divendres, 15 de maig del 2020

La Castanyada

La Castanyada, font:elracodeldetall.blogspot.com
"La Castanyada és una festa popular dels Països Catalans, tot i que en molts llocs s'ha perdut a diferència de Catalunya, que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada (entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre).
Tots Sants, pintat per Fra Angèlic, font:wikipedia
Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la 'castanyada' és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari anomenat paperina.1 
Història. La festa de Tots Sants és herència d’una celebració celta. L’1 de novembre feien les festes del Samhein en honor dels morts, perquè és quan comença el període més fosc de l’any, un moment que consideraven màgic perquè creien que s’establien connexions entre els dos mons, el dels vius i el dels morts.2
Samhein celta, font:sobreirlanda.com
La festa de Tots Sants fou instituïda el segle VII, quan el papa Bonifaci IV, en lloc de fer enderrocar el Panteó romà, projectat per l’emperador Adrià i dedicat a les divinitats romanes, el consagrà a la Mare de Déu i als màrtirs del cristianisme. Segles més tard, l’Església va instituir la pràctica de recordar tots els difunts, just l’endemà de Tots Sants. D’aquesta manera, s’adoptava un costum pagà, propi de molts pobles de l’antigor.
El costum de menjar castanyes per Tots Sants té una interpretació popular que el relaciona amb l’antiga tradició de tocar les campanes la nit de Tots Sants per recordar als fidels la necessitat de pregar per les ànimes dels difunts. Segons que sembla, els campaners, després de repicar les campanes amb força durant una bella estona, reposaven i es menjaven un grapat de castanyes o qualsevol altra fruita del temps, que feien passar avall amb un traguinyol de vi dolç. Moltes vegades els campaners no estaven pas sols, els acompanyava molta gent disposada a compartir aquest ressopó tan senzill com saborós. És d’aquesta manera, prou curiosa, que potser va néixer una tradició que ja s’havia generalitzat a la fi del segle XVIII on hi havia la creença que per cada castanya que es menjava aquella nit, una ànima era alliberada de l'purgatori.3
font:locarranquer.blogspot.com
Més endavant, als pobles, per la tarda els homes recollien castanyes, moniatos i llenya. Les dones feien pastissos semblants als actuals panellets (pastissets fets a base d’ametlles mòltes i ensucrades). A l’arribar la nit es reunien tots al voltant del foc per menjar-se tots junts les castanyes i els moniatos rostits amb llenya i els pastissets que havien fet les dones. D’aquesta manera celebraven el fi de la recol·lecta i resaven pels difunts.
Rés pels difunts, font:pildorasdefe.net
També existia la tradició de que els nens havien de deixar les castanyes amagades per la casa perquè per la nit, les ànimes dels que ja no estaven amb nosaltres, vinguessin a recollir-les i les canviessin per panellets.
A finals del segle XVIII la costum s’havia fet molt popular i la castanya va passar a ser un element comercial. És llavors quan neix la figura de la Castanyera; dones que rostien les castanyes al foc i les venien pel carrer.4
Castanyeres davant de l'església de Betlem, 1917
font:costumbresdeagua.blogspot.com -

Extret de l'Arxiu fotogràfic de Barcelona
Amb els anys, la figura de la castanyera s’ha convertit en un mite de la festivitat. La representem com una dona anciana, humil, amb un mocador al cap i davant d’un torrador de castanyes. Aquesta imatge ens arriba de les senyores que venien les castanyes anys enrere. Solien servir vuit castanyes en una paperina de paper i animaven a la compra tot cridant: “Calentes i grosses, qui en vol, ara que fumen?”.5
Actualment, la castanyada s’ha convertit en una revetlla de Tots Sants, i se celebra en l’àmbit familiar, extra familiar i comunitari -a les escoles és la primera de les quatre festes tradicionals escolars, juntament amb Sant Joan, Carnestoltes i Sant Pep."4
Paradeta de castanyes a la font del Pla de la Boquería, font:bornbikebarcelona.com
Font de la informació: Viquipèdia Castanyada 1Barcelona.cat Culturapopular Tots Sants 2Vilaweb.cat 3Lleonartfood.com L'Origen de la Castanyada 4Plusfresc.cat Per que celebrem la castanyada 5.
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

El Vers del padrí

El padrí llegint el Vers a la núvia, font:bodas.net
"Una de les tradicions més precioses de les noces catalanes és el costum que el padrí li llegeixi un vers a la núvia -escrit per ell mateix-, alhora que li fa lliurament del ram de núvia natural amb el que acudirà al casament.
- És molt comú que el padrí sigui el millor amic del nuvi o el seu germà encara que aquesta elecció és lliure.
Aquest serà el primer acte de la cerimònia, a casa la núvia, el padrí llegirà l’escrit, li donarà el ram i marxaran junts a l’esglesia.-
Els padrins que tenen dificultats per escriure els seus propis versos poden recórrer a poemes tradicionals o inspirar-se en la lletra de les millors cançons romàntiques per a casaments.
Pergamí amb el vers a la núvia, font:eltiobufo.com
Els versos solen tenir un toc emotiu i parlen d'alguna anècdota relacionada amb la història d'amor dels nuvis o amb records compartits per la família i els amics, en què la núvia és la protagonista."
Font de la informació:Bodas.netVersosdeboda.com La Tradició
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dimecres, 13 de maig del 2020

L'Home dels nassos

L'Home dels nassos a Tarragona, font:tarragonaturisme.cat
L’home dels nassos, tradició oral genuïna catalana, ha sobreviscut al llarg dels anys a l’imaginari popular com a constant evocació del darrer dia de l’any. La màgia, cada 31 de desembre, de sortir al carrer i fer la recerca d’aquell personatge que llueix tants nassos com dies hi ha a l’any és una juguesca que tots els pares, avis, germans grans o oncles proposen als fills, néts, germans petits o nebots.
D’aquesta manera, la quitxalla emprèn una atribolada recerca entre els ciutadans vianants, tots convençuts d’ensopegar amb un home que, carregat de mocadors, llueixi tres-cents seixanta-cinc nassos.
En arribar el vespre, amb la desil·lusió de no haver trobat un fenomen semblant i convençuts d’haver estat l’objecte d’una enganyifa, tot just tres dies després d’haver-nos penjat la llufa, els pares confessen als fills que, si volen trobar l’home dels nassos, només cal que vagin a la cambra de bany i es mirin al mirall, perquè ells són els homes dels nassos. I és que certament el dia 31 de desembre, a l’any, només li resta un dia.
Segons Joan Amades, a Barcelona era tradició de trobar l’Home dels Nassos al punt de migdia al pla de Palau, davant la Llotja. Era enfilat dalt d’un cadafal perquè tothom el pogués veure amb unes quantes dotzenes de llençols per mocar-se els 365 nassos (que per força havia de tenir repartits per tot el cos, ja que a la cara no li cabien pas).
La tradició d’aquest personatge que ens recorda el que resta de l’any, per a anunciar-nos el que arriba, té un referent històric ben antic. El déu romà Janus, amb dues cares, una amb aspecte de vell pel temps que s’acaba i una altra de criatura per l’any que comença, i que ho fa amb el mes que en rep el nom: gener.
Déu Janos, font:uncensored.co.nz
Fa alguns anys, a aquesta tradició oral, li ha estat atorgada la virtut de la forma mitjançant una figura d’imatgeria popular i tradicional a diverses poblacions catalanes. Tarragona, Reus, Flix, Vilanova i la Geltrú, Torroella de Montgrí o Barcelona, entre moltes altres viles i ciutats del nostre país que treuen a passejar el darrer dia de l’any, en una pomposa i divertida cercavila, un gran capgròs de generosos atributs olfactius i de característiques diferents i singulars a cada població.
L'Home dels nassos de Barcelona, font:Barcelona.cat
A Barcelona l’Home dels Nassos lliura a les autoritats de la ciutat la clau que obre la porta de l’any nou, al mateix temps que esdevé missatger dels ciutadans, perquè fa arribar als qui manen un memorial de desigs de la gent.
L'Home dels nassos portant la clau, font:barcelona.cat
Per concluir cal esmentar igualment l’Home de les Orelles, derivació directa del dels Nassos, que surt el dia 30 de decembre amb tantes orelles com dies té l’any.
Font de la informació:  Tornaveu.cat Reportatge l'Home dels nassos, barcelona.cat Cultura popular Home dels nassos
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

Crema catalana o de Sant Josep

Crema de Sant Josep, font:deplatenplat.gastronomicament.cat
La crema cremada, crema de Sant Josep o crema catalana  són unes postres típiques i tradicionals de la cuina catalana. És el dolç català més conegut, fet a base de llet, rovells d'ou, sucre, canyella, pell de llimona i midó, que generalment es presenta amb una capa de sucre cremat a sobre.
A la crema catalana se li assembla a França, la crème brulée; a Occitània (sud de França), la crèma, i a Portugal, la créme caramel, que també es cremen amb una pala, encara que són poc corrents.
La crema catalana ja apareix en els receptaris medievals catalans Llibre de Sent Soví (segle XIV) i Llibre del Coch (segle XVI), i es considera una de les postres més antics a Europa dins de la seva categoria, tot i ser una evolució de les clàssiques crema, que ja existien a la República romana diversos segles abans de Crist. És una de les postres que apareixen sovint en el Calaix de Sastre (segle XVIII) i que més agraden a el barceloní baró de Maldà. Al segle XX apareix en l'obra de Josep Pla i de l'poeta Miquel Martí i Pol, entre molts altres. L'única variació que ha tingut la recepta ha estat, al segle XX, el fet que algunes persones utilitzin farina de blat de moro en comptes de midó.
Sant Josep. Antigament quan no existia la llum elèctrica el món de pagès vivia al voltant de les hores de sol, s’aixecaven quan sortia i anaven a dormir quan es ponia, les gallines feien el mateix. Al voltant de Sant Josep els dies començaven a fer-se més llargs i en tenir més hores de sol, les postes d’ous augmentaven.
Com tots sabeu, un dels ingredients de la crema catalana junt amb la llet i el sucre són els ous, al voltant d’aquests dies els pagesos tenien excedents d’ous i per això es va començar a fer la Crema Catalana, per donar-los sortida abans que es fessin malbé.
Llegenda. El nom de Crema bé de quan unes monges van oferir flam a un bisbe que estava de visita, però el flam no els hi va sortir molt bé, no va quallar, per solucionar-ho se’ls va ocórrer espolsar-hi sucre pel damunt i cremar-lo, per dissimular la pifiada que havien fet. El bisbe quan va tastar la primera cullerada es va cremar i va començar a cridar “Crema, Crema” i d’aquí li ve el nom.
La crema catalana es pot utilitzar per omplir ensaïmades, coques, tortells, xuixos, pals, crestes i tot tipus de brioixeria i pastisseria. Quan no s'utilitza com a farcit sinó que queda a la superfície, se sol escampar-hi sucre blanc i cremar amb una pala de ferro o amb un bufador.

Quan se serveix com a postres, se sol distribuir la crema en plats de postres individuals o tradicionalment en cassoletes de fang, i es crema. Per cremar-la, com en els altres casos, s'empolvora de sucre blanc i posteriorment es passa per sobre una pala de ferro molt calent, o actualment més sovint es crema amb un petit bufador.
Aquests postres són casolans, però es fan també en la majoria de restaurants i fondes. El seu gust ha inspirat un gelat actualment molt popular, el de crema catalana, un licor, i també s'usa com gust precís per altres dolços, escumes, batuts, torrons, xocolates, etc.
Gelat de crema catalana, font:cuinacinc.blogspot.com
Font de la informació: magradacatalunya.cat Per Sant Josep crema catalana, Viquipèdia Crema Cremada , Wikipedia Crema Catalana 

Recepta
1 l de llet
8 rovells d’ou
200 gr. de sucre
40 gr. de midó de blat de moro
Sucre per cremar
Pell d’una llimona
1 canó de canyella

Poseu a bullir la llet amb un canó de canyella i la pell de la llimona. Quan trenqui el bull retirem la pell de la llimona, perquè no ens amargui la llet, tapem la cassola i deixem infusionar el canó de canyella.
A part, bateu amb força els rovells d’ou amb el sucre, fins que agafin un to clar i augmentin de volum. Afegiu el midó i continuem batent. Vessem la llet calenta, però no bullint, sense el canó de canyella i ho integrem tot plegat.
Podem colar el resultat, si veiem algun grumoll, però no és necessari. Ho tornem a l’olla, i coem, a foc lent, remenant constantment, cap al mateix costat, fins que agafi textura de crema. Trigarà uns cinc minuts. Procureu que no trenqui el bull, perquè acostuma a tallar-se.
L’aboqueu en una plata, la tapeu a pell amb plàstic film i, quan estigui freda, hi espolseu una capa de sucre i la cremeu amb una pala apropiada, ben roent.
Cremant el postre, font:quinosarriscanopisca.wordpress.com
Si no teniu pala de cremar, podeu gratinar-la en el gratinador del forn. És una opció ben vàlida.
Cremeu-la i mengeu-la immediatament. Si la cremeu amb molta antelació, el cremat s’estovarà i no tindrà cap gràcia.
Font de la informació:Semproniana.net Crema de Sant Josep
Ingredients bàsics de la crema de Sant Josep, font:semproniana.net
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dimarts, 12 de maig del 2020

La Pubilla

Pubilla de Sitges, font:visitsitges.com Fot.Gassó
"La pubilla o pubila és una figura jurídica legal a Catalunya recollida dins el Dret Civil Català i que era costum de seguir durant els segles xviii i xix. Es tractava de donar l'herència de la família i la responsabilitat de donar continuïtat al patrimoni familiar a la noia gran quan no hi havia cap home per ser hereu. La resta de fills s'anomenaven cabalers i s'havien de buscar la vida fora de l'àmbit familiar o treballar per l'hereu o la pubilla.
Pubilla i l'Hereu, font:magradacatalunya.cat
A la pràctica no s'aplica perquè el dret civil català només obliga a llegar el 25% del patrimoni als fills i a tots, no només al o la gran. La figura sorgeix en l'edat mitjana per la necessitat d'evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l'economia familiar, basada llavors en l'agricultura.
D'altre banda es diu la pubilla a una tradició folklòrica que es practica en municipis de Catalunya i que consisteix en nomenar durant un any una noia normalment en el marc de les festes majors.
A partir de la meitat del segle XX va començar a celebrar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava molt marcat per la moralitat vigent, imposada pel franquisme, i que es basava en la valoració d'aspectes com la bellesa física i les virtuts morals, com la dedicació a la llar i a la família, de la candidata.  - Actualment - les candidates a pubilles han de superar proves basades en el coneixement de la cultura i la història catalanes i l'actualitat, i el «do de paraula».

Certamen de la Pubilla i l'Hereu de Catalunya 2014 a Gandesa, font:riberaonline2.blogspot.com
A moltes fires d'estiu, com a Ripoll, Sitges, L'Escala, Calella o Llançà és habitual organitzar un concurs per elegir la pubilla local com a part de les festes. Aquesta es una bona ocasió per a les noies de vestir-se amb la indumentària tradicional.
L'any 2000 a l'elecció de pubilla van aparèixer pancartes en què es demanava la figura de l'hereu. La petició va provocar desavinences en la junta directiva del Foment de les Tradicions Catalanes, però finalment es va acceptar. Des de llavors un miler de joves ja han obtingut el títol d'hereu, que es planteja com a un concurs similar al qual es presenten els nois. En altres festes, com les de Molins de Rei o les de Manresa hi ha gegants a la processó representant una pubilla i un hereu.
El Foment de les Tradicions Catalanes és una entitat amb personalitat jurídica pròpia que va començar la seva activitat el 19 de novembre de 1979 i estableix el reglament i protocol del pubillatge. El seu propòsit és ajudar i preservar la història i els costums de Catalunya.

Avui en dia el pubillatge continua ben viu a Catalunya, però no té res a veure amb el que era abans. Són joves d’entre 16 i 23 anys, solters i vestits amb la roba tradicional catalana, amb l’objectiu de representar el seu poble i la seva cultura per totes les terres catalanes, a més de descobrir nous racons i costums durant un any.
Existeixen diferents títols, com per exemple: el fadrí, la dama, l’hereuet i la dameta. També existeixen títols comarcals: Maresme, La Selva i l’Alt Empordà; d’àmbit intercomarcal: Catalunya Central; i títols nacionals: Comarques Barcelonines, Comarques Gironines, Comarques Tarragonines, Comarques Lleidatanes i l’Hereu i la Pubilla de Catalunya. 
Pubilla i Hereu de Catalunya Central, font:regio7.cat
Cada poble escull els seus representats de manera diferent, però tots tenen uns punts en comú. Hi ha uns elements bàsics que solen ser un examen escrit de cultura general i una entrevista. Un cop avaluat el candidat, es realitza una votació popular en la qual el poble escull qui vol que sigui el seu representant. Pocs dies després es du a terme un acte de proclamació, en el qual es conviden membres del pubillatge de tota Catalunya i, també, pot assistir tota la gent del poble que ho desitja. Normalment són actes oberts al públic. Els nous representants també assistiran als actes de proclamació d’altres pobles de Catalunya i sempre vestits amb “l’uniforme” del pubillatge: el vestit tradicional català i, sobretot, amb la faixa o banda que diuen d’on són i els distingeix de les altres persones. 

Vestit de la Pubilla.
La Gandalla o Ret és una bossa de malla col·locada al cap per a recollir el cabell. Està confeccionada a manera de xarxa amb fil de seda i ornaments. La ret femenina canviava el nom per gandalla quan es confeccionava més curta que la mida considerada normal.
Ret i mitenes de la pubilla, font:trajetipico.com
La Mantellina - o manteleta - és blanca o negra, de puntes o bé combinada de tafetà i tul amb brodats i puntes i de forma triangular. El seu origen és moresc i servia per cobrir part del cap i el rostre, essent una de les particularitats estimades i preferides des del segle XV.
Mantellina, font:annitarodonita.cat
El Gipó és un cos de vestir, de seda o vellut de colors vermell o negre, cenyit fins a la cintura i amb mànigues llargues o curtes cordades amb botons al braç depenent de les condicions climàtiques del poble.
Les Mitenes són uns guants en forma de xarxa de seda o altres materials, de colors rosa-gris, gris-blau o negre. Cobreixen l'avantbraç des del gipó fins a la mà o fins arran del començament del dit gros, subjectades prop del colze per una cinta de vellut, per tal d'estrènyer-la al braç o avantbraç.
El Davantal servia per a protegir la part davantera de la faldilla. Podia ser peça de treball o confeccionada en tela de tul i enriquida amb brodats. De color negre, simbolitza la dona treballadora.
Davantal i Faldilla, font:annitarodonita.cat
Les Faldilles, assenyalades en plural pel costum establert d'utilitzar-ne diverses -fins a onze–, canviant-se cada dia “la de sota” durant el temps de la recol·lecció agrícola. Les faldilles també podien dir-se enagos, "ubalta" o "refajos", segons el lloc i moment apropiats. 
Els "Pololos" són uns pantalons bombatxos de camals amples emprats com a peça de roba interior femenina, igual que les enagües i dels mateixos materials. Tenen un forat o tall a la part interior de la cuixa que va des de la part superior d'aquesta fins a una mica més amunt del genoll. Això es perquè les dones que els usaven no s'haguessin de treure la roba a l'hora d'anar al bany i facilitar la tasca. Solen estar decorats amb encaix i un llaç a la part final de cada camal.
Peces importants del vestit tradicional de pubilla i hereu són la banda i la faixa. En el cas dels hereus i les pubilles, la banda porta, escrit, imprès, dibuixat o brodat, el nom de l'entitat, barri, poble o comarca a la que representen i els identifica amb els títols que tinguin atorgat." 
Font de la informació:Viquipèdia Pubilla (folklore)
Més informació:Tradicionscatalanes.com
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES