TRESORS a BARCELONA

dimarts, 4 de juny del 2019

Medallón a Francisco Moragas

"Francisco Moragas Barret (Barcelona, 13 de diciembre de 1868 a 27 de marzo de 1935) fue un abogado y economista catalán. se especializó en los problemas de previsión y de ahorro y fue Secretario del Fomento del Trabajo Nacional y consejero adjunto de la Mancomunidad de Cataluña.

fuente:La Caixa

Con Luis Ferrer-Vidal y Soler, preparó y fundó la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros en 1904.

En el año 1918, con el precedente en 1915 de los Homenajes a la Vejez, actos de reconocimiento a las personas mayores, y en 1917 de la Obra Maternal, el fundador pudo poner en marcha la Obra Social, un gran proyecto de promoción social dirigido a la dignificación de las personas mayores y de las más necesitadas, así como a la erradicación de enfermedades.

Atender a los ciudadanos más vulnerables, y hacerlo en un entorno de dignidad, fue uno de los objetivos fundacionales de la Obra Social, con un conjunto de iniciativas anticipadoras que abarcaban las principales necesidades sanitarias y asistenciales de la época: el Instituto de la Mujer que Trabaja (1920), la Clínica de Cirugía de Santa Madrona (1921), el Hogar para Mujeres y Niños Enfermos (1922), la Clínica de Medicina (1925), la Clínica Maternal (1928), el Amparo de Santa Lucía (1920), el Instituto Catalán para Ciegos (1921), el Instituto Catalán para la Rehabilitación Física de Mutilados (1922) y el Instituto de Servicios Sociales (1929) son solo algunas de las primeras de estas iniciativas.

Antes de la aparición de los antibióticos, después de la Segunda Guerra Mundial, la tuberculosis era la principal causa de muerte. En 1931, a modo de homenaje a Moragas, que había recibido la Gran Cruz de Beneficencia, ”la Caixa” lanzó una suscripción para crear el Instituto Antituberculoso, que tras la muerte del fundador pasó a denominarse Instituto Antituberculoso Francesc Moragas, considerado el primer centro de investigación biomédica de Barcelona, situado en el Paseo Sant Juan.

Postal del instituto en el Paseo de la República, ahora Paseo San Juan, font:todocoleccion.net

En 1930 recibió la Gran Cruz de Beneficencia y fue condecorado por el gobierno francés.

Moragas murió a los 66 años, el 27 de marzo de 1935, en una habitación de la Clínica de Cirugía del Instituto de Santa Madrona, que él mismo había inaugurado. Los periódicos se llenaron de necrológicas y semblanzas de su persona: «Un hombre sencillo, modesto y trabajador incansable», «Supo ganarse el afecto y el respeto de todos». Su comitiva fúnebre, que salió de la entonces sede central de ”la Caixa” en Via Laietana dos días después, fue multitudinaria y congregó a miles de ciudadanos en el centro de Barcelona. "

Entierro de Francesc Moragas, el 29 de marzo de 1935.
La comitiva, en el momento de salir de la sede central
de Via Laietana, fuente:La Caixa

Ver información Wikipedia Francisco Moragas Barret

Materiales:marbre blanc i bronze

CPVA (CAJA DE PENSIONES PARA LA VEJEZ Y DE AHORROS) FRANCISCO MORAGAS

Más información Wikipedia Enric Clarasó i Daudí

Enric Clarasó por Ramón Casas, fuente:wikipedia

Llegenda de Galceran de Pinós

Estàtua en bronze de Galceran de Pinós situada a la plaça porxada de Bagà. Fou feta el 1966 per l’escultor Josep M. Companyó, font:rescatsantesteve.cat

El comte de Barcelona Ramon Berenguer IV havia adquirit un compromís per donar suport al rei de Castella en la conquesta de la ciutat d'Almeria en poder dels sarraïns, una gesta difícil en la qual també comptava amb el suport del rei de Navarra, García Ramírez i del senyoriu de Gènova. En Galceran de Pinós es nomenat almirall de la flota catalana i juntament amb el seu company Sancerní senyor de Sull, marxen a la batalla. Amb tot, varen ser les forces catalanes les que varen aconseguir la victòria i l'entrada en la molt ben defensada ciutat.

font:http://elrescatdelescentdonzelles.blogspot.com

El comte de Barcelona, com a trofeu, se'n va emportar les portes de l'accés principal, ricament treballades en estil arabesc. Les va traslladar a Barcelona i les va instal·lar al portal de Santa Eulàlia de la muralla nova, és a dir, al final de l'actual carrer de la Boqueria, on tothom quedava bocabadat, és a dir, bocava, d'aquí la denominació de boqueria, una derivació de bocaria.

En la fugida cap al regne de Granada, els moros derrotats varen ser perseguits per les tropes catalanes encapçalades per Galceran de Pinós i el cavaller de Santcerní, que acabarien sent capturats pel rei de Granada, que els va tancar en una presó de la capital.

El pare d’en Galceran, va demanar al compte de Barcelona, que esbrinés, si el seu fill Galceran de Pinós era viu, i quin rescat es demanava pel seu alliberament.

Va partir un missatger del compte a negociar amb els reis moros. Durant el llarg captiveri, el rei de Granada es va assabentar que era un personatge important i va demanar com a rescat : 100 dobles d’or, 100 cavalls blancs, 100 vaques bragades, 100 peces de brocat de Tuir i 100 donzelles verges cristianes. Quan el missatger que portava les noves a la Vila de Bagà, entregà al Baró de Pinós el missatge amb el valuós rescat, tota la baronia es va veure submergida en la pena i la tristor.

El baró de Pinós va vendre part del seu patrimoni per fer front al rescat del seu fill. Va ser relativament fàcil aconseguir els béns materials exigits pels sarraïns llevat de les cent donzelles. Aleshores, els seus súbdits li oferiren aportar les cent noies donzelles d'entre les seves famílies. Així, la família que tenia tres filles n'aportava dues, la que en tenia dues, una; entre les famílies que només en tenien una, es va fer un sorteig per veure a quina tocaria formar part del rescat. Un cop reunit tot el rescat, la comitiva es va dirigir cap a Salou, per embarcar cap a terres de Granada.

font:http://elrescatdelescentdonzelles.blogspot.com

Galceran i el seu company portaven cinc anys de captiveri i, com a fervent devot de sant Esteve, patró de la seva baronia, es va encomanar al sant cada dia per a aconseguir deslliurar-se d'aquella presó. Les seves súpliques foren escoltades i sant Esteve va intercedir per ell, mentre sant Genís ho feia per Santcerní, en ser el patró de la seva parròquia. Mentre dormien, lligats i engrillonats, varen sentir un aire fresc que els va despertar i es trobaven alliberats en una platja desconeguda per a ells. Varen seguir un camí en busca d'algun poble i es varen trobar un grup de gent trista i carregada de paquets que es dirigien cap a la platja. Preguntats per on anaven, aquests els hi varen informar que anaven a carregar el rescat per salvar al seu senyor, el baró de Pinós que estava captiu en mans dels sarraïns. Es varen donar a conèixer i tots van girar cua cap a Tarragona, celebrant el fet.

Placa a la plaça del rescat de les cent donzelles a Bagà

Vitrall de l'església de Sant Esteve a Bagà. Representa l'alliberament dels captius i la trobada amb la comitiva del rescat

En Galceran de Pinós va regalar vestits de color verd i vermell (color de la baronia) a totes les donzelles. I les va fer lliures de remença i a les seves famílies lliures de tributs.

Escut d'armes dels Pinós

Al lloc on varen aparèixer entre Salou i Vila-seca, es va aixecar una capella en honor de la Mare de Déu de l'Ombra, patrona dels presoners. Quan Galceran va veure des de lluny el campanar de l’església de Sant Esteve es va agenollar i va continuar caminant fins arribar a Bagà al costat de la seva família i de tot el poble que va oferir el que tenien com a rescat.

Historiografia

La Llegenda de Galceran de Pinós També es coneix com la llegenda de les cent donzelles. La llegenda està ambientada en l'episodi històric de l'expedició i conquesta d'Almeria en temps de Ramon Berenguer IV, que culminà el dia 11 d'octubre de 1147 i en la qual va participar molt activament Galceran de Pinós, almirall de la flota catalana, enviat pel comte de Barcelona.

Ramón Berenguer IV, font:wikipedia

Sembla que la tradició oral de la llegenda quedà fixada per escrit vers la segona meitat del segle XIV al monestir cistercenc de Santes Creus, lloc de sepultura de Galceran de Pinós. Probablement fou obra del monjo i cronista del monestir fra Bernat Mallol († 1428), el qual seria l'autor del manuscrit més antic que es coneix de la llegenda, el còdex 459 de l'Archivo Histórico Nacional de Madrid, que prové de Santes Creus.

Reial Monastir de Les Santes Creus, font:http://patrimoni.gencat.cat

Tot i això, el 1431, un advocat que representava el gremi dels freners de Barcelona va arribar a Bagà per a obtenir còpia del document que autentificava el miracle realitzat per sant Esteve a Galceran de Pinós. En una sessió realitzada davant de notari Antoni d’Artigavella, l'advocat recollí el testimoni de diversos prohoms de Bagà que asseguraven haver-la sentit dels seus pares i avis, figurant entre aquests el del mossèn Pere Tomic, que afirmà haver-ho llegit en llibres antics i haver vist una pintura a l'església. El mateix mossèn Tomic recollí aquesta narració dins del seu llibre Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona de 1438.

La Llegenda en l'art

El retaule de sant Esteve del monestir de Santa Maria de Gualter (la Noguera), obra del 1385 de Jaume Serra i actualment exposat al MNAC, representa en una escena l'alliberament de Galceran per intercessió del sant -un cop trencades les cadenes- i en la mateixa escena, el benefici derivat que va suposar no haver de lliurar les cent donzelles, que en aquesta pintura assisteixen meravellades al miracle.

Retaule de Sant Esteve Enterrament de sant Esteve / Sant Esteve allibera Galceran de Pinós
Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona, font:monestirs.cat

El retaule de Sant Esteve protomàrtir (Granollers), obra del taller Vergós de 1495, recull el moment en què sant Esteve i sant Genís alliberen els dos nobles catalans de la presó enmig del pati d'una plaça fortificada. Els guardes sarraïns, amb una magrana a l'escut al·lusiva al regne de Granada, tenien "pertorbades totes ses accions", segons el text de la llegenda, i "no pogueren entrar, fins després que lo gloriós sant Esteve havia ja soltat les cadenes del presoner i tret aquell de les dites presons."

Detall del retaule de Sant Esteve protomàrtir (Granollers), font:museunacional.cat

De la darreria del segle XVI o inici del XVII data un tapís brodat de grans dimensions (353 x 356 cm) anomenat El rescat de Galceran de Pinós carregat a bord de vaixells a Salou, prop de Tarragona, avui conservat al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Representa el moment en què Galceran de Pinós i el seu company Sancerní apareixen a la platja de Salou enmig del grup de les donzelles i aturen el rescat quan estava a punt de ser embarcat.

Brodat amb la representació dels vassalls de la Baronia de Bagà carregant al port de Salou els béns per satisfer el rescat de Galceran de Pinós. Segles xvi-xvii. (Foto: The Metropolitan Museum of Art)

La Llegenda a Vila-Seca

Al any 2018 Vila-seca va retrobar la seva llegenda El rescat de les cent donzelles o del rescat de Sant Esteve a través de tres elements: un llibre, una pàgina web i una representació del ball parlat de Sant Esteve.

font:publicacions.urv.cat

Gegants nous de Vila-Seca, Galceran de Pinós i la Donzella

Ball parlat de Sant Esteve a Vila-Seca, font:rescatsantesteve.cat

La importància de la llegenda per a la gent de Vila-seca recau en què el miracle de la llegenda es va produir a la platja de La Pineda, on els protagonistes es troben quan anaven a embarcar al port de Salou. “En el lloc on la llegenda diu que es van trobar, es va fer un monument commemoratiu que li diem el Piló del rescat”.

Piló actual situat a Vila-seca, a l’entrada del Parc de la Torre d’en Dolça pel Raval de la Mar, font:rescatsantesteve.cat

http://rescatsantesteve.cat/

La Llegenda a Bagà

Desde 1990 i per iniciativa de l’Associació Medieval de Bagà més de 100 actors dirigits escenifiquen la Llegenda del Rescat a la plaça Galceran de Pinós o plaça Porxada. Es tracta d'’un espectacle on les diferents arts escèniques (teatre, dansa, cant coral i música), es compaginen per oferir un complex i majestuós muntatge que any rera any assumeix el repte de fer-lo més atractiu i original i poder contribuir, així, al coneixement i difusió de la llegenda baganesa.

Fragment del Rescat de les Cent Donzelles a Bagà 2013, font:rescatsantesteve.cat

Font de la informació:

Wikipedia Llegenda de Galceran de Pinos

Elrescatdelescentdonzelles.blogspot.com

Veure més LLEGENDES CATALANES

diumenge, 2 de juny del 2019

Font Mutant

"L'eix que anava de la plaça de Francesc Layret a la del sindicalista Àngel Pestaña es va pensar com un sol projecte de dignificació de la zona més cèntrica de Nou Barris, i així va ser concebuda per l'arquitecte municipal Enric Pericas. Era com un camí entre dues places, a la qual cosa ajudava la transformació del carrer de Conflent, que baixava mitjançant uns talussos verds i una escala. Fou encarregada a Enric Pladevall una escultura en forma de font, que raja des d'una gran alçada i que es coneix com La font mutant. És com un arbre invertit que treu aigua per les arrels. També es com una mena d'estaca clavada a terra que marca el lloc d'on brolla l'aigua com un contrapunt que, segons va explicar ell mateix, vol ser una mena d'inquietant arbre vesuvià, una arbre sense fulles i que com a fruit dóna un raig d'aigua.

A final de l'any 1999, la font va ser retirada i duta a un magatzem perquè es va decidir refer la plaça, segons un nou projecte d'Enric Miralles i Benedetta Tabliague. Els veïns, en sentir que potser la font seria traslladada, van promoure una campanya per impedir-ho. La plaça d'Àngel Pestaña, amb la font de Pladevall, va ser reinaugurada la primavera del 2003."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials:bronze i estany

font:wikipedia

Més informació Wikipedia Enric Pladevall-Vila

Més informació http://www.pladevall.com

font:http://rutaesculturasreus.blogspot.com/

Veure més Art Públic Nou Barris

Escultura Júlia Als nous catalans

"Via Júlia es una avinguda situada a Nou Barris, una àrea urbana configurada bàsicament per nous barcelonins arribats arran de les immigracions dels anys seixanta i setanta, als qui es volia homenatjar per mitjà de l'escultura encarregada a Sergi Aguilar.

Dins la seva característica geometria sensible, l'artista concep una peça dinàmica que relliga un doble sentit de rotació, un dirigit a l'aire i l'altre situat a ran de terra. Malgrat ser simples traços generats per un compàs, ja en els explícits esbossos definitius de l'obra, Júlia actuava com la personificació d'una abraçada, simbolitzada sobretot pel segment de circumferència que corona la peça i per l'energia que n'emana. No endebades l'obra pren nom de dona.

Amb una poderosa verticalitat que no sobrepassa l'alçada dels edificis veïns per tal que l'obra dialogui naturalment amb l'entorn, la peça és treballada com un obelisc invertit, com un senyal urbà humanitzat al qual es vol treure tot aire de solemnitat. La seva força gravitacional actua de menys a més, de manera que la idea de verticalitat ascendent dels monuments és capgirada, i l'espectador passa a situar-se, d'igual a igual, en el mateix centre sota la gravetat de l'obra.

S'allunya també dels principis fixos i immutables d'un obelisc ja que l'obra és completament canviant quan la recorrem. En tenir la intenció d'assenyalar un gest d'acollida, demana la participació activa de l'espectador ja que aquest gest és recreat precisament amb la complicitat del nostre acte de caminar i envoltar-la. Júlia és una escultura que es dirigeix directament i personalment a cada ciutadà que s'hi acosta."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Més conegut com la R de Roquetes o L'arbre dels penjats, és un dels monuments més reconeguts al barri, potser perquè es va inaugurar al mateix temps que la nova Via Júlia (abril de 1986) i marca un abans i un després.

Més informació El Periodico

Materials:acer

Més informació: Sergiaguilar.ws/web/

Més informació: Wikipedia Sergi Aguilar Sanchis

Més informació: Enciclopedia.cat

Veure més Art Públic Nou Barris

font:enciclopèdia.cat

dissabte, 1 de juny del 2019

Monòlit Grup de habitatges Carlos Trías

"Aquesta peça està situada al carrer de l'Artesania, prop de la Ronda de Dalt, dins de Nou Barris, i en un dels parterres enjardinats d'un grup d'habitatges. Es tracta precisament d'un monòlit dedicat a qui va servir per donar nom a aquest grup d''habitatges, Carlos Trías, realitzats a final dels anys seixanta. És, doncs, l'època de trencaments formals i tradicionals per tal de reivindicar nous camins ètics i estètics, i en certa manera aquesta peça s'incorpora dins aquest desig de canvi col·lectiu, tot recreant un nou ús del monòlit com a font i també reproduint una forma innovadora.

És un monòlit de formigó blanc format per tres estructures que es disposen en tres nivells diferents. A dalt, hi ha una columna sostinguda per una base petita que reposa en una safata plana. Al mig, hi trobem una segona safata que recolliria l'aigua que cauria d'una aixeta que ve del pis superior, alhora que serviria l'aigua al tercer pla inferior. Aquesta safata i la tercera són amples i grans.

El conjunt és curiós per aquest nou ús del monument i per la seva estructura geomètrica i blanca que no té cap desig de confondre's amb cap element natural ni urbanístic, sinó més aviat de conformar-ne un de nou entre la dedicatòria i la creativitat."