divendres, 28 de juny del 2019

Tradició La Flama del Canigó

La Flama del Canigó és una tradició catalana vinculada al solstici d'estiu que té lloc en diversos indrets dels Països Catalans cada any, entre el 22 i el 23 de juny. S'inicia amb la renovació del foc al cim del Canigó i culmina amb l'encesa de les fogueres de la nit de Sant Joan després que la flama, portada per voluntaris, es reparteixi per tot el país. Està emparentada amb altres festes del foc del solstici d'estiu als Pirineus, com les falles d'Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, Pont de Suert i Andorra o la crema d'eth Haro de la Val d'Aran, on el foc que baixa de la muntanya també és el protagonista de la nit. Però més enllà d'aquesta festa, la Flama del Canigó té una simbologia vinculada amb la persistència i la vitalitat de la cultura catalana.
font:tornaveu.cat
L'any 1955, Francesc Pujada, vilatà d'Arles de Tec (Vallespir, Catalunya Nord), portat pel seu entusiasme pel massís del Canigó i inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer (Canigó, 1886) va tenir la iniciativa, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d'encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim d'aquesta muntanya i, des d'allà, repartir la flama per totes les contrades dels Països Catalans. S'iniciava així la tradició de la Flama del Canigó, que entroncava amb la celebració mil·lenària del solstici d'estiu vinculada al foc i al seu significat col·lectiu. 

Jacint Verdaguer, font:wikipedia
L'any 1966 el foc va creuar per primera vegada la frontera entre els estats francès i espanyol i va arribar a Vic. Malgrat la dictadura franquista, la tradició es va escampar pel Principat de Catalunya, sovint en la clandestinitat, com a símbol de la pervivència de la cultura catalana. A poc a poc la xarxa es va anar estenent, i el foc que baixa del Canigó també va arribar al País Valencià.
El Canigó és una de les muntanyes amb més simbolisme del Pirineu català, font:wikipedia
Perquè aquest ritual sigui possible, el cap de setmana abans de Sant Joan centenars de persones vingudes d'arreu dels Països Catalans i, especialment, de la Catalunya Nord, es troben al refugi de Cortalets, a la vall de Cadí, al peu del Canigó. Hi arriben dissabte a la nit i s'allotgen al refugi o bé acampen amb tendes pels voltants. L'endemà al matí acompleixen el primer ritual dels Focs de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble o hort. Les branques i teies estan lligades amb una cinta que porta el nom de l'indret d'on provenen i algunes duen dibuixos i escrits amb desitjos per cremar a la foguera de Sant Joan. Tots aquests feixos de llenya es deixen apilats al voltant la creu de ferro que hi ha al cim de la muntanya fins a la nit en què s'encén la foguera.
font:amerasianaturaancestral.blogspot.com
Cada 22 de juny, un grup d'excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà agafa el foc que des de 1965 resta encès a la cuina del Museu de la Casa Pairal, al Castellet de Perpinyà, i pugen al cim del Canigó, de 2.784 metres, on encenen una nova foguera, després de la lectura d'un manifest.

El Castellet de Perpinyà, lloc on des de 1965 es conserva ininterrompudament la flama amb què s'encenen les fogueres de la nit de Sant Joan, font:wikipedia
 
Encesa de la Flama al cim del Canigó, font:wikipedia
A trenc d'alba del 23 de juny, inicien el descens amb la Flama renovada. Juntament amb el grup d'excursionistes del "Cercle Jove" moltes altres persones es reuneixen al cim per agafar la flama i iniciar així el recorregut cap a diferents punts dels Països Catalans. 

La matinada del 23 de juny la Flama baixa del cim, font:wikipedia
Barcelona rep la flama a la plaça de Sant Jaume amb la cobla, l'àliga i els gegants de la ciutat, i des d'allà es duu fins als barris. A les Terres de l'Ebre i al Priorat, cada any és un poble diferent qui l’acull, i s’hi aplega gent de les comarques veïnes, que hi va en caravana de cotxes, amb l’hereu i la pubilla de la festa major de cada localitat.
Arribada de la flama del Canigó a la plaça Sant Jaume, font:plnova.cat

Rutes de la Flama del Canigó, font:Omnium.cat
Cada any, la Flama del Canigó és rebuda pel Parlament de Catalunya en un acte institucional, així com per ajuntaments, consells comarcals i entitats culturals, socials i esportives dels Països Catalans. D'aquesta manera, i gràcies a centenars de voluntaris, el foc que ve de la muntanya il·lumina les revetlles populars que es fan al voltant del foc.
El President del Parlament de Catalunya rep la flama del Canigó, 2019, font:vozdigital.es

L'escriptor Jacint Verdaguer, en el cant primer del poema Canigó ja recull la tradició de fer un aplec festiu en aquesta muntanya per Sant Joan, on les falles enceses són les protagonistes. Vet aquí una estrofa:
Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espumegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.

Veure informació Wikipedia Flama del Canigó
Més informació omnium.cat/flama-canigo
Més informació tradicat.cat
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

Festa Revetlla de Sant Joan

"La Revetlla de Sant Joan, també anomenada popularment com la Nit del Foc, la Nit de les Bruixes o la Nit del Ros, se celebra arreu dels Països Catalans durant la nit entre el 23 i 24 de juny.
Foguera al barri de Sant Andreu, font:elperiodico.cat
És una nit màgica en què se celebra el solstici d'estiu, amb dos dies de retard. És una celebració que l'Església catòlica fa coincidir amb la data de naixement de sant Joan Baptista i que ha esdevingut una festa amb elements i costums molt marcats i simbòlics: el foc purificador, els banys de mitjanit (per Sant Joan el primer bany), les herbes de sant Joan, les cançons, el ball o els guariments i més rituals màgics.
Sant Joan Baptista, quadre de Tiziano, font:wikipedia

Nit de Sant Joan a la platja, font:google
L’origen de la celebració de la Nit de Sant Joan és pagà i forma part del grup de festes solsticials. Amb una tradició que es remunta a molt abans de la implantació de cristianisme, és un culte al sol, a l'allargament del dia. En aquest sentit, hi ha la creença que les flames allunyen i espanten els éssers imaginaris que només campen durant aquesta nit o que si també vaguen durant la resta de l'any, en aquest dia ho fan més intensament i en més nombre. Entre les creences al voltant de les fogueres hi ha qui creu que les fogueres tenen la virtut de netejar el cel de les nuvolades malignes capaces de dur calamarsa, de manera que cal encendre-les un cop l'any perquè no pedregui i faci mal temps.
Festa bacanal a solstici d'estiu, font:ticketfly.com
La primera referència documentada de la festa a Barcelona data del segle XV,  les fogueres, els petards, els banys al mar i la disbauxa pels carrers ja eren els protagonistes de la festa. Sembla haver-se perdut el costum, però emulant el costum del rei Carnestoltes, era absolutament estès de posar un ninot de palla guarnit amb un cove fent de capell al capdamunt de la foguera. Quan el foc ja cremava ben fort i abans que arribés al ninot, la mainada l'apedregava per tal que caigués a la foguera i es consumís.
Foguera a Barcelona anys '20 amb ninots, font:http://orgullosademiciudad.blogspot.com
La Nit de Sant Joan no té una festa única, sinó que, simultàniament, cada poble i cada barri fa les fogueres i les revetlles pròpies. La festa que es fa al voltant dels focs pot ser de moltes menes: sopars populars, espectacles pirotècnics amb diables i bèsties, orquestres i grups musicals que fan ballar el públic, etc. És tradició prendre cava i coca de Sant Joan. Durant la nit de Sant Joan, les fogueres s’encenen quan el sol es pon i s’alimenten fins ben entrada la nit, o la matinada, amb tota mena d’andròmines combustibles. Atreta pel magnetisme del foc, la gent s’hi aplega, canta i balla al voltant… i els més agosarats hi salten per sobre o trepitgen les brases.
Noi saltant per sobre d'una foguera, font:lleida.com
La relació entre el foc i el solstici d’estiu ve de molt lluny: se sap que les civilitzacions mediterrànies més antigues ja celebraven la nit més curta de l’any encenent fogueres. En el curs de la història el ritu ha perviscut en les diverses circumstàncies: es va cristianitzar a la fi de l’imperi Romà, es va mantenir més endavant gràcies a la permissivitat cultural dels àrabs i en èpoques més dures va sobreviure per l'arrelament en l’àmbit familiar.
L’ús de pirotècnia és un dels derivats del ritual dels focs: la nit de Sant Joan s’encenen i esclaten bengales, piules, trons voladors, traques, volcanets, coets sorpresa, rodes, bombetes, xiuladors i focs d’artifici, i aporten soroll i lluminositat a la festa. Recordeu què diu el refrany: ‘Qui encén foc per Sant Joan, no es crema en tot l’any.
En aquesta nit, per sopar, és habitual de fer reunions familiars o bé d'anar a alguna festa popular amb taules preparades a la vora d'una foguera. Llavors es menja tota mena de coques. A Catalunya i al País Valencià, la més habitual és la coca de Sant Joan de pa de pessic i fruita confitada, però també se'n fan de recapte, de llardons, pinyons i de moltes altres menes. Antigament, les coques per aquesta diada eren rodones amb un trau al mig, la qual cosa es podria relacionar amb alguna mena d'antic ritus solar. Avui en dia, la talla estàndard sol ser canònica, o sigui que fa el doble de llarg que d'ample. Com que és dia de festa, és tradicional de prendre vi o cava."

Nit de Sant Joan, a L’Esquella de la Torratxa del 25 de juny de 1926, font:lamira.cat

Coca de Sant Joan, font:wikipedia
Coca de Llardons, font:cuinateca.cat
Veure informació Wikipedia Nit de Sant Joan
Veure més Festes Populars

dijous, 27 de juny del 2019

Tradició L'Ou com balla

"L'ou com balla és una tradició que té lloc en diverses poblacions de Catalunya el dia del Corpus Christi. Consisteix a col·locar un ou buit, amb un punt de cera per tapar el forat pel qual s'ha buidat, sobre el raig d'aigua d'un brollador d'una font, de manera que giravolti sense caure. La font, habitualment, es guarneix amb flors i fruites del temps, com les cireres amb les quals es cobreix la tassa de la font, o la ginesta i els clavells.
L'Ou com balla al claustre de la Catedral de Barcelona, font:wikipedia

La interpretació més comuna és que l’ou representa l'hòstia consagrada i la forma de l'aigua el calze de la sang de Crist, en clara al·lusió a la festa catòlica del Corpus Christi. L'origen de la tradició sembla que fou la catedral de Barcelona. Una de les teories més esteses de l'origen de la tradició el situa a Itàlia, on un frare dominic ho va veure en un petit poble, i quan es va traslladar a Barcelona proposà de fer-ho a la catedral. Segons l'historiador barceloní Ramon Nonat, el ritual es va començar a celebrar el 1440. Es dedueix d'una anotació dels llibres de comptes de l'obreria de la seu, que indica que el claustre de la catedral de Barcelona va rebre l'encàrrec d'arranjar la capella per a la diada de Corpus i, a més, s'hi registra el cost d'una partida d'ous per al brollador. Hi ha constància que un segle després, al segle XVI, ja es feia cada any a la font del claustre de la catedral de Barcelona. Se n'encarregaven els escolans, que després d'una llarga processó de quatre o cinc hores es menjaven l'ou, les cireres i la fruita amb què s'havia decorat.
Auca gravat del segle XIX del Claustre de la Catedral, font:http://srabsenta.blogspot.com
Altres interpretacions apunten a la representació de la plenitud de la primavera, ja que tant l'ou, com l'aigua o l'abundor de flors són interpretacions simbòliques de fecunditat i regeneració, pròpies de l'estació primaveral en plena vitalitat. També hi ha qui considera que va néixer com una distracció dels nobles del carrer Montcada mentre esperaven el pas de la processó. Durant els anys, es va anar estenent la creença que si l'ou queia seria un any dolent, però si aguantava durant tota la jornada seria un bon senyal. A l'hora de cercar-ne l'origen, també hem de tenir presents les similituds entre l'ou com balla i els jocs d'aigua que feien els musulmans en els brolladors dels patis interiors. Un d'aquests jocs consisteix justament a fer gronxar una piloteta sobre el raig d'aigua d'una font.
Cartell L'Ou com Balla Corpus 2019, font:barcelona.cat
A Barcelona, generalment, es pot visitar en espais del barri Gòtic de Barcelona: la catedral de Barcelona, la casa de l'Ardiaca, i altres indrets com els patis de l'Ateneu Barcelonès, l'Arxiu de la corona d'Aragó, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el Museu Frederic Marès, el palau Centelles, el Museu d'Història de Barcelona, el palau del Lloctinent i el claustre de l'església de la Concepció (antic claustre del monestir de Jonqueres).

L'Ou com balla 2019 al claustre de la catedral de Barcelona



 
L'Ou com balla 2019 a la Casa de l'Ardiaca


L'Ou com balla 2019 al Museu Frederic Marès





L'Ou com balla 2019 a l'Arxiu de la corona d'Aragó

 
L'Ou com balla 2019 a la església de la Concepció



  • A Igualada, balla a la plaça de Pius XII.
  • A Sitges, es pot trobar al Museu Maricel.
  • A Tarragona, l'any 1933, el canonge Dr. Josep Vallès i Barceló va començar a ornamentar el jardí i va fer ballar l'ou a la font del claustre de la catedral. La cosa prengué volada, sobretot després de la guerra, amb l'assistència de les autoritats a la inauguració.
L'Ou com balla a la catedral de Tarragona, font:font:diarimes.com

  • A Solsona, balla a la plaça de Sant Joan, cada 24 de juny.
  • A Reus, a l'atri de Sant Sebastià de la Prioral de Sant Pere.
  • A Sant Feliu de Llobregat se celebra a la Catedral de Sant Llorenç.

També se sol fer a Martorell, Lleida, Cardona, Vic i Arenys de Munt, entre d'altres.

Veure informació Wikipedia L'Ou com balla 

dimecres, 26 de juny del 2019

Escultura Nu ajagut, Plenitud i Primavera

"En el conjunt del catàleg escultòric de Frederic Marès son menys nombroses les obres de lliure creació, que es concentren fonamentalment en la primera meitat de la seva vida professional, en la etapa anterior a la guerra civil espanyola. Una de les peces més reeixides dins d'aquest darrer apartat és Nu ajagut escultura que Marès va anomenar també Plenitud i Primavera, de la qual l'artista n'estava especialment satisfet. En el 1936 la va presentar a la ‘Exposición Nacional de Bellas Artes', celebrada a Madrid i, posteriorment la va tornar a enviar a diversos, en el 1941, el 1944 i el 1953, essent-li atorgada una segona medalla en el primer d'aquests tres.
Responent a l'esperit del Noucentisme, aquesta obra ve a ser la culminació d'una línia evolutiva que explora les possibilitats expressives de la figura femenina ajaguda, iniciada amb el monument a Francesc Soler Rovirosa (1928-1930) i desenvolupada en el relleu d'un Nu femení ajagut amb un vel a les mans (c. 1928), en la figura del Nu femení ajagut (c. 1928) o en la placa amb el Nu femení amb barret ajagut (1930-1936).
El bronze restà a l'estudi de Frederic Marès fins al 1982, moment en que, a resultes d'una visita de Narcís Serra, llavors alcalde de Barcelona, al taller de l'artista, aquest en féu donació a l'Ajuntament de la ciutat amb destinació a la selecta galeria d'escultura que, a manera de petit museu, havia estat recentment establerta al vestíbul principal de la seu municipal a la plaça de Sant Jaume."
Veure informació Ajuntament de Barcelona
Materials:bronze sobre base de pedra calcària de Sant Vicenç polida

Escultura Nu ajagut, Plenitud i Primavera al Museu Frederic Marès



dimarts, 25 de juny del 2019

Festa del Corpus Christi

El Corpus Christi (en llatí «cos de Crist») o simplement corpus és una festa de l'església Catòlica destinada a venerar l'eucaristia. És una festa mòbil dins del calendari litúrgic que la situa el dijous següent a l'octava de Pentecosta. Aquesta festa, d'origen medieval i instituïda pel papa Urbà IV l'any 1262. És sobretot a partir del 1316 quan s'estén per tota la cristiandat arran d'una butlla del papa Joan XXII.
Cartell festa Corpus Christi, font:google

A Catalunya, les primeres dates de celebració de la festa de les quals hi ha constància, ja amb la presència del destacat element que va representar la professó, són les de Barcelona (1320), Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona (1331) i Berga (1333).
Processó a la festa del Corpus de Barcelona, font:lameva.barcelona.cat



Corpus a Solsona, font:solsonaturisme.com
La festa de Corpus va agafar una estructura a l'entorn de la professó, l'element religiós i social més destacat de la celebració. La professó va esdevenir una desfilada triomfal del Santíssim Sagrament pels carrers i places de les viles i ciutats, un acte social d'importància cabdal. A la manifestació s'hi va aplegar tothom, la qual cosa va exigir una ordenació lògica i natural. La professó va derivar cap a un 'aparador' on era important la participació i, encara més, el lloc que un ocupava en la desfilada.
Processó del Corpus Christi amb la custodia de la Catedral de Barcelona sobre el tró de Martí l'Humà font:dolcacatalunya.com
Custodia de la Catedral de Barcelona amb el tró de Martí l'Humà al museu catedralici, font:wikipedia
Ben aviat, potser des del mateix inici de la desfilada processional, van començar a participar-hi un seguit d'escenificacions més o menys ingènues i simplistes que tenien com a objectius principals l'educació i la moralització d'aquells que observaven el seguici. La primera notícia que es té d'aquestes representacions fa referència a Barcelona i data del 1380, quan algunes ja s'havien malmès. Moltes vegades, aquestes escenificacions, conegudes com a entremesos, eren simples cristianitzacions d'elements pagans preexistents, que no podien ser anorreats pel cristianisme i van ser readaptats. Aquests elements, que representaven diferents passatges de les sagrades escriptures, adquiririen caràcter processional definitiu convenientment passats pel sedàs de la religió imperant.
Amb el pas dels anys, aquests entremesos van obtenir entitat pròpia i van guanyar adeptes entre el poble, més pel vessant lúdic que pel caràcter alliçonador. D'aquesta manera, gradualment, van perdre el sentit original i, una vegada transformats en presència i participació, es van desvirtuar; tan sols van quedar, de les representacions, les parts més festives.
Aquest vessant més divertit va donar pas a unes mostres festives, protagonitzades pels entremesos que prenien part a la professó, que posteriorment van derivar en les 'bulles' o 'bullícies' del Santíssim Sagrament. Aquestes manifestacions tenien un marcat caràcter civil, de manera que podem apuntar que la bulla acabaria sent al poder terrenal el que la professó era al poder celestial.
Actualment, s’entenen com a entremesos el conjunt de representacions tradicionals: imatgeria festiva, música, dansa, manifestacions parateatrals de foc.
La Casa dels Entremesos a Barcelona, font:lameva.barcelona.cat
De totes les antigues bullícies del Santíssim Sagrament que se celebraven a casa nostra, només ha perdurat fins als nostres dies la Patum de Berga. La Patum se celebra anualment per la festivitat del Corpus a la ciutat de Berga. Des del dimecres i fins al diumenge d'aquella setmana, els antics entremesos processionals, convertits avui en comparses festives, es despleguen per tots els racons de la ciutat.
La Patum de Berga, font:wikipedia
Malgrat que ha evolucionat i s'ha transformat al llarg de la història, la Patum conserva l'essència civil i laica que va conformar la celebració en el moment de la gestació, ocorreguda, molt probablement, a les darreries del segle xiv.  Al segle xxi, les comparses que integren la Patum són el Tabal, els Turcs i Cavallets, les Maces, les Guites, l'Àliga, els Nans Vells, els Gegants, els Nans Nous i els Plens. El Tirabol, el ball final on algunes de les comparses dansen enmig de la gernació i en què participa tothom, posa el punt final a la celebració.

Altres elements propis de la festivitat del Corpus serien l'Ou com balla i les catifes de flors. L'Ou com Balla consisteix a fer ballar un ou buit damunt el brollador d'aigua d'una font, la peanya de la qual ha estat guarnida amb abundants flors i plantes. S'ha identificat aquesta imatge amb la figura de l'eucaristia en el moment de l'elevació, però les al·lusions de l'ou a la fertilitat i la plenitud i el fet que aquest costum tingui lloc justament per Corpus poden suggerir altres interpretacions i lectures. Sigui com sigui, i encara que potser només es tracta d'un simple joc, el cert és que aquesta tradició ja tenia lloc a la Catedral de Barcelona l'any 1440.
L'Ou com Balla a la Catedral de Barcelona, font:panorama.cat

L'Ou com Balla a la Catedral de Tarragona, font:diarimes.com
Una altra de les expressions característiques del Corpus són les enramades o catifes de flors, elements habituals anys enrere en moltes poblacions catalanes i que avui perviuen sobretot en municipis com Sitges, Arbúcies o la Garriga. Les catifes de flors són obres d'art naturals, tan belles com efímeres. Unes obres que seran trepitjades per la professó de Corpus i el seguici festiu o per la cercavila substitutòria d'aquesta. No obstant això, antigament eren respectades per tots els participants de la professó, a excepció dels que portaven la custòdia, que eren l'essència del Corpus.
Catifas de flors a Sitges, font:barcelonas.com
Catifas de flors a La Garriga, font:patrimonifestiu.cultura.gencat.cat

Catifas d'Enramades Arbúcies, font:gironanoticies.com
Catifas d'Enramades a Sallent, font:patrimonifestiu.cultura.gencat.cat

Respecte a la gastronomia el panoli i la coca de cireres són dos dolços barcelonins que es venen al voltant de la festivitat de Corpus. Així doncs, és molt habitual de trobar-ne a les pastisseries de la ciutat entre els mesos de maig i juny. El panoli és un dolç anisat de farina, ou i sucre; i la coca de cireres es fa amb farina i sucre i s’enforna amb cireres naturals a sobre.
Panolí, font:catalunyacuina.com
Coca de cireres, font:irreductibles.cat
Algunes de les festes de Corpus que s'han mantingut fins a l'actualitat són: la Patum de Berga, la festa de Corpus de Solsona, les enramades d'Arbúcies i d'Enramades de Sallent, les catifes de flors de Sitges i la Garriga, i la tradició de l'ou com balla a diverses poblacions, com Barcelona o Tarragona. 
Veure informació Wikipedia Corpus Christi
Veure més Festes Populars