dimarts, 12 de maig del 2020

Canelons per Sant Esteve

Canelons a la catalana per Sant  Esteve, font:recetasgratis.net
Entre moltíssimes altres coses, Nadal i Sant Esteve són sinònims d’àpats en família. En la tradició catalana, el menjar típic per a aquests dos dies està establert: per Nadal, escudella i carn d’olla, i per Sant Esteve, canelons.
Història dels canelons. Durant la segona meitat del segle XVIII, coincidint amb el gran augment demogràfic, al nostre país la restauració pública (fondes i grans restaurants) estava dominada per cuiners d’origen italià, suís i francès —bàsicament a Barcelona—, els quals van introduir plats forans, fet que es va consolidar al llarg del segle XIX.
Un dels cuiners més important d'aquesta època, Giovanni Antonio Ardizzi, va obrir la seva fonda el 1815, on servia canelons. Ràpidament la burgesia barcelonina va adoptar aquest plat. A la fi de segle XIX els germans Charles i Michel Pompidor van obrir, el 1897, el restaurant «Maison Dorée», situat a la plaça Catalunya de Barcelona. L'esmentat restaurant era una sucursal a la Ciutat Comtal de Maison Dorée de París, un dels restaurants més famosos i prestigiosos de la capital francesa i pel qual que passaven comensals d'altíssim nivell, entre ells el compositor i gastrònom Giacomo Rossini, que va deixar a el xef de l'establiment parisenc la recepta dels seus famosos 'canelons Rossini'
Maison Dorée a Barcelona, font:barcelofilia.blogspot.com
Una de les innovacions que van realitzar els germans Pompidor al Maison Dorée de Barcelona, ja entrats en la primera dècada de 1900, va ser el reinventar els canelons Rossini en un plat autòcton, començant per convertir-lo en un dels àpats estrelles de el local el dia de Sant Esteve
El 1903 el xef Blancher del restaurant La Maison Dorée, va popularitzar aquest plat entre totes les classes socials i, com explica Josep Pla, els canelons «tingueren un gran èxit i es difongueren per tot el país amb gran vitalitat». A diferència dels italians, els canelons catalans es farceixen amb carn rostida i s’acompanyen de salsa beixamel i es cobreixen amb formatge ratllat per gratinar-lo al forn. En paraules de Josep Pla, «els canelons han d’ésser rossos, han de tenir una perfecta presentació, no han d’ésser escaldufats». 
Però la popularització dels canelons va esclatar sobretot a partir de l’any 1911, quan va sorgir la indústria del caneló de la mà de Ramon Flo. Aquest fabricant de pastes va fundar la marca El Pavo el 1914. Gràcies a la indústria del caneló, i de Ramon Flo, doncs, els canelons van estendre’s fàcilment i amb èxit a totes les llars, per tal com és un plat de difícil elaboració, sobretot la pasta.
Cartell Canelons el Pavo, font:Vilaweb.cat
Abans dels canelons, la diada de Sant Esteve ja tenia el seu plat típic: arròs amb les restes de l’àpat de la vigília (L’arròs de la catedral o l’arròs colls-i-punys), el dia de Nadal. Amb l’arribada dels canelons, però, la burgesia els va començar a incorporar i finalment van acabar substituint l’arròs. Així com aquell arròs inicial, Néstor Luján explica que amb els canelons també s’aprofiten les restes de carn del rostit o de l’escudella del dinar de Nadal. Amb tot, el crític gastronòmic Jaume Fàbrega considera que aquesta última afirmació no és més que «una llegenda urbana», atès que «quan hi havia una festa tan important —encara que fos Sant Esteve— se solia tirar la casa per la finestra. És un plat característic de Nadal i altres festes».
Arròs Colls i punys, font:gastroteca.cat
Font de la informació:Vilaweb.cat La historia real dels canelons de Sant Esteve  i Blogs 20minutos.es

Recepta
·         carn per rostir
  (150 g de llom de porc, 200 g de pit de pollastre, 2 o 3 fetges de pollastre, 40/50 g de cervell de xai, opcional ),
·         2 tomàquets,

·         1 ceba petita o mitjana,

·         una cabeça d’ alls,

·         1 copa de vi ranci o brandi,

·         pebre,

·         canyella,

·         nou moscada,

·         sal,

·         1 paquet de plaques de canelons,

·         aigua,

·         oli,

·         tasseta de llet,

·         3 tasses de beixamel (mantega, llet, farina ),

·         100 g de formatge ratllat (Maó vell o parmesà),

·         50 g mantega
Elaboració
"Feu rostir la carn  a trossos sencers en una cassola  amb oli o llard , amb una ceba  i la cabeça d’ alls , sal, pebre i canyella;tireu-hi el vi ranci; si cal hi afegiu ragets d’ aigua, coent-la fins que sigui tendra i torrada. Al final hi afegiu els fetges i el cervell i hi féu donar uns tombs. Deixeu-la refredar una mica.

Capoleu la carn amb el tallant o la mitja lluna, millor que amb la màquina o la picadora, tenint en compte que no ha de quedar excessivament fina; amaniu-la, opcionalment, amb pebre, canyella, nou moscada i sal, en poca quantitat.

Bulliu els canelons. Quan estiguin, d’ acord amb les instruccions del fabricant, passeu-los per aigua freda i esteneu-los damunt d’ un drap blanc, a fi que s’ assequin. Elaboreu la beixamel, amb oli de la carn del picat o mantega, farina, i llet, fent que no quedi massa espessa i coent-la molt bé, a fi que perdi el gust de farina. Hi ha qui hi posa suc del rostit. Farciu els canelons amb una cullereta i enrotlleu-los. Col.loqueu-los en una llauna untada amb mantega (o bé oli o llard o, molt millor, amb suc del rostit) i hi tireu la beixamel, que els cobreixi bé, formatge ratllat  de Maó (vell) i pilotets de mantega al damunt. Poseu-ho al forn no massa alt, fins que quedin gratinats i ben daurats."
Preparació dels canelons, font:culleraderoure.wordpress.com
Font de la informació: Blocs mesvilaweb.cat Jaumefabrega
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dilluns, 11 de maig del 2020

La Barretina

Barretina, font:enciclopedia.cat
La barretina és un barret o lligadura tradicional catalana de llana, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem.
font:lapanxadelbou.blogspot.com
La barretina és pròpia dels homes, mentre que les dones portaven rets o gandalles
Dona amb gandalla, font:ara.cat
El seu origen podria ser l'antic barret frigi, per bé que és difícil de demostrar. De fet es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians de la Mediterrània tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.
Bust d'Atis duent un barret frigi, font:Viquipèdia
Probablement la barretina fou introduïda a Catalunya abans de la colonització grega, concretament de mans dels fenicis, però molt possiblement foren els grecs que amb la colonització de la costa empordanesa, i des d’allí, seguint el curs del riu Fluvià, anirien introduint-la cap a les valls pirinenques fins a expansionar-la arreu de Catalunya.  No deixa de ser curiós que el principal centre productor de barretines hagi estat precisament Olot, situat a la vall alta del Fluvià.
Els romans van establir el costum de donar la gorra frígia als esclaus quan se’ls alliberava i es va convertir en símbol de llibertat. Molt posteriorment i per aquest motiu, seria adoptada pels lluitadors de la Revolució Francesa.
La Llibertat guiant al poble de Delacroix, font:Viquipèdia
Història. La primera representació gràfica coneguda de la barretina la va dibuixar el cartògraf mallorquí Jafudà Cresques en una carta de navegació en què hi apareix la barca del patró mallorquí Jaume Ferrer, en la qual els tripulants porten barretina (1375-1377). 
Les fonts divergeixen sobre quan es va començar a portar barretina a Catalunya. Joan Coromines la trobà documentada ja el 1565, però Joaquim Danés afirmava que es va començar a portar a la segona meitat del segle xvii. Començà a entrar en desús durant la segona meitat del segle xix, especialment a les zones urbanes on era substituïda per la gorra amb visera, però els homes catalans en van dur fins al segle xx, especialment a les zones rurals. 
La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics. Així doncs avui és usada per galejadors i trabucaires, a les caramelles, als tres tombs, pastorets i pessebres vivents –sense oblidar el tió de Nadal-, colles de sardanes, geganters, pelegrinatges, manifestacions reivindicatives diverses i manifestacions esportives.
Trabucaires amb la barretina, font:magicsthon.blogspot.com
Tipus de Barretina
Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
Barretina de dormir: de roba blanca.
Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
Barretina plegada de garbí, font:enciclopedia.cat
Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
Barretina groga llarga, font:wikimedia
Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
Barretina musca, font:Wikipedia
 Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
Barretina de niu, font:Viquipèdia
Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
Barretina vermella: la que és roja unicolor."

Font de la informacio:Viquipèdia Barretina i Barretina.cat
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

diumenge, 10 de maig del 2020

Calçots i Calçotada

Els Calçots, font:tefl-iberia.com
"Els calçots o ceballots són una varietat de cebes tendres, cebes poc bulboses i més suaus que es calcen a mesura que creixen, i que es mengen escalivats.
Sobre l'origen del calçot hi ha diverses versions però la més coneguda és la que atribueix a en Xat de Benaiges, un camperol que va viure a Valls a la fi del segle xix. En Xat de Benaiges va posar un parell de brots de cebes al foc i va descobrir per atzar un plat que a la primeria del segle xx ja havia esdevingut habitual en moltes llars de Valls.
De llavors ençà el consum dels calçots o calçotada ha esdevingut una festa gastronòmica coneguda arreu, especialment a Catalunya. Els calçots es mengen habitualment durant els mesos de gener, febrer i març, es couen amb llenya provinent de sarments, rabasses o rabassons de vinya i es consumeixen acompanyats d'una salsa típica, la dita salvitxada, que és una salsa de tipus romesco.
Salvitxada, font:blogdecuina.blogspot.com
No fou fins a mitjan segle passat que el calçot es va fer conèixer fora de l'Alt Camp, particularment gràcies la divulgació feta per la colla artística i humorística l'Olla. La festa del calçot de Valls, que se celebra el darrer diumenge del mes de gener, va fer 100 anys l'any 1996.
Gran Festa de la Calçotada de Valls, font:Wikipedia
El nom del calçot prové de la manera de plantar-lo, mig colgat a la terra, que es coneix com a «calçar», perquè el brot sigui ben blanc i tendre.
Mètode de conreu. El procés de cultiu d'aquest producte té dues fases diferenciades. La primera fase és l'obtenció del bulb que es fa a partir de la sembra de llavor a final d'any, es trasplanten les cebetes a l'entrada de primavera i s'arrenca el bulb a l'estiu.
Cultiu dels calçots, font:holatarragona.blogspot.com
La segona fase és l'obtenció del calçot a partir de les cebes. La plantació de les cebes es fa durant la segona quinzena del mes de setembre. Abans de plantar-la cal tallar-li la part superior per tal que els calçots creixin més espaiats. A mesura que els brots de la ceba van sortint, s'han de calçar, és a dir colgar el brot amb substrat per tal que quedi més blanquejat.
Calçots,font:lautenticacalsotada.com
El cultiu del calçot és típic del Camp de Tarragona, propenc al mar i amb un hivern suau. Malgrat això, el calçot també es pot conrear en zones d'interior on les glaçades no siguin gaire permanents."
"La calçotada és un àpat comunitari que ha esdevingut la manera més tradicional de menjar els calçots, amb fortes connotacions de festa i trobada. A Valls, la ciutat d'on és originària la calçotada se celebra a la fi de gener, des de l'any 1982 la calçotada popular de més renom. Les calçotades se solen fer des de finals de la tardor fins al març o principis d'abril, segons la temporada. 
Preparació. Abans de coure els calçots, se'ls escurcen les fulles més llargues i se'ls talla un tros d'arrel. Tot seguit, i sense rentar-los ni treure'ls la terra, es posen a la graella sobre flama viva, tradicionalment de sarments de ceps.
Calçots a la graella, font:maselcorral.com
Una vegada cuits s'emboliquen amb papers de diari per tal que acabin d'estovar-se i mantinguin la calor. S'acostumen a servir (normalment entre 10 i 20 per persona) encara embolicats i posats sobre una teula per mantenir-ne la temperatura amb la salsa típica que els acompanya, la salvitxada o bé el romesco. Després se sol menjar carn a la brasa amb torrades, acompanyada de vi negre o cava.  
Els Calçots a la teula, font:theculturetrip.com
Els calçots se serveixen tal com surten de la graella i cal pelar-los i sucar-los a la salsa. D'uns anys ençà, sobretot als restaurants, és costum de posar-se un pitet per a evitar de tacar-se la roba, però tradicionalment aquesta peça de roba no es feia servir. "
Com es pelen els calçots, font:spanishkitchenettese.blogspot.com
Calçotada, font:rtve.es
 Font de la informació:Viquipèdia Calçot   i Viquipèdia Calçotada
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

El Tió i Caga Tió


Tió de Nadal, font:Youtube-Daniel López
"El tió de Nadal (també dit simplement tió, tronc(a) de Nadal, soca o xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya.
La tradició consisteix a aconseguir un tros de soca o branca gruixuda dies abans del dia de Nadal. Normalment el 8 de desembre, dia de la Puríssima Concepció, es col·loca en algun racó de casa amb una manta perquè no tingui fred i se l'alimenta diàriament fins al dia que es fa cagar. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. 
Tió menjant, font:mcasalcal11.blogspot.com
Hi ha llars on el tió és simplement una peça de fusta, un tros de suro, o una caixa, de mides diferents segons convingui per l'espai i mides dels regals, que haurà de cagar.
Es tracta d'una tradició amb segles d'història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d'hivern. El tió és un ritual d'origen rural, significa l'abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l'auguri del renaixement de la natura després de l'estació hivernal. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també ha desaparegut el costum de cremar-lo després de la cagada i també els costums al voltant de les cendres que quedaven. Aquestes eren utilitzades com a elements de protecció contra el llamp, les cuques, etc. a les cases i als camps.
També existeix la denominació cagatió referida a la festa de fer cagar el tió. És adequada per a referir-se a la festa, però no al tió en si mateix. La paraula té l'origen en les cançons tradicionals que comencen amb aquests mots, en què «caga» és un verb en imperatiu, per exemple: "Caga, tió,/ ametlles i torró".
Fer cagar el tió, font:vencamp.blogspot.com
El tió es fa cagar la Nit de Nadal o el mateix dia 25 de desembre, abans o després de l'àpat familiar. A les cases amb llar de foc hi ha qui hi posa el tió una estona abans de fer-lo cagar, o mentre ho fa, ja que per cagar ha d'estar encès. Però avui en dia, com que a la majoria de les cases no hi ha llar de foc, ja no s'encén.
Per fer-lo cagar, generalment s'envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se'l colpeja per torns o tots plegats al ritme de la cançó o vers oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no caga més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.
Tradicionalment, el tió mai no cagava objectes grossos (aquests ja els portaven els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc. Actualment, però, ha pres importància en algunes llars, on és qui obsequia la mainada o tota la família amb els principals regals de Nadal, grossos o petits, a més dels obsequis tradicionals. Per a aquesta avinentesa hom acostuma a alçar el tió recolzant-lo en dues o més cadires o peces que permetin que cagui objectes més grossos.
Llaminadures del Tió, font:creajugaieduca.cat
A més dels tions propis hom n'estableix a casa de familiars, com ara a cals avis, oncles, etc., de manera que els infants poden arribar a fer cagar més d'un tió. Quan els mateixos nens no poden fer-los cagar tots, s'actua semblantment al matí de Reis en qualsevol dels dies successius (aprofitant normalment alguna de les reunions familiars que es produeixen, com Sant Esteve o dies subsegüents) i la xicalla troba els regals que els han estat cagats pel tió el dia 24 o 25.
També hi ha llocs en què el tió és comunal i tots els xics del poble acudeixen a atiar-lo per rebre els regals.
En diferents indrets de Catalunya s'ha incorporat a les celebracions nadalenques l'Oncle Buscall, un personatge que viu als boscos i que amb els seus cosins acompanya l'arribada del tió. L'Oncle Buscall té cura dels tions que es desperten als arbres, d'on els despenja i els lliura a la canalla perquè els facin cagar.
El Oncle Buscall, font:educaciofortpienc.wordpress.com
 Font de la informació:Viquipèdia Tió de Nadal

Cançons a Catalunya
Tractant-se de cançons simples i basades en ritmes senzilles, ja que tradicionalment han estat creades i cantades per nens, hi ha moltes variacions sobre la mateixa lletra. Les més conegudes a Catalunya són les següents:

« Caga tió tió de nadal
posarem el porc en sal
la gallina a la pastera
el pollí a dalt del pi
corre, corre Valentí!
Correu, bous i vaques
gallines amb sabates
i porcs amb sabatots
correu, correu minyons!
que la Teta fa torrons
el vicari els ha tastat
diu que són un poc salats
ai, el brut!
ai, el porc!
ai, el cara, cara, cara!
ai, el brut!
ai, el porc!
ai, el cara de pebrot!
»
 

« Tió, tió, caga torrons
dels fins i dels bons.
Si no en tens més
caga diners,
si no en tens prous
caga ous.
»
« Caga tió ametlles i torró'
no caguis arengades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons
Caga tió'
ametlles i torró
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó
Caga tió!
» 
« Caga tió Tió de Nadal
no caguis arengades
que són massa salades
caga torrons
que són més bons
I pixa xampany!
»
« Caga tió avellanes i torró,
si no cagues tió
et donaré un cop de bastó!
»
« Caga tió De mel i de mató
no caguis avellanes
que no ens agraden
caga torrons
que són molt bons.
»
« Tió, tió Caga torró
d'avellana i de pinyó
Si no cagues botifarra
et clavarem un cop de barra.
Si no cagues torró
et clavarem un cop de bastó
Tió, tió
» 
« Caga tió caga torró
d'avellana i de pinyó
Si no vols cagar
garrotada va!
»
« Tronc de Nadal, caga figues caga figues,
tronc de Nadal caga figues i vi blanc.
No caguis arengades
que son salades,
caga turrons
que són molt bons.
Si no cagues re
garrotada et donaré!

o bé
Caga, soca de Nadal,
caga torrons i pixa vi blanc,
no caguis arengades
que són salades,
caga torrons
que són molt bons.
Si no cagues re
garrotada et donaré!
»

A la Catalunya del Nord, la versió més corrent fa:
« Caga tió caga torró
d’avellana o de pinyó
o un quelcom de millor.
Si, tió, vols pas cagar,
sul cul te vindré a tustar
»
Més informació:Cançons del Tió de tota Catalunya
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES