dissabte, 4 de maig del 2019

Llegenda de La Malavella


La Malavella, font:festadelamalavella.cat
La Llegenda de la Malavella és una versió popular, que es troba a l'origen de l'apel·latiu del poble Caldes de Malavella. Aquesta es deu a una mítica senyora feudal perversa, cruel i misteriosa, que vivia en un indret màgic entre l’ermita de Sant Maurici i el Castell del poble.
"Temps era temps, ...
el poble de Caldes vivia atemorit per les desaparicions dels infants de la vila i per la penúria econòmica. Vet aquí que un dia, va arribar un xicot foraster, en Maurici, que buscava feina. Els caldencs el van animar a pujar fins al castell, a veure si allà hi trobava sort,on hi vivia una senyora feudal, que de tan geperuda, lletja i dolenta, tothom la coneixia com la “mala vella”. En Maurici va començar a treballar-hi, però de mica en mica, es va anar donant que allà hi passaven coses extranyes. Un bon dia, va seguir el geperut de la bruixa fins a la cuina, i va veure com treia un nen de Caldes d’un sac amb la intenció de llençar-lo dins un calder amb aigua bullent. Es veu, que havia de cuinar cada nit un cor de nen petit a la “mala vella”, qui tenia un pacte amb el dimoni, de manera que si es menjava un cor tendre cada nit tindria poders sobre els pagesos caldencs. En això, que en Maurici, al veure que l’aigua ja bullia, va agafar una revolada i empentà el geperut dins l’olla. Va deixar anar el nen perquè anés a avisar la gent del poble i quan va tenir el geperut ben cuinat, li va treure el cor i el va portar a la bruixa qui, a la primera queixalada, es va adonar que aquell cor no era tan tendre com el altres. En Maurici se li va encarar i li confessà que era el cor del geperut. La “mala vella” va ordenar als guàrdies que l’agafessin, però en aquell moment va arribar tota la gent de Caldes que havia estat avisada pel nen. Ella, en veure-ho, va marxar corrents del castell cridant: TORNARÉ, TORNARÉ!".

Els bruixots del sèquit de la Malavella, font:festadelamalavella.cat

L’enfrontament entre en Maurici i la Malavella, font:festadelamalavella.cat

La Malavella puja al Castel, font:festadelamalavella.cat

La Malavella, font:festadelamalavella.cat
Des de l'any 2010, torna cada últim dissabte d’abril perquè el poble de Caldes de Malavella recorda el seu més fosc personatge en la figura de la malvada bruixa. El poble organitza la Festa de la Malavella amb tot un seguit d'actes que culminen en un final on el poble de Caldes expulsa, definitivament, la bruixa.
font:caldesdemalavella.cat


Actualment, hi ha constància documental del Castell de Malavella el 1054 arran d’una escriptura de terres feta per la Comtessa Ermessenda. Se l’esmenta com a “castro vetulo”. Tres anys més tard, el 1057, es tornen a tenir notícies del Castell “castro quod dicunt Malavela” en un jurament fet a la Comtessa Almodis, muller del Comte Ramon Berenguer I.
Castell de Malavella, font:wikipedia
Veure informació http://www.festadelamalavella.cat/ 
Veure informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Llegenda_de_la_Malavella
Veure més LLEGENDES CATALANES

divendres, 3 de maig del 2019

Escultura La Maternitat

"Els 2.729 habitatges construïts pel Patronat de Cases del Congrés Eucarístic es van fer en tres etapes. Una primera durant els anys 1953 i 1954, una segona que es va acabar el 1962 i una última de només una illa de cases el 1967-68. El Patronat s'havia constituït per iniciativa de l'Associació Catòlica de Dirigents sota els auspicis del bisbe Gregorio Modrego, com una manera de deixar un record palpable del Congrés Eucarístic que s'havia celebrat a Barcelona el 1952 i que va suposar la primera obertura internacional del règim franquista des de la Guerra Civil.
Quan el barri era pràcticament acabat i estava urbanitzada la gran plaça central, l'Ajuntament va contribuir al seu guarniment amb una obra de l'escultor Jacinto Bustos Vasallo que representava una maternitat. Es va posar directament sobre la gespa del parterre més allunyat del temple catòlic que presideix la plaça i va ser inaugurada el 19 de març de l'any 1961.
El setembre de 1998 se li va afegir la peanya actual, sense moure-la de lloc.
Pensem que l'autor en aquesta figura s'expressa amb una harmònica solidesa de modelat clàssic, alhora fluid, elegant i ordenat en volums esglaonats rítmicament en cascada.  La mare amb el nadó en braços, d'una forma natural, es lliura tota ella, la seva persona, la seva ment, el seu cos, en aquest nou ser que ella mateixa ha anat creant al seu propi interior, en un procés de gestació, preparació i adaptació. "
Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:pedra
La Maternitat de Jacinto Bustos a la plaça del Congrés Eucarístic





Jacinto Bustos Vasallo
Més informació https://es.wikipedia.org/wiki/Jacinto_Bustos_Vasallo
Veure més Art Públic Sant Andreu


Estela al Doctor Ferran

"L'autor d'aquest monument, Josep Cañas, va rebre diversos encàrrecs en la dècada dels seixanta quan, de retorn d'uns anys d'estada a Mèxic, es va afincar a Barcelona, com aquesta estela d'homenatge al doctor Ferran o la dedicada a Joan Maragall, al mateix passeig de Maragall, molt a prop de l'anterior, i els monuments a la sardana i a Carmen Amaya, al Parc d'Atraccions de Montjuïc.
Les dues esteles del passeig de Maragall foren promogudes per una colla d'amics que es trobaven a l'Ateneu i que vivien en aquell passeig que uneix l'Eixample i Horta. Van donar-se el nom d'"Amics del passeig Maragall" i van encarregar la realització dels monuments a l'escultor Josep Cañas perquè era també un habitual de la Penya de l'Ateneu.
El relleu del monument presenta la figura de la mort cavalcant sobre d'un cavall que cau vençut, simbòlicament, per les vacunes contra el còlera, el tifus, la ràbia i la tuberculosi creades pel doctor Jaume Ferran i Clúa (Corbera de Terra Alta, 1852 - Barcelona, 1929), que fou director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona entre 1886 i 1905. Aquest laboratori tenia precisament unes dependències a tocar de la placeta on es troba el monument, al carrer de Garcilaso, entre Acàcies i Manigua, on ara hi ha un centre de serveis socials que porta per aquest motiu el nom del doctor Ferran. Aquesta fou també la causa de l'emplaçament triat per aquest monument l'any 1972. Va ser inaugurat el dia 26 d'octubre d'aquell any. La placeta on es troba ha estat sensiblement millorada l'any 2002 amb les obres de reurbanització del passeig de Maragall. La mimosa que hi fou plantada quan es va fer el monument és ara un preciós arbre monumental que el cobreix completament."
Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:bronze sobre base de granit

Estela al doctor Ferran, als jardins Jaume Ferran i Clua







Més informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Ferran_i_Clua
Jaume Ferran i Clua, font:wikipedia
Més informació Wikipedia Josep Cañas i Cañas
Més informació http://www.josepcanas.cat/p/biografia.html
Josep Cañas i Cañas, font:amesparreguera.blogspot.com
Veure més Art Públic Sant Andreu

dijous, 2 de maig del 2019

Costum Les Caramelles

Les caramelles són unes cançons populars típiques de la Catalunya Vella i del nord de la Nova, que es canten per Pasqua per celebrar la bona nova de la resurrecció de Jesús, tot i que també tenen caràcter profà. D'altra banda, el mot caramelles, també és un obsequi de queviures i llaminadures que hom lliura en determinades festes.
Caramelles a Calders, font:calders.cat
Cartell de festes, font:caramellesasuria.cat
Els intèrprets o 'caramellaires' són grups d'infants o d'adults que surten a cantar per cases i masies el Dissabte de Glòria al vespre o bé els matins del Diumenge i del Dilluns de Pasqua. S'acompanyen d'instruments diversos. Un de la colla que, per tal d’arribar a balcons i finestres, porta una perxa llarga amb una cistella al capdamunt, adornada amb cintes i garlandes, amb qui recull la gratificació; sovint anaven amb un mul amb portadora per a recollir els ous, anomenat la lloca. Amb el resultat de la capta, fan generalment un àpat col·lectiu amb els quals feien un àpat col·lectiu, principalment ouades, el mateix dia, a la tarda, o uns quants dies més tard.

Cistelles amb cintes i garlandes, font:radiopedret.com

Genet amb la perxa llarga recollint els donatius, font:wikipedia
Se sap que al segle XVI aquest costum ja se celebrava al món rural i que les caramelles més antigues són els goigs de caràcter religiós dedicats a la Mare de Déu del Roser. Al llarg del segle XIX, les societats corals van adoptar aquesta tradició, van introduir-la a les ciutats i van revitalitzar-la amb nous elements i noves peces musicals. La dada més antiga referent a la cantada de caramelles a la ciutat de Barcelona és de l'any 1776, però sembla que les primeres colles no es van organitzar fins a mitjan segle XIX i no es van generalitzar fins al 1880. 
En general, el grup de cantaires s'hi fan acompanyar per instruments musicals diversos (el rigo-rago, el regue-rec, el cataclinc, els bastonets o garrots, el cèrcol, el buiro, els campanillers, els ferrets, el salteri, el picacanya, el violí de pastor, la xifla, etc.).
Rigo Rago, font:wikipedia

Regue-Rec, font:xtec.cat
Buiro, font:wikipedia
Ferret, font:wikipedia

Picacanyes, font:wikipedia

Cercolet, font:wikipedia
D'entre les cançons profanes, anomenades a vegades 'goigs' per extensió, algunes són fetes per a demanar els menjars típics (goigs dels ous del Rosselló, goigs de les botifarres), d'altres tenen caràcter amorós (goigs de les donzelles, cobles de les minyones), i unes altres són corrandes circumstancials cantades. A les ciutats, les societats corals solen cantar composicions d'autors coneguts (especialment les de Clavé) o cançons de caràcter local i satíric, renovades cada any.
font:CorsClave
Les caramelles amb contingut satíric sobre fets d'actualitat del poble són habitualment menys punyents que les d'altres modalitats de textos populars, com per exemple els inclosos en els Pastorets (per exemple, les garrofes de Berga o Manresa), els esbroncs de Carnestoltes (per exemple, a Caldes de Montbui) o els versots dels balls de diables, de diferents poblacions catalanes (Alpens, l'Arboç, Caldes de Montbui, Igualada, Organyà, Ponts, Sabadell, Sant Quintí de Mediona, Sitges, Tarragona, Torredembarra, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú,Vila-seca, etcètera). 
Les Garrofes dels Pastorets de Berga, font:lafarsaberga

Veure informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Caramelles
Veure informació https://www.enciclopedia.cat/
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES


Festa de Dilluns de Pasqua

"El dilluns de Pasqua és l'endemà del diumenge de Pasqua, celebrat en gran part del món. Des del nou ordo litúrgic de Pau VI, però, no se'l contempla com una festa litúrgica; es tracta tan sols del segon dia de l'Octava de Pasqua, període de celebració, per part del cristians, de la resurrecció de Jesús. A Catalunya aquest dia representa la fi de la Setmana Santa; les famílies i amics es reuneixen per dinar i menjar les mones de Pasqua, alhora que se celebren nombrosos aplecs i activitats culturals.
En el passat, el diumenge de Pasqua a la tarda ja s'iniciava la celebració de jornades de caràcter multitudinari, lúdic i festiu al voltant d'ermites i santuaris per honorar un sant, una santa o una Mare de Déu. No obstant això, eren, sobretot, dies de reunió i de germanor a l'aire lliure durant el transcurs dels quals solia haver-hi una rifa d'ous o altres productes, com llonganisses o ampolles de licor. Ara bé, la proliferació d'aplecs arreu de Catalunya es produïa l'endemà, el dilluns de Pasqua, aprofitant la bonança del temps. I la menja per excel·lència era la mona, un pastís tradicionalment rodó que els padrins regalaven als fillols i filloles aquell mateix dia."
Aplec de dilluns de pasqua a Vilaseca, font:laciutat.cat
 Veure informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Dilluns_de_Pasqua

La mona de Pasqua és un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca.

Segons el Costumari Català de Joan Amades, la mona ja és citada amb aquest nom en el segle XV.
Hi ha diverses hipòtesis sobre l'origen del terme i la tradició:
  • Muníquies: celebracions dedicades a Artemísia en la Grècia antiga.
  • Mûna: en àrab antic, arrendament de terres tributat en espècies amb coques, ous durs i altres productes agrícoles; vol dir regal o provisió de la boca.
  • Munda, en llatí plural de mundum, paneres que els romans oferien a Ceres durant el mes d'abril, que contenien dolços i es decoraven.
  • Pascorals: festes que els pastors romans celebraven amb coques.
  • Beltene: festa celta que se celebrava al mes de maig i on es consumien tortells amb ous.
La similitud de les paraules fa pensar que la festa jueva de la Mimuna també hi pot estar relacionada.
A gairebé tot el Principat de Catalunya és tradició que el padrí o l'avi regalin la mona al seu fillol i néts el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida.
Padrí que dona la mona al fillol, fonwikipedia
Actualment, les mones presenten una gran diversitat, encara que abans generalment eren rodones. Inicialment, la mona era una massa de coca elaborada amb sucre, i d'altres llaminadures, amb ous durs a sobre, però a Catalunya amb el temps els ous es van tornar de xocolata i a la fi van esdevenir la base de la mona.  Tradicionalment la mona s'elaborava amb tants ous com anys tenia l'infant, encara que la mona mai no superava els dotze ous, només es regalava fins que els nens feien la primera comunió.
Mona de Pasqua amb ou de xocolata
Veure informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Mona_de_Pasqua

La mona tradicional, a Catalunya té generalment forma de tortell. La presència de l'ou de Pasqua, és present a tot Europa, des d'Anglaterra fins a Ucraïna, com a símbol de la fecunditat i la multiplicació de les espècies.
L'ou de Pasqua és un símbol d'origen pagà que significa el 'renaixement', adoptat pel cristianisme per celebrar la Pasqua, com a icona de la resurrecció de Jesús. La mona de Pasqua dels Països Catalans pot adoptar la forma d'un ou de xocolata en record d'aquesta tradició. Els ous de Pasqua més antics de què es té notícia es pintaven per celebrar l'Any Nou del zoroastrisme, que queia en una data similar a l'actual celebració.
Veure informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Ou_de_Pasqua
Veure més Festes Populars