TRESORS a BARCELONA

divendres, 23 d’octubre del 2020

El Porró de vi

Porró, font:decantadordevino.online

"Un porró és un recipient de vidre destinat a contenir i servir líquid, normalment vi.
Es caracteritza per tenir dos brocs: un de més gruixut, tradicionalment vertical però lleugerament corbat, i que serveix de mànec i també per a omplir-lo, i un altre d'inclinat i cònic per on es fa rajar el contingut i que acaba en un petit orifici pensat per a fer-ne rajar un doll prim i constant que permeti beure a galet. El broc gros també es fa servir per a servir en got, per a buidar el porró i per a netejar-lo.
L'originalitat del porró fa que sovint s'haja fet servir com un símbol tradicional de Catalunya. Així, en botigues de souvenirs se'n veuen de «típics», amb el tap cobert per una petita barretina. El porró és habitual en àpats col·lectius populars i festius ara les calçotades, caragolades, etc.

Calçotada amb porró de vi, font:vinsgotimdor.blog
Origen

El mot porró podria venir del llatí pŏrrum, és a dir, l'all porro, amb el sufix -ōne, per la semblança de la forma del bull del porro amb el cos del recipient^. En suport d'aquesta teoria, William Fordyce esmenta el 1809 que hi ha escenes dels frescos d'Herculà on hom hi pot veure personatges que beuen com els pagesos catalans.

Fresc d'Herculà, font:Viquipèdia

Una variant dialectal posterior, porro, pot haver estat creada per una voluntat d'eliminar el sufix -ó interpretat com a marca de diminutiu.

Una altra hipòtesi fa procedir el nom porró del mot gascó porron, derivat afixat de polh que significa 'gall'. En gascó, porron és com se'n diu de la tórtora i justament la forma que té el recipient recorda la d'un ocell.
L'origen del porró és almenys medieval i ja se'n fa esment en obres com L'espill de Jaume Roig. Antigament es deia meitadella. Abans es feien de terrissa.
Apareix esmentat als documents borjans d'Alexandre VI de 1493 (Chabàs):"dues escudelles trencades e un porró"

Com es beu amb porró

El porró s'ha fet servir d'antic en àpats populars perquè té l'avantatge que els comensals se'l poden anar passant i així no cal que a taula hi hagi un got per a cadascú. La manera de beure en porró és ben senzilla:

Amb el recipient preferiblement mig ple i lo forat prim encarat a la boca, es comença a fer-ne rajar el liquid i es va allunyant el porró a poc a poc estirant el braç. La imatge del bevedor amb el braç ben estirat bevent d'un porró ha esdevingut una imatge típica.
Mentre la beguda va caient a la boca hom pot anar-ne empassant a petits glops sense interrupció tanta estona com es vulgui: se'n diu beure a galet. Hom pot també beure a porró més apòcrif a poc, aturant de fer rajar el porro quan la boca sigui prou plena i empassant la beguda d'una glopada.
Segons quin vi hi hagi al porró serà més recomanable una manera de beure-hi o l'altra.

Beure amb porró, font:lavanguardia.cat

Mesura de capacitat

Als Països Catalans, abans de ser adoptat el litre com a unitat de mesura de volum, sobretot de líquids, hom emprava el nom de recipients de mida coneguda.

A Catalunya es feia servir el porró per a mesurar quantitats de vi i de llet. Així ho fa el receptari La cuynera catalana, on les quantitats de massa sòlida s'expressen en unces i lliures. Un porró feia sempre la mateixa mesura, per bé que aquesta variava en algunes localitats. Hi ha texts farmacèutics castellans en què es parla de la "mitadella" que equivalia a un porró català, "meytadella" en català pre-fabrià.
Actualment els porrons es fan de mides que corresponen a divisors rodons del litre, generalment són de mig litre, de tres quarts (capacitat d'una ampolla de vi estàndard) o d'un litre.

Tradició

Una superstició popular diu que si algú trenca per accident (sense voler) un porró i es vessa el vi que contenia, és senyal cert de bona sort. Si es trenca expressament, però, la bona sort no arribarà.

Al poble d'Abrera van existir des de mitjan segle XIX fins al començament del XXI diversos hostals que lluïen uns porrons de grans dimensions que tothom en podia veure el vi sense pagar, sempre que es pogués alçar amb una sola ma. Això va fer popular a tot Catalunya el "poble dels porrons".

Fira Gastronòmica dels Porrons d’Abrera, font:elbaix.cat

Ball i danses

En una dansa tradicional que s'havia ballat a Sant Feliu de Torelló, anomenada ball del porró, un home amb un porró ple de vi balla amb una dona que du una gran coca. La parella sola ballava travessant la plaça i, al final, l'home tallava un tall de coca, se'l menjava i en acabat feia un glop de vi. Seguidament, continuava el ball amb una altra dona que duia una altra coca, i així indefinidament fins que el porró queia i es trencava."

Font de la informació:Viquipèdia El Porró

Més informació:Culturaipaisatge.cat/porrodevidre

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dimarts, 20 d’octubre del 2020

Escut de Barcelona a la Font de la Budellera

"Una llegenda atribueix el nom de font de la Budellera a la carota de la qual raja l'aigua en aquest bonic racó de Vallvidrera, tot dient que sembla un buda. Sembla, però, més clar l'origen del topònim si tenim en compte que s'hi fabricaven cordes de guitarra amb budells d'animals que s'estovaven en l'aigua de la font. La Budellera va ser enjardinada per Jean-Claude-Nicolas Forestier el 1918, però amb el temps va anar perdent part del seu encís a causa de la brutícia i l'abandonament. L'arquitecte Josep Mascaró la va restaurar el 1987 per encàrrec del Consorci del Parc de Collserola i va demanar al pintor Antoni Tàpies un escut que havia publicat a Diario de Barcelona durant el temps en què que aquest periòdic va publicar cada dia un escut diferent de la ciutat. Tàpies l'havia realitzat el 1971 i va donar permís perquè fos esculpit per Pere Casanovas i posat en una de les terrasses que conformen la font de la Budellera. La reinauguració va tenir lloc el 8 de maig de 1988."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"La Font de la Bulladera es troba al recinte del Parc de Collserola i és veïna del Mirador de la Torre de Telecomunicacions de Norman Foster.

Antoni Tàpies va realitzar escultures des de la dècada dels anys vuitanta. El model per a moltes d'aquestes peces procedeix de dibuixos, d'obres pictòriques, litografies, etc., com és el cas de l'obra que ens ocupa, que el seu origen s'ha de situar en una obra realitzada al començament dels anys setanta. Són els moments en què pintava una sèrie de quadres de caràcter emblemàtic que fan referència a la història de Catalunya amb un clar missatge: la defensa de les llibertats.

En aquesta peça, en aquest relleu hereu directe del collage, és observable el valor absolut que dóna a la matèria i la creació d'un univers simbòlic. En el relleu intervenen elements iconogràfics propis de l'autor: la creu en aspa, les quatre barres, l'"a" sobre la pàgina d'un diari, etc. Curiosament, aquesta peça no està inclosa en el catàleg de les obres d'aquest artista."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Inmaculada Julián

Materials:Acer, acer inoxidable i zinc

Més informació:Viquipèdia Torrent de la Budellera

Font de la Budellera, font:Viajares.es

Autor

Escultor:Antoni Tapies

Més informació:Viquipèdia Antoni Tàpies

Més informació:Fundaciotapies.org

Antoni Tàpies, font:lisicontemporaryart.com

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

Escultura Albula V a Mossèn Jacint Verdaguer

"Dues escultures idèntiques, obra de Pablo Palazuelo, van commemorar el 150è aniversari del naixement de mossèn Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Sarrià, 1902). Si una es va posar al seu poble natal, l'altra es va situar davant de la Vil·la Joana, la finca de l'alcalde sarrianenc Ramon Miralles on mossèn Cinto va morir. Els promotors de la idea van ser els Amics de Verdaguer i la inauguració de l'escultura de Palazuelo va tenir lloc el 10 de juny de 1995, en presència dels alcaldes de Folgueroles, Gil Orriols, i de Barcelona, Pasqual Maragall. La còpia de Folgueroles havia estat inaugurada dies abans, el 17 de maig de 1995. Un miler d'escolars de la comarca d'Osona, on es troba Folgueroles, hi van celebrar una tradició recuperada per commemorar el naixement de Verdaguer, la de l'arbre de maig. Consisteix a enfilar-se a un pollancre sense branques sobre el qual s'han penjat uns embotits que aconsegueix qui és prou traçut per arribar al cim. El pregó de l'aniversari va anar a càrrec de mossèn Josep Maria Ballarín."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Tot i que Mossèn Cinto Verdaguer ja disposava a Barcelona d’un important monument de traces noucentistes, situat a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb el passeig de Sant Joan i que havia estat inaugurat el 1924, en ocasió del 150è aniversari del naixement del poeta, el 1995, el món verdaguerià va promoure la creació d’una altra obra amb la voluntat de deixar constància d’aquesta efemèride i alhora fer palesa la vigència de Verdaguer i la seva influència en la llengua i cultura catalanes.

Es va decidir encarregar aquesta obra a Pablo Palazuelo, un dels artistes espanyols més destacats del segle XX, deliberadament, per tal de fugir d’una escultura descriptiva, ja que Palazuelo en el seu vessant d’escultor desplegava espaialment la seva geometria plana. En rebre aquesta comanda, Palazuelo (amb qui m’unia una estreta amistat) em va demanar que li facilités informació sobre l’escriptor i la seva representativitat en la nostra cultura. Amb aquest objectiu li vaig proporcionar diferents llibres i documents que el van apropar a la pluridimensional figura de Verdaguer i que van propiciar moltes converses en les que vaig intentar explicar-li que no era només el fundador de la literatura catalana moderna, sinó que conjuminant tradició i modernitat havia fet de la llengua catalana un idioma apte per l’alta cultura. Així, amb la intenció d’evocar fonamentalment la figura de l’autor de dos dels més grans poemes èpics de la literatura catalana, L’Atlàntida i Canigó, va decidir centrar el seu procés creatiu en la idea del llibre i va construir amb planxes d’acer inoxidable un llibre obert que va situar sobre un pedestal de pedra, en el que va col·locar una placa amb la inscripció “la poesia és un aucell del cel / que fa sovint volades a la terra” i va decidir que la peça del Museu-Casa Verdaguer de Vil·la Joana havia d’estar orientada al Pirineu, concretament al Canigó."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Daniel Giralt-Miracle

Materials:Planxa de ferro sobre pedestal de pedra arenisca

La poesia és un aucell del cel / que fa sovint volades a la terra / JACINT VERDAGUER MAIG 1885 / A / JACINT VERDAGUER I SANTALO / 1845 - 1902 / 1995 / 150 Aniversari del seu naixement / Vil·lajoana, Barcelona - Folgueroles

Més informació:Viquipèdia Jacint Verdaguer i Santaló

Mossèn Cinto Verdaguer cap al 1865, font:Ara.cat

Autor

Escultor:Pablo Palazuelo de la Peña

Més informació:Viquipèdia Pablo Palazuelo

Més informació:Fundacionpablopalazuelo.es

Pablo Pazuelo, font:pinturapintura.com

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

dilluns, 19 d’octubre del 2020

Escultura L'Encantador de serps

"L'original d'aquesta escultura, feta a Roma pel belga Jules Anthone, va participar en l'Exposició de Belles Arts de 1898, on fou adquirida per l'Ajuntament de Barcelona que mitja dotzena d'anys més tard en va fer un exemplar en bronze a la cera perduda amb la intenció de posar-lo en algun espai públic. Però al final no es va trobar el lloc adient i va quedar-se al magatzem del Museu d'Art Modern fins que el 1970 en va ser rescatada per decorar els jardins de la Vil·la Amèlia, inaugurats el 23 de novembre d'aquell any, en temps de l'alcalde Porcioles. Només queda una de les dues cobres que originàriament feia dansar amb el seu flabiol aquest xicot nu."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"En un racó entre ombrívol i lluminós de la Vil·la Amèlia es troba aquesta peça d'un acurat disseny que fa seus, alhora, l'orientalisme temàtic d'origen francès i el classicisme formal propi de la tradició de la Roma finisecular on Jules Anthone realitzà aquesta obra. L'Encantador de serps ens mostra un jove efeb que amb la seva flauta travessera, més pròpia de l'Arcàdia virgiliana que d'un país oriental, fa ballar una sèrie de serps dins un cistell de vímet. Un cert caràcter bucòlic domina l'escena en la qual el jove, a la gatzoneta, se'ns presenta com un músic en la línia de les representacions de Fortuny en el seu Idil·li (Madrid, Casón del Buen Retiro), i no en els seus temes marroquins com l'Encantador de serps (Baltimore, The Walters Art Gallery). Aquí domina un classicisme que s'anticipa a les representacions noucentistes de començament del segle vint de Josep Clarà o d'Esteve Monegal. Un cert amanerament formal l'allunya de les formes més rotundes dels seus contemporanis catalans, com és el cas de Jeroni Miquel Suñol i el seu Himeneu (1864, Madrid, Museo del Prado) o de l'Adam adormit (1887, Madrid, Museo del Prado) de Joan Samsó."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Joan Ramon Triadó

Materials:Bronze

Foto antiga de L'Encantador de serps, font:museunacional.cat

Autor

Escultor:Jules Anthone

Jules Anthone (Bruges, Bèlgica, 1858-1923). Escultor. Fill del dibuixant Jules Louis Charles Anthone. Deixeble de H. Pickry entre 1874 i 1882. Ingressà a l'Acadèmia d'Anvers el 1885. Premiat a les exposicions de Roma (1885), Brussel·les (1887), París (1889) i Barcelona (1898). Va obtenir una medalla d'honor per l'obra Encantador de serps que va presentar al Saló de París del 1888 i que es troba actualment a Barcelona.

Més informació:Wikipedia nl Jules Anthone

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

Escultura Dríade

"Aquesta obra d'una adolescent nua, considerada una de les millors de l'escultor Ricard Sala, va ser adquirida per l'Ajuntament de Barcelona el 1970, per decorar els jardins de la Quinta Amèlia. La iniciativa va ser de l'arquitecte Joaquim Maria Casamor, que dirigia el Servei Municipal de Parcs i Jardins. Els jardins van ser inaugurats el 23 de novembre d'aquell mateix any, un any molt prolífic pel que fa a l'obertura de zones verdes després del període de sequera en nous parcs que havia caracteritzat l'època de l'alcalde Porcioles. A més dels de la Vil·la Amèlia, aquell any es van inaugurar el parc del Putget i tres jardins a Montjuïc, amb els noms de Joan Maragall, Costa i Llobera i Mossèn Cinto. Els jardins de l'antiga finca privada coneguda com la Quinta Amèlia van incorporar-se al patrimoni públic en cedir-los els propietaris a canvi d'edificabilitat en una altra part dels terrenys.

L'autor de l'obra la va batejar amb el nom de Dríada, que en la mitologia clàssica era una nimfa protectora dels boscos."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Aquesta és una escultura de petit format. La peça, de l'escultor barceloní Ricard Sala i Olivella, constitueix un bon exponent de l'art tridimensional de caràcter figuratiu. Està feta en bronze i té una pàtina amb la tonalitat verdosa tan comuna en les escultures foses en aquest material etern.

Tot i no ser de la grandària natural, l'escultura a la qual ens referim s'integra perfectament en el marc on se situa. Es tracta d'una peça regida per una tècnica molt bona que aconsegueix un ple moviment combinant sàviament el buit amb el ple o, dit d'una altra manera, l'espai ocupat amb l'absència.

Concebuda com una espiral continguda que es projecta cap endavant, està sostinguda per un sol peu que, recolzat en la part davantera de la seva planta, sembla no tocar terra, com si fos una forma ingràvida. L'escultura, en realitat, se suporta en la seva peanya també de bronze i formada per dos graons de secció quadrada i un pern cobert del mateix material que reforça el gruix del peu, tot donant consistència estructural al conjunt escultòric. L'escultura descansa sobre un dau de pedra de secció més ampla que la peanya, que atorga a la part no figurativa de la peça un aspecte de piràmide truncada de base quadrada. Aquesta centra una petita illa de perímetre circular –encara que irregular– coberta de vegetació que creix entre roques de mides, formes i textures irregulars. La totalitat del conjunt que regeix l'estanc funciona com el cim d'una muntanya coronada per la dríada, que sembla estar a punt de fer un salt a l'aire.

L'escultura i l'aigua tenen una relació de convivència de gran tradició. Moltes vegades, la primera ha estat un pretext per fer una font en un lloc determinat; d'altres, senzillament han tingut una relació de proximitat i se les ha col·locat a tocar de l'aigua, emmarcant un espai, i també n'hi ha que han participat de l'aigua essent totes dues indissociables. En aquest cas, la Dríada corona un disseny construït, en bona part, per donar-li relleu i embellir l'entorn qualificant-lo. Igual que moltes peces que tenen relació amb l'aigua, aquesta escultura està pensada per projectar la seva imatge, emmirallant-se en el marc que l'envolta.

Els braços tenen una marcada projecció cap endarrere i dibuixen una línia a la manera d'un arc que enllaça amb les extremitats inferiors a través del tronc, contraposant-se a aquestes, de manera que aconsegueix crear una pauta rítmica alhora que harmònica. Així doncs, estem davant d'un joc de tensions on les forces es contraposen. La important flexió del braç dret queda compensada amb la no menys poderosa flexió de la cama esquerra, la qual cosa crea un ventall de forces molt equilibrades visualment, mitjançant una diagonal de doble recorregut. La reducció geomètrica de la peça s'explica clarament per dos grans rombes que tenen el seu vèrtex comú just a la zona del baix ventre."