Mural a Brossa

"La plaça de la Prosperitat és un espai lliure guanyat per les previsions del Pla Especial de Reequipament i Millora del Barri de Prosperitat, aprovat definitivament l’abril del 1994. Hi ha un gran mural que cobreix la paret mitgera que va quedar en l’edifici d’habitatges que delimita la plaça pel costat Besòs.

El gran mural de Perejaume és un homenatge a Joan Brossa. Està format precisament per les sis lletres del seu nom, dues de les quals comencen sobre el paviment de la plaça i les altres continuen en vertical per la paret mitgera cap amunt. Les lletres estan formades per passos units per uns punts ja que, segons el seu autor, s’inspiren en el joc de la xarranca. Pot sorprendre que unes lletres fetes resseguint els salts d’un infant que juga a la xarranca s’enfilin per una paret. L’explicació d’això cal trobar-la en la llarga història d’aquesta obra que estava pensada per a un altre emplaçament.

Tota l’obra va ser projectada pels arquitectes Manel Clavillé i Marta Guitart i dirigida per Joan Carles Marí i Patrícia Castillo.

Joan Brossa té des de fa anys a Barcelona un altre monument homenatge en la paret d’un edifici, la façana de la seu del Col·legi d’Aparelladors al carrer del Bon Pastor, i també en una mitgera del carrer València tocant a Rambla de Catalunya. Uns jardins de la ciutat, a Montjuïc, i un espai escènic al barri de Ribera porten el seu nom. Ell mateix va crear tres obres d’art públic: el poema visual al costat del Velòdrom d’Horta, el llibre-saltamartí als jardinets de la gran via de les Corts Catalanes cantonada passeig de Gràcia i unes lletres en la paret exterior d’un establiment comercial del carrer Rauric. Un antifaç dissenyat per ell i incrustat al paviment de la Rambla de les Flors recorda que el FAD va atorgar a aquest espai el premi Sebastià Gasch el 1991. "

Veure informació Ajuntament de Barcelona

Veure informació Wikipedia Joan Brossa i Cuervo

Joan Brossa i Cuervo, font:wikipedia

 Veure informació Wikipedia Perejaume

Pere Jaume Borrell i Guinart, font:enciclopèdia.cat

Veure més Art Públic Nou Barris

Les Cases Cerdà

"Les Cases Cerdà són uns edificis protegits com a bé cultural d'interès nacional del municipi de Barcelona. Són dels primers edificis construïts a l'Eixample i responen a les prescripcions originals del Pla Cerdà. Per facilitar la ventilació, la profunditat edificable (distància del carrer a la façana posterior) és de només 10 metres, que és menys de la meitat de l'habitual al barri. L'arquitecte que les va construir va ser Antoni Valls Galí.

El desenvolupament urbanístic de Barcelona tingué com a eix el Passeig de Gràcia, on els diversos jardins d'esbarjo que hi havia s'anaren convertint en teatres a mesura que hi afluïa la població.

El primer sector de l'Eixample que va edificar-se fou l'anomenada posteriorment "Dreta de l'Eixample", entre el Passeig de Gràcia, el Passeig de Sant Joan, la Gran Via i la Diagonal, on es construïren les cases d'en Cerdà i el Passatge Permanyer (1864), que van actuar com a potenciadors de la resta de la zona.

El terreny comprès en la confluència del carrer de Llúria i el carrer del Consell de Cent fou anomenat popularment, d'ençà de la seva fundació, Plaça Cerdà, però realment l'atribució d'aquest nom es deu al propietari dels terrenys, Josep Cerdà i Soler, comerciant barceloní que els cedí per a l'obertura i organització dels carrers. De les quatre cases, corresponents a cadascun dels xamfrans dels carrers del Consell de Cent i de Roger de Llúria, només se'n conserven tres, totes més o menys modificades (Consell de Cent 340, 341 i 369). De la casa del número 369 n'han desaparegut totalment les pintures de la façana.

Respecte la casa del Consell de Cent 342 / Roger de Llúria 42-58. Josep Cerdà es veuria obligat a vendre aquest edifici a la família Torrents Sicart pressionat pels deutes que havia contret amb Juan Torrents Higuero. Aquesta casa és l'única que no es conserva ja que va ser enderrocada cap al 1960 per la Immobiliària Comercial, S. A.

Les cases Cerdà s'aixequen seguint unes mateixes directrius tant en el seu esquema constructiu com en els elements de decoració. La tradició també barcelonina de les cases senyorials del s. XVIII perdura en la decoració de les façanes d'aquestes cases."

Veure informació Wikipedia Cases Cerdà

"Les pintures havien estat atribuïdes fins ara a l’artista Raffaello Beltramini, que s’havia emportat la glòria sense merèixer-ho per culpa d’un error que va cometre a principis del segle XX un deixeble de Gaudí. De fet, el passat any 2014 es van fer unes comprovacions per tal de trobar l’existència de revestiments originals. Un cop realitzades i acompanyades d’un exhaustiu estudi històric sobre els autors de l’obra van determinar que l’obra pictòrica original va ser executada per dos autors italians de més renom en la seva època. Aquests eren Antonio Pascutti i Achille Battistuzzi, que aleshores ja eren coneguts a Barcelona pels seus treballs d’escenografia al Liceu."

Veure informació obrabcn.cat

Més informació Wikipedia Achille Battistuzzi

"Les tres façanes de l'edifici situat al carrer de Consell de Cent, 340, van ser restaurades al desembre de l'any 2017. La finca va estar més de dos anys en obres, però el resultat final va ser espectacular, un quadre venecià a peu de carrer. Les restauració la van portar a terme Elena Moral i Cristina Mascle i l'empresa que va executar les obres va ser Prosire Ibèrica, especialista en la rehabilitació de façanes i edificis.

L'obra va tenir una gran dificultat en disposar únicament una foto en blanc i negre i alguns dels estudis dels autors. A la pàgina web de Prosire Ibèrica es pot consultar la investigació històrica i els estudis realitzats."

Veure informació www.metropoliabierta.com

Més informació www.prosire.com

l'edifici actualment Hotel Catalonia Eixample 1864

L'edifici del número 371 de Consell de Cent, actualment un hotel; de l'edifici original només se'n conserva la façana, restaurada

L'edifici del número 340 de Consell de Cent, amb els esgrafiats recuperats el 1986, que havien desaparegut el 1970 quan es va pintar d'un sol color tota la façana

La casa de Consell de Cent 340 abans dels anys 70, font:La Vanguardia

L'edifici de Consell de Cent 340 quan tenia la façana de un sol color, font:obrabcn.cat

  

Relleu El Treball

"Per a la seu que el Banco Hispano Americano va obrir el 1950 al passeig de Gràcia, quasi a la cantonada inferior amb el carrer de Diputació, costat Besòs, Frederic Marès va realitzar uns relleus sobre granit al·lusius a les activitats econòmiques, que cobreixen tant els muntants com la llinda de les monumentals tres portes centrals d’accés. Els baixos actualment formen l'entrada de l'hotel Mandarin Oriental.

Aquests relleus responen al gust i la temàtica que s’esperava en aquells moments per a una entitat bancària, sense cap concessió a l’originalitat ni l’avantguardisme. Són al·legories que es troben a les façanes de moltes altres entitats econòmiques i financeres barcelonines: el treball al camp, a la indústria, a la construcció i en el mar, així com vehicles de transport i el déu del comerç, Mercuri. El mateix Marès va tornar a posar escenes semblants en uns altres relleus que va fer per una entitat bancària de l’altre costat del passeig de Gràcia, mitja dotzena d’anys més tard."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Porta 3, muntant dret: Tres homes pujant pedres amb cordes

Porta 3, llinda: Materials de construcció

Porta 3, muntant esquerre: Tres homes amb taladradores

Porta 2 muntant esquerre: Veremadora i segador. muntant dret: Pescador i pescadora

Porta 2, llinda: Mercuri estirat

Porta 1, llinda: Màquina de tren, avió i ocell

Porta 1, muntant esquerre: Paletes treballant

Porta 1, muntant dret: Quatre picapedrers

Més informació Wikipedia Frederic Marès i Deulovol

font:wikipedia

Llegenda de la mort del Cap d'Estopa

Ramon Berenguer II, el dit Cap d'Estopes (el seu sobrenom era degut a tenir una gran i espessa cabellera rossa), i el seu germà, Berenguer Ramon II;  van rebre el comtat de Barcelona conjuntament  a la mort del seu pare, ja que aquell no havia dividit l'herència. Aquest règim de govern simultani, va ocasionar tensions, gelosies i picabaralles entre els dos. Tots governaven, mig any tenia el poder un dels germans i l’altre mig l’altre. El que gobernava vivía al Palau comtal de Barcelona, mentre el que esperaba el torn passava a viure al Castell del Port, situal al cim de Montjüic, al vessant que mira al Llobregat.

Retrat imaginari de Ramon Berenguer II per Filippo Ariosto, font:wikipedia

L’any 1082, per celebrar el traspàs del govern de l'un a l'altre, decidiren fer una gran cacera. El Cap d'Estopa tingué un somni terrible: somnià la seva reial capa d'ermini tacada de sang i com si li prenguessin la corona. En emprendre la marxa i deixar el castell, damunt d'aquest i pel costat habitat pel Cap d'Estopa, hi havia una forta nuvolada, mentre que el sol més brillant tocava a l'altra banda. Tot això fou tingut com un mal averany, que mig induí el comte a abandonar la cacera; però, decidit, tirà endavant. Durant tota la marxa, el astor que portava lligat a la sella del cavall no parava de saltar-li a terra, com volent assenyalar-li un perill.

font:tebeosfera.com

Arribats al lloc de la cacera, prop d'Hostalric, tothom va tirar pel seu cantó. Quan feia poc que havien començat la correguda, Berenguer Ramon féu dir al seu germà que ja havia caçat dues boniques aus i que les anava a portar a la seva muller a Girona. El Cap d'Estopa es va trobar sol entre uns canyars, prop d'un estany, tenint sempre a la vora el seu astor, que no parava de voletejar i fer coses estranyes, que augmentaven el mal humor del comte i li feien témer quelcom desagradós. De sobte, li semblà veure passar una figura prop d'ell, mig amagada entre les canyes. El seu astor se li abraonà de potes al cor i el tapà amb les seves ales. Quan menys s'ho pensava, el comte se sentí ferit per una mà misteriosa armada d'un punyal. La capa del comte es tacà de sang i també l'ala del pobre i fidel astor, que de seguida es posà a xisclar i voletejant, fugí cap on es trobaven els altres cavallers caçant; no parà de cridar-los fins a aconseguir que el seguissin i els menà cap a la vora de l'estany, on trobaren mort el comte Ramon Berenguer. Aquest, durant el camí cap a la cacera, com pres d'un estrany pressentiment, havia donat la seva espasa al vescomte Folch de Cardona encarregant-li que amb ella el defensés si li passava quelcom.

El grup enfilà el camí de Girona en comitiva fúnebre. En arribar als carrers de la ciutat, la gent va sortir a rebre la comitiva amb tristesa i també amb un bri de desconfiança. Tothom coneixia la rivalitat entre els dos germans i en aquell moment, sota els xiscles i el vol atent de l’astor, tothom va veure en les llàgrimes de Berenguer la culpa d’un assassí.

Figura de l'astor del Cap d'Estopes, esculpit en una arquivolta exterior de la porta de Sant Miquel, a la Catedral de Girona, font:pedresdegirona.com

El poble va estar sempre convençut que el culpable de l'assassinat va ser el seu germà bessó, que va ser anomenat "el fratricida". I diuen que, el día dels solemnes funerals a la catedral de Girona, els capellans que havien de cantar l'Ofici de Difunts, erraven contínuament els seus càntics, i, en comptes de les paraules corresponents, els sortia, una i altra vegada, una mateixa frase: Ubi est Abel, frater tuus?, és a dir: On és Abel, el teu germà?. Les veus dels clergues, ressonant per la volta de la catedral, acusaven de Caín el comte de Barcelona.

A la sala del Tinell del castell de Port de Barcelona es celebrà el judici del fet estant assegut al seu tron el comte Berenguer Ramon, presents tots els altres magnats i nobles de la terra. El vescomte Folch de Cardona va fer de jutge, atenent la demanda del Cap d'Estopa. Entre moltes altres coses, va remarcar que el seu senyor havia estat mort per mà de punyal, arma que cap cavaller dels de la cacera no duia, sinó els dos comtes; que el punyal no havia pogut ésser pas el del mort, car aquest el portava al cint, ben net de tota taca, i que a més era ferit per l'esquena, ferida que ell mateix no s'hauria pogut fer; que, en canvi, el comte Berenguer, allí present, no portava el seu reial punyal, puix que, tacat en sang del seu germà, li havia caigut a terra al lloc del crim. En efecte, el germà, pàl.lid, es posà la mà al cint i no es trobà l'arma. Digué també que creia que vindria un altre acusador més eloqüent que ell.

Acabada l'acusació, ningú no havia dit res més en contra del comte; aleshores el de Cardona demanà que fossin obertes les finestres, puix que del Cel esperava un nou acusador. Obertes aquestes, comparegué el falcó del difunt comte, que, entrant per la sala, donà diverses voltes i acabà per posar-se damunt la testa del comte Berenguer, li prengué amb les seves urpes la corona i la llençà a terra. Tothom cregué el falcó com a enviat pel Cel, representant la divina justícia. El vescomte de Cardona reptà i desafià el comte Berenguer davant de la cort del rei de Castella per demanar-li comptes de la mort del seu germà.

Segons els costums d'aquells temps, quan un cavaller demanava a un rei un judici contra un altre, aquest no podia negar-se a acceptar-lo, car, altrament, es feia ell mateix culpable del delicte atribuït. Havia d'acceptar el duel, i si perdia era tingut com a culpable i atreia damunt seu tot el pes de la culpa i tot el rigor de la justícia, car era creença que la cosa prenia un caràcter sagrat i que Déu ajudava i protegia el bo i abandonava o castigava el dolent fent-lo perdre en la brega. Berenguer, per força, hagué d'acceptar  el repte que li havia llançat Folch de Cardona. Després del primer atac, va caure a terra vençut; aleshores el vescomte li apuntà al cor l'espasa del seu germà i li féu confessar que ell era l'autor de la seva mort. Després de tal afront i tal deshonra, el comte va renunciar la corona a favor del seu nebot, fill de Cap d'Estopa, i se n'anà a lluitar a les croades i guerrejà com un senzill cavaller.

Font d'informació Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades 

Historia

Ramon Berenguer II, dit el Cap d'Estopes (?, 1053 - Gorg de Perxistor, Sant Feliu de Buixalleu, 1082), fou comte de Barcelona, Girona, Osona, Carcassona i Rasès (1076-1082).

Era fill de Ramon Berenguer I de Barcelona i d'Almodis de la Marca i germà, probablement bessó, de Berenguer Ramon II. El 1076, a la mort del seu pare, va rebre el comtat de Barcelona juntament amb el seu germà, ja que aquell no havia dividit l'herència. El seu sobrenom és deu a tenir una gran i espessa cabellera rossa.  Les relacions amb el seu germà foren sempre tibants, i intentà disputar-li l'herència. Segons el testament del pare, els dos germans havien de regnar en igualtat de condicions, la situació real però, era d'una certa preeminència del Cap d'Estopes.

Berenguer Ramon II, el Fraticida, font:lascruzadasweb.wordpress.com

En una avinentesa, potser quan estava a punt de partir en una expedició vers Múrcia, es veié obligat a fer promesa solemne de repartiment amb el seu germà davant els bisbes de Barcelona i Girona, els vescomtes d'aquests comtats així com el de Cardona. Al seu retorn el comte donà al seu germà part de l'herència contreta del seu pare, rebent la paria de l'Emirat de Larida. 

Vers la fi del 1077 el Papa Gregori VII envià a Girona el seu legat Amat d'Oloron per donar impuls a les seves idees de reforma de l'Església. És possible que aquest aprofités la seva estada per a intentar d'avenir els dos germans, que havien estat encomanats al Papa per llur pare en el seu testament. El pontífex escriví el 1079 al bisbe de Girona demanant-li d'actuar, juntament amb els abats de Ripoll, Sant Cugat i Sant Ponç de Tomeres, per posar fi a les discòrdies comtals.

Gregori VII, font:wikipedia

A causa d'això el mateix any els dos germans es repartiren la ciutat de Barcelona amb les terres, castells i cases de la rodalia, del Llobregat al Besòs, Castellvell i la seva marca, Olèrdola, Vilafranca del Penedès, Vallmoll i els seus alous, Eramprunyà, Benviure, Gavà, Pallejà, Garrosa, les Franqueses del Llobregat i altres dominis; i convingueren que residirien alternativament, durant sis mesos, en el palau comtal o a les cases de Bernat Ramon. Un complement sense data feia divisió també de la residència al castell de Port, i dels de Santa Perpètua, Montagut, Pontons, Vilademàger, Tamarit, Cubelles, Vilafranca del Penedès (torre Dela) i Vallmoll. Les funcions sobiranes restaven indivises, així com les rendes dels judicis, lleudes, mercats, moneda i uns patis a Barcelona. Però Berenguer continuà reclamant, i el 1080 obtingué del seu germà la definició de la meitat del castell de Barberà, de la Bleda (Olèrdola) i dels comtats de Carcassona i Rasès. Ramon llavors prometé de dividir totes les adquisicions futures, comprenent-hi les naus que es construïssin i les que s'adquirissin. Restarien en indivís les naus que llavors tenien, però es repartirien per meitat les preses que fessin. 

El 5 de desembre del 1082, anant el Cap d'Estopes de Barcelona a Girona, en passar per un lloc boscós i solitari, conegut després per la Perxa de l'Astor (Sant Feliu de Buixalleu), fou mort per uns desconeguts, que potser foren els seus mateixos acompanyants. El cadàver fou llançat al, després anomenat, Gorg del Comte, de la Perxa de l'Astor o Gorg d'en Perxistor, i allà fou descobert per l'astor que duia la víctima, que hauria guiat els qui el cercaven.

Monument que recorda la mort de Ramon Berenguer II es troba a Gaserans (Sant Feliu de Buixalleu), sota la masia de la Perxa d’Astor, actualment Can Perxistor, font:elpuntavui.cat

La veu popular acusà en aquell moment el seu germà com a instigador de la seva mort, motiu pel qual Berenguer Ramon II és conegut com el Fratricida.

El cos de l'assassinat fou dut a Girona i sepultat a la catedral d'aquesta ciutat.

Sepulcre del Cap d'Estopes, a la nau de la Catedral de Girona, construït per Guillem Morei per encàrrec del rei Pere el Cerimoniós, font:wikipedia

El 1083 es formà el partit antifratricida encapçalat per Ramon Folc I de Cardona i Bernat Guillem de Queralt, als quals s'uní el bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà, els quals encomanaren durant 10 anys la tutoria del petit fill del mort, Ramon Berenguer III, al comte Guillem I de Cerdanya, oncle del menut.

El 1086 però, aquest front antifratricida es trencà i un nou partit, encapçalat pels Montcada, Cabrera, Guerau Alemany II de Cervelló i Berenguer Sunifred de Lluçà acordà que Berenguer Ramon II participés en la tutoria del menut onze anys, prometent que no es casaria i que per tant l'herència recauria directament en el petit fill del Cap d'Estopes. En arribar Ramon Berenguer III a la majoria d'edat, el seu oncle li deixà el govern dels comtats.

Estàtua de Ramon Berenguer III, font:geocabanyes.wordpress.com

Berenguer Ramon II morí durant la Primera Croada a Jerusalem el 20 de juny de 1097, a la que havia anat en penitència. 

Veure informació Wikipedia Ramon Berenguer II

Veure informació Wikipedia Berenguer Ramon II

Veure més LLEGENDES CATALANES