dimarts, 14 de juliol del 2020

Pa amb tomàquet

Pa amb tomàquet, font:eatapas.co.uk

 

"El pa amb tomàquet és una típica recepta de la cuina catalana i balear, similar a la bruschetta italiana. Ha estat considerat el plat insígnia de la cuina catalana. Consisteix en una llesca de pa sucat amb mig tomàquet madur i amanit amb oli d'oliva i sal.
Tradicionalment, menjat amb una arengada a sobre, era un àpat de pagès. Es pot acompanyar amb botifarres, fuet, pernil, formatges, anxoves o un altre peix adobat, o verdures rostides a la graella com l'escalivada. La base original solien ser les llesques de pa de pagès, però actualment s'utilitza també pa de barra.
Pa amb tomàquet i arengades, font:receptes.cat
Història
L'origen del pa amb tomàquet és el pa amb oli, que existeix a tota la mediterrània. De vegades és l'oli que es tira sobre la llesca de pa, torrada o no, o bé el pa amb el qual se suca l'oli, que sempre és d'oliva. A Catalunya, el mètode era el que es fa encara amb el pa amb oli, és a dir, tirar un raig d'oli sobre la llesca de pa. A més, a la cuina catalana ja existien nombroses receptes de pa preparat d'aquesta manera; el pa amb vi i sucre, per exemple, el pa amb la crema de la llet, amb xocolata, amb codonyat, etc. 
Pa amb vi i sucre, font:elsfogonsdelaisabel.wordpress.com

 

El tomàquet va entrar a Europa a partir del segle xvi però no es va afegir al pa amb oli, que ja era tradicional, fins a uns dos segles més tard. Sí que existia ja en aquesta època la variant de pa torrat, fregat amb all i amanit amb oli. La primera referència directa escrita d'aquesta recepta apareix al segle XVIII, amb el nom de panboli bo, al Modo de cuynar a la mallorquina de Jaume Martí Oliver. 
Perquè fos pa amb tomàquet calia que el tomàquet fos present a la cuina catalana. Josep Lladonosa i Giró diu que la primera documentació d'això data del segle xviii. Amb més precisió, Nèstor Luján afirma que la primera referència escrita de pa amb tomàquet data de 1884 i segons la seva tesi s'hauria creat al món rural enun moment d'abundància de tomàquets, que es degueren aprofitar per a estovar el pa sec.

Plats diferents
A Catalunya, a les costellades es fa de vegades una variant amb pa torrat sobre les brases, que es frega primer amb mig grill d'all i a continuació es frega amb tomàquet i s'amaneix amb oli d'oliva.
Torrada amb tomàquet, all i oli d'oliva, font:lacuinadesempre.cat

 

Una llesca de pa, normalment de pagès, torrat, amanida i amb coses damunt, a Catalunya és una torrada, i es considera una preparació diferent que el pa amb tomàquet, que és sense torrar. 
Torrada amb escalivada i anxoves, font:reskyt.com

 

Com a pa amanit, s'assembla a una altra especialitat catalana, la coca, especialment la de recapte; ambdues preparacions tenen una base de pa i s'amaneixen amb oli d'oliva, però la coca de recapte té verdures prèviament cuites o no, que es couen al forn sobre la massa de pa encara crua, i a més de vegades altres ingredients (peix, carn) i no es frega amb tomàquet. Aquestes similituds, base de pa i amanit amb oli d'oliva, és comú a la majoria de coques salades i preparacions mediterrànies de la família de les coques. "
Coques de recapte, font:annarecetasfaciles.com

 

 Font de la informació: Viquipèdia Pa amb tomàquet
 Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dilluns, 13 de juliol del 2020

Els Pastorets

Els Pastorets a Lleida, font:lleida.com

 

"Els Pastorets és una representació teatral típica de les festes de Nadal a molts indrets de Catalunya. L'argument combina els continguts del naixement de Jesús, la lluita del bé i del mal entre àngels i dimonis, i diverses històries i diàlegs dels pastors que rememoren el primer Nadal. A principis del segle XXI l'escenificació de pastorets és molt estesa en els territoris de parla catalana. Juntament amb les passions, són les representacions tradicionals més arrelades.
En general, l'argument es construeix a partir de tres històries: la primera, les esposalles de Josep i Maria, la parella en cerca de posada i el naixement; la segona, la lluita entre àngels i dimonis; i la tercera, centrada en els pastors, de caràcter còmic i costumista.
Dibuix dels Pastorets de Roser Calafell, font:aula.culturamataro.cat

 

La majoria de les representacions dels Pastorets són a càrrec dels grups de teatre amateur i es fan en centres parroquials, centres socials o teatres.
Els Pastorets a Terrassa, font:aixitot.com
Història
Els orígens del gènere dels pastorets els trobem en els drames religiosos medievals. L'officium pastorum (l'adoració dels pastors) és el punt de partida d'antigues celebracions que els fidels interpretaven durant la nit de Nadal en les esglésies al redós de la missa del gall.
La mostra textual més antiga que es conserva en català d'aquest gènere és a un document de l'Arxiu de la Corona d'Aragó que data del 1721, seguit d'una referència a l'obra Calaix de sastre del Baró de Maldà (1746-1819). El nom de Pastorets o Pastorells per designar aquest tipus d'obres teatrals ja es documenta al segle xvi. Pel que fa a les primeres escenificacions fora del recinte sagrat, destaca per l'antiguitat una notícia a l'arxiu capitular de Girona, que testimonia una representació teatral de la història dels tres mags escenificada el 1363 davant de l'església de Santa Maria de Castelló.
A la primera meitat del segle XIX, els 'Pastorets' es veuen afectats per la imposició del castellà com a única llengua permesa en les representacions teatrals. En el marc de la Renaixença, el conreu del gènere en català es reprèn al final del segle xix. Així, amb el ressorgiment de la llengua i la cultura catalanes, l'obra titulada 'Los Pastorets en Betlem, o sia Lo Naixement de Ntre. Senyor Jesucrist', de Mn. Miquel Saurina, publicada a Vic el 1887, va ser representada en moltes parròquies i centres catòlics arreu del país.
Entre la gran quantitat de 'Pastorets' publicats al principi del segle XX, convé destacar, tant per la qualitat literària com per la resolució dramatúrgica, 'L'Estel de Natzaret' de Ramon Pàmies (1903). Per la seva banda, la versió més representada al país són 'Els Pastorets o L'Adveniment de l'Infant Jesús' de Josep M. Folch i Torres (1916). Altres versions que cal destacar són el breu quadre líric 'L'Adoració dels Pastors' (1901) de Mn. Cinto Verdaguer, concebut com a llibret pel compositor Enric Morera, i també 'La Bona Nova' de Joaquim Ruyra (1928), interessant sobretot des d'un punt de vista literari. Completen el quadre dels 'Pastorets' de més renom els de Lluís Millà, "El naixement de Jesús, o, Els pastorets catalans (Borrego i Carquinyoli)" (1931), i 'La Flor de Nadal', de Francesc d'A. Picas (1956)."
L'Estel de Natzaret, font:centredesarria.entitatsbcn.net
 

 

Font de la informació:Viquipèdia Els Pastorets

Coordinadora de Pastorets a Catalunya
Associats - Pastoretsdecatalunya.cat  

Representació dels Pastorets de Folch i Torres, font:youtube-Sergi de Lleida, Els pastorets de vilanova i la geltru. 50é aniversari


Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dimecres, 8 de juliol del 2020

El Ball de cornuts

El Ball de cornuts, font:cornelladelterri.cat

 

"El ball de cornuts és una dansa tradicional catalana, que ve de temps immemorial, es balla a la festa de l'arbre a Cornellà de Terri cada Dilluns de Pasqua i té la coreografia i música extreta del Costumari de Joan Amades. Consta d'un ball rodó a l'entorn d'un petit arbre amb banyes que ha estat plantat al mig de la plaça.
Un ballador que fa de Cornut –porta al cap dues monumentals banyes– va saltant tot voltant per dins i per fora del cercle format per les sis parelles balladores. Acabada la dansa, pren una balladora per la mà i, trencant la rotllana, ballen per la plaça fins a sortir.
Antigament eren molt populars aquests balls que es feien al voltant de l'arbre i eren anomenats balls rodons per ésser semblants a la Sardana. Eren acompanyats de cançons i tota mena de d'actes de joia i es repartien flors entre el jovent, costum que ha arribat fins a nosaltres, com ens ho recorda una cançó popular que ens fa conèixer la rivalitat entre poblacions veïnes:
«Els de L'Albi tenen un Maig que és bo per fer una arcada; que n'és tort i geperut, gran falta n'hi han trobada. Vallclara sí, que'n té un d'una pessa ben llastada que'n té cent i quatre pams, el més alt de la contrada.»
Mentre es plantava l'arbre els fadrins cantaven corrandes o follies a les noies, acompanyats d'instruments populars. Una d'aquestes corrandes diu:
«De rossetes prou n'hi ha, que'ls rosers n'estan criant, no pas de tan boniquetes com les que m'estic mirant. Vostre mare és una rosa, vostre pare és un roser, i vós sou la poncellete que algun dia colliré.»
Font de la informació:Viquipèdia Ball de Cornuts

Ball del Cornut de Cornellà del Terri
"Cornellà del Terri celebra la seva festa major coincidint amb la Setmana Santa. Entre Divendres Sant i Dilluns de Pasqua, es succeeixen una gran quantitat d’activitats festives que giren al voltant de la plantada de l'arbre maig i d’entre les quals destaca, per la seva popularitat, una dansa anomenada Ball del Cornut.
El Cornut, font:wikimedia

 

Una vegada plantat l'arbre, els vilatans ballen el famós Ball del Cornut, que es dansa al voltant de l’arbre maig. Els dansaires recorren la vila ballant, formant en una llarga filera, al toc d'una música alegre. De sobte apareix el Cornut, un personatge amb un barret de pell que porta dues grans banyes de boc recargolades i sis parelles que l’envolten, formant una rotllana.
Ball de cornuts a Cornellà del Terri, font:cornelladelterri.cat

 

Mentre sona la música, les dones s'avancen en la rodona i el Cornut salta entre elles. Després repeteix l'operació entre els dansaires. Finalment el Cornut pren una noia per la mà i trenca la rotllana per poder sortir furtivament per un carrer adjacent. La cobla continua amb la música i al final també interpreta algunes sardanes. Aquest ball, celebrat en un ambient d’alegria, bromes i bon humor és únic al territori català. És també un clar exemple de la capacitat de recuperació de les tradicions ja que la coreografia i la música que sona havien desaparegut i van ser extretes dels documents que va deixar Joan Amades.
Segons alguns autors, aquest ball rodó podria ser l'expressió de joia al voltant d'un dels capítols més significatius de la història local: la fi del dret de cuixa imposat pels senyors feudals a l'Edat Mitjana. En aquell temps els senyors feudals dictaven la sort, la vida i la mort dels pobladors de les seves terres. Un dels privilegis abusius més habituals que tenien era el de poder anar al llit, la nit de noces, amb les noies que s’estaven a punt de casar. Després de llargs anys d’humiliació, l'any 1367, en temps del rei Pere el Cerimoniós, Cornellà del Terri va alliberar-se del domini feudal i es va suprimir aquest privilegi indigne. Per celebrar la nova realitat els vilatans es van armar d’ironia i van sortir al carrer per executar una sèrie de danses que van acabar esdevenint el Ball del Cornut.
Segons en Joan Amades, en canvi, la dansa prové d’un ritu destinat a obtenir protecció col·lectiva davant els mals esperits. En la festa de l’arbre maig de Cornellà i el Ball del Cornut hom hi ha vist també el ritu que marca simbòlicament l’establiment definitiu de la primavera i l’inici d’un cicle nou (l’aixecada d’un arbre maig), amb primitius cultes a la divinitat per excel·lència de la fertilitat i la procreació, el boc fecundador del ramats i bestiar, la presència dels qual es simbolitza mitjançant els corns.
La festa va ser declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1999."

 
 Cornellà del Terri Plantada de l'Arbre del Maig i Ball del Cornut font:Garrotxins
Font de la informació:Cornelladelterri.cat fires i festes Ball del cornut
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES


dilluns, 6 de juliol del 2020

Patufet

En Patufet, Il·lustrador: Margarita Ruiz, font:combeleditorial.com

 

"En Patufet és un personatge popular català, representat per un nen molt menut que porta una gran barretina. És el protagonista d'un dels contes tradicionals catalans més coneguts i que porta el mateix nom. El personatge es retroba en rondalles de tot Europa, especialment en el conte Däumling, dels germans Grimm.
Conte Däumling dels germans Grimm, font:Biblio.com

 

El nom d'aquest personatge va inspirar el nom en espanyol "Barrufets". No obstant això, a Catalunya els éssers blaus es diuen Barrufets, i no Patufets. En francès per exemple, els barrufets són els "Schtroumpfs".
El títol de l'revista El Patufet està inspirat en aquest conte."
Revista En Patufet, font:viquipèdia
 
Conte del Patufet
"El Patufet era un nen molt petit, molt petit, que vivia amb els seus pares en una casa de pagès. Tot i que era molt trapella, també li agradava ajudar els pares. Un dia que la mare es disposava a anar a comprar safrà, el Patufet li va demanar que l'hi deixés anar a ell, i després de molt insistir la va convèncer.
Va anar a ca l'adroguer a buscar el safrà i perquè la gent no el trepitgés cantava una cançó mentre caminava pel carrer:
Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu el Patufet.
L'adroguer es va quedar ben parat en sentir una veu prima que li cridava: Vull una lliura de safrààà! Una vegada i una altra mirava i no veia ningú a la botiga; de tan petit que era, el Patufet no arribava ni al taulell! Al final, el va veure i li va poder vendre la lliura de safrà que volia.
Quan la mare va haver acabat de fer l'arròs es disposava a portar el dinar al pare, que estava treballant al camp, i el Patufet va tornar a insistir que l'hi deixés dur a ell. Així que la mare li va donar una cistella amb el dinar del pare i hi va enviar el Patufet.
Vet aquí que mentre hi anava va començar a tronar i a ploure. Veient aquella tempesta tan gran, el Patufet va córrer a aixoplugar-se sota una col. I s'hi va quedar tan a gust que s'hi va adormir.
Patufet dormint sota la col, font:petitmonblogger.blogspot.com
Al cap d'una estona, quan la tempesta ja havia passat i el Patufet encara dormia, va venir un bou que, veient el camp de cols, se n'hi va anar de dret. Quan va ser a la col on jeia en Patufet, va obrir la boca i es va empassar de cop la col, la cistella i el Patufet.
En veure que no apareixia, els seus pares el van anar a buscar, tot planyent-se. Cridaven ben fort: Patufeeet, on eeets?, però ningú no responia, fins que al cap de molta estona d'insistir-hi es va sentir una veu llunyana i fosca que deia:
Sóc a la panxa del bou,
que no hi neva ni hi plou!
Quan el bou farà un pet,
sortirà en Patufet
En sentir allò, els pares del Patufet van decidir començar a donar cols al bou per a menjar, i la bèstia es va anar inflant, inflant, fins que de sobte va fer un pet i va sortir el Patufet disparat. Es va poder reunir amb els seus pares de nou i van ser feliços per sempre més."
Patufet disparat pel bou, edit. LaGalera, font:llardelllibre.cat

 

 Font de la informació:Viquipèdia Patufet

Conte En Patufet editorial Barcanova, font:barcanovainfantilijuvenil.cat
Conte En Patufet, font:youtube Canigó 1967 Director Artístic i Narrador: Isidre Sola

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dimecres, 1 de juliol del 2020

Llegenda del nom de la Vila de Copons

Escut del Abat Copons Monestir de Poblet
Escut del Abat Copons Monestir de Poblet, font:JordiRius-pinterest

 

"La història es refereix a un noble Baró, cavaller molt esforçat que fou protagonista d’innombrables gestes de guerra en les campanyes del Comte-Rei. Batallant, batallant, va passar la joventud i quan començava a posar anys, en premi als mèrits contrets, el Rei li adjudicà diverses terres de les que ell mateix havia arrabassat a l’enemic. Però el nostre cavaller era home molt frugal que tot i la riquesa que posseïa, vivia modestament al seu castell prop del riu Anoia. Així doncs, fidel al seu tarannà modest, prengué el determini de donar a l’Església els dominis que el Rei li cedia.
El Baró va cedir tres senyorius dels que el Rei li havia atorgat al Monestir de Poblet. Però aquesta donació comportava el pagament d’un petit tribut que el Baró rebria anualment del Monestir. Encara que era un tribut de vassallatge, el seu valor era més simbòlic que efectiu; consistia en una guatlla, una tòrtora i una perdiu. Tot i ésser tan minsa la gabella, el cavaller va voler que quedés ben escripturat que, si el Monestir deixava de satisfer-la, ell o els seus successors es podrien apropiar del Copó o Calze del Sagrari.
Monestir de Poblet, font:La Vanguardia (Getty)
Varen passar uns quants anys en els quals les coses rutllaren amb tota regularitat, però un dia l’Abat de Poblet es va morir i un nou Prelat ocupà la Cadira Abacial. Aquest, davant de la niciesa que representava el pagament d’aquell tribut, no hi va donar importància i va deixar de satisfer-lo. Al Baró, aquella anyada també li va passar per alt, però bon punt es va atalaiar del mancament del Monestir, encontinent es presentà a l’Abadia i sense demanar llicència, se n’entrà a l’Església i es posà a forfollar el Sagrari, intentant d’obrir-lo. En veure allò, el germà sagristà corregué a avisar al Pare Abat. Quant aquest arribava al presbiteri, el Cavaller ja tenia el Copó a les mans. L’Abat li digué:
- Què feu, desventurat! Això és profanar el Sagrari!… I me li pren dels dits el Copó. El Cavaller el torna a agafar i traient-se l’espasa i alçant la veu respon:
Això no és més que complir tractes, senyor Abat. Llegiu si us plau les escriptures!…
Quan l’Abat intentava recuperar novament el Copó el cavaller provà de posar l’espasa entremig, amb tan mala sort que va ferir el braç del Prelat. En veure la sang que corria el Cavaller es va esfereir, cedí el Copó i caigué de genolls demanant perdó. Enverinada que fou la ferida del Pare Abat, el Cavaller li va pregar que el volgués oir en confessió i molt penedit feu el propòsit de cedir totes les propietats que posseïa al Cenobí i professar com a monjo a la Comunitat, si l’admetien. No cal dir que va ser ben acollit així dels monjos com del mateix Pare Abat. La seva vida de religiós fou molt edificant i admirada per tots els companyons de  la Comunitat i anys a venir ell va ser l’Abat Copons, un dels més il·lustres Prelats que han presidit la Comunitat de l’històric Monestir de Poblet. Això llegit ja s’endevina d’on li venia el cognom al cèlebre Baró de Copons i també es veu ben clar perquè s’anomena així la riallera vila de la nostra Comarca."
Font de la informació:Copons.cat municipi llegenda nom vila Copons i l'abat Copons Poblet , Antoni Moncunill “Llegendes de la comarca de l’Anoia”

Altre versió de la llegenda de Joan Amades a L'Abat Copons de Poblet.
"Llavors de la reconquesta, el senyor de Copons va ésser el qui més terres va reconquerir i va alliberar del poder sarraí. Per dret de conquesta i per llei d'armes molt més de la meitat de la terra era seva. Com que després de la lluita amb els moros l'Església va restar molt arruïnada i ben pocs edificis religiosos restaven, puix que els àrabs els havien destruït esglésies i monestirs, el cavaller de Copons va cedir a l'Església tant terreny com va necessitar per a aixecar nous temples i monestirs.

El senyor de Copons només va imposar als bisbes i als abats, per cada església o convent que aixecaven en terrenys dels seus, el pagament d'una quantitat irrisòria, només com un testimoni de propietat damunt el terreny. Aquest tribut, l'havien de percebre ell i els seus descendents mentre portessin el seu nom. Disposà també que per cap raó els bisbes, abats ni altres magnats religiosos que hi tingueren obligació no podien deixar de satisfer aquell tribut i que, si no ho feien, ell o els seus descendents es podien emportar amb tot dret i propietat el calze o copó del temple que es negava a pagar. El senyor de Copons vingué a tenir en certa forma un peu de propietat damunt gairebé tots els copons de Catalunya, i per a, i per aquest motiu va prendre el nom de Cavaller de Copons, puix que abans s'anomenava d'una altra manera que la tradició no esmenta.
Un dels monestirs que varen ésser aixecats damunt de terrenys del senyor de Copons fou el de Poblet. La comunitat sempre va satisfer el tribut reliosament, fins que un pare abat va creure que el dert ja havia prescrit perquè feia anys i panys que durava i, d'altra banda, el monestir de Poblet, que tenia terrenys immensos en feu, era massa alt i poderós per a retre vassallatge a un simple cavaller, alhores molt per sota en importància al monestir. I decidí no satisfer el tribut. El senyor de Copons va creure que, si transigia, encara que la quantitat no tenia cap valor ni importància, l'exemple de Poblet fóra imitat per altres comunitats i perdria el seu senyoriu tradicional, que havia de mantenir, i es disposà a fer ús del seu dret. Un bell dia, mentre el pare abat oficiava, el cavaller es va presentar al monestir, entrà a l'església i, sense que ningú hi fos a temps per a evitar-ho, va agafar el calze i se l'emportà.
Calze del Museu de Poblet, font:lamira.cat

 

Quan la comunitat va adonar-se del que havia passat, tothom va disposar-se a recuperar el calze de totes passades. El pare abat, que abans de professar havia estat home d'armes, va sortir fora del monestir, es va encarar amb el de Copons i, en brega aferrissada, li va tornar a prendre el calze. El cavaller no va donar el braç a tòrcer i es diposà a emportar-se'l a tot vent. Tots dos van forcejar una llarga estona i el pare abat de cap manera no afluixava el calze. El cavaller, decidit, desembeinà l'espasa i, amb un cop formidable, va tallar el braç al pare abat, que va caure a terra amb el calze, que tot es va abonyegar.
El cavaller immediatament es va adonar de la magnitud del que havia fet, se'n va penedir i en va demanar perdó al pare abat de genollons i amb els ulls plens de llàgrimes. per purgar el seu pecat va abraçar la religió i volgué ésser monjo del mateix monestir que havia ofès. La seva vida va ésser tan exemplar i el seu zel pel bé i pel profit del monestir va ésser tant, que va arribar a ésser-ne abat. Tots els seus bén van passar al monestir, i d'això li venia la gran riquesa, fins al punt que mig Catalunya era seva. El període de més prosperitat de Poblet correspon a l'abadiat del cavaller de Copons.
Per raó del que portem explicat, l'abat de Copons mostrava en el seu escut uns copons o calzes, i així el trobem gravat damunt de la seva tomba."
Font de la informació:Xtec.cat Anoia Copons

Història
"Ponç de Copons (? - Poblet, Conca de Barberà, 1348) fou abat del Monestir de Benifassà (1311-1316) i del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet (1316-1348). Probablement era germà d'Elisenda de Copons, abadessa de Santa Maria de Vallbona de les Monges.

Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Sepulcre del Abad Copons, font:fotosdecatalunya.cat

Escollit el 20 de maig de 1316, el seu abadiat al Monestir de Poblet es caracteritzà per una època de prosperitat, prosseguint les obres ja iniciades i incorporant noves possessions territorials (Castellserà, la Fuliola, Tornabous, Bellmunt i Butsènit). Gràcies a la prosperitat del Monestir, pogué finançar l'expedició militar contra Sardenya de 1322-1323.
L'elegància de Poblet en temps de l'Abat Copons va ajudar a fer que el rei Pere el Cerimoniós es decidís per ordenar la construcció d'un magnífic Panteó Reial per als reis de la Corona d'Aragó. Coincidint amb aquesta idea, Copons va ordenar la construcció del cimbori que dóna la silueta tan característica del monestir.
Campanar, cimbori i llanternó Monestir de Poblet, font:wikimedia

 

Així mateix encarregà fer una còpia del Llibre dels fets que es conservava al cenobi del copista Celestí des Torrents, qui l'acabà la diada de Sant Lambert, el 17 de setembre, del 1343.
El juliol de 1348 les obres del cimbori s'hagueren de paralitzar davant l'arribada brutal de la Pesta Negra al recinte pobletà; en efecte, moriren la meitat dels monjos (59 homes) i 20 llecs més. El 29 de juliol moria, víctima de la Pesta, el Pare Abat Ponç de Copons." 
Font de la informació:Viquipèdia Ponç de Copons



Localització
"Copons és una vila i municipi situat a la comarca de l'Anoia pertanyent a província de Barcelona.  Copons està situat a 432 metres d'altitud sobre el nivell del mar, en una vall que constitueix la capçalera del riu Anoia. Del seu terme municipal formen part nuclis aïllats com Viladases i Sant Pere de Copons, i limita amb els termes municipals de Veciana (al nord), Rubió (a l'est), Jorba (al sud) i Sant Guim de Freixenet (a l'oest).
Població de Copons, font:surtdecasa.cat

 

La vila de Copons (432 m) es va edificar en la vall formada per la confluència del riu Anoia amb la riera de Sant Pere i al vessant del turó que havia estat coronat pel desaparegut castell. Dins el perímetre de les muralles medievals hi va haver els carrers del Castell i del Mur. Extramurs i cap a la part baixa es van estendre els carrers Vilanova i el Raval, formant el carrer Major."
Escut de Copons, font:wikimedia

 

Font de la informació:Viquipèdia Copons
Veure més LLEGENDES CATALANES