentals com gralla i orgue o gralla i piano, entre altres. També cal destacar l’organització del 1r. concurs de composició per a gralla i orgue."

Font de la informació:Grallers de Vilafranca Dia del Graller

26è Dia del Graller a Vilafranca, font:grallersdevilafranca.cat

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES